Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fàbriques. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fàbriques. Mostrar tots els missatges

23 de setembre 2021

Un home reparteix...

La plaça, tant pels edificis com
per l'animació que hi donen els veïns,
és un dels centres de la ciutat.

Un home reparteix fulls clandestins.

Al Parc hi ha una Muntanya suïssa,
un Laberint, un Pavelló xinès i un Temple grec.

Un home reparteix fulls clandestins.

El carrer és tortuós i estret,
té un teatre, dos cabarets i trenta cafès.

Un home reparteix fulls clandestins.

Aquest edifici està destinat
a les oficines de la fàbrica
amb magatzem i taller.

Un home reparteix fulls clandestins.

Hi ha obrers i estudiants tancats
i abandonats en un calabós.

Un home reparteix fulls clandestins.

Per a anar a veure els Ministres, Caps
d'Administració i persones de categoria i distinció
cal demanar-los per escrit una audiència.

Un home reparteix fulls clandestins.

L'església, malgrat no tenir torre,
sobresurt dels edificis del carrer.

Un home reparteix fulls clandestins.

Entren els criats per anunciar
que el banquet està servit.

Un home reparteix fulls clandestins.

Gent sense casa ni sabates
viuen en coves, als suburbis.

Un home reparteix fulls clandestins.

En una comissaria un senyor amb
abric i barret denuncia que

un home reparteix fulls clandestins.



Joan Brossa. La piedra abierta : antología poética. 2003

Liminar: Pere Gimferrer

Prólogo y selección: Manuel Guerrero

Traducciones: Alfonso Alegre Heitzmann [et al.]

07 d’agost 2016

La creació

                        I

El primer dia ens atordí la fressa
terrible de les màquines. Lluitàvem
per entendre el que ens deien i, al migdia,
quan vam sortir al carrer,
vam retrobar la quietud perduda.
Era a l'estiu i feia poc que havíem
complert els catorze anys. Llavors encara
érem novells, sense fel ni sopita.

                       2

El segon dia vam aprendre el ritme
solemne de la feina. Se'ns liquava,
a poc a poc, tot l'enyor i ja ens servíem
de les mans per comprendre.
                                               A fora queia
la pluja lentament, com en un somni.
Ens ho van dir en plegar i ens en vam riure.

                        3

El tercer dia vam comprendre moltes
paraules mig sabudes. La profunda
raó de viure del qui sempre creixen
vençuts i solitaris, i la nosa
massissa i obsessiva dels preceptes.
Era a l'hivern i el gris opac dels vidres
traspuava tristesa.

                        4
El dia quart vam estimar una noia:
darrera un magatzem, amb la presència
llunyana i esmortida de les màquines
per música de fons.
Feia un vent càlid i ella era tan dolça
i acollidora com una ombra. Al vespre
semblava que tinguéssim les mans plenes
de sorra o bé d'ortigues.

                        5

El cinquè dia ja era com si haguéssim
nascut entre les màquines. Teníem
les mans tan dures com qui més i alçàvem
la veu per renegar sense temença.
Feia sol al carrer i el petitíssim
bocí de cel que es veia a les finestres
era absurd i llunyà com un miratge.

                        6

El sisè dia vam cobrar. Nosaltres
som gent plena de seny, que no confia
que el món pugui salvar-se amb un miracle.
Descreguts i solemnes fem les coses
amb un aire tan bròfec que no sembla
que lluitem tenaçment perquè tot sigui
més clar i entenedor. Hi ha gent que ens mira
com sol mirar-se els folls. Després s'ajupen
a besar els peus d'aquells que els apallissen.

                        7

El setè dia era diumenge i vàrem
reposar com Déu mana.
De tot això, pel juny, si no em descompto,
farà ja mil-nou-cents i vint-i-quatre
llarguíssims anys.
                              No res: una fotesa!



Miquel Martí i Pol. La fàbrica. 1981        



20 de gener 2013

Creixença

Impressió de Barcelona

-De riu a riu, del mar fins a la serra,

creixen fàbriques, temples i casals,
com si encantada fes aquí la terra
esplet d’obres en vies colossals.

 És l’esplet, és la forta revinguda

de la saba d’un poble, abans somort,
que al flanc d’aqueixa Espanya decaiguda
s’aixeca ric, esplendorós i fort.

De la terra, del mar i de tot clima

s’acaramullen els tresors aquí,
i una altra febre de treball anima
aquest empori gran del mar llatí.

No és la pompa tan sols de la riquesa,

no és del tràfec tan sols el moviment:
aquí creix l’Art amb jovenil bellesa
i abrinat s’ageganta el pensament.

Fins del segle la docta arquitectura,

que enlloc gosa fer res d’original,
aquí s’arrisca, i afinar procura
nous senders atrevits a l’ideal.

Tot aquí munta, s’expandeix i avença

amb caràcter d’indígena vigor,
com si aplegàs una abrivada immensa
les forces del present i de l’avior.

Seny i fortuna, somnis i coratge,

tot quant un poble d’alt destí nodreix,
aquí s’estén amb venturós contatge
i en eclosió magnífica floreix. 

Així l’àloe granat, quan treu espiga

de nostre sol a l’ardorosa llum,
esclata fent un tro, i arreu prodiga
corol·les, germes i sagrat perfum.

 --Pensador, tu que els signes consideres,

què és lo que augures a la gran ciutat,
mentres de lluny o prop nostres riberes
amenaça rugint la tempestat?

--Jo no puc veure lo que Déu amaga

dins la fonda calitja del futur,
i menys quan la tormenta se propaga
per l’horitzó tan carregat i obscur.

Però jo sent en la remor, que eixorda

tallers i vies d’aqueix poble actiu,
pujar com a riuada que desborda
un preludi potent de cant festiu.

Jo sent arreu en les gentils cantades

que fa, herald d’aqueix poble, l’Orfeó,
vibrar les invencibles alenades
d’esperança, de fe, de convicció.

Jo sent aquí en la nova poesia

quelcom de primitiu i de gegant,
que en son desvari glòries anuncia
com el somni d’un Hèrcules infant.

M’apar que eixa Gran Via, que des d’ara

ja dins Europa és un carrer major,
per un prestigi que no es veu encara
aparella el passatge triomfador.

Les estrelles dels pobles se capgiren

i la sort se trasmuda ençà i enllà,
segons les ales d’un gran vent reviren,
un vent que no sabem d’on ve ni on va...

I aquí passa aquest vent. Ell fa remoure

de Catalunya l’oblidat penó
i, com l’efluvi del terrer, a lloure
n’escampa l’esperit, l’aspiració.

Per això aquesta terra treu florida

de tota soca i esmotxada arrel...
Fins del ressec ossam brolla la vida
com al vent del gran somni d’Ezequiel.

Aquest poble que al mig de sa existència,

al créixer altres, se marcí, i més tard
fins perdé de son geni la consciència,
baldant sa llengua i tot sentit de l’art,

ara sortint amb tan florida tòria

de tres centúries de migrança i buit,
sembla que ha de granar, dant a l’història
de tanta saba l’esperable fruit.

Si el Rei dels segles aqueix vent no allunya,
si en Pàtria, Fe i Amor segura estàs,
oh Pubilla creixent de Catalunya,
com floreixes avui, tu granaràs!-




Miquel Costa i Llobera, dins,


Odes a Barcelona, 1840-2011. 2012

Edició: D. Sam Abrams

14 d’agost 2012

El planeta vermell

Mai no l'havia vist
suspès al cel de la ciutat.
Hi circula imperceptiblement
cara a la mar.
Però al cap d'una hora
Mart
s'ha allunyat de la fàbrica de ciment
i de l'esvelt campanar:
va fent la volta al poble
virant cap a Orient.



23-24 h., 26-VIII-2003, Vilanova i la Geltrú.


Teresa Costa-Gramunt. Anno domini. 2005