Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris esglaons. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris esglaons. Mostrar tots els missatges

21 de setembre 2022

El xiprer de casa

Altiu, com una embranzida inacabable,
allargassat fins a l'esgotament,
plantat en un jardí ombriu,
ets l'arbre que ens ha honorat
amb la seva companyia
durant el llarg pelegrinatge
de somni i solitud.
Cap neguit no pot trencar
la teva poderosa persistència i,
d'una en una, les teves branques són esglaons
que van vers el cel infinit.
Ets el temple orgullós que acull l'amic
quan, perdut, arriba a l'illa de la nostra casa.
Quan el vent de mestral xiula embogit,
dones caliu a les aus dins del teu brancatge
i atorgues vida a qui la demana.
El teu destí és fet de lluna, sol, núvols, i
de tremolor de vent.


Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón.

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau.

11 de novembre 2017

70

Prenc el meu bastó i lentament faig el camí
fins a la cabana on vaig passar tants anys.
Les parets són mig caigudes i s'hi aixopluguen conills i guineus.
El pou vora el bosquet de bambú s'ha assecat,
i espesses teranyines tapen la finestra, on jo tant havia llegit
                                                                        a la llum de la lluna.


Els esglaons són envaïts de males herbes,
i en el fred glacial canta un grill solitari.
Deambulo per allà, incapaç d'apartar-me'n
mentre el sol es pon amb tristesa.



Daigu Ryokan. Gota de rosada en una fulla de lotus, 2001
Ed. i tr.: Natàlia Barenys

Sulzburg

Catifa d'anemones blanques
com un llençol brodat d'estels,
làpides cobertes de líquens
i heures, posen uniforme
a tants sentinelles de pedra.

L'estel de David a la porta,
cap amunt esglaons ens guien,
reviuen un temps on vosaltres
cercàveu argent a les mines
i era la vall un lloc de pau.

Una inscripció més recent
recorda les vides segades
per la intolerància i la por,
les pedres damunt de les tombes
són testimonis d'esperança:
Com còdols del riu de la vida
que acaba en un mateix delta.




Assumpció Forcada. Flora sapiens. 1993

Pròleg de Francesc Parcerisas