Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris foc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris foc. Mostrar tots els missatges

13 d’abril 2023

Resistència

L'instint del córrer de la llebre,
l'aquí romanc de les arrels,
el cop del riu contra les pedres,
la llum i el foc del sol-solet...

Serem això i la primavera
que mira al fons dels ulls l'hivern,
sense que res la faci témer
perquè sap bé que al final venç.



Roc Casagran. L'abraçada que. 2022

18 de febrer 2023

Després

Després d'una vesprada d'hivern
gairebé calurosa
tornar a casa i encendre el foc
és un ritual quasi precís
que no es perd
encara que les mans tremolin
i sentim, dins del pit,
la gebrada de primera hora.




Introducció: Xavier Rubert de Ventós.
Il·lustracions: Alicia Verdes-Montenegro.

01 d’abril 2021

El matí quiet

El matí quiet
al blau de la finestra:
foc i aus anant-se'n.

I ara de nou,
drings de llavor antiga
de fa cent arbres.

Aquest dir estès
sobre el respir del pa:
un do del món.



Montse Salvador. Camp obert, 2019

05 de novembre 2020

Cassandra

Tens veu, Cassandra, per clamar a les pedres
que esclatin sobre el fang, per fondre els núvols
amb el foc de la llum, per eixordar
la tempesta amb la llança del teu verb,
per enfonsar la nit sota les aigües
i retornar de l'Hades amb el sol.
Tu coneixes les ombres de la mort,
els temporals de mar que estrellen barques,
els tambors de la guerra sobre els prats.
Com tu, Cassandra, veig la nit que salta
pels teulats, i em fa por l'onada altiva.
Perquè només sóc carn i veu ferida
i la flama dels ulls se'm va apagant.


Maria Rosa Font. La llum primera. 2005

Premi de Poesia Festa d'Elx de 2004,
dins els XIX Premis Literaris de la ciutat d'Elx

18 d’octubre 2020

Les tossudes

Retalls de pell en un llac de seda
peus mans pòmuls: un préssec
Tiges prenyades de llet nova
arrelades a la terra mirem enlaire

Vetllem un foc infinit
som les úniques que hi pensem.



Júlia Francino. Els excedents. 2020

Premi de Poesia Ventura Ametller 2020

Pròleg de Míriam Cano

30 de maig 2020

Parada obligatòria

Et deixaré, si vols, la veu
Mentre tu tens els llavis closos.

Molt lentament he après els mots
I l'aspre foc que els encadena:
Són teus i en canvi et prendré un poc
De la teva llarga tristesa.

1974



Maria Àngels Anglada, dins,


Francesc Foguet i Boreu. M. Àngels Anglada: passió per la memòria. 2003

30 d’abril 2020

Esgarips de foc

Minsa espurna,
llavor d'un drac rabiós
que engoleix el bosc.
Emmudeix el silenci.
S'extingeixen les flaires.

Recòndits afraus
per on s'esbalça el foc.
Galopa la llum
com un cavall desbocat
pels més ignots estimballs.

El fum capdella
núvols burells i endolats.
Saba estroncada.
Ganyola la natura
entre dunes de cendra.

Colors soterrats
sota un vel d'obagor.
La lluna plora,
regalim d'esperança.
Somnis de llum maragda.



Anna Rispau i Falgàs, dins,

Estels de paper : mostra poètica : vint-i-un poetes per al segle XXI. 2012


01 de març 2020

Respirar

Des de l'arrel, escric.
Amb l'impuls de la sang
que enterra les aus al sorral
i els trosseja els ossos.
Amb l'espasa del vent que mutila l'onatge,
amb l'ull cec de l'estany
per on llisquen el foc i les brases cansades.

Escric des de l'arrel.
Per bategar amb els boscos
i enfilar el laberint dels branquinyols
nuats al gran ofec del temps,
quan respirar és la mort inajornable. 


Rosa Font. Des de l'arrel, 2009

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2008

05 de desembre 2019

Fi de jornada

Cada vespre creues l'oest de Londres
quan veus arribar la llum sense ombres;
la llum verdosa que cala els maons,
la llum que canvia els verds dels arbres.

Tornes de treballar en la gramàtica
en què acostumem a ordenar l'aire;
viatges amb llaunes que ens solen dar
la pau de pensa i la pau del ventre.

Al vespre quan parles topen sentits
com arnes contra els llums de neó;
edificis a mig fer i fanals
tentinegen, les voreres cedeixen

i les fulles no creixen sense aigua
ーdius clavant-te la banderilla a la
llengua per encendre el foc de la nit
que escampa el seu regne sense façana.


Jèssica Pujol Duran, dins,


Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes
dels Països Catalans, 2013
Ed.: Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig

26 d’octubre 2019

CICLES NATURALS

Com quan una guspira invisible
encén un foc etern
i ja només importa que la flama

acaba en brasa

i torna a ser una guspira invisible
que, tal vegada,
encendrà un foc etern.


Meritxell Nus. Fenòmens, 2014

20 d’octubre 2019

deixar el temps escolar-se entre les paraules

deixar el temps escolar-se entre les paraules.
en aquest silenci que compartim
naix la veu que ens acosta.
de tu a mi creix la mirada com un llenç
inèdit, com una imatge a penes esbossada.

deixar el blanc del temps entre tu i jo,
el buit que el poema encercla,
dibuixar la llum amb ritme d'aigua,
amb ritme de foc i de terra,
sobre la pàgina blanca de l'aire.




Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, 2006

02 de juliol 2019

Instint bàsic

Ara mateix mirem amb el nen els dibuixos
que ha fet al seu quadern d'escola. Feliç, passa
els fulls on ha fixat la seva llum al traç.
Qualsevol animal, o qualsevol persona,
qualsevol cosa ㅡel groc d'un tractor, per exempleㅡ
és prou, per al meu nano, per identificar-s'hi
fins a l'últim extrem:
                                   «Jo sóc aquest tractor.
Digues què vols ser tu.»
                                       Que poc costa d'entendre
allò que és evident. Que estem lligats a tot:
al cos que es va gastant, al llamp i al tro, al temps
d'abans del foc i l'aigua, als cucs i al fum, a tot
allò que un jorn serà nosaltres.



Jaume Bosquet, dins,

Generacions : avis, mares, fills, oncles...: una antologia temàtica de poesia, 2001
Ed.: D. Sam Abrams, Jaume Subirana i Víctor Sunyol

02 de març 2019

Laberintal

La meva fosca no és la vostra.
Però s'hi assembla.

Vinga va, llum, sigues més llesta
i incedia'ns a tots d'una vegada,
acaba amb aquest viure nostre tan funcional.

Almenys si algú col·loqués tots els nostres poemes
damunt d'un espai concret
acabaria aconseguint
el nostre retrat més perfecte.

Només respirem
quan ens aliem amb la suprema asfíxia.

Només sabrem què és la pau
quan el foc aprengui a guarir-se de nosaltres.

No hi ha res més democràtic que la mediocritat.


10-30


Jaume C. Pons Alorda. Era, 2018

Pr.: Eduard Sanahuja Yll
Epíleg: Lucia Pietrelli

09 d’octubre 2018

Catarsi urbana

Manllevaré la pols d'una ombra,
la trama subtil d'una duna,
i en no poder arribar més lluny
inventaré el corc per als dies
que m'han arnat la boira d'illa.
(Dels Nou poemes Nonats, anònim)

En urbanes artèries
curulles de quitrà i ferralla,
l'eremita desfà atzucacs,
plantat a l'àgora on tanta heura
dissol l'equilibri dels murs
segellats i enganyosos.
La seva veu és tot un clam,
l'udol d'un vell llop sota el cel
ennuvolat d'una planura
de gel inabastable:
Ningú ja no creix als carrers
en el moment confós
de la ciutat mediterrània.
Els solitaris guaiten rera
els finestrals, on les parets
isolen sense treva,
mentre ciutat recull
els nòmades que porten foc
colgat al cor de l'existència.
Fenc, foc i fum en el record
dels dies d'illa.



Antoni Sbert. De l'oasi dels ulls, 1994

31 de maig 2018

Fins on la vista

Fins on la vista m'arribava,
el camp ardent de paparoles.
Un silenci de fi del món
queia d'un blau de cel que va desaparèixer,
i davant meu es va fer un buit d'estrelles
(la meva ànima era tota per tu),
i després van calar foc als meus ulls.




Eudald Puig. Poemes per a Clara. 1998

20 de març 2018

Aniversari del foc

Amb foc i mirall,
heroi de llegenda,
cavalcant el desert
donzell del crepuscle,
dotze anys són
un embat, i les hores,
un peix celest.


                   Al meu germà Ferran



Josep-Ramon Bach. Diorames. 1975

Pròleg: Joan-Pere Viladecans 

04 de març 2018

Volíem

Volíem, vora el foc, encendre
els pensaments amb una brasa
entre els dits. El vent bufava, fora,
sota el cel estelat.
Intàctils, vam restar a la riba
dels déus, del perfet instant.



Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica, 2017

18 de febrer 2018

La poesia

És el foc i és la neu, és la tristesa
i és el crit que desperta l'alegria
i ens fa llum les tenebres que habitàvem
com un costum antic d'àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria

que obri escletxes de mel en la ferida
fonda i roent que ens cava precipicis
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig

que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.



Marc Granell



21.03.18 Dia Mundial de la Poesia

16 de febrer 2018

Dona

                                          Lèkythos del s. V aC.
                                         Atenes. Museu Nacional

                        I
                       
Perquè has cregut en mi, pugen, del pou
difícil de la parla, les paraules
que mai ningú, Neóbule, no havia
provat de fer sortir.
                              Nua, hissaves
la força del silenci amb la certesa
que jo el traduirira, per a tu,
en elegia i cant.
                         I esdevenia
la seducció, esclat i plenitud.

                      II

Des del sorral on no puc veure Súnion,
et miraré, Neóbule, com mires.

Pels clars graons del sol, avararàs
la barca dels meus ulls a ports i cimes.

I tornaré a l'estatge de la llum,
nauxer de tu, com d'una pàtria antiga.

                     III

Els finestrals faran olor de murtra,
els forrellats assajaran arpegis,
i, a poca nit, una certesa nua
ens vestirà de somnis i silencis.

A l'alba esdevindrem claror de vànova,
i haurem escrit, Neóbule, a la pell,
un salm de foc i de vellut i d'aigua.



Jacint Sala. Filferros de llum, 1994
Il.: Montserrat Pujol

24 de desembre 2017

Ara ets sensible al ritme del poema

Ara ets sensible al ritme del poema,
al sobtat canvi d'un traç de color,
al dolor d'una absència incomprensible,
al raig de llum lliscant entre una pedra,
al foc de dins que lluita per sortir.
Vindrà el temps i voldrà fe-te com ell.
Vigila, doncs. Tu em vas dir:
                                              "Les paraules,
cal desxifrar-les o desafiar-les?"
No obrirà mai el nostre cos l'enigma.
Vindrà el temps i voldrà fer-te com ell:
indiferent al ritme de la vida.



Jaume Bosquet. Triacant, 2009