Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lectors. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lectors. Mostrar tots els missatges

22 d’agost 2023

Existència

El temps té neguits, escaires i enganys.
I tu —lector— l'instint
que avança entre palps, bulbs i precs.

Tan cec com l'animal,
poderós en voluntat.


M'importa la llum
perquè m'importa la vida.


Esteve Plantada. Troncal. 2020

Epíleg de Jordi Marrugat

20 de març 2023

Tant si baixes la vista vers la immunda

Tant si baixes la vista vers la immunda
gruta de l'Univers, alberg de pena,
on mai no s'ha avingut la llum serena
amb les tenebres de la nit profunda,

com si mires el cel, on claror abunda,
seguint dels signes la daurada vena,
on en la gran bola de fogueres plena,
busques els fonaments on tot es funda;

tant si te'n vas cap a la terra freda,
que un pàl·lid sol amb raigs escassos mira,
o cap al camp que l'equinocci abrasa,

si entres en mar tempestuosa o queda,
o estàs en terra, assossegat o amb ira...
Sempre fidel lector, seràs un ase.



Francesc Vicent Garcia (Rector de Vallfogona)
Obra completa ["Sonets"], 1984

Adaptació de Josep Pedrals

Dia Mundial de la Poesia 2023

29 d’octubre 2022

Recepta poètica

Agafa una paraula talla-la a bocins,
tria una altra paraula i enfarina-la bé,
agafa un adjectiu i pela'l ben pelat,
aquests interrogants els has de salpebrar
mentre els punts i les comes es van rostint a l'olla.
Tasta-ho amb la cullera, afegeix-hi els accents.
Llavors fica-ho al forn
i, passada una hora,
en sortirà un poema
servit del forn al plat,
del plat a la forquilla
i d'aquí (bufa bé!)
als teus llavis lectors.




Leire Bilbao. Bèsties, poemes i altres bitxos. 2021

Poemes adaptats per Jaume Subirana

Il·lustracions de Maite Mutuberria

30 de setembre 2017

Desmesurat estiu

Aquest astre vital és un volcà
que des del cim més alt, febrós eixuga
tot el que troba al pas: arrels i fruits
del temps sucós, jardins, esponeroses
arbredes, deus secretes, fins el ventre
dels prats daurats per ell; també aiguamel
del rusc d'amor; el llac de les carícies,
la dolçor de la molsa dels teus llavis...

Sense remei m'atrapa a mi ancorada
als somnis més plaents de l'estiu de la vida.
Tot davallant m'engola la tendresa
de la cara, les mans em nua amb mandra
i, clos l'alè del pit, va fent estralls per dins.

I em sento un vegetal al cor del meu desert,
com una pell de serp.
El vespre ombriu, amb festes, m'aixopluga
i em deixo anar als seus braços al ritme d'una allau.
Albiro, lluny, el núvol fugisser.
De soca arrel m'estiro al cel i crido
sense veu la tempesta: i de l'aigua, un miracle,
arribarà potser?
Potser com al vell om em naixerà una branca...
Tal vegada a la gola em restarà
l'ametlla amarga...
Encara que només he de ser cendra,
els núvols portaran veu de pols còsmica,
que cantarà els meus versos catalans
i dins el cor d'algun lector ignorat
esdevindré harmonia d'un goig nou.


Tònia Torrelles. Pleniluni a l'hivernacle. 2016

Pròleg de Miquel-Lluís Muntané
Il·lustracions d'Antoni Picas

21 de febrer 2016

Comiat

Fa un any i un mes, lector estimat, que, puntual,
cada dijous, t'he escrit un vers de circumstància.
I com que tot, en aquest món, té el seu final,
avui et dic adéu, i no ho faig pas sense ànsia.

No he estat gens metafísic ni gens avantguardista

(són dos pecats que mai m'hauria perdonat!),
ni tampoc ha adoptat la posa de l'artista
que escriu sempre al dictat d'una divinitat.

He volgut simplement confegir un vers decent

i arrancar-te dels llavis el símil d'un somriure,
disposant les paraules un poc alegrement
per fer més suportable la rutina de viure.

En un futur proper, quan compris el diari,

abandonat del tot el meu constant rimar,
si mai tens un dijous tocat per un desvari,
estaré molt content, si em trobes a faltar.


Salvador Oliva. Complements circumstancials. 1998

27 de desembre 2015

ARS

Que tenir les paraules en vers
per dir que deixes constància
no sé si conforta, però bé diverteix.
Confirma que, si respirar és necessari,
ho és això, també, de dir-me
a mi mateix, o a tu, alguna cosa.

Els altres lectors són veients
que ens observen, obscens, des del front.

Que mentre omples pàgines
vas engendrant un tresor de signes.
Per obra del temps se't revelen
alguns enigmes, només. De vegades
grafies plaents.

Que tenir les paraules en vers,
retallat o dispers,
és poc? És molt o no res?
Secret d'un hivern.



Víctor Obiols. Carrer d'hivern. 1983


Il.: Josep Sales

Pr.: Eugenio Trías

Epíleg: Francesc Badia


25 d’octubre 2015

Llegir les Illes de Barcelona estant

En el llenguatge narratiu dels escriptors
balears, hi trobo sempre el pòsit d'una sòlida
llengua de transmissió oral. Hi trobo, clara
i transparent, la tradició rondallística d'en
Jordi des Racó o d'en Francesc d'Albranca, si
voleu filar prim... Es tracta, essencialment,
de l'especial manera d'encebar el lector -cada
paràgraf un parany, cada capítol un crescendo-
tan propi de la manera dels rondallaires que
atrauen l'oient no només per allò que estan
explicant, sinó també per la manera com ho estan
explicant. Per la manera de fer glatir, entreveure,
preveure, recrear, precipitar o deixar fruir
d'una seqüència. Aquest és un exercici o, si
voleu, una pràctica literària que només l'oïda ensenya.


Fragment.




Teresa Duran. Lluc Año LXXII. núm. 770 (setembre-octubre 1992), p. 31-33

10 de juliol 2014

Poesia xinesa


Respecte a la concisió en sí, es una qualitat
altament estimada dels poetes xinesos, lo qual
fa no tan solament que cada vers sigui just,
precís, desprovehit de la faramalla ab que solen
embutir els seus versos els poetes europeus, sinó
que fa ademés que les composicions xineses
siguin en general de curtes dimensions; gracies
a lo qual aquexes composicions, lluny de fatigar
al lector, l'impressionen vivament y se li graven
ab gran facilitat en la memoria.



(Fragment del preàmbul)


Apeles Mestres. Poesia xinesa, 1925

15 de desembre 2013

Dir el vers, dir el país, dir el futur

La felicitació estat ideada per uns nens lectors de la Biblioteca de Can Butjosa
La importància del domini de la paraula dita, i
particularment de dir el vers de Nadal, es deu
al fet que posa a prova un enorme conjunt
d'habilitats extraordinàries indispensables per
a la futura sociabilitat dels individus i les
comunitats. En conjunt, les podríem anomenar
qualitats comunicatives, però enteses en el
sentit més ample. Per començar, hi ha
l'entrenament emocional per superar la
vergonya d'una situació que posa qui diu el
vers al centre de tota l'atenció. La gràcia,
d'altra banda, és que aquesta timidesa no se
supera amb desvergonyiment sinó per l'acció
ritual, ben pautada i, per tant, a través del
domini de les regles de la sociabilitat.



Fragment


Salvador Cardús, dins,

50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008
Ed.: Jaume Subirana

17 de febrer 2013

Vers sobre llum

LECTORA A LA FINESTRA

... fixava la mirada, com un infant a una
papallona groga que vol agafar, al preciós petit pany
de paret. Així és com hauria hagut d'escriure, deia.
Marcel Proust

Belluguen les estrelles en les mans
que sostenen la carta. ¿D'on prové
el color repassat fins al detall
d'aquesta emoció que la finestra
emmiralla? ¿I el gest, esdevingut
comportament sentimental? ¿I els llavis,
que han segellat intencions terrestres?
És l'escena l'instant sotmès al símbol.
I si cosies o tocaves músiques
de corda ben temprada, ara sols
ets per mirar, dels ulls a l'escriptura,
l'enigma d'un petit paper verd-or.
On viu, discurs cromàtic de matèries,
la preciosa llum interior.



Vicenç Llorca. Atles d'aigua. 1995

28 de desembre 2012

Coríntica

Si jo parlés totes les llengües dels homes i dels
àngels, però no tingués amor...
(Corintis, 1.13 ;1)



Ara, que ja no parles la nostra llengua,
vull creure que els teus mots tenen el do
de qui sap llengües per nosaltres desconegudes.

Ara, que lectors teus, d'ahir i de sempre,
són encara una assemblea plorosa,
de campanes que toquen i címbals que dringuen.

Ara, que ja tens el do de la profecia,
i saps tots els misteris i tota la ciència
perquè, abans, vas tenir amor en la vida.

Ara, que ja has ofert, a desgrat,
el teu cos i ha servit d'alguna cosa,
pensem, per l'amor que vas conrear en vida.

Ara, quan tampoc nosaltres ens alegrem
en la injustícia, ans gaudim en la veritat,
per al nostre aprenentatge d'amor, en vida.

Ara, amb tu creiem que l'amor
no caducarà mai, mentre esdevindran inútils
tantes quotidianes profecies.

Ara, quan encara ens cal l'aixopluc
de ciències parcials, tal volta de llengües,
tal volta de mots profanats cada dia.

Ara, veiem a través del teu mirall,
en enigma, en visió gens parcial, ni mesquina.
I, com per tu, l'amor serà la qualitat, la vida.


A Maria-Mercè Marçal en homenatge





Marta Pessarrodona, dins,

  11 poetes a la vaqueria. 1999

14 de març 2010

Torradet i Gresca


Gegantons Torradet i Gresca de la Vila de Gràcia (Barcelona) per Teresa Grau Ros


La poesia és amistat
quan sap acaronar 
amb ritme asserenat.



Guarda’t del sol sufocant
dels malabaristes, i,
en especial, de
rosers i punxes de funk,

de folles tecnologies,
graneres de sofre o calç
emperadors i mosteles
i de sis mil càmeres cegues.

Delecta’t i confia,
en sentiments com l’estima
il·lusions que reparteixen
la llum d’estacions benignes
entre gegantons animats.

I gaudeix de la finor,
dels estudiants de llevant,
d’una terrassa vora la mar
i d’uns intèrprets de jazz.


Teresa Grau Ros

14 de febrer 2010

Haikús d'hivern

Ara que és hivern,
tanca porticons el vent:
fa sonar el poema.

Com comença? Un so,

un ritme, uns mots, una frase ...,
que expliquen el jo.

Imagina objectes

que parlin de tu: un ninot
de neu, matí amb sol.

Kodak a les mans,

passa, mira, pensa, guarda.
Retrata els instants.

Nen que juga amb lletres.

Li surt un mot com a alguns
que es fan dir poetes.

Traginers que criden,

venedors que parlen massa.
Escriu en veu baixa.

Zanni parla tosc,

criat que cau i obeeix.
Manen els lectors.


(Selecció)


Daniel Wi-Ye. Haikús d’hivern, 1969

dins,  Julià, Jordi. Un lleu plugim, 2009

21 de novembre 2009

Veus que no veus

Deia un dels més grans lectors de poesia que hem tingut a
casa nostra, Joan Ferraté, que l’únic que l’interessava
“és la manera com l’obra literària s’arrapa en el psiquisme
del lector”: pocs com ell per a desentranyar el seguit de
processos que s’hi produeixen, en aquest terreny de joc,
però abans cal que la partida es jugui en cada lector,
i perquè això pugui esdevenir-se plenament, més que més
si es tracta d’una veu pròxima en el temps i en l’espai
com és el cas, basta que els poemes ens ho diguin tot
-tot el que tenen a dir-nos- directament i sense
interferències, ço és, valent-se exclusivament d’ells
mateixos, de la peculiar barreja de so i sentit
de què estan fets com a artefactes verbals que són.
`

(Fragment del pròleg)


 Àlex Susanna


Agustí Vilar. Sargantanacarícies, 2003

26 d’octubre 2009

Nota mínima

Tot poema és visible, no explicable.
Certament el lector pot veure en el poema
imatges i conceptes que l'autor de vegades ignora.
Inútil intentar explicar els meus poemes.
...

Fragment.


San Ángel, Mèxic, 1978

Ramon Xirau. Graons. 1979