Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris infància. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris infància. Mostrar tots els missatges

13 de setembre 2023

Pulmons

Pulmons d'enfilalls de seda
nissaga
cementiri
teranyina
dolorosa que he teixit

en el sostre
de la cuina
de la infància
dels meus fills.



Núria Busquet Molist. Làpida. 2022

27 de març 2023

1982

   La infancia es el período más largo de nuestra vida.
                                                       Ana María Matute


No puc escriure res
del primer any.
Què deuria somiar?

Bebè amanyagat
passant de mà en mà
fins al tebi bressol.

Se'm van quedar els pares
i, a poc a poc —sembla mentida—,
també varen aprendre'm a estimar.

Tots hem estat cigró,
boca que mama,
ungles de gelatina.

No tinguis por
si veus passar les ombres.

Ja tindràs temps de destriar
els colors.


Sílvia Bel Fransi. Lluíííís. 2015

Pròleg d'Àstrid Bierge

Fotografies de la coberta: Sílvia Comes

09 d’octubre 2022

El meu mar

És que sempre ha estat tan blau el mar?
és que tan juganeres les gavines
s'han empaitat pel cel fent-li corona
i no me n'he adonat?

Jo també vull alçar el mar un dia
per veure el que conserva dintre seu;
com l'infant d'en Dalí que amb mà curiosa
el recull arrugat.

L'aixeca ben amunt i acotxa el cap
per guaitar encuriosit sota el mantell.
Tot el que hi veu és nou, il·luminat
d'un raig de sol daurat.

S'han parat les onades, dorm el vent,
juguen els cavallets amb les petxines,
s'amaguen dins la sorra com els peus
del nen bocabadat.



Ana María Pi-Buxeda. Grisblau = Grisazul. 1996

Textos en català i castellà.

24 de juny 2022

maraigües

       el tiempo no envejece
       Mercedes Carrión Masip



aigüesmare
font, piques, mullena
i rentador social

infància d'aigua
a secà llegint boires

estampida!


Teresa Grau Ros

23 de juliol 2021

Les dones de la infància

Era un nen, i ho recordo: aquella finestra,
d'on sovint m'abocava a mirar el corraló
abocant-m'hi com a una pedrera,
sota els arbres d'un migdia fosc.

Voravia, pedrís, i l'esglèsia a mà esquerra
amb les cúpules altes, portals soterrats,
i els pollancs ben tofuts, d'ombra espessa,
protegint el muret des del cap al xamfrà.

I darrere la tanca els camins que es perdien,
que semblaven anar a l'abandó d'uns jardins.
I aquell lloc era tot un enigma
quan s'omplia d'un món femení.

Al capvespre, una colla de gent coneguda
visitava les noies, tota una munió,
i els lilàs ja florits, amb les fulles,
pinzellaven els seus finestrons.

I les dones més grans, excessives, bramaven
indignades, furioses: i anaven entrant
palplantant-se a les portes, com arbres
dels vorals dels parterres urbans.

De vegades calia alçar celles esquerpes
i aguantar un piupiueig de flagells, però més tard
veure com la passió és una ciència,
com l'elogi és la gesta més gran.

Totes elles, les sento, presències fugaces
que han trobat l'altra riba ─que poc les conec;
tot passat, vull donar-los les gràcies,
sí, i a totes, per tot el que els dec.

1958

Borís Pasternak. Quan escampi. 1984

Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala

31 de gener 2021

Les roses recordades

Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d'abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.


De: El caminant i el mur, 1953



Salvador Espriu, dins,

Maria Aurèlia Capmany. Salvador Espriu. 1972

12 de juny 2019

Llibertat!

Com més sembla que toca lligar caps
més cadascun per on li sembla tira
i a més cada un pel seu cantó es desfila
però potser d'aquest desintegrar-se
és d'on traiem el saber, la promesa
que aguanta i protegeix, l'únic saber
segur, n'estic segur, farem la pinya
que aguantarà el castell de carn humana
esvelt i agosarat per a una mà,
per a un sol gest, per a un gest alegre,
per a un gest infantil que anul·larà
piles de greix i cordes i lligams
forçats per circumstàncies punitives.
Galls i gallines i tot seran lliures.



A Àngel Carmona



Enric Casassas Figueres. Calç. 1996
Premi Carles Riba 1995

24 de febrer 2018

Infància

Aquells dies tan suaus, blancs de gesmil.
Semblava que no tinguéssem por de res.
L'olor a pi ens embolcallava.
Jo jugava amb l'aigua i les papallones,
m'inventava l'aire i el sol,
la pluja imantada que em prolongava.
Aleshores el vent voraç no existia.



Susanna Toledo, dins,

Reduccions : revista de poesia, 2006, núm. 86, p. 30

20 de febrer 2018

En la pau clara de la meva estança

En la pau clara de la meva estança
sovint hi neden els peixos en calma.
I jo, laboriosa, amb la roba blanca,
he confós ta absència amb ma bonança.
Has entrat, amic, alguna vegada
dins la diàfana cambra de l'aigua
obrint d'un sol cop la porta de casa:
«demà no vindré sol sinó amb l'armada».

Has arribat amb el Lleó i el Brau!


Aviat he vist els greus animals

i ells m'han vist presa del seu vapor.
Ràpida he volgut treure'm els vestits,
per tan veloç tastar el seu vent cremant
aferrada de les feres al dors.
Bèsties em duen l'esforç del desert
vers gran repòs quan arriba l'infant
per ser ell sol més que nosaltres som.

T'has quedat ara amb el Lleó i el Brau!


Restaràs, bon pare, i també el ramat s'atura;

ja sortiran del nostre blanc sens remor els peixos
a la fi acolorits amb els seus tons honestos.
Jo, com l'albada, vestiré l'amor amb cura.



Maria Verdaguer, dins,

Reduccions : revista de poesia, 2006. Núm. 86. P. 19 

08 de febrer 2018

Dimitrios

                                                a la meva filla

A la tenda s'acosta
el petit enemic
Dimitrios i em sorprèn,
d'ocell piulet fi
sobre el vidre del migdia.
No torça la boca pura
la gràcia que pa demana,
no s'entela de llàgrimes
l'esguard que fam i por
deixata en el cel infantil.

Ja és lluny,
eixerit remolí
esvanint-se en la calitja,
Dimitrios ー pel garrigar avar
amb prou feines creïble, amb prou
feines viu ensurt
de mi, de la meva vida
vacil·lant vora el mar.


                                      Pireu, agost del 1942


Un dels poemes del Diario d'Algeria

Vittorio Sereni,

Reduccions : revista de poesia, núm. 86. p. 69
Tr.: Lourdes Escardívol

26 de novembre 2017

Ens neva

           A Lluís i Joan, els meus germans.

           
Ens neva i brillen
matins confusos, màgics.
La infància que retorna
darrera els vidres gèlids.
Nens d'aigua clara.





De Divertiments, XVI

Primavera de 1995 - gener de 1997



Mireia Lleó i Bertran. Amb terra al pensament. 1999
Il.: Joan Lleó
Pr.: Marta Gallart i Alzina

07 de setembre 2017

Plujosa

Plujosa
regalima records
la tarda:
la nostra infància
d'infants d'orfenat
tots els mars
totes les llunes
el boll que crema
el foc inextingible.



Josefa Contijoch. Baix continu. 2014

30 de maig 2017

La nina

l'amor és infància en si mateix. Els amants són nens. Els nens no tenen fills
                                                                              MARINA TSVIETÀIEVA 



Series fill meu
si fossis el pare
del fill de la nina
valenta que dorm
a l'heura incendiada
que creix i s'enfila
pel mur de l'espera
i que duu a coll la criatura
perquè llavors seríem germans
i de cop tots seríem la mare.



Blanca Llum Vidal. Punyetera flor. 2014

Epíleg de Sebastià Perelló.

02 de gener 2017

Martí

Martí, font de remors coents i dolces,
d'arquets als cels i animalons que salten,
de poblaments hel·lènics i estiuets,
de trobadors i reis, rebels i humans.

Voliaina vehement quan mous les mans,
belluguet amorós, rampell alat,
terratrèmol tossut d'afermaments;
atrevit, petoner i entremaliat,
rialla o grémola segons els vents,
defensor pertinaç dels mots darrers,
amant de cotxes, grues i carrers.

Martí, a tu no et puc llegir el poema,
que no has pas de comprendre'n el sentit.
Prou que et plaurà, més tard, preuar-ne el tema,
propòsit i esperit. Dos anys no és res,
que no fa gaire temps que fas camí
i encara caus estès tot petjant l'aire,
vacil·lant i fidel en el destí.

Tu has estat més que l'antull que batega
als nostres cors, el fruit d'una requesta
que s'encengué amb la flama de la brega,
i que es fongué amb el gol de l'Iniesta.

Tu que ens peixes l'estança de tabola,
al teu costat, la vida és una festa
que sempre hem de dansar a la teva banda:
giga, galop, corranda, farandola,
l'acompliment encès de la conquesta.


                                            Roses, gener 2012


Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps, 2012
Pròleg: Àngel Rodríguez Lozano
Fotografia de la coberta cedida per Joan Boix


23 de desembre 2016

Infància

                                            Per a la meva mare

Mirant des del silenci vaig aprendre de tu
el miracle dels geranis riallers,
l'oculta seducció de les falgueres,
l'alegria dels boixacs i la florida,
dolça i tenaç de roses que plantaves
en l'ampit escàs de la nostra finestra.

Jo t'ho celebrava des de dintre,
no pas dintre de casa, sinó de més endins.
Les plantes vivien per les teves mans
que transmetien l'instint de sobreviure
i crèixer en la bellesa, ni que fos
per a un escenari tan modest
com el fràgil i petit balcó de casa.

T'agraeixo que m'hagis ensenyat
allò que no s'aprèn ni als llibres ni a l'escola.
Ara tinc un jardí que no sé habitar,
i per això em sé mala deixebla.
Però, en canvi, crec en aquell instint
tenaç de sobreviure i de transmetre
que em penetrà ben bé des dels orígens.
Viuràs sempre al jardí, en nosaltres quatre,
i jo, potser, en gris paper de versos.



Vinyet Panyella, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

14 d’agost 2015

El sol

Passa la finestreta,
indiferent, el vol
fulgent d'un raig de sol.
Que llesta, la maneta

  poruga de l'infant
avarament l'abasta!
L'agafa, el prem, el tasta.
Quin gust de llum més gran!

  ¿Potser l'amagaries
tan dolç en els teus cels
de crema i caramels,
sagrades llepolies?

  Si el retenies, fort,
i el treus en nit feresta:
quin llampegueig de festa
pels ulls, quin salt al cor!

  Debades, si algú espia
els jocs fins de la mà,
fitant-la, encertarà
la vera fantasia,

  car són d'un esquirol
que ara uns pinyons ajunta.
Quan els estreny, pregunta:
¿La mà es tornarà sol?


Alfred Badia. Adés era l'alba. 1990

07 de juny 2015

Gandia 1924

Entre el mar i els tarongers,
la fonda dels pares, pas de viatgers.

La gran de cinc germans valents
i la infància passa dolça i lentament.

Però quan la guerra ho crema tot sense pietat
el camí que enfila al nord et portarà

el somriure d'un estrany,
la calor en les seves mans,
força per començar una vida nova,
l'amor per aixecar una llar.

Prenc tot el que em vas donar
per omplir el buit que has deixat
aquella nena de Gandia sempre
m'acompanya en els meus cants.




Els Catarres. Big bang. 2015

03 de febrer 2013

Ja soc petit

    A mons pares


Hi havia un cartell amb una selva de dibuix que
es dibuixava. Hi havia el retruc de les gavines
fent el niu rere ca nostra. Hi havia el mar. Hi
havia un pastís de fantasia que anunciava un nou
idioma a cada jorn. Hi havia miralls que no 
emmirallen. Hi havia un crit cridant l'amor. Hi
havia el cel i una estesa de colors des del terrat.
Hi havia un llit sota el cartell i la pregunta dins
la selva. Hi havia el misteri: hi havia els ulls
de l'elefant.




Blanca Llum Vidal. Homes i ocells. 2012

24 de setembre 2012

Què és l'amor

Barcelona

Què és l'amor, nina, em preguntes?
Senyal que no l'has sentit;
i amb mes pobres comparances,
com te'l podré definir? 
No en parla el mestre a l'escola,
ni en la llar se'n parla als fills,
i als quinze anys l'amor arriba
sobtat com un terbolí. 
L'amor és el pa de vida
que el cor troba en est exil;
l'únic bé que deixà traure
Déu a Adam del Paradís. 
Se sent com una harmonia
que conforta l'esperit,
dolça com la veu dels àngels,
pura com el seu somrís. 
Mes no hi ha instrument que puga
est cant del cel fer sentir
fins que el cor se torna una arpa
que ressona en altre pit. 

Marià Aguiló


31 de març 2012

El verd que busco

Vaig néixer en un pis de l'esquerra de l'Eixample barceloní, coincidint, cronològicament, amb l'adveniment de la República i l'arribada de les orenetes i del brot de les fulles tendres dels plàtans que vorejaven -i voregen- les calçades de la majoria dels carrers d'aquest barri. En aquella casa va transcórrer la meva infància i part de la meva joventut, llevat dels tres anys de la guerra civil i dels llargs estius que passava al Maresme, a la finca de l'àvia d'Arenys de Mar, alternant amb estades a Sant Joan de les Abadesses, al peu dels Pirineus.



(Fragment)


Núria Pompeia, dins

Barceldones, 1989
Dir.: Isabel Segura