Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris estanys. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris estanys. Mostrar tots els missatges

03 de gener 2024

Origen

Som un petit estany en la planúria,
una bassa reclosa enmig del camp.
De vegades, els llums dels avions
llauren l'aigua:
regues blaves, vermelles, si és de nit.
De vegades, un nen que salta pel sembrat
clava el peu a la bassa, esquitxa els marges
i les aranyes fugen sense el fil.
Som un petit estany,
una bassa on s'amaguen el cel i els avions,
l'aigua on arrela el vent.

Als nostres peus hi creix la llavor del principi.


Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

30 d’abril 2023

L'estirar-se boca aigua

A trenc d'alba ve l'aurella
orfe de mapes, revinclada
i embaumada de terraprims,
a estirar-se en sol silenci
per l'aigua blanca de l'estany.

Dempeus travertins i xalions
van aglevant les dotze deus
per sotafer el fet de càntics i lloances.
Acosteu-vos i estireu-vos boca aigua,
que sentireu lleu l'esperit del vent,
l'ànima d'aquest primer matí.


Jordi Colomer. L'estany utòpic. 2008

XXVIII Premis Literaris de Calldetenes,
Premi Jacint Verdaguer, 2008

Conté una cita de J.N. Santaeulàlia:

    Tota la tarda,
el cel, sobre l'estany,
    s'emprova núvols.

15 de gener 2023

Passejo vora l'estany

Passejo vora l'estany, tot jo ple de fred i de llum.


   Sota el cel blau,
 enllà de l'aigua llisa
   i el verd dels boscos,
com un núvol caigut,
tot blanc, el Canigó.



J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

Premi Jocs Florals de Barcelona 1996

04 de novembre 2022

Sentits

No en sé gaire de poemes,
ni dels seus aliats els versos,
tan sols conec les paraules
que m'arriben en repòs,
en el repòs de la tarda
sota el sol calent d'hivern.
Els últims raigs atrapats
a l'estany del meu jardí
no volen ser rebutjats.
Amb ells s'escolen alguns
mots divertits barrejats
amb diversitat d'apunts,
que la ment distribueix
per enriquir els sentits.



Mònica Huix-Mas. Paraules senzilles. 2012

28 d’octubre 2022

Origen

Som un petit estany en la planúria,
una bassa reclosa enmig del camp.
De vegades, els llums dels avions
llauren l'aigua:
regues blaves, vermelles, si és de nit.
De vegades, un nen que salta pel sembrat
clava el peu a la bassa, esquitxa els marges
i les aranyes fugen sense el fil.
Som un petit estany,
una bassa on s'amaguen el cel i els avions,
l'aigua on arrela el vent.

Als nostres peus hi creix la llavor del principi.


Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

07 d’abril 2022

Magnanimitat

El futur, sabedor que faltaríem a la cita,
va fer com la mare que s'adreça, lleugera,
a la sortida del parc, i quan els fills
que a saltirons l'encalcen, s'aturen -romancers-
per burxar la lluna que han sorprès dins d'un estany,
desfà camí i es queda amb ells.



Cèlia Sànchez-Mústich. Llum de claraboia. 2004

27 de maig 2021

El camí

Saltant turons, solcant cingleres,
quan fa la recta o als revolts,
com una cinta, el camí serpenteja
i avança i no s'atura enlloc.

Seguint les pautes de la perspectiva,
enllà d'on va envoltat de camps,
el paviment de pedra hi corre i gira,
sense aixecar ni pols ni fang.

Ara travessa per la presa,
sense ni atalaiar l'estany
que una colleta d'ànecs ara creua
d'un cap a l'altre, en diagonal.

Solcant baixades, solcant costes,
tirant pel dret, sempre endavant,
potser com a la vida ve que ens toca
anar més lluny, pujar al més alt.

Enmig de fantasmagories
i dels espais i dels instants,
enmig de traves i d'ajuts benignes,
la vida corre a on vol anar.

I on vol anar, d'hoste o a casa,
és a perviure i viure en fi
com reviu un revolt en la distància
seguint la traça del camí.

1957


Borís Pasternak. Quan escampi. 1984

Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala


30 d’abril 2021

Tots els morts que estimem

Al Museu Arqueològic de Cambridge hi ha una làpida
sepulcral del segle IV aC que conté els esquelets d'una
dona, un ratolí i una musaranya. L'os del turmell
                         de la dona està una mica rosegat.


Estirada d'esquena, rígida,
amb una ganyota granítica,
jau aquesta dona, conservada en un museu,
acompanyada de les relíquies
de quincalla d'un ratolí i una musaranya
que un dia es barallaven per l'os del seu turmell.

Aquests tres éssers, que ara tothom veu,
són testimonis ressecats
del joc repugnant de la supervivència
que ignoraríem si no haguéssim sentit
les estrelles com molen, de gra en gra,
la nostra pròpia molta fins als ossos de la cara.

Com s'aferren a nosaltres, implacables,
aquests bàlans morts!
Aquesta dona no és res
meu, però ho és, tanmateix: em xuclarà
la sang i m'assecarà la medul·la
per provar-ho. Mentre penso en el seu cap,
a través del mirall recobert de mercuri,
mare, àvia, besàvia
m'atansen les mans de bruixa per endur-se'm,
i una imatge apareix dessota de l'estany
on es va enfonsar el pare, estúpid,
amb peus d'ànec taronges removent-li els cabells.

Tots els éssers estimats que ja no hi són:
tornen aviat, però,
aviat: ja sigui per les vetlles, casaments,
naixements o barbacoes familiars.
Qualsevol tacte, gust, olor
és suficient per fer tornar els proscrits a casa,

i al santuari: ens usurpen la butaca
entre el tic
i el tac del rellotge, fins que nosaltres marxem,
com Gullivers de cranis i tíbies encreuades,
torturats per fantasmes, a jaure
rígids amb ells, fent arrels mentre els bressols es gronxen.


Sylvia Plath. El colós. 2019

Traducció de Núria Busquet Molist
Pròleg de D. Sam Abrams

XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

21 de març 2020

Animulae

Sovint somio els fills que no he tingut
i em prenen per la mà fins a les portes
d'un laberint perdut de fulles mortes
i brollador estroncat. Un xiscle mut,
un plor enteranyinat de vies tortes,
    ens mena al cau d'un déu que juga a fet,
a cavall fort, a la gallina cega.
Sóc jo qui para, el pare que renega
i es nega en un estany d'amor quiet,
els ulls esbalaïts i el cor distret.



Francesc J. Gómez. A l'enforcall, 2019
XVII Premi de Poesia Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater

01 de març 2020

Respirar

Des de l'arrel, escric.
Amb l'impuls de la sang
que enterra les aus al sorral
i els trosseja els ossos.
Amb l'espasa del vent que mutila l'onatge,
amb l'ull cec de l'estany
per on llisquen el foc i les brases cansades.

Escric des de l'arrel.
Per bategar amb els boscos
i enfilar el laberint dels branquinyols
nuats al gran ofec del temps,
quan respirar és la mort inajornable. 


Rosa Font. Des de l'arrel, 2009

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2008

29 de febrer 2020

El que hauria d'haver dit amb un haiku

Surt la lluna plena
sobre els cingles,
més amunt dels avets
i la fageda nua.
Respira molsa i líquens,
solitud, pensament,
llunyania.
L'aigua de l'estany,
muda, reposa.
Neixo entre els boixos.



Amadeu Vidal i Bonafont. Emboscada. 2019


Pròleg: Jana Balacciu Matei.

Epíleg: Cèlia Sànchez-Mústich.

XXIII Premi de Poesia Màrius Torres, 2018

22 de desembre 2019

Anem

    A L.


Anem,
les fulles caigudes voleien als barrancs
però la cançó no té casa on tornar.

Anem,
al glaç hi ha llum de lluna
que es vessa del llit del riu.

Anem,
els ulls miren el mateix tros de cel
i el cor bat els timbals del capvespre.

Anem
no hem perdut els records
cercarem l'estany de la vida.

Anem
el camí, el camí
tot cobert de roselles.


Bei Dao, dins




XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Traducció: Manel Ollé

07 d’octubre 2018

Dilluns

Dilluns, visito Sant Llorenç de Morunys
Dimarts, cap a l'estany d'Ivars
Dimecres, busco avets a Espinelves
Dijous, me'n vaig a Tous
I divendres, a Portvendres.




Màrius Serra. D'on trec el temps. 2017

06 de març 2018

L'estany

L'estany gira els seus ulls verds
i mira enlaire;
quin cel enlluernador!,
un nuvolet hi voleia;
quanta blancor!

La terra li sembla trista;
és presoner
dins d'un clot de rocs fangosos.
─Mai no me'n deslliuraré?
El sol, bon amic, s'atura:
─Tu volaràs!,
cada dia et prendré gotes
i les duré al cel amb mi.
─M'assecaràs!
─Només serà una volada!
Les gotes, fetes rosada,
te les tornaré al matí.


Joana Raspall. Pinzellades en vers, 1998
Il.: Glòria Garcia


18 de desembre 2016

Mirall

 Tota la tarda,
el cel, sobre l'estany,
 s'emprova núvols.





J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

Premi Jocs Florals de Barcelona 1996.

11 d’octubre 2016

Confidència


Estany del sol (Muntanyans) per Teresa Grau Ros
Tant sospirar, tant somniar!,
i el dia, inútil, se me'n va.

Soc un amic massa garlaire
del pi, l'ocell i l'aire;

senyor tan sols,
en un atzar passat de pressa,
de borrissols i plomissols
que un raig de sol travessa.



Josep Carner. Poesia. 1992


05 de juliol 2016

Pedra del sol

Era, el teu cos,
pedra del sol.
Un doble espill, la lluna.
La nit, un clam secret.
I els braços, en la fosca,
un canemàs d'argent.

Àvids ulls resseguien
el perfil del record...
Les mans s'endormiscaven
al cim dels dos turons.

Llavis d'argila fresca,
pupil·les d'aigua i sal!
Es gronxava la lluna,
rient, al doble estany.
Als límits de la plana
hi ha un turó molt baix.
Sota la fina gespa,
la flor del panical.

Prou coneixia, dona,
el tímid senderó...
Llaurava, a les palpentes,
roderes amb coloms.
Un doble espill, la lluna.
El cos, pedra de sol.


Jordi Pàmias,

27 de desembre 2015

Camporells (Capcir)

A ANTONI CAYROL I ELENA


Després d'unes hores de camí,
espicossats encara pel fred de matinada,
hi caiem al damunt quan poc ens ho esperem,
i els estanys, amagats entre penyes,
se'ns mostren trèmuls i foscos
com ocells sobtats al niu
que mig desclouen els ulls...

Amb la llum naixent,
aquests ulls adormits i temorencs
s'aniran esparpillant fins a esdevenir
límpid mirall del dia,
fúlgida pell de l'aigua.
Tot, tot s'hi abocarà
delerós de ser-hi reconegut:
boscos, cels, núvols i bèsties.
De tant en tant, però,
un lleu estremiment de gaudi o de dolor
percorrerà la seva espinada
i, per uns moments,
els estanys seran també mirall nostre:
fràgils, tremolaran per no res.




Àlex Susanna. Les anelles dels anys, 1991

Pr.: Maria Àngels Anglada

19 de desembre 2015

Hiverns suaus

per la cançó
de cada ocell lliure en el blau,
una ànima que faci via amb ell.
ANNETTE VON DROSTE-HÜLSHOFF

Va arribar amb un vent fred de terres nòrdiques
a aquests hiverns suaus mediterranis.
La van veure voltant per tot l'estany,
tranquil·lament, amb ànecs cullerot
i va desconcertar els observadors.
Van convenir els experts que un capbussó
gris com aquell és molt estrany que es vegi
per unes terres tan meridionals.
Ningú no es va explicar com va arribar
una femella així, sense bandada.
Era un exemplar vell que van pensar
que tal com va venir se n'aniria,
i més d'algun sentimental va dir
que baixaria el grup per recollir-la.
Aquell hivern benigne els vilatans
van apropar-se al llac per contemplar-la.
La primavera va arribar de pressa
i va fer un niu de branques sobre l'aigua,
ocult enmig dels joncs i de les cintes.
Tots els nens i nenes de l'escola
van apropar-se a veure-la pescant:
capbussant-se dins l'aigua amb el seu bec
curt i esmolat treia peixets de plata.
L'estiu va anar arribant des de ciutat,
i aquest ocell estrany es va tornar
l'autèntica atracció pels nouvinguts,
sempre sola, nedant lluny de les barques.
Pacífica i tranquil·la, no sabem
si trobava a faltar membres semblants
de la mateixa espècie, o si enyorava
aquells països bàltics que covaven
el seu plomatge gris dins de la closca.
Un dia qualsevol d'un nou hivern
no la van veure més voltant pel llac,
potser va migrar al nord per retrobar
tots els companys que va deixar-se enrere,
perdent-se per Europa, com records,
o es va enfonsar a l'estany i, ja sense esma,
no va poder sortir a la superfície.
Va descobrir que amb un hivern suau,
potser, n'hi havia prou per cada vida,
que es feia breu com la felicitat.



Alexandra March. Hiverns suaus. 2005

Edició: Jordi Julià Garriga

20 d’agost 2015

Els ocells amics

Estany de Puigcerdà (Catalunya)
Senyor, Déu meu! Vós que ens heu donat una pàtria que és
la terra més bella del món: que ens l'heu guarnida de muntanyes
i heu agraciat les muntanyes amb la pinzellada verda 
dels boscos, i heu anat bastint les casetes dels poblets
i els heu donat aquell color de crosta de pa i de llet 
d'ovella; que ens heu animat les venes de la terra amb 
els fils d'aigua que no s'acaben mai,...

(Fragment)

J.M. de Sagarra. Els ocells amics, 1947. 5a ed.