Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris inquietud. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris inquietud. Mostrar tots els missatges

21 de febrer 2020

L'hivern clos perdia espai

L'hivern clos perdia espai.
Se'ns han fixat estàtics els instants,
callats. Cap còdol no sentim,
no es despulla tardà el matí de sal,
no intuïm els símbols del present.
Suspesa, la inquietud de la imatge.
Vinclats al fons més límpid de les copes
el blau del mar i el sol del moll, encès.



Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017
Ed.: Andreu Subirats i Toni Cardona

27 de desembre 2019

Vistes al mar, 1 i 2

                      I

Vora la mar eternalment inquieta
somnia eternalment l'inquiet poeta
              de l'ànima geganta,
vegent florir-hi la pomera blanca.
lo seu somni de flor enlluernadora,
mentre ell floreix l'estrofa encisadora.

                     II

El mar és el poeta de la creació
i 'l poeta és el mar en l'ànima de l'home.
El poeta i el mar tremolen d'emoció
vegent a vora seu lo germe de la poma
              florint superbament
              l'eterna temptació.


Glosa



A la primera edició del Llibre blanc aquest poema
va amb la següent nota de V. Català: «És un comentari-contesta
a altra poesia d'igual títol que dedicà a l'autor D. Joan Maragall».



Víctor Català. Llibre blanc ; Policromi ; Tríptic. 2018

Edició d'Enric Casasses.

31 d’octubre 2014

Flameja al sol ponent...

Flameja al sol ponent l'estol de veles
en el llunyà confí del cel i l'aigua.
La mar, inquieta, com un pit sospira
en la platja reclosa i solitària.
D'on pot venir la inquietud de l'ona?
Ni un núvol en el cel.. ni un alè d'aire...
D'on pot venir la inquietud de l'ona?
Misteri de la mar! L'hora és ben dolça.
Flameja, al sol ponent, l'estol de veles.



Joan Maragall. Els millors poemes, 1998

23 de juliol 2011

Dies abrusats

Dies abrusats. Degoteig minúscul
de perles relliscant sobre l'esquena.
El termòmetre impassible s'enfila,
segueix el compàs, malgrat que els humans
sentim l'enyor d'unes gotes de pluja.

La Natura, pacient i assossegada,
deixa fer. L'ocell canta dues notes
amb sordina; no accelera. Hi ha gats
mandrejant estintolats sota l'arbre,
i tot és calma. El ritme de la vida
camina inexorable. És com un pèndol.

Només els humans, inquiets, descontents,
desitjaríem l'estiu fet a mida.



Imma d'Espona. Instants. 2007