Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fortalesa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fortalesa. Mostrar tots els missatges

04 de setembre 2023

s'estimen

massa joves encara.
i em sobta el bes.

tremolen velles branques a la rambla
i el cor remou tardors.
caldrà que escombri el pati
per veure les rajoles de l'infant
que amb mans i peus cercava fortalesa.



Francesc Garriga. Setembre. 1992

Premi López-Picó 1991

22 d’agost 2023

Vell safareig

Envejo la pedra fresca de la teva silueta massissa.
Perquè ets més vell, i més fort, que la meva memòria.
Perquè guardes el secret de peus xipollejant a l'estiu,
la mesura del blauet i la vermellor de mans gastades
pel sabó ancestral. Perquè has enfilat veus caldes
i esquitxos d'aigua que no hi mor mai.
No tens cor, ni ànima ni el batec de la sang
però quina fortuna de no esdevenir carn:
és el que et fa insultantment immortal!



Helena Rufat. Les certeses. 2021

Pròleg de Josep Camps Arbós

11è Premi Nit de Poesia al carrer, 2020,
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar

01 de febrer 2023

Forta sobre les aigües

El gris brancam, pels volts de la Devesa,
fa un to somort, a la vora del riu.
Plana una blanca gavina perduda
dessota els ponts, al proper Montjuïc.
L'aigua blaveja a la llum argentada
i el Ter sorrenc s'esllavissa tranquil.
Entre fileres de plàtans immòbils
lluen secrets d'avions i destins.
La Catedral, afaçanada i clara,
té l'un dels campanars amb casc altiu,
i l'altre, al seu costat, volum perfecte,
és joia ultrapassada a nous desigs.
L'esbós basilical sotmès revifa
l'alè truncat al cel, a Sant Feliu.
Les velles pedres, xopes d'enyorances,
vetllen somnis pregons a Sant Narcís.
Girona, -Roca, Torre i Plaça forta-,
dominant indomada sobre els rius.
El corrent estranger, a dolls simpàtics,
daura l'asfalt amb ritmes d'argent viu.
La via s'estirassa, en pretensades
piles informes d'un retard pensil.
Veig, assegut vora l'aigua, Girona,
quan pels tres rius aleteja la nit,
que, més enllà i per damunt les muralles,
t'esclata el cor a un futur d'infinits.


Sebastià Bartina. dins,


Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions de Mercè Huerta.

28 de desembre 2022

L'arbre solitari

Aquell arbre solitari abandonat
enmig del camp,
suportant el fred, proclamant
als quatre vents la seva fortalesa,
arrelant-se coratjós, emergint d'un silenci
només trencat pel suau vaivé de l'herba
que l'envolta i l'acompanya
en les nits fredes d'hivern,
ignorat per tothom,
és el triomf de l'esforç per sobreviure.
Quan arriba la primavera,
deixa anar un lleu plomissol
cobrint-se de brostatge,
i es vesteix d'unes fulles verdes
senyorejant la seva esplendor.
Llavors, tot ell és placidesa.


Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón.

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau.

16 de juny 2022

Un dia em veureu tornar

Encara que ara sembli
que un oceà separa les nostres platges,
un dia em veureu tornar
sobre un pont d'històries i de contes
que us hauré explicat.
Aleshores, Lluc i Joana, una infinitat d'abraçades
consolarà la llarga absència
i les nostres ànimes, ara ja tan fortes,
no permetran
que cap petitesa els robi mai el somriure.


————————————————————


Anche se ora sembra
Che un oceano separi le nostre spiagge
Un giorno mi vedrete ritornare
Su un ponte di racconti e di storie
Che mi avrò spiegato
Allora, Lluc i Joana, una infinità di abbracci
Consolerà la lunga assenza
E le nostre anime, ora già così forti
Non permetterano 
Che nessuna piccolezza ci rubi mai il sorriso.



Oriol Junqueras. Contes des de la presó. 2019

Il·lustració: Elle

Pròleg de Pep Guardiola

26 de febrer 2022

Rambla

Rambla dels jocs d'infantesa
a mercè de tots els vents,
rambla dels enyoraments
que de l'ànima fan presa.

La que sempre hem vist estesa
sota plàtans resistents,
la que ens recorda els absents
avivant-nos la tristesa.

Si en néixer vas ser captiva
de l'espai més ciutadà,
t'has mantigut forta, viva,

a l'abast del que s'acosta.
Ai quin goig de ramblejar
sense esperar cap proposta!

             Figueres, febrer 2003


De Ciutat en festa.

Poemes de Montserrat Vayreda. 2005

Edició i estudi: Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

21 d’abril 2019

CLEDA DE CLAMORS

El plany poruc, estel a la botiga,
no tempta ni destria la tristesa,
per això el fred aquí muda en certesa:
l'hora no és senyora de la intriga.

Triguen els fruits a l'arbre i també triga
el floc de neu que dona fortalesa;
la lletra, insecte al llibre, llima estesa
la cleda de clamors nova i antiga.

Garrit, enllà, provant el foc o gruta
endins, els tombs del cant a trenc del dia
em saben dur una oferta que no embruta.

La solitud, el seny i la disputa
són nusos de la cinta que destria
el destí obert. I torna l'alegria.




Joan Brossa. Els ulls de l'òliba, 1996. 2a ed. rev.
Pr.: Jaume Pérez Montaner

23 d’agost 2018

TU I EL MAR

Com que sé que el mar t'agrada
canto al mar, i en poesia;
tu el dus sempre a la mirada
i és d'un blau que m'extasia.

Perquè el mar, la mar, canvia
de color amb la nuvolada,
i de gris passa a morada
si el mal temps la desafia.

El teu mar, en canvi, no,
mai no muda de color:
blau intens de cel o gemma,

viu, formós i rutilant
com la vida d'un infant,
o la gràcia d'un poema.

És un mar que duu a les nines
els estels de dos en dos,
ni tempestes ni boirines
no el fan gris ni revoltós.

No té perles ni gavines,
ni peixets de mil colors,
però té les perles fines
de l'Amor, que són millors.

És el mar que més m'agrada
perquè el dus a la mirada
i m'hi veig en contemplar-te;

és el sol que em recomforta,
i és la força que em fa forta
per la glòria d'estimar-te!



p. 44

Lina Casanovas. Mel i fel, 1991

08 de juliol 2018

Plantades

Plantades a la terra per ser de terra,
plantades per ser l'ombra
de qui no senti l'aire.

Plantades per viure verticals
i tocar el cel.

Plantades
per qui no ens calgui,
que ens deixin, senyors, plantades,
i ens facin l'amor els astres.

Plantades, fartes, plantades.
Plantades, fortes, plantades.

Soles, dempeus en un món
amb les arrels impregnades
d'un magma que crema mots
i d'una pluja que ens salva.

Plantades,
ens llaura el temps,
la lluita fecunda el ventre
i aclarim els horitzons
amb fulles que no caduquen.

Plantades serem el bosc
d'un planeta que no ens planta
que s'oblida de les flors.

Plantades direm adéu
a totes les seves pors;
amb les nostres farem mars
i ens remullarem els peus,
per viure verticals
i tocar el cel.



Rosa M. Arrazola. Buit de març. 2017

Pròleg de Núria de Gispert
Epíleg de Montserrat Aloy

Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental 2016

07 de gener 2018

Fes un pensament

Teva és la terra
home
t'és donada
però cal que la guardis

és ferma i forta
però alhora feble
fràgil 
i el teu peu molt dur

si la vols viva
fragant
eterna
fes un pensament:

preserva-la de tu mateix


Jordi Gabarró. Herois i heroïnes. 1999

Pròleg de Félix de Azúa.

22 de juliol 2017

Elogi de la terra

La terra ferma sota el cel reposa
compacta en ella mateixa.
De tant en tant tira enlaire una alosa
(no com la mar que es regira i es queixa;
no com la mar que tota ella s'exalta)
i sols dona al vent el brancatge i les herbes.
L'ira del mar que l'onada fa alta
no la coneixen les planures serves
ni els pics i serres callades i augustes.
La terra acreix dessota brises fines
la corpulència de les fustes
(no com la mar, entre vols de gavines,
que bressa els pals en lleuger pas de dansa)
ben arrelades, adustes i fortes.
Em plau la terra pacient i santa
que a força de treball, de llavors mortes
en treu els branquillons per a complanta
del vent; per a fam, l'espiga;
la pedra per al mur; i, per l'amic, l'amiga.
La terra ferma, sí, però mai closa,
la terra ferma que sota el cel reposa.


El xiprer contraclaror 1952-1967




Josep Junyent i Rafart. Obra lírica. 1995

Ed.: Lluís Calderer, Ernest Maruny, Josep M. Massegú

17 de març 2017

Tants anys, en fi

No importa el cos. Per molt
que el temps mossegui,
allò que compta és l'ànima,
tan fràgil.
                Quan sigui prou forta
per suportar la soledat
i hagi trobat el seu camí
podrem comptar treballs
i dies dignament.



Xavier Macià. Amb el temps a favor. 2003

02 d’octubre 2013

Amistat

Del silenci profund dels grans llacs
vinc i porto una cosa divina:
d'invisibles i amables no res
el seu ample contorn es perfila.
Quan davallo pel riu displicent,
concordances perfectes s'afinen.
Si sortia del riu com d'un bany,
l'alba cosa a les mans em lluïa.
No l'estimo per lenta i brogent,
ans per forta, per bella i activa.
Tota jo maldaré sempre més
-ni peresa ni mà em frenarien-
per servar dolçament l'amistat,
que és així com la cosa nomia.


           Viladrau, 2 setembre 1933



Clementina Arderiu. Jo era en el cant. 2012

Edició de D Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

15 de setembre 2009

La dona forta

La forma d'ella s'aixeca,
menys reservada que mai i, amb tot,
més reservada que mai,
la brutícia i la vulgaritat en què viu,
no la fan bruta ni vulgar.
Ella endevina els pensaments, res no li és amagat,
però no per això és menys considerada i amable.
Ella és la més estimada, sense excepció,
no té motiu de temor i no tem pas.
Els renecs, les baralles, cançons aiguardentines,
expressions obscenes, són frívoles per a ella,
quan les sent en passar.
Ella és silenciosa, mestressa de si mateixa, ells no l'ofenen.
Ella els rep com els reben les lleis de la natura, ella és forta.
Ella també és una llei de la natura, ella és forta.
Ella també és una llei de la natura
-no hi ha pas cap llei més forta que ella-.



Walt Whitman. Les fulles d'herba. 1983

Tr.: Cebrià Montoliu

02 de setembre 2009

Cançó per a ningú

No ploris al matí
per un sol de disfressa
no ploris en la nit
si la lluna et clivella
que en el cor sempre hi ha
grana per a una altra herba.

No ploris al matí
quan plogui la tristesa
obre't de dalt a baix
igual que una finestra
i deixa passar el vent,
el vent tot ho asseca.

No ploris al matí
ni amb el mar ni amb les vespres
que et canten mur endins
els teus murs sense reixes.
Si plores un sol cop
després ploraràs sempre.

No ploris al matí,
la vida és una festa
per on et cal anar
amb vestit de diumenge,
el cor arrecerat
dins d'una fortalesa.

I si un dia hi vas nu
o amb regust de setembre
en tornaràs plorant
de matí, tarda i vespre.
No ploris al matí
ni a la nit, ni ja cendra.



Felícia Fuster. Una Cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils. 1984

Pròleg de Maria Mercè Marçal.