Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris escultures. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris escultures. Mostrar tots els missatges

23 de desembre 2022

El cor de pa

La vaig conèixer ahir.
És rossa i espigada,
té uns ulls color de nou
com un somni despert.
La seva veu té tonades diverses.
Ara esponja les notes
punxant la pols de l'aire,
ara s'ajup, velada
de misteris en cercle.
La seva veu té color d'ametista.
Hem parlat del seu art.
Fa escultura de ferros,
de ferros vells.
Figures rovellades
i algun llampec lluent
d'un tros de níquel
incrustat a la carn
del ventre o de la cama,
perquè destaqui més 
la fecunda nuesa.
És una dona de contrast.
Escultura retorta i veu sense cap corba.
Velada de sublim.
Estirada de somnis.
S'ha fet la meva amiga.
Avui,
inesperadament,
m'ha portat una ofrena.
Un pa olorós, calent d'una fornada
que ella havia pastat
amb les mateixes mans que retorcen el ferro.
He plorat d'emoció continguda,
perquè aquell pa
tenia forma de cor.


                            Oakland, 1974

                            [inèdit]



Maria Castanyer. Antologia poètica. 2010

Selecció de poemes Narcís-Jordi Aragó
Estudi introductori i edició Lluís Lucero Comas

Epíleg Roser Castaner Bachs.

22 de desembre 2022

Gran ballarina

Tinc l'ànima del ferro
clavada al ritme dels peus.

Salva'm, Gargallo!
Descús el fil de plata
d'entre les meves cames.
Fes-me dansar en la fosca i freda nit del gris.



Sílvia Bel Fransi. Fila índia enfora. 2012

Pròleg de Vinyet Panyella.

Amb músiques i vídeo en QR.
Músiques de la pianista Clara Peya
i la col·laboració de la cantant Sílvia Comes.
Il·lustracions d'Alicia Billon.

22 de març 2020

Blanc

Torna la llum. Tots els motors
de la casa comencen
el tràfec. Mou
el peó de la torre
i no esperes saluts. Mira sempre endavant:
ara tens el mirall de la peça enemiga.

Hi ha tres dits de pantalla amb el teu tors
fantasmal. Colors vius
de confeti viatgen lents pel sostre.
Cal netejar l'ampit de la finestra.

Veus llunyanes, petjades veïnals.

Canvia alguna cosa dintre teu,
com si ara et definira
una nova escultura.


Ivan Brull. Escala de grisos, 2019

24 de desembre 2017

Les ciutats

He llegit que Morosini,
general, ambaixador
de Venècia, volgué
endur-se les escultures
del frontó del Partenó.

Va fer muntar una bastida,
hi va fer grimpar els esclaus
i, en el moment més difícil,
algun puntal va fallar.
Caigueren homes i estàtues.

Decebut, el general
va abandonar el seu projecte.
Ell les volia senceres.
Els trossos allà escampats
varen servir per fer cases.

Molts savis han meditat
sobre el sorprenent misteri
de poder crear bellesa
a partir d'un bloc de marbre.
Pocs sobre el camí contrari:

treure un carreu escairat
del tors d'algun déu antic,
convertir en grava una Venus,
poder trepitjar llambordes
fetes de membres sagrats...

Així s'han fet les ciutats:
construïdes lentament
amb perdres que ahir van ser
vides humanes: amors,
sofriments que ningú no recorda.



Narcís Comadira. Les ciutats, 1976

14 d’agost 2016

Entenc i sento

per Enfo (Obra pròpia) [CC BY-SA 3.0 es (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0/es/deed.en)], via Wikimedia Commons
Solament dius entens més en bondat
mes jo entenc i sento també en experiència
de muntanyes de la mar, pau, mots
i planúries de la nostra terra.

Entenc i sento que hem crescut i madurat,
el coratge i les accions que ens han guiat,
l'aprenentatge continuat i les senderes
que entre tots hem creat.

El sentiment estès i perdurable
d'un territori barreja de vida
alegre, saludable i civilitzada.



Teresa Grau Ros

04 de juny 2016

Com salten les maragdes

Antonio Santacroce. Madre e figlio, 2002, terracotta. Quest'opera in argilla prima della cottura è servita da modello per il bronzo della piazza Castello ad Acicastello (Castello Ursino, Catània) per Teresa Grau Ros
Com salten les maragdes
del ventre de la terra,
així, dona, present
diví, l'esclat del riure
saltà, s'envolà ocell
de l'hort clos del teu ventre.



Carles Miralles. La mà de l'arquer. 1990

08 de febrer 2015

Pedra

Living Stones per Andesine a Flickr
Certesa de la pedra, a flor de mà!
Escultura de l'ésser, moviment
misteriós, toc de silenci: pura
harmonia dels àtoms, equilibri
d'unes forces antigues i secretes.
Negació del llamp, veu oposada
a la tempesta brogidora, còdol
arrodonit i gris, callada música...
Contra la fútil aparença, pedra.

La nostra vida s'esmicola: pols
que el vent s'enduu. Romboll, fràgil matèria
que empeny l'atzar. Només l'amor ens salva
-un diamant de límpida duresa.



Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990

29 de juny 2014

Evocació de la dama del parc

Il·lumina el parc, donant-li un encant,
el teu cos gentil aquí torrejant,
tendre i desuet, dessota l'ombrel·la,
el profund repòs perdut, en topant
el dring cristal·lí que va repicant
       una carretel·la.



Rosa Leveroni. Poesia. 1981

Pròleg: Maria Aurèlia Capmany

09 de juliol 2013

Formes i paraules

File:008 Monument a Pau Casals, d'Apel·les Fenosa.jpg
          XIII

Vibraven sempre,
just ferides per l'aire,
ombres de cordes.
Torbs i serpents i guerres
a poc a poc s'encalmen.

         XIV

Dòcil forma, qui gosa
desitjar que pentinis
els teus cabells?
Deixa que siguin lliures,
perquè desvetllin l'aire
i l'or mai no tramunti.

       XV

Enllà, darrera
apagats focs d'estrelles,
lleu el silenci.



Salvador Espriu. Obres completes : anys d'aprenentatge. II, poesia, 2, 1987

Formes i paraules

Aproximació a l'art d'Apel·les Fenosa,
en homenatge

A Elvira Farreras i Joan Gaspar,

amics meus de sempre.



Varen pensar-me
uns savis dits la forma
que soc i guardo.

         II

Ben endinsada
en fang, en bronze, pujo,
claror d'idea,
per les arrels més fosques
al gran esclat del somni.

        III

Velers d'aranyes
solquen graons d'escuma.
Mans, esguardeu-vos
dins el treball, com fràgils
vidres dringats per l'aire.




Salvador Espriu. Obres completes : anys d'aprenentatge. II, poesia, 2, 1987

Edició: Francesc Vallverdú

15 de març 2009

Esmena

Llavors el Senyor-Déu es digué: No és bo que l'home estigui sol


O potser fora bo,
que l'home estigués sol.
Que els arbres i els seus fruits,
els mars i els peixos i els ocells del cel
se'n compadiren,
de tal gregarietat sense nissaga.
Que, en cas d'esdevenir-se una altra Gènesi,
li fos negat d'antuvi el do
de compartir
el patiment.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

Premi de Poesia, Jocs Florals de Barcelona 2007