Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris hores. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris hores. Mostrar tots els missatges

29 d’agost 2023

Micropoema

No sé per què m'he quedat amb les coses petites,
menors, inadvertibles, quasi mudes,
les que amb les hores, comptades una a una,
es desdibuixen sense obrir cap porta
i saben repartir-se en el silenci.



Martí Rosselló. Inventari parcial d'excuses per viure. 2001

30 d’abril 2023

L'àlber

Com una sageta platejada
que apunta al cel,
com el xiprer altiu
com el llamp i la fe;
concretant a cops de vent la seva força,
acaronant la llum que l'acompanya,
l'àlber es fa presència
exacta
dins les hores buides del meu temps.



28 d’abril 2023

Sol i núvols

Sol i núvols
terra i aigua,
mar i cel,
com tu i com jo,
contradictoris
buscant la llum
d'una tempesta,
en tantes hores apagades
que posen ombres
i un cel gris.

La pàtina de les roques,
aquarel·la feta de pluja,
té l'enyorança com a contorn.
Només el pont dels somnis,
amb els seus colors,
pot posar calma
en aquest paisatge.


Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Pròleg de M. Àngels Anglada

Amb exemples músicals
Llengua, notació o alfabet: text bilingüe català-castellà

18 de gener 2023

La bondat del mes de juny

Quan el sol es pon més tard.
Quan un llibre ens concedeix
la pau, i nosaltres ens hi avenim.
Quan amor s'escriu en minúscules
perquè càpiga sencer al palmell.
Juny, o qualsevol altre mes
que ens plagui. Quan les hores
són generoses.
 


Gemma Gorga. Viatge al centre. 2020

17 de desembre 2022

Temps passats

            Aquells amics...
Em parleu de camins on les mans ajuntàvem
enduts pel mateix foc de joves entusiasmes
i acordàvem les veus amb el mateix neguit!
Em parleu de tan lluny!
            Potser sí, potser sí...
Potser jo vaig entrar-hi enduta per la crida
d'algunes hores tenses que mai no he desoït:
              —Tens aigua? Dona aigua...
              —Tens hores? Dona hores...
              —Tens l'or d'una paraula?
             Que dringui a l'oïda de l'amic!
El present és voraç. Tothora cal renéixer
despresos de l'ahir, amb el cor d'un albat,
oblidant les ferides -quin repòs!- i a vegades
fins la mel que hem tastat!
             Qui domina l'oblit?
Si encara compartim, avui, un lluc de sol,
el goig de veure el mar o la tenebra eixuta,
preneu de mi la part d'amistat que vulgueu.
Us la dono de grat.
             Per si no tinc memòria...
Per si demà ho ignoro, preneu ara, preneu!


                                                       1992

De Vivències (Obra poètica inèdita)


Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

25 de novembre 2022

Avui, que faria sis mesos

Ara, que és ben de nit, filla meua, voldria
netejar-me bé els ulls, ja saps, amb aigua i sal,
rentar-me bé els ulls i llavar-me les mans,
refregant-les després en un rastell ben aspre,
filla meua, i posar-me darrerament a escriure't,
així, senzillament, com qui es menja una poma,
com qui es rasca un genoll, com qui xiula al capvespre,
tot així, filla meua, ací, en aquest racó
de la casa, la casa en silenci, la casa
sense tu, filla meua. Ja no sé què et vull dir,
jo no sé si et vull dir quelcom, jo no sé res,
jo només sé que vull parlar amb tu, romandre
així, tota la nit, tota la vida, tota
la nit, aquesta nit sense tu, filla meua,
oh quina nit més gran, ja saps: la nit dels hòmens.
I ací estic, i t'escric paraules i paraules,
vaig fent ratlles, paraules, coses i coses, coses
no sé ben bé què són. Altres vegades tinc
el desig d'agafar un paper i esgarrar-lo,
sense adonar-me'n massa, pensant en tu, com si
et veiés, filla meua, en qualsevulla banda,
mentrestant van caent papers, trossos menuts
de paper, no sé, coses. Ara faria això,
trencaria papers, trencaria paraules,
cada vegada fent els trossos més menuts,
més petits, petitíssims, oh i més petits encara,
deixant-los caure al sòl, per damunt dels taulells,
i així una hora i una altra, tota la nit així,
tota la vida, tota la nit. Tota la Nit...


Vicent Andrés Estellés. La vida contada a un nen del veïnat. 2012

Dibuixos de Miguel Ángel Díez.

Tria i introducció de Juli Capilla.

31 d’octubre 2022

Hora quieta

No és cert que les paraules
poden retenir el vol
esfèric de les busques.

La flor de cirerer
vomita sang;
la rosa del desert
té arrels de pedra.

I l'hora quieta
no s'atura,
                reposa
sobre la pell del mar.

Sempre el moment
tremola al vent.



Xavier Macià. Obre les mans. 2015

Prefaci de D. Sam Abrams.

LIII Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia.

29 d’octubre 2022

Recepta poètica

Agafa una paraula talla-la a bocins,
tria una altra paraula i enfarina-la bé,
agafa un adjectiu i pela'l ben pelat,
aquests interrogants els has de salpebrar
mentre els punts i les comes es van rostint a l'olla.
Tasta-ho amb la cullera, afegeix-hi els accents.
Llavors fica-ho al forn
i, passada una hora,
en sortirà un poema
servit del forn al plat,
del plat a la forquilla
i d'aquí (bufa bé!)
als teus llavis lectors.




Leire Bilbao. Bèsties, poemes i altres bitxos. 2021

Poemes adaptats per Jaume Subirana

Il·lustracions de Maite Mutuberria

30 de setembre 2022

Les hores

   Les hores minven
a les aures del somni.
   Núvols de tardor.


       Plugim obstinat
que presta al bosc ensenyes
      d'encesos colors.
  


Una selecció. P. 42 i 56


Manel Gibert Vallès. Quadern d'Arans : una suite de tankes i haikus. 2003

Primer Premi de la categoria Recull del V Concurs de Poesia

Dia Mundial del llibre 2002

05 d’abril 2022

Escolta

Escolta, Eivissa, la joia
que convoquen les aigües tranquil·les,
l'immarcescible límit de la mar,
el toc d'or a ponent,
bressol que l'illa ofrena
a les darreres llums.

Escolta aquest entotsolament
de silencis, marítima entrada
a la vall, a la ciutat de la vida.
Que el teu plaer sigui llindar
quotidià al nou dia,
als braços carregats d'amor,
a les alliberadores hores.


Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991

Pròleg de D. Sam Abrams

29 de març 2022

La vella acàcia

A sota d'un garrofer, els insectes són translúcids a contrallum:
escates voladores entre un fullam retallat com puntes de coixí.
Sentors primitives embafen l'aire: taronges podrint-se al ras;
un corral d'ovelles pròxim. Una brisa resolta tempera les hores
feixugues del migdia. A dintre meu, el silenci rosega com un cuc.
El silenci de l'impossible, que empaita com una amenaça. En un
rectangle incandescent del mateix camp visual, una acàcia s'hi
dreça, tronc espellofat, noble com una antiga deessa blanca.
Més enllà, els tarongers desprenen una aroma calenta d'intimitats
de tocador. Els embolcalla un zumzeig elèctric d'abelles. 
Incontestable, aquest abril esplèndid. Indiferent, per sort, a la
nostra basarda. 



Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

19 de març 2022

Infusió

Has posat ritual a les hores,
vols trencar aquesta monotonia
d'agulles d'estrès que et marca
el teu enemic: el temps.

Encens amb un dels pocs llumins
que et queden el foc de la il·lusió.
Escalfes l'aigua destil·lada de llàgrimes
i poses una bossa d'esperança.

Has perdut la infusió de la fe,
però encara guardes en una capsa
algunes paraules que poden donar-te
l'aroma d'un poema.

Deixa-ho tot, és l'hora
de posar estovalles al món interior,
buscar la pau i l'harmonia
entre el temps i la vida.


Assumpció Forcada. Prisma. 2005

Introducció de Maria-Lluïsa Pazos

08 de març 2022

En el teu cos

En el teu cos
branques blanques de núvols
s'escolen d'aigua.
En les hores del meu,
un balsamari d'ales.



Francesca Laguarda i Darna. Escriure l'aigua (Una donna in laguna). 2022

Fotografies de l'autora.

Pròleg de Lluís Lucero Comas

L'hora que floria la carbassera al sostre de la cabana

És l'hora que surten les flors de carbassera
i s'enfilen al sostre de la cabana, al captard.
Quan la mare veu aquella flor,
que surt pel sostre de palla,
va a buscar aigua.

Aquesta flor tan blanca
és la flor de la mare.
La flor que ella coneixia tan bé
i que floria cap al tard.

En aquella hora de la flor
tot el que preparava: l'arròs blanc,
o el negre, tot era bo.

La flor que floria plàcidament.
Fins i tot el que quedava al fons del plat,
que en fèiem sopa d'arròs,
també era bo.

La flor de carbassera és la flor de la mare.




So Jong-Ju. Antologia poètica. 2017

Selecció, traducció del coreà, pròleg i notes
Hwang Seung OK i Hermínia Mas

20 de setembre 2021

La pluja que cau

La pluja que cau
va mullant les roses,
mentre vora el foc
veig cremar les hores.
Les hores que van
fonent-se com volves
quan la pluja cau
a sobre les roses.
En els brancs més alts
dormen les aloses
mentre sobre els camps
rellisquen les ombres
i en el prat del cel
les estrelles ploren.


Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Presentació de Joan Ferrerós

30 de juliol 2021

sempre neixen parets

sempre neixen parets damunt del fil
i dalles dins de l'ombra. Cada veu
d'aigua va disfressada, no sabeu
si la infantesa us torna. De perfil,
direu mentides, cent vegades, mil.
Retardareu els mots amb el correu,
fareu les ratlles tortes i el conreu
del cos cada vegada més subtil.

Les tempestes a dins dels quatre murs
amb un vaivé de pèndol desfaran
batecs incerts, ordinadors segurs.
Boira de neu sobre cabells madurs
us podrà dir, potser, que una hora és gran
i que la sorra és feta de futurs.


Felícia Fuster. Obra poètica : 1984-2001. 2010

Edició de Lluïsa Julià.

28 de març 2021

L'hora de l'alba

Donem-nos la mà,
és l'hora de l'alba.
Donem-nos la mà
que l'ombra se'n va.

Desperta, rosada,
la pau del jardí.
Amb l'última estrella
clareja el camí.
La porta és oberta
i el cor se n'hi va.
És l'hora de l'alba,
donem-nos la mà.

Deixàrem la prada,
passàrem el riu.
En tendres cabanes
fumeja el caliu.
Ens crida la vida
muntanyes enllà.
És l'hora de l'alba
donem-nos la mà.

Pardals i cardines
aixequen el vol.
Les vinyes més altes
verdegen al sol.
Si mires enrera,
t'enlluernarà.
Com el primer dia
donem-nos la mà.

Donem-nos la mà
és l'hora de l'alba.
Donem-nos la mà
que l'ombra se'n va.



Tomàs Garcés, dins,

Aire i llum. 1996

Ed.: Eulàlia Valeri
Il.: Montse Ginesta

26 de desembre 2020

Alegria

Cos meu, solellada
turbulència roja:
plenitud que salta
desbridada i folla,
Alegria! Bandera
coronant la torre─
bastides no calen
ni cordes ni noses...

Roda, roda, roda,
animeta meva,
no secreta, fonda...

Cerca, mira, parla,
cenyeix graciosa,
domina i acaba
amb ta pura força
la meva ventura...

Intactes, les hores
em facin corona.


Clementina Arderiu, dins,

Poesia. 1995

31 de desembre 2019

l'hora blanca

Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda (Barcelona) detall del grafit de Roc Blackblock per Teresa Grau Ros
jo soc aquella que disposa els mots
sobre el tauler quan la partida ha començat.
jo soc aquella que habita una por petita,
una por d'anar per casa,
de diumenge a la tarda,
amb futbol al desllunat.
jo soc aquella que escruta el solatge
al fons del dia i cerca els mots
quan ja la partida s'acaba.
jo soc qui travessa el laberint de la ciutat
quan els homes dormen i les dones
corren pels seus somnis amb els cabells
incandescents d'abans del temps.

i m'agraden els carrers
on encara ressonen els passos dels absents
i m'agrada mirar-me en cada finestra encesa,
ferida o llum d'un cos encara intacte,
abans que arribe el dia,
com una allau.


Inèdit


Anna Montero Bosch, dins el 30è



Fotografia de Teresa Grau Ros.

24 de març 2019

Arbreda d'hores

Ves al fons de les coses amb antena
muntanyenca. Balcó a l'inconegut!
Que peti la bellesa que ens ha dut
colors i resplendors de tota mena.

Remou amb el molí sol i serena;
en doina els grans puntals del contingut;
assaja un devessall, que, si el bull put,
penja una bola més a la cadena.

Penetra al fons de les coses, inclús
sense comprendre-les. Alça't i encara
que no coneguis el ponent de cara

traspassa l'enfilall i busca el nus;
escura el fruit, sonet, del cant que em dus,
branda enlaire l'instant, que en res no es para.




Joan Brossa. Els ulls de l'òliba. 1996, 2a ed. rev.
Pròleg: Jaume Pérez Montaner