Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris imatges. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris imatges. Mostrar tots els missatges

10 de febrer 2024

L'òliba

llit d'un riu que fou
i ara és còdol atrinxerat
d'un entretemps incert i precari

ara torneu, obreres del dir,
insuflant-me una melodia
que gosa regar la terra eixuta

deixeu-me que us abraci,
teixidores d'imatges,
amb esperança i sense rancor

com els dos ulls de l'òliba
que aixeca el vol al capvespre
resteu de costat: vers i raó.

                  El Raval, març del 2018


Marta Jorba. La remor, tan salada. 2023

17 de desembre 2023

Puc constatar

Puc constatar, ves per on,
que tinc la memòria substitutiva
en una capsa ben tancada,
la meva i la dels altres.
Només cal polsar
algunes tecles, i de seguida
tinc servides les paraules.

M'esforço, tanmateix, a desplegar
la distància,
triar les imatges al rebost de l'ull
i, al mirall de l'ànima, deixondir-les.

Serà que encara recordo
                                     que recordo.




Clara Mir Maristany. La paraula des-habitada. 2015

XXXVIII Premi de Poesia Catalana Josep Maria López Picó
de la Vila de Vallirana 2014.

Pròleg de Francesc Garriga.




                                               Què us diré? Sé que res no perdura.
                                                         Sento parlar la meva llengua.
              Veig un vailet que plora, una dona, un matoll de ginesta.
                                 Vull ser enterrat aquí, sota aquest cel amarg.
                                                                                JOAN PERUCHO

10 de setembre 2023

Imatge

Ampolla abandonada.
Sota la pluja
encara receptacle.

Imatge de poema
per a uns ulls japonesos.


Enric Sòria. Compàs d'espera. 1993

29 d’abril 2023

La fotògrafa

Refusà mostrar
els cent mil negatius
que tenia amagats.

Poques de les imatges
van ser positivades.

No sentia la necessitat de dir
qui era, què sentia, per a qui vivia.

Amb les cames fluixes per l'edat,
va caure al carrer
i es colpejà el cap.

A l'hospital va negar-se a explicar
què li havia passat
-estava fent una fotografia, la darrera-
i va exigir l'alta.

Mancada de forces
-i de família i d'amics-,
la internaren a una residència.

Es va resistir a parlar i a menjar.
Va morir,
escollint aquest final.

Passaven els anys
i creixia verdet als pots de metall
plens de cel·luloide.

Tot el que era important
havia passat pel seu objectiu
i, tanmateix, aquell assaig
de cristologia trigaria a despertar.

Ella ho sabia:
hi ha certes coses
que s'han d'amagar;
les altres també.



Anna Gual. Les ocultacions. 2022

Premi Miquel de Palol 2022

Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel

26 d’abril 2023

Aquarel·la de Grantchester Meadows

Allà, les ovelles nounades s'apilen a la cleda. En l'aire
immòbil, platejat com l'aigua dins d'un vas,
res no és gran o llunyà.
Es pot sentir la petita musaranya que xiscla
dins de l'espessor de l'herba.
Cada ocell de la mida d'un polze
voleteja amb les ales lleugeres entre matolls, i de bells colors.

Restes de núvols i salzes foradats de mussols s'inclinen
sobre el plàcid Granta, que duplica el seu món
blanc i verd sota l'aigua cristal·lina,
i ancora en el corrent la seva imatge del revés.
El barquer enfonsa la perxa.
A Byron's Pool
s'obren les bogues per on entren els cignes mansos.

És un paisatge en el plat d'un infant.
Vaques amb taques remouen les boques i pasturen
trèvols vermells o roseguen remolatxa,
panxes plenes en un nimbus de ranuncles esmaltats pel sol.
A la vora d'aquests prats d'una verdor
arcàdica i benigna,
l'arç blanc de fruit vermell amaga les espines amb el blanc.


——————————————


Watercolour of Grantchester Meadows


There, spring lambs jam the sheepfold. In air
Stilled, silvered as water in a glass
Nothing is big or far.
The small shrew chitters from its wilderness
Of grassheads and is heard.
Each thumb-size bird
Flits nimble-winged in thickets, and of good colour.

Cloudrack and owl-howolled willows slanting over
The bland Granta double their white and green
World under the sheer water
And ride that flux at anchor, upside down.
The punter sinks his pole.
In Byron's pool
Cat-tails part where the tame cygnets steer.

It is a country on a nursery plate.
Spotted cows revolve their jaws and crop
Red clover or gnaw beetroot
Bellied on a nimbus of sun-glazed buttercup.
Hedging meadows of benign
Arcadian green
The blood-berried hawthorn hides its spines with white.



Sylvia Plath. El colós. 2019

Traducció de Núria Busquet Molist
Pròleg de D. Sam Abrams

XV Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia

17 de setembre 2022

El despertar de la plaça

Han caminat els ulls més que les cames
i tens reblert d'imatges el dolor.
L'ardor és pes si el somni, brau, desitja
amor tan alt que tomba el fràgil món.

Perquè estimar reclama a tot conèixer,
com qui coneix estima molt més fort.
I sap omplir de tot i res la plaça
on viu, confós, el so sagrat d'un mot.

I no puc ser, ferit, tot el que penso.
Per això el cap espera sempre el cor.
I assajo dir, desperta arquitectura,
l'eternitat sabuda dins el cos.



Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988

21 d’abril 2022

Sentor de menta

La nit escampa sentors de menta
arreu del poble, que es queda quiet.
Ix de les cases una altra flaire,
de fusta seca de taronger
que crema alegre a les ximeneres,
fum que s'enlaira i que s'endú el fred.

Arriba l'hora de retirar-nos,
el llit espera ben calentet.
Els contes màgics que conta el pare,
i el fill escolta amb tan gran plaer,
omplen la cambra d'imatges belles
i els ullets tanquen molt lentament.



Poemes de Maria Dolors Pellicer i Sòria
Dibuixos d'Irene Bofill


II Premi de Poesia Infantil
Fundació Caixa Cooperativa d'Algemesí
de la Comunitat Valenciana

24 de març 2022

lectura del paisatge

podent llegir el món,
per què llegir en la seva absència?

toqueu el llibre,
llegiu el paisatge.

podent celebrar les imatges exteriors,
per què construir-ne d'interiors?

toqueu el llibre,
toqueu el paisatge.


Eduard Escoffet. Menys i tot. 2017

10 de març 2022

Carla

Perquè t'he vist
petita com un pèsol
a l'ombra d'una imatge.

Perquè he sentit
el teu batec nonat
a dins d'un altre cor.

Perquè m'has esbossat
un gest tentinejant
des del calze matern,
em sento artèria plena
a dins d'abre caduc.


                  Setembre 1998


Guida Alzina. Dicotomia amb blaus. 1998

Pròleg de Josep Vallverdú

25 de febrer 2022

Els rius

No s'aturen les aigües
a emmirallar-me el rostre.
Millor, que no s'enduguin
la meva imatge al mar.

M'agrada mirar el curs
de l'aigua sempre nova,
anguila escorredissa
que traça, capriciosa,
l'arabesc del meu somni;
també l'aire me'l canta
perquè mai no l'oblidi.

Com podria oblidar
la vella flama encesa
amb espurnes de sol
i batecs de cor jove?

Els somnis són eterns,
duradors, com les pedres
que el riu arrodoneix
constant, amorosint-les.
Així es poleix el somni
al pas de les anyades
i esdevé més brillant.

                         1993


De: Obra poètica inèdita - Vivències


Joana Raspall. Batec de paraules. 2021

Pròleg de Carles Duarte

25 de gener 2022

A Coney Island

En el parc d'atraccions
hi amago les meves penes.
Quan la roda gira, els colors
de la multitud s'unifiquen.
La sola imatge d'un món
de sensacions noves m'enamora.
D'un costat a l'altre,
vacil·lo entre el perill cert
i el capçal on adormir-me.
Lluny de les pistoles indòcils.
En la pau dels jardins.
Sota els ponts de l'alegria.
A mans d'un desig que es fon
en la veu d'una canalla sensible.



Josep-Ramon Bach. Eustace. 2020


Il·lustracions: Pere Cabaret

Pròleg: Joan Vigó

09 d’octubre 2021

Els drets humans

El sol desperta del son
sortint-ne per orient,
en silenci ens va dient
al fer-lo és per tothom;
i la terra que agemolida
per la foscor de la nit,
a l'aire llença son crit
de llibertat sense mida;
l'arc iris ple de color
el raig de llum unifica,
i a la humanitat indica
vulgui admetre'm la raó;
que si l'home fou creat
de Déu a la seva imatge,
oblidem-ne l'esclavatge
proclamant-ne la igualtat;
sent-ne així la varitat
caldrà viure com germans
i siguin els Drets Humans
de llei per la societat.



Simó Granollers i Batlle

Poesia que forma part de l'Antologia poètica de Simó Granollers i Batlle.

conservada a la Biblioteca Municipal de Portbou.



05 d’octubre 2021

Aigua mansa

Deixar estar les coses
rere nostre
com a farina menuda
que resta entre els dits
o permetre que passin
com arena del riu
en el garbell.
I la vida pel mig.
Com s'escola.
Dir gènere humà:
poca traça, fer l'orni.
Tot eren imatges
per a fer-me una mica
a la possibilitat de perdre,
a la impossibilitat real
del joc de paraules.
Desig, desesper.
Tot es pot evitar
i tanmateix quantes coses
fetes per a durar
són abandonades
per covardia o per incúria.


María do Cebreiro, dins,

Poetes gallecs d'avui : antologia. 2008

Traducció: Manuel Costa-Pau


19 d’agost 2021

El reflex de la llum

El reflex de la llum
damunt d'una imatge inerta,
a través d'ombres i relleus
de vida l'omple.

Talment una mà gegant que
l'acarona i fa sentir la força
creativa de la mirada damunt
l'objecte que contempla.



Montserrat Abelló. El fred íntim del silenci. 2008

25 de juliol 2021

Estimo els arbres

ESTIMO ELS arbres generosos del bosc quiet
després del lent batec dels dies fràgils,
quan hem perdut cabanes i fogueres.
En núvols de ningú m'he construït
l'espai tan reduït de les quimeres
i els arbres de la ment em xiuxiuegen,
branques al vent de totes les mancances.
Els vells somnis, ocells que se m'escapen
dels arbres despullats quan ve l'hivern.
M'he emmirallat en versos poderosos,
altres indrets m'han modelat paisatges:
mil alfabets a canvi d'una imatge.
Soc solitària com el xiprer
que guarda casa i terra en el silenci,
vinclant-se en la negror de la nit quieta.
Com ell emmarco els camps madurs d'estiu
          i amago vells secrets
          entre les fulles negres.


Mireia Lleó i Bertran. Miradas de agua = Mirades d'aigua. 2019

Tr. al castellano: Rodolfo Häsler

30 d’abril 2021

Tots els morts que estimem

Al Museu Arqueològic de Cambridge hi ha una làpida
sepulcral del segle IV aC que conté els esquelets d'una
dona, un ratolí i una musaranya. L'os del turmell
                         de la dona està una mica rosegat.


Estirada d'esquena, rígida,
amb una ganyota granítica,
jau aquesta dona, conservada en un museu,
acompanyada de les relíquies
de quincalla d'un ratolí i una musaranya
que un dia es barallaven per l'os del seu turmell.

Aquests tres éssers, que ara tothom veu,
són testimonis ressecats
del joc repugnant de la supervivència
que ignoraríem si no haguéssim sentit
les estrelles com molen, de gra en gra,
la nostra pròpia molta fins als ossos de la cara.

Com s'aferren a nosaltres, implacables,
aquests bàlans morts!
Aquesta dona no és res
meu, però ho és, tanmateix: em xuclarà
la sang i m'assecarà la medul·la
per provar-ho. Mentre penso en el seu cap,
a través del mirall recobert de mercuri,
mare, àvia, besàvia
m'atansen les mans de bruixa per endur-se'm,
i una imatge apareix dessota de l'estany
on es va enfonsar el pare, estúpid,
amb peus d'ànec taronges removent-li els cabells.

Tots els éssers estimats que ja no hi són:
tornen aviat, però,
aviat: ja sigui per les vetlles, casaments,
naixements o barbacoes familiars.
Qualsevol tacte, gust, olor
és suficient per fer tornar els proscrits a casa,

i al santuari: ens usurpen la butaca
entre el tic
i el tac del rellotge, fins que nosaltres marxem,
com Gullivers de cranis i tíbies encreuades,
torturats per fantasmes, a jaure
rígids amb ells, fent arrels mentre els bressols es gronxen.


Sylvia Plath. El colós. 2019

Traducció de Núria Busquet Molist
Pròleg de D. Sam Abrams

XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

31 de desembre 2020

Vellesa

                                                            17 d'agost de 2017.
                                 Atemptats a la Rambla de Barcelona

   

Seieu de costat.
No la mires.
Un envà de silenci
ha esborrat tots els mots que us abraçaven.
N'ha quedat el ressó,
aquesta llum corcada que vola dins del bar,
la pols que n'han deixat les arnes.

Ella tampoc no et mira.
Els seus ulls vagaregen, perduts a la pantalla
on van saltant imatges de la Rambla,
de cossos esquinçats, de crits i plors.
Però ella no ho veu.
Quieta, al teu costat, no mira, no sent res.

I tu, enmig del brogit, de la remor de veus,
del dring de plats i tasses del cafè,
li passes la mà per l'esquena,
li pinces un ble de cabells,
i l'amanyagues.

La llum es transfigura i els planys de la pantalla
es fonen en el rastre del teu gest.


Rosa Font Massot. Celobert, 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March

28 de novembre 2020

Tenia una altra imatge de l'home, en la meva ment

...

I així
una altra vegada algun altre dia

vinc

al teu nom

que et vaig donar

en el teu viatge


Tu escoltes 

amb paciència

i després t'esborres


Com el somni que s'ha obert de l'ull

Els hem trobat ー

els verbs-

I només

n'hem conegut un


Tu tries

per mi

per a la contemplació

només un sol verb


Contínuament també te m'apareixes

a l'altra banda del mar


De la teva boca

olor desperta de la nit

arriba de l'horitzó


Els estels

segueixen caient

dels ulls dels avantpassats


I

en les línies

moltes altres formes de l'ànima

solen esborrar-se


Tu

tries

per a la teva meditació

tan sols un verb


Fragment final


Teji Grover, dins


Com espigues de blat amb vents de l'est : cinc poetes indis actuals. 2011

Selecció: Sameer Rawal

Traduccions: Sameer Rawal i Dolors Udina

17 d’octubre 2020

Classe de piano

                                           Tinc vuit anys


Classe de música a cals veïns, els senyors J.
soc per primera vegada a casa seva
que fa una olor diferent a la nostra (la nostra no en fa,
així m'ho sembla). Aquí hi ha catifes arreu,
gruixudes catifes perses. Sé que ells són armenis,
però no sé què vol dir això. Els armenis tenen catifes,

en l'aire encara corre la pols portada
des de Lwów, una pols medieval.
A casa no tenim catifes ni edats mitjanes.
No sé qui som nosaltres —tal vegada uns errabunds.
De vegades penso que no hi som. Tan sols són els altres.
Hi ha una acústica fantàstica a cals veïns nostres.

Hi ha silenci en aquesta casa. A l'habitació hi ha un piano
com una au rapinyaire mandrosa, amansida, i a dins,
al bell mig, descansa la bola fosca de la música.
La senyora J. em va dir, just en acabar la primera
classe o la segona, que millor que estudiés llengües
perquè no tenia talent per a la música.

No tenia talent per a la música.
Millor que estudiés llengües.
La música sempre serà en un altre lloc,
inassolible, sempre a casa dels altres.
La bola negra quedarà amagada en un altre lloc,
però potser hi haurà unes altres trobades, uns altres
                   descobriments.

Vaig tornar cap a casa amb el cap cot,
una mica trist, una mica content —a aquella casa
on no hi havia l'olor de Pèrsia, hi havia quadres d'aficionats,
aquarel·les, i pensava amb amarguesa, amb satisfacció,
que només em quedava la llengua, només les paraules,
                    imatges,
només el món.


De Niewidzialna ręka (Mà invisible), 2009
Tr.: Xavier Farré

Adam Zagajewski, dins,
XXXIV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2018

11 d’agost 2020

Diari íntim

No diguis res. Aprofita el moment per retenir el prodigi,
per recompondre la imatge que vols que t'acompanyi fins
que torni un altre estiu. Ara, veus? riu. Tot l'or del sol damunt
la pell. Prenyada, jove, bellíssima, exultant, plena de vida,
per un instant només ella regna. Demà, benigne, fes-li saber
com et commou. No descuidis l'encís entre les flors dorments
de les hortènsies.

II


Jordi Carrió. Els dies que vindran. 2009


Pr.: D, Sam Abrams