Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris escalfor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris escalfor. Mostrar tots els missatges

30 de desembre 2023

Duent menjar cap a casa a l'hivern

Camino muntanya amunt enmig de la neu
amb dificultat
la bossa de paper marró plena de queviures
recolzada, pesant, contra el meu ventre,
els braços estesos
per subjectar-la tot tendons.

¿La necessitem, aquesta bossa de paper,
amor meu, necessitem aquest embalum
de peles i cors, necessitem
aquestes botelles, aquestes arrels
i trossets de cartró
per mantenir-nos surant
com damunt un rai
sobre la neu on m'enfonso?

La pell crea
illes d'escalfor
a l'hivern, a l'estiu,
illes de frescor.

La boca crea
una ficció similar.

Dic que transformaré
aquest ou en un múscul,
aquesta botella en un acte d'amor.

Aquesta ceba esdevindrà un estímul,
aquesta aranja
esdevindrà un pensament.



Margaret Atwood. L'alè misteriós : poemes escollits 1965-2007. 2020

Selecció i traducció de Montserrat Abelló.

29 d’agost 2020

Diuen

Poesia visual i musical per Teresa Grau Ros
Diuen: que el vers
et sorprengui en plena feina
és a dir: mentre el busques.

Però hi pot haver un obstacle:
la tensió
que pot durar anys
i t'impedeix trobar
justament perquè busques.

Arribar a treballar
sense esforç ni propòsits:
mirar, tocar, sentir
l'escalfor del sol al migdia,
acariciar
equival a crear.

Al mur hi ha un llangardaix
que escolta Debussy.



Feliu Formosa. Al llarg de tota una impaciència. 1994


23 d’agost 2020

Tala d'arbres

Abans de sortir el sol, els de parcs i jardins
acordonen la zona posant unes tanques.

A les vuit, els tècnics convençuts s'arrauleixen en la freda
resplendor del sol d'hivern per repassar el programa d'esdeveniments.

Després, es presenta una brigada de treballadors amb granotes grogues
que, ràpidament, primer escapcen, i després tallen totes les branques arran del tronc.

Cap a les deu, sortint des de les seves cistelles inclinades
baixen a trossos els troncs gruixuts.

Els peons lentament van embotint l'escampall de branques, branquillons i fulles
a les trituradores per assegurar-se que s'aprofita tot.

Al migdia, les grues i la maquinària es retiren
perquè es puguin arrencar els monyons que encara hi ha clavats a la vorera.

Noves rajoles s'estenen per cicatritzar els escocells
aplanant el camí per a una major seguretat dels vianants.

El seu delicte: tapar-li la claror a una finestra del segon pis
o l'avenç de les radícules a través d'un mur de fonament:
competir amb nosaltres en la recerca de la llum i l'escalf.


Sam Abrams, dins,


Reduccions: revista de poesia, setembre 2005, núm. 83, p. 55
Tr.: Joan Margarit

08 de desembre 2019

El tió de Nadal

        A qui cuida el tronc màgic



Si el Sol dormilega

fa poca escalfor,
la colla s'aplega
a prop d'un tió.

Tothom l'alimenta
pensant que demà
la panxa contenta
a tots ens farà.

Amb pells i pellofes
de fruita i de nou
i amb quatre garrofes
s'ha inflat com un bou.

Els nens no ho entenen:
«¿Creieu que és normal?:
¡si els troncs mai no tenen
ni cul ni orinal!

»¿Com poden cagar-nos
torrons i confits?,
¿com poden pixar-nos
vins blancs exquisits?».

P'rò, pica que pica,
¡ell caga un fotral!
Ningú no s'ho explica,
¡p'rò avui és Nadal!


Ricard Bonmatí. L'any tirurany més poètic, 2019
Il.: Montse Tobella

07 d’agost 2018

Jardiner

El verd és el meu color...
el d'aigua de pluja, el so.
El tacte? El vent a la pell
i d'aquest sol, l'escalfor.
No seré savi de llibres
ni llibretes ni llibrots...
però m'estimo cada planta,
cada arbust i cada brot!
Conec els secrets dels arbres...
i el perquè de cada flor.



Tomàs Lluc. Llibre dels oficis : 44 retrats 44 (per anar pensant ...). 2013

Il·lustracions: Cristina Losantos

16 de desembre 2016

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

                                                         Llibre Quart, 1939




Màrius Torres, dins,

Tres poetes simbolistes. 1986


A cura de Dolors Sistac i Josep Borrell

06 d’octubre 2011

És una càrrega d'auró, tallada

És una càrrega d'auró, tallada
i apilada d'acord amb la mesura.
No en sé veure cap altra per allí.
Ni hi ha petjades a la neu del volt.
I no és pas tallada d'aquest any,
ni tan sols del passat, o fins de l'altre.
La fusta és grisa i se'n desprèn l'escorça,
la pila es clava a terra. La vidalba
l'ha lligada amb cordills, com un fardell.
La sosté d'un costat un arbre viu,
i d'un altre una estaca amb estintol
a punt de caure. Penso que només
algú que visqui per mudar de feina
pot oblidar un treball que va costar
tanta suor i esforç amb la destral,
i abandonar-lo lluny de llar o estufa
perquè escalfi el marjal amb el caliu
pausat i sense fum de la ruïna.

Robert Frost. Al nord de Boston, 1994