Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris geografia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris geografia. Mostrar tots els missatges

05 d’agost 2022

Apamats

         MAPA

Geografia: muntanyes,
rius encisats per mai més,
cims nevats en aiguavés
fins a plàcides entranyes.

Remolins de foc i lava,
l'ull castigat dels volcans
dreça plomalls fumejants
damunt de pintura blava.

Zones glacials arbores,
equadors, blanques aurores,
pampes llises com la mà.

I neix una estrella isarda.
Des de les tres de la tarda
plou i plou sense parar.

           Mercé Rodoreda


APAMATS

Encauats: aquest matí
som un riu de cos, son, hores,
llum lletosa, suc d'aurores
sobre el cel conreadís.

Ve la tarda, grossa i calba,
i ens perfila amb massa zel.
Puja el vespre, i amb un tel
ens menteix: pintura malva.

Cau la nit, color pistola.
Un secret, clos, ens verola
a les celles de demà.

I ens neix un estel privat:
t'he mirat i m'has mirat
badant-te, nua, una mà.


Maria Callís, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 34

30 d’abril 2022

Bignònies a Mira-sol Alt

Som prop i tan lluny.
Les bignònies, potser fugaces,
em sorprenen a cada passa.

No t'he oblidat,
a desgrat que han passat tants
i tants anys que ni vull comptar-los.

El meu no-oblit, la meva recança,
sempre tindrà el color d'elles:
groc esquitxat de vermell, indefinible.

No vas ser ni el meu nord,
ni el meu sud, ni l'est, ni l'oest.
En un temps, però, ho vas ser tot.

Males passades cardinals,
befa dels colors, de les flors,
geografia inútil, altra vegada.


Marta Pessarrodona. Animals i plantes. 2010

08 de desembre 2020

Viure en una illa

Viure en una illa envoltada d'onades.
Viure a salts entre el sol i les algues.
Ser un pont llarg, llarguíssim. Ser el pont de Brooklyn
i esperar debades aquella pedra que algú
va llançar molt lluny amb un missatge escrit.

Duc enganxada als ulls la velocitat del cop
inevitable,
d'esquenes als mils cavalls de dents blanques.
Ho vaig prometre: estimaré Nick Kamen
sobre totes les coses. L'estimaré immòbil.
Perquè aquest amor, amor, ha de ser proporcional
a la profunditat del tall i a la seva geografia desforestada.

Com aquell descampat solitari i analfabet
que un dia em va llançar a la cara
una revista rebregada on vaig trobar ㅡ i arrancar ㅡ
                                    la teva fotografia.



Raquel Casas. Estimar Nick Kamen. 2020

Premi Ciutat de Palma Joan Alcover de Poesia 2019

30 de març 2010

Anava sola i dreta dalt l'autobús

Anava sola i dreta al bell mig d'un autobús,
amb els ulls mig tancats i una flor -qui en sap
el nom!- a l'esbullada cabellera. L'autobús
ha tirat cap amunt, per un carrer ignorat,
amb sostremort, que s'enfila tot dret cap a
un cim amb clarors de parpella ensonyada.
L'hem vista més tard com triava postals i
guies de països que no sap ningú on són,
ni quan estudiàvem geografia en mapes
desolats amb rius sense pollancs, volcans
sense foguera, muntanyes sense neu i mars
sense temporals.

(Fragment)


J.V. Foix. Darrer comunicat. 1980

11 d’agost 2009

En la valisa

En la valisa portem guardada la sentor de sucre de Bahía Honda
i aquell matí en què vaig intentar saber de tu
pels carrers adormits en la xardor de la tarda a Pinar del Rio
havies deixat el país per la terra de promissió
llavors la meva boca va poblar-se del teu sabor de sal
i vaig demanar-me si romandria en tu la mateixa música
si encara fremia la teva pell
i vaig conjugar de nou els verbs modals d’aquella nit
haver de ser
poder ser
voler ser
si és que varia el sol en les geografies
i la mar és plena de gramàtiques i paraules
que roseguen el deixant de moltes travessies
qui sap... la teva sal
aquesta que llepa contra els llavis la meva llengua
en un minut etern a la porta de ta casa abandonada de Pinar del Rio
i mentre ens afanyem vers la mar a Bahía Honda
els meus sentits s’impregnen de sucre.
Penso en el sabor de les geografies
en el perfum dels mapes dibuixats en detall i sols l’Havana fa olor de rom
en eixa hora miraculosa del ponent en què destrament els dits
daten en les mans els vaixells de l’horitzó.
Llàstima que Allariz no sàpiga a xocolata.




Marga do Val, dins,

Poetes gallecs d’avui : antologia. 2008
Tr.: Manuel Costa-Pau