Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris homes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris homes. Mostrar tots els missatges

13 de març 2024

Jardins en venda

La tieta vol plantes i animals.
L'enamoren els jardins més que cap home.
De tant regar flors cantant sola,
m'he tornat una dona gran.
Però em vendria els mars
els temples grecs, els dracs,
i les pagodes de Kew Gardens
perquè tornéssim a brotar.



Núria Perpinyà. Cels canviants : recitatiu a dues veus. 2023

15 de gener 2024

Sovint

Sovint homes i coses
perduren en la dura
fixesa que ha llampegat un instant,
intensa abans d'esvanir-se,
en els sentits o bé en la ment.
Els mots, com el fruit del cisell
a la pedra, gastats pel temps,
proven de retenir-la, nítida,
que no s'esborri per a sempre encara.


De Mans lentes d'aigua.

Carles Miralles. D'aspra dolcesa : poesia 1963-2001. 2002

27 d’octubre 2023

Tendresa

       Coneixeràs l'autèntica tendresa
      encara que no digui cap paraula.

                             Anna Akhmàtova



Com la mata de grèvol
arrapada a la terra,
al llit de la canal;
com el raig d'aigua pura
que fa néixer el torrent
des de la balma fosca;
com la pedra d'argent
que el minaire desvela
amb perill de la vida;
com el vol de l'alosa,
que desafia els cànons
de la geometria;
així neix la tendresa,
del replec més profund 
de l'ànima dels homes.




Miquel-Lluís Muntané. El tomb de les batalles. 2009

Pròleg de Vicenç Llorca
Il·lustracions d'Enric M. Piera

Nom de dona

(en suport a les dones maltractades i en record
de les assassinades pels seus homes)

                      Carme, del llatí carmina, poema, cançó; i de l'àrab, jardí.



Carme, poema, dona d'aigua. Dones com
bolets amb el cap ajupit, demanant. Dones
fosques vestides amb color de terra molla,
amb camisa de fang, suplicant. Carme. Carme, no!
Un poema és lliure, i un pet de llop es rebenta
amb un pal, com es fa, des de lluny, amb tots
els fongs estranys. He caigut a l'escala del metro
i he dit una mentida a un vianant: que no m'havia
fet mal. Carme, poema. ¿Per què fallen les cames?
Les idees tenen cames, Carme, i també les cames
tenen idees. Els braços no, perquè no et fan caure.
El mal als braços ja es veu que te l'han fet els altres,
Carme, els hematomes, Carme, les ungles negres
del mossec de les portes. Carme, rosari, salva'm,
salve Maria. Maria no. Mare de Déu no. Verge
no. Carme, poema, cançó. Bolet. Concepció no.
Ascensió no, Purificació no. Maria Dolors no.
Àfrica no. Carme, carme, karma, poema.
Rita, marededéu dels impossibles, marededéu
de l'angoixa, verge de l'alegria. I prou!



Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006

31 de maig 2023

Viure no és fàcil

Viure no és fàcil,
home o dona, tant se val.
Sol, humil i senzill.
Jo, dona, comparec davant
la humanitat que m'acompanya
sadollada de llibres
que m'han donat la força,
perquè res desgavelli els anys viscuts;
jocs de paraules, versos i poemes
em va ensenyar la mare.
Us parlo d'un temps suspès
en els remots rius dels més íntims secrets
i tot ho escric en el mur més lluminós del pensament.
Retrobo el gest perdut
en la fonda ombra de la terra,
alegre i silent vaig fent viatge.
Tot ho recordo a través
del minso flascó dels anys,
                                          que vessa lent.


Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau

27 de febrer 2023

Déu ho faci

Déu retorni els ulls als cecs,
i adreci l'esquena dels geperuts,
i faci que siguem déus una mica,
però mai una mica crucificats.

Déu ens lliuri del vesc del poder
i de les heroïcitats falses,
i ens faci rics sense robar
si és que això és possible.

Déu faci que siguem gats vells
que no ens devori cap càfila,
ni siguem víctimes ni botxins,
ni grans senyors ni captaires.

Déu ens tanqui les ferides obertes
quan es lliuri la gran batalla.
Déu creï com més països millor,
sense perdre el nostre, tanmateix.

Déu faci que el teu país
no t'etzibi una puntada de peu.
Déu faci que la teva esposa
t'estimi fins i tot si ets pobre.

Déu tanqui la boca dels mentiders,
i que li sentin la veu en el plor infantil.
Déu faci percebre Crist entre els vius,
si no en forma d'home, que sia de dona.

Portem l'ateisme i no la creu,
i que poc ens considerem.
Per no perdre la fe del tot,
Déu faci que siguem una mica déus.

Déu ho faci tot, tot, tot,
i de cop a tothom, evitant ofenses.
Déu ho faci tot, però només allò,
que després no avergonyeixi.



Evgueni Evtuixenko. Quasi al final. 1995

Traducció de Josep M. Güell.
Pròleg de Joan Margarit.

30 d’agost 2022

estimada

No et privis
de traçar la teva senda;
els déus no són magnànims,
els homes, inconsistents.

Atura't a les àgores de la vida,
beu a les fonts de la saviesa,
però no t'hi entretinguis massa...
El mar és ple de voleranys;
el temps, escàs.
Assegura't que el sol t'escalfi,
que el vi t'immunitzi de la rutina,
i fes de la paraula
un jardí de bellesa per a l'eternitat.



Maig del 2001



Pere Tàpias. On es desborda el sol. 2017

Pròleg de Francesc Pasqual i Moster

23 de setembre 2021

Un home reparteix...

La plaça, tant pels edificis com
per l'animació que hi donen els veïns,
és un dels centres de la ciutat.

Un home reparteix fulls clandestins.

Al Parc hi ha una Muntanya suïssa,
un Laberint, un Pavelló xinès i un Temple grec.

Un home reparteix fulls clandestins.

El carrer és tortuós i estret,
té un teatre, dos cabarets i trenta cafès.

Un home reparteix fulls clandestins.

Aquest edifici està destinat
a les oficines de la fàbrica
amb magatzem i taller.

Un home reparteix fulls clandestins.

Hi ha obrers i estudiants tancats
i abandonats en un calabós.

Un home reparteix fulls clandestins.

Per a anar a veure els Ministres, Caps
d'Administració i persones de categoria i distinció
cal demanar-los per escrit una audiència.

Un home reparteix fulls clandestins.

L'església, malgrat no tenir torre,
sobresurt dels edificis del carrer.

Un home reparteix fulls clandestins.

Entren els criats per anunciar
que el banquet està servit.

Un home reparteix fulls clandestins.

Gent sense casa ni sabates
viuen en coves, als suburbis.

Un home reparteix fulls clandestins.

En una comissaria un senyor amb
abric i barret denuncia que

un home reparteix fulls clandestins.



Joan Brossa. La piedra abierta : antología poética. 2003

Liminar: Pere Gimferrer

Prólogo y selección: Manuel Guerrero

Traducciones: Alfonso Alegre Heitzmann [et al.]

22 de març 2020

Tècniques de seducció animal

Si jo fos una oreneta de l'illa de Java
dalt del declivi d'una cova
construiria un niu amb la bava
perquè tu hi puguis covar els nostres ous.
Amb les banyes de l'isard
donaria caparrades a tothom, durant hores
per quedar-m'hi sol amb tu, dalt del cim.
Si jo fos l'ocell del paradís
desplegaria les ales, el coll i les plomes
dansant follament al teu davant.
Com una balena d'esquena botria
per ensenyar-te el pit, o bé com un os polar
nu sobre la neu, jugaria amb tu.
Si jo fos un peix llanterna a la foscor
de l'oceà et mossegaria a un costat i després
em convertiria en una bossa viva d'esperma
i quedaríem nosaltres, sempre més.
Com un albatros creuaria milers de milles
de mar fins a assolir una illa deserta.
Cada any, esperant la teva arribada a l'escull.
Com una aranya paó australiana
resseguiria el fil que has teixit amb la teva olor
onsevulga que dugui. Fins i tot a la teva gola,
en cas que la dansa meva no t'afecti.

I tanmateix jo, tan sols un home,
he pintat el dormitori,
he muntat l'armari, he fet dissabte,
he afegit el teu nom a la bústia.
M'he proveït de paper higiènic
per fer-te sentir segura. I resto
a l'espera de la teva arribada, primavera meva.


Inèdit



Paolo Agrati



XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2017

Traducció: Ursula Bedogni

Direcció del Festival: Teresa Colom i Àngels Gregori

14 de juny 2019

Dius

Dius mar
i dius veu,
i cel i muntanya
i pluja d'incendi
la nit retornant.
Dius terra
i dius homes
com arbres que esperen
un riu ros i sang.

Dius poble
i et dius.



Marc Granell. Poesia completa 1976-2016, 2017
Pr.: Francesc Calafat

14 de desembre 2018

Amor, perquè sabem els nostres anys...

Amor, perquè sabem els nostres anys
sé que algun jorn caldrà donar la terra.
Val més saber trobar el començament,
car és tostemps refugi del que acaba.
Després podem, si vols, cantar, llegir,
escriure un vers, conèixer bells impulsos
en rius de films i xiscles de motors.
Tot serà igual: un home té la vida
quan descobreix maneres de morir.
Viure és llavors l'amor que clar demana
a una mort quin altre amor voldria,
amb quin esguard caldria construir,
amb quines mans hauríem de guardar
el temps i el cor dels nostres estimats.
I no se'n diu tristesa ni basarda,
d'aquest secret, sinó el consentiment
que, enllà de tot, ens pren i ens fa compactes
quan, oh amor, sabem els nostres anys!




Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988

20 de maig 2018

Paisatge interior

Primer miro els paisatges
i trio un redol d'arbres
que sembla fugir del bosc,
o un puig que enarbora,
solitari, tota la solitud
del pla que domina.
I llavors em miro a mi mateix,
no exempt de comprensió,
i torno als homes.



Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991

Pròleg de D. Sam Abrams

16 de març 2018

Llibre del cor

Era de sac,
llepat pel batec
d'un home bo.
Tal volta, obert,
escrit a poc a poc
amb gest d'amor,
foll, si més no,
d'un audaç turment.




Josep-Ramon Bach. Diorames. 1975

Pròleg: Joan-Pere Viladecans

05 de maig 2017

5.

No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.

T'estimava amb les hores i amb el somni;
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.

Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprén l'idioma de l'absència.




Ells s'estimen : poemes d'amor entre homes, 1999

Ed.: Lawrence Schimel

22 de gener 2017

Les veus del silenci

Tanques la porta... encara resten enceses,
les cendres de la xemeneia.
Ningú transita pel carrer a aquestes hores.
Un aspersor desperta sobre la gespa i
ignora la rutina d'aquesta.

En la pausa de l'escenari, viu el cor d'un home
que camina, fins qualsevol part; que dubta,
mira enrere i descobreix un nou so...
Sota el trapezi de la seva existència, sent el silenci.

Els arbres, a la vora de la carretera, calmen el plor
d'argent, meitat cerca, meitat assossegament.
Un lloc per l'oblit, records enfosquits per la boira.

Arrencar el motor i, una sensació de quietud i deriva es fa teva.
Tanques els ulls... Sents, a través de qualsevol emissora,
la veu d'algú que sembla conèixer de tu, més que tu mateix.
Tornes a assaborir, en la teva boca, el gust ocult dels records.

Cada matí, cada carretera és per tu la línia que separa
l'avui i el demà. Sents, sota el sosegament d'aquest llarg viatge,
una paraula que es transforma en el vel espès i tranquil que cau
endevinant l'horitzó.



1er. premi juvenil A


Paula García Solís
IES Joan Oró

XIVè Certamen Poètic Andreu Trias, 2011

07 de febrer 2016

Logogonia

L'home va entrar cent cops al mateix riu
on mai no havia entrat ningú dues vegades.

Era home i era dona. Era aigua, terra, foc

i aire. Abans però va caldre tenir un mot

i lligar-lo per sempre al corrent d'aigua.



Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

06 de desembre 2015

Món de Josep Beulas

Un prim arc de muntanya
fos amb el cel,
a penes destriable
pel pensament.

El fons dels ulls et miren
boscos i camps.
Et sents despullat home
dintre l'esguard.

Com deturar per sempre
el canviant
color del temps? Envesca'l,
fes-te'n parany.

Desvetllat a trenc d'alba,
ets a l'aguait
del fressejar de l'aire
dalt de cimalls.

«Pintar: pur, impossible acte mental.
En acceptar-ho, para't
just al llindar.»

«Em plau, perquè domino
des d'ell l'entorn:
cristalls del so, com dolla
per mi la font.»



Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1985

22 de novembre 2015

24 d’octubre 2015

Progressió

L'home culte
      em parlava de la bellesa de l'Amazònia,
      de l'amor en la literatura,
      de la guerra del pacífic,
      dels miracles segons la ciència.

L'home savi,
      de la guerra,
      dels miracles,
      de la bellesa,
      de l'amor.

L'home
      em va fer l'amor i la guerra.
      Va ser aleshores,
      que vaig aprendre a fer miracles
      per tal d'arreplegar, d'un sol braçat, tanta bellesa.




Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig. 2009

Amb un pròleg d'Esther Zarraluki.

02 de maig 2015

Hi ha homes...

Hi ha homes que són arbres,
d'altres són muntanyes o rius.
Ramon Xirau, ho he dit més
d'un cop, és un home-pont.





Fragment del pròleg.

Octavio Paz, dins,


Ramon Xirau. 
Graons. 1979