Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris joventut. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris joventut. Mostrar tots els missatges

05 de juny 2023

Cal cedir

Joventut estalonada,
bé cal que respiris fort!
Per la gola eixarreïda
tu voldries beure a doll
al cantiret de la lluna,
que traspua els teus records.

Joventut estalonada
pels dies i per les nits,
correràs per les senderes
fins que et faci mal el pit;
mirallets de caçar aloses
cridaran el teu desig.

Joventut estalonada,
ja el cap va dient que no
i el cor encara s'exalta
en les fugues i en l'amor.
Mentre el cor i el cap s'expliquen,
tu, callada, has pres el vol.



Clementina Arderiu. Contraclaror : antologia poètica. 2008

Introducció, selecció i articles de Maria-Mercè Marçal

03 de febrer 2023

Pel meu amic

                   Sonina d'alexandrins


La serena mirada em parla en quietud
del teu fer tan valent, pels senders de la vida;
potser per tu somnio l'amor que no he tingut,
perquè la teva veu m'ha guarit la ferida.

Ara és la meva joia veure que no he perdut
la teva veu callada com el mar que l'ona trena
i que en el teu mirar trobo l'amic volgut,
que m'ofrena l'estel i em vetlla cada pena.

La serena mirada és una llum que em guia
en aquest món de guerres entre el poble abatut,
i ets el refugi ferm que sembra els sols del dia.

La serena mirada m'endolceix com la fruita
aquest bregar diari que amb tu mai no he temut,
i ara m'ofrena, el viure, il·lusions de lluita...

I he sortit al carrer vibrant de joventut.


Rosa Maria Bisbal. Balada dels mots. 2009

Pròleg de Carles Duarte.

09 de desembre 2022

Aixopluc blau

Tinc, encara, la força juvenil
per veure tots els blaus d'aquest planeta,
on la Llum va crear l'obra més neta,
perquè esclatés el cor del mes d'abril.

Tu ets, planeta blau, un aixopluc
que acull la veritat i la mentida,
i amb fe o sense fe, amb mort o vida,
dins el pit sempre brostes un nou lluc.

Planeta blau que veus l'amor i l'odi,
la pau, la guerra i l'ombra dia i nit,
i aquella vida enllà de l'infinit...

Car si estem al final d'un episodi,
en volar d'aquest món, que és com un podi
s'enlaira vencedor nostre esperit.

Oh planeta tan blau... i tan adolorit!


p. 77


Rosa-Maria Bisbal. Batecs màgics. 2011

Pròleg de Josefina Peraire i Alcubierre.

01 de desembre 2022

Vocatiu

Germana

no oblidem declinar la joventut

que, ara, cas per cas

guerres no són

com aquell vietnam llunyà i satànic.

Ara, un nebot o un net poden jugar

entremig de les bombes

i de tant en tant l'arquitecte haurà de construir una biblioteca.

Memoriem el que Hugo contrasta amb la sagese

la lluita contra l'imperi de la llei

com d'Espinosa a Sade

on tota violència només es representa.

Aquella violència nostra

reclamava justícia

i nosaltres li hem donat ofici.

RÊVER EST PERMIS AUX VAINCUS

SE SOUVENIR EST PERMIS AUX SOLITAIRES

Hugo s'equilibra sobre el plat dels vençuts.

De tant en tant, memoriem la sagese

declinem, Rosina!, la nostra joventut.



Margarita Ballester. Entre dues espases. 2004

03 de setembre 2022

La joventut d'ahir

                       Als joves d'avui.


La joventut d'ahir es sentia sola,
presa d'un doble joc d'ambicions
organitzat a punta de pistola
i amb grinyolar de portes de presons.
Era el seu clam, igual que ho és el vostre,
rebel i coratjós i assedegat
com del nadó que sols tastà el calostre
del pit matern per llei arrabassat.
Les seves nits —les nostres— quanta febre
sense pau ni repòs! I quin amarg
sentiment d'injustícia en percebre
la fredor d'uns germans passant de llarg!


Ens doblega el jou. La necessària
servitud a les coses i al moment
feia esclatar un renec o una pregària
al més profund del nostre sentiment.


Quan el combat és dut fins a l'entranya
ens atueix un aparent desmai,
però el fibló de l'esperança guanya
sostenint l'esperit que no mor mai.
Sabem que quan s'esberla el mil·lenari
clos murallat, i cada pedra cau
entorpint el camí, podem trobar-hi
el JOVE etern, il·lusionat i brau.
Ell refarà més alta la murada
perquè el seu somni és sempre més ardit
i té a la sang tota la batzegada
dels altres joves que l'han precedit.
Amb ell la fe rebrota en vigoria
en els vells arbres que ja vam fruitar,
i el tronc eixut, que inútil semblaria,
per donar escalf encara sap cremar!


De: Arrels.

Obra poètica inèdita.


Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

24 de març 2022

Globus

            A Fina R. Palau


S'infla amb l'aire de la joventut
el globus de la vida,
s'enlaira amb els ideals
mirant paisatges d'utopia
prop dels núvols
seguint el vent.

Quan arriben les tempestes,
cal estabilitzar el rumb,
deixar anar el llast,
quedar-se amb l'essència de les coses
buscar una clariana d'esperança
abans d'arribar a terra.


––––––––––––––––––––––


Se hincha con el aire de la juventud
el globo de la vida,
se eleva con los ideales
mirando paisajes de utopía
cerca de las nubes
siguiendo el viento.

Cuando llegan las tormentas,
hay que estabilizar el rumbo,
soltar lastre,
quedar-se con la esencia de las cosas
buscar un claro de esperanza
antes de llegar a tierra.


Assumpció Forcada. Prisma. 2005

Introducció de Maria-Lluïsa Pazos

Il·lustracions: Gudmundur Karl Asbjörnsson

11 de febrer 2022

Ambició

Sobre el nus perfecte
de la juventud,
aturada serva't,
vida meva. Pugui
de la suma exacta
del cabal hagut
no llevar-ne encara
unitat ni zero.
Que la força densa
que domina en mi
posi a cada anyada
la mateixa inèrcia.
I passin les tardes
en un bell seguir,
com doll que refresca
el quintà i l'obaga

─────────────

High Hopes

Here on the very
nub of youth,
stay put,
life of mine.
I would not subtract
a single jot
from just this amount
of flow.
Let the sheer force
of my solidity
reap, each harvest,
the same inertia.
And may my afternoons slip by
in sweet pursuits, like a spring
refreshing the home terrain
the shady, north-facing slopes.


Clementina Arderiu. The compound heart : selected poems. 2019

Poems in Catalan 

Translated by Julia Dale

16 de setembre 2021

Les tres fonts

En l'estepa del món, dolguda i infinita,
misteriosament tres fonts varen sorgir:
la de la joventut, font ràpida i rebel,
borbolla i raja fent remor i mirallejant.
Amb inspirat fluir, la font dita Castàlia
en el desert del món abeura els desterrats.
I és la darrera font la freda de l'oblit,
més dolçament que cap, calma l'ardor del cor.

(1827)



Aleksandr S. Puixkin. Mentre visqui un sol poeta : antologia poètica2005

Pròleg, tria i versió de Jaume Creus

29 de gener 2021

Joventut

Joventut, braç de ferro decidit,
ara és la lluita més que l'esperança.
Ja vindran altres dies de bonança
si ens fem valdrà l'impuls del nostre pit.
Deixem l'estadi, l'amor i l'esport,
joventut, braç de ferro, que ens reclama
més que no el cant i la glòria i la fama,
la llibertat, la vida: no la mort.
(...) Per la lluita darrera que ara ens crida,
la nostra balança decidida
ha de salvar l'eterna joventut,
l'eterna llibertat, la nostra vida!...


Josep Maria Prous i Vila, dins,

Ferran Aisa. Poetes en temps de revolta : Barcelona, 1936-1939, 2010

24 de gener 2021

Menarquia

En record d'Adelaide Khotatso Matima (nascuda Chalo)
Inspirat en el poema de Dominique Christina, El Poema de la Regla


Després de més de dues dècades
Estic aprenent a sagnar
A girar els malucs cap al dolor
En una dansa eròtica invisible

De menuda em sagnava a sobre
Massa espantada per demanar ajuda
Les pastilles em van portar
Pel corrent cabalós de l'adolescència i la joventut
Amb tampons, analgèsics i anticonceptius
Creia que havia conquerit el meu cos
Connectat sencer el tot esclafat en una caixa
M'he passat els meus dies més fèrtils
Fent perdurar la sang, l'amor i la vida
Plantant boscos dins testos
Canalitzant oceans dins d'autopistes
Fent-me més fàcil de menar.

Amb precisió meticulosa
El desert m'està trencant
I desfent més
Del que les mares de què he vingut
Poden comptar amb totes les nostres mans
Pàgines i pàgines escrites amb sang
Espargida a les cares de nadons nounats
A llindars amorosos de tortura i èxtasi
On hi hem entrat totes
I mai hem après com sortir-ne

La meva àvia
Descloent portals ennoblits
Perquè les dones poguessin triar
Si els seus cossos
Farien o no més cossos
Que els demanaven els marits i la cultura
El matrimoni i la servitud
Incomptables boques esbatanades amb afany de temps
La carn fermada del futur d'una dona

Després d'una tribu de criatures i un marit faldiller
La meva àvia va donar a altres l'oportunitat de no ser ella
Si pogués esborrar tots els anys trencats
Em preguntaria com deu ser una vida mesurada en ventres
Em preguntaria si els ventres de mil dones
Poden formar un cor a les seves orelles
Que canti cançons de mort recurrent i supervivència
On ella s'hi replega quan no pot suportar el present

Preguntaria pel corredor inflat i carmesí
Que hi ha entre aquí i el més enllà
Pel que va dir abans de mirar el centre immortal d'una dona
O per com ella i les seves incomptables pacients
Confiaven en els seus ulls ferms i les seves mans, en silenci

El dolor ens fa flexibles
Ho aprenem així que deixem
Els escuts daurats dels cossos de les nostres mares
Lluitem per la vida abans del primer alè

Els ventres poden ser llegits com els palmells i els ossos
Als primers cops de cap del naixement, caient en picat
La meva àvia hi veia l'encanteri cruel
De la seva era vivint eternament
Va veure els traumes que heretaríem
Abans que tinguessin etiquetes
Va veure monstres mirant els seus fills de fit a fit
Amb somriures de saliva
I va ensenyar la seva única filla a comportar-se
I com que la meva mare mai no ho va fer
Jo mai no vaig haver de fer-ho
Li preguntaria a la meva àvia
Si les dones que van abocar-se a mirar la vall infinita
Estaven esfereïdes o meravellades pels presagis
De les dones que algun dia s'arrossegarien 
Fora d'ells cap a vides que els pertanyessin.

Lebo Mashile


Tr.: Míriam Cano

一一一一一一一一一一一一一一一一一一一一

Menarche


In Memory of Adelaide Khotatso Matima (née Chalo)
Inspired by Dominique Christina's poem, The Period Poem


After more than two decades
I am learning how to bleed
To rotate my hips to the pain
In an invisible erotic dance

As a child, I bled all over myself
Too scared to ask for help
Pills carried me through
the heavy flow of my teens and twenties
with tampons, pain killers, and birth control
I believed I had conquered my body
Plugged the whole
Squashed totality into a box
I have spent my most fertile days
Enduring blood, love, and life
Planting forests in pots
Channeling oceans into freeways
Making myself manageable

With painstaking precision
The wilderness is breaking me
And undoing more
Than the mothers I have come through
Can count on all of our hands
Pages and pages written in blood
Smeared on the faces of newborn babies
On loving doorways of torture and ecstasy
Where we have all entered
And never learned how to leave

My grandmother
Unlocking dignified portals
So women could choose
Whether or not their bodies
Demanded by husbands and culture
Marriage and servitude
Innumerable mouths agape craving time
The knotted flesh of a woman's future

After a tribe of children and a philandering husband
My grandmother gave others a chance not to be her
If I could wipe away these broke years
I would ask what a lifetime
Measured in wombs looks like
I would ask if the wombs of a thousand women
Create a chorus in her mind's ear
With songs of recurring death and endurance
Is this where she retreats when she cannot bear the present

I would ask of the swollen crimson corridor
Between here and the afterlife
What did she say before peering into the immortal core of a woman
Or did she and countless patients
Rely in silence on her steady eyes and hands

Pain makes us supple
We know this as we leave
The gilded shields of our mother's bodies
We fight for life before we breathe

Wombs can be read like palms and bones
In the head first freefalling fits of birth
My grandmother saw the cruel sorcery
Of her era living endlessly
She saw the traumas we would inherit
Before they had labels
She saw monsters staring at her children
With saliva smiles
And taught her only daughter how to behave
And because my mother did not
I never have to
I would ask my grandmother
If the midwives who peered into her infinite valley
Were terrified or delighted by foreshadows
Of the women who would one day crawl
Out of them into lives of their own


Lebo Mashile, dins,



XXXV Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2019

Traducció: Míriam Cano

Direcció: Mireia Calafell i Àngels Gregori

12 d’agost 2020

Plenitud

Sentim l'amor i el goig amb ànsia encesa
i alcem l'esguard vers albes infinites
ja que la vida, gran cortina estesa,
en ofereix les més preuades fites.

I ens regala el tresor de la tendresa,
objectius grans, també il·lusions petites:
Un bell gresol d'intensa nitidesa
que serà el fruit de les nostres collites.

Retalls de temps, eixams de nits i dies,
somriures, il·lusions i melangies
ompliran cada dia els nostres ulls.

I anirem assolint la plenitud
bevent dels somnis de la joventud,
tot fent camí i vencent els esculls.

I de la vida girarem els fulls.



Imma Fuster i Tubella. La nuesa dels records. 2017

Pròleg: Jaume Rocosa i Mitjavila

22 de maig 2020

El bestiar es retroba

El bestiar es retroba al temps que era jove
i amo de la seva natura,
al temps que parlava als rius i al vent
i que cantava la gesta dels arbres
a les flors salvatges meravellades.

____________________

Lo bestial se retròba al temps qu'èra joine
e mèstre de sa natura,
al temps que parlava als rius e al vent
e que cantava la gèsta dels arbres
a las flors salvatjas meravilhadas.



Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres, 2013

Tr. i pr.: Albert Mestres

05 d’abril 2020

Quan sigui el meu amor com jo soc ara

Quan sigui el meu amor com jo soc ara,
quan el temps injuriós l'hagi abatut,
li hagi drenat la sang i omplert la cara
d'arrugues, i el matí de joventut

sigui un viatge al fons de l'alta nit,
quan les belleses sobre què ara impera
s'esvaneixin o s'hagin esvanit,
robant-li el seu tresor de primavera,

per a aquests temps, avui em faré fort,
contra l'edat de tall en tall ferida,
perquè no pugui mai segar el record
del bell i dolç amant, només la vida.

La bellesa es veurà en aquest vers negre,
que perviurà, com ell en ell alegre.

──────────────────

LXIII

Against my love shall be as I am now,
With time's injurious hand crushed and o'erworn;
When hours have drained his blood, and filled his brow
With lines and wrinkles; when his youthful morn

Hath travailed on to age's steepy night,
And all those beauties whereof now he's king
Are vanishing, or vanished out of sight,
Stealing away the treasure of his spring;

For such a time do I know fortify
Against confounding age's cruel knife,
That he shall never cut from memory
My sweet love's beauty, though my lover's life.

His beauty shall in these black lines be seen,
And they shall live, and he in them still green.



William Shakespeare. Sonets. 2010 

Traducció: Txema Martínez

25 de març 2020

Tercera topada

Hi ha la maqueta d'una barca
penjant com una ala ferida.
Una llum d'hivernacle marca
la biblioteca reflectida.

Ahir els cavalls, el ganivet,
els juraments en revoltim...
tot se'm va fer exageradet,
com si parodiéssim un crim...

Sabria... Llàstima, de poc...
Però el confort, de to viril,
m'ha demostrat que un bar no és lloc
per converses d'aquest estil.

Vosté se n'acaba d'anar,
un cigarret, Shakespeare obert...
Els Sonets! El món és tan clar,
amb música d'un març incert!

Tal com el sol de primavera
desfà el brodat de neu pel mig,
així la joventut primera
fuig per les vies del capritx!



Mikhaïl Kuzmín. Un peix esquerda el gel, 2019
Tr.: Arnau Barios
Il.: Lluís Gay

24 de setembre 2019

To the youngest poet

Els teus setze anys són una platja oberta
que jo em miro de lluny, gairebé amb por
d'enterbolir amb la compassió
les aigües de la teva vida incerta.

Tu campes al teu grat sobre la sorra
i et capbusses al mar del teu menyspreu
de tot el que no ets tu. I escrius arreu,
vora l'aigua, el teu nom, que l'ona esborra.

Corre i neda i capbussa't i contempla
aquests setze anys que duren un estiu
i que et fan, als teus ulls, heroi de faula.

I encar que un llamp ha d'ensorrar el teu temple,
jo sempre, esperançat, et diré: Viu!
I mai contra el teu fat diré paraula.



Narcís Comadira. Enigma. 1985

03 de febrer 2019

Per la mar nostra

Un prec per la mar nostra,
que és viu mirall del cel
i a vostres peus es postra,
Regina del Carmel;
un prec per la mar nostra
us fa mon cor fidel.

Vetllau per la puresa
d'aquest espill tan clar;
que mai més no en faci presa
la guerra i el matar.
Guardau la jovenesa
de nostra vella mar!



Maria Àntonia Salvà. Poemas = Poemes, 2006
Tr.: Jaume Pomar
Pr.: Sebastià Alzamora

19 d’octubre 2017

Un matí de pluja

Una dona jove en cadira de rodes,
amb un ponxo de niló negre esquitxat de pluja,
avança empenyent-se pel matí.
Has vist els pianistes
corbar-se de vegades endavant per tocar les tecles
i llavors alçar les mans, fent-se enrere per descansar,
i tornar a inclinar-se per tocar, just quan l'acord s'apaga.
És així com aquesta dona
toca les rodes, i alça els dits blancs i llargs,
els deixa flotar, i es corba una altra vegada per tocar
just quan la cadira s'alenteix, com si es fes un silenci.
Amb quina destresa fa els acords
d'aquesta música difícil que ja domina,
la cara xopa i bella en la seva concentració,
mentre el vent fa passar les pàgines de la pluja.



Ted Kooser. L'ocell matiner i altres poemes. 2017

Traducció: Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana

07 d’octubre 2017

Talismans

                                 The world that I regard is my self.
                                                                         T.  Browne


Bell com el desig, quan no descansa en res, quan busca i 
       quan tremola.
Bell com l'aurora en certs matins d'hivern.
Bell com un foc en la neu, en la nit.
Bell com la geometria, eixa paraula grega.
Bell com l'àlgebra, eixa paraula àrab.
Bell com la joventut, quan els déus són benèvols.
Bell com l'Anunciació de Fra Angelico i com les verges
       ciutadanes de Ghirlandaio, el pintor florentí.
Bell com les piràmides.
Bell com l'única frase que hi ha en la major d'elles i que
       resumeix tota teoria possible de l'orgull.
Bell com la mar de nen.
Bell com la mirada  i el riure dels amants.
Bell com la nit i el terror que somià Michelangelo.
Bell com la tendresa dels homes
Bell com la ira dels homes.
Bell com l'amor, tendre i rabiós, humà.
Bell com el Cançoner i com la Ilíada. Com els versos
       d'Aldana i els de Shakespeare.
Bell com una noia entrevista a un autobús l'hivern de
       gràcia de 1977 o com uns ulls al mercat de Maó.
       No sé oblidar-los.
Bell com els cicles i els epicicles de l'art de Ptolomeu, eixa
       meravella oblidada.
Bell com el cant mesurat dels últims monjos.
Bell com la desolació de la jungla d'asfalt de Huston i com
       l'amistat en el curs del temps de Wenders.
Bell com jo no ho vaig ser, ni ho soc, ni ho seré mai.
Bell com l'amable filosofia de Kant, qui en la seua Estètica
       parla de la jardineria i dels nois agraciats.
Bell com el bosc de les faules.
Bell com cada orgasme de la dona que estime, que em
       permet entreveure una altra vastedat.
Bell com tornar a casa després d'un llarg viatge.
Bell com les vides dels sants i dels heretges.
Bell com els obscurs fragments d'Heràclit.
Bell com la primera cançó que compongué la humanitat,
       que potser es conserva en alguna memòria que
       ho ignora.
Bell com la finesa amb què el diamant talla el vidre.
Bell com els jocs de cadells dels lleons i dels llops.
Bell com els poemes al vi que van beure Kayyaam i Li Bo.
Bell com el vi a qualsevol hora, sempre serà la seua.
Bell com els cavalls d'Espriu i de Durer. Salvatges.
Bell com només pot ser-ho el que estimem, tot allò de què
       no podem prescindir  quan hem sentit que és.
Bell com els deserts de gel que s'estenen molt lluny,
       deshabitats.
Bell com ho és l'Orient de Borges.
Bell com la festa d'Osiris  en el Nil.
Bell com un instant perfecte. Tots n'hem tingut, i el seu
       enyor no acaba.
Bell com la Passió de Johann S. Bach. Eixa ària inoblidable.
Bell com els cels de Brueghel i com el Crist de Grünewald.
       Hi ha un dolor més enllà de paraules. La pintura i
       la música l'han dit.
Bell com les primeres mans expertes que em van acariciar.
       Recordar-ho és reviure-ho. Tornar a enamorar-me dels
       sentits.
Bell com la rosa: només és una rosa.
Bell com l'amor, la conversa i la nit.
Bell com tot allò que no sabem per què ens fa sentir
       feliços, o almenys reconciliats.
Bell com Granada i Ravenna. Com la sorpresa del
       reconeixement.
Bell com una vesprada de música i de pluja dins un parc
       berlinès. Record amabilíssim.
Bell com el Paradís, que fou un jardí grec, i abans un jardí
       persa, i abans també un jardí on Assurbanipal celebrava
       la mort dels enemics vençuts (hi ha un relleu assiri que   
       en dona testimoni).
Bell com la meditació de Donne on se'ns recorda que un
       home no és cap illa.
Bell com la lleialtat.
Bell com el goig d'haver provat de fer allò que potser
       ens justificarà.
Bell com el vol dels falcons, com els ulls dels felins.
Bell com el déu que va forjar el tigre alhora que l'anyell.
Bell com la joia: ¡ié, paian, ié!
Bell com eixa rara esmaragda: la saviesa.
Bell com la suma de totes les belleses.
Bell com ho és que tot això m'ignore.
Bell com el déu que ho va fer ser perquè la paraula bell
       poguera dir-se.




Enric Sòria. Compàs d'espera. 1993

09 de febrer 2017

22 de juny 2016

El nostre pis

Ens guarnirem un pis
                    on l'alegria hi balli,
ben amunt del soroll
                    i el tràfec del carrer;
que rebi el bat del sol,
                    del vent i de la pluja
i tingui l'estelada
                    per fer-li de dosser.

Hi portarem caixons
                    plens d'eines i de llibres,
i l'arma del meu avi
                    que mai no he disparat;
la col·lecció de discos
                    que són el llarg rosari
que junts, tantes vegades,
                    tu i jo hem desgranat.

Ja sé que tu hi duràs
                    també catifes flonges
i les tasses antigues
                   que fan tan bo el cafè;
i aquelles velles nines
                   tresor de ta infantesa
que estàtiques ens miren
                   amb un esguard serè.

T'ompliré les finestres
                   amb testos de geranis,
de clavellers i d'heures
                   que no es desfullen mai.
Tu penjaràs vistoses
                   cortines florejades
per fer de límit entre
                    nosaltres i l'espai.

Viurem el nostre amor
                   sense neguit ni traves,
bevent cada minut
                  amb una fonda set.
Els cossos, sempre nous,
                   estrenaran carícies.
Els cors sobreixiran
                  del clos de les delícies
tan gran i, encara, estret!


Joana Raspall. Llum i gira-sols : poesia jove, 1994