Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llàgrimes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llàgrimes. Mostrar tots els missatges

04 de gener 2024

En una mar

En una mar llunyenca,
perdut entre dues guerres,
el vell soldat cerca
en l'escuma que s'allunya del vaixell,
el seu cavall i la seva espasa,
els seus somnis de pati d'escola.

Les seves llàgrimes,
allà on han caigut,
s'han tornat perles.


——————————————


Dins una mar luenchenca,
Perdut entre doas guèrras,
Lo vièlh soldat cèrca
Dins l'escuma que s'alunha de la nau,
Son caval e son espasa,
Sos sòmis de cort d'escòla.

Sas lagrèmas,
Aquí ont son tombadas,
Se son cambiadas en pèrlas.



Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Traducció i pròleg: Albert Mestres

30 de maig 2023

Dimoni

Els destins en són glaçats,
              vares dir-me -soc home tèrbol-
i tenies les llàgrimes a punt,
i vergonya i el mal que et perdura.

Espès rancor amarg, sobre les mans,
a prova el bell ordre, l'amor i la mort,
el camí de les urpes,
arrossegant i segregant-te fosc
dins del pou brut, morbosament buit, tendre.

Fracassat ric i sol, emmascarat
dins la fiblada de la carn
et menges crus, anònim boig
                            els cucs de seda.                



Lorena Cayuela, dins:

29 d’abril 2023

La nostra pluja

         Per dissimular les llàgrimes que li queien
       galtes avall va tancar el paraigua i va rebre
                                                 la pluja a la cara.

                                                  JOAN BROSSA


La solitud que s'incrusta a la tarda
es fa més ampla, més crua, més fosca,
el cel rovellat, espès com la mel,
vessa sobre la terra i plou i plou.
Quants dies continguts com una pluja,
com bassals sota les teves parpelles;
intento retenir-te en un costum
o dins la copa d'aquell bar de Sants.
I quan arribi l'assalt de l'hivern
i quan les gotes ressonin al món,
et buscaré en el timbal de la nit
on l'ardència bat evocada i nua,
on el plor s'encén furiós i perenne.
Les meves llàgrimes, la nostra pluja.



Aina Torres Rexach. Dos hiverns i un incendi. 2014

Pròleg de David Castillo
Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2013

22 de març 2023

L'aigua s'aquieta

L'aigua s'aquieta
als mosaics bizantins.
Esmola segles,
intima fosques...
i va llepant-se llagues
de sal i vent.


En la ferida
és on la pell estova
els ulls, la llàgrima.


Francesca Laguarda i Darna. Escriure l'aigua (Una donna in laguna). 2022

Fotografies de l'autora

Pròleg de Lluís Lucero Comas

31 d’octubre 2022

Arca oberta del meu pit

Potser fou un galop de poltres i de jònecs,
un sord clapoteig pels bassals buidant sang
que feia més de trenta anys que era estancada i espessa
a l'arca del meu pit bombat que ara se us obre.
I vol que vinguin les deshores perquè empenyin amb força,
per teixir-nos amb vares cegues de noguera tipa
un cant i cistell comú que aplegui crits i llàgrimes,
alhora que mans plenes d'alegria i de carretades de fàstic,
per entreveure albades d'amor virolat en les tardors.

Que sigui aquí on jo, amagat dels sols d'hivern,
                                              amarrat als oblits,
davalli per les lloses de tantes vides i vagi encaminant
aquest fosc i ombrívol ramat de paraules,
                    totes elles viscudes i triades.





Textos en català i gallec.

Traducció de Pau Joan Hernàndez.

Pròleg de Pere Gimferrer.


14 d’agost 2022

17 d'agost de 2017, a les 17 h

Es bada el cor de la ciutat en un sentiment volcànic,
les llàgrimes cremen com lava,
roselles de sang taquen el mosaic de Miró.
Una dalla sega la vida de vianants anònims
fins que en sabrem el nom.
Follia terrorista, diuen.
Potser crim d'estat.



Teresa Costa-Gramunt. L'any de l'estrella. 2021

09 de juny 2022

Se li va ficar

Se li va ficar la mort a l'ull.
De llavors ençà, parpre macabre,
té un mirar d'olives en remull:
negres, mortes, tristes i aixafades.
Mes, no plora, no! No té l'antull.
Vidriós i a punt per la trencada,
no deixa anar llàgrima, té el trull
sec i l'ànima deshidratada.
Tots comptem que algun dia, curull,
regalimarà suc d'olivada
d'una pena encallada a l'escull.
I encara s'hi lleparà la cara!

Fins llavors, molí que mai no mols,
se't faran lleganyes com pinyols!



Josep Pedrals. dins,

II Trobada de poetes per la pau. 2009

06 de març 2022

Com t'estimo?

Com t'estimo? Deixa'm que ho compti com cal.
T'estimo amb la fondària, l'amplada i l'altura
que la meva ànima pot abastar, quan no tinc cura
dels límits de l'Ésser i la Gràcia ideal.

T'estimo fins al punt de la més callada observança
de cada dia, a la llum del sol i d'una bugia.
T'estimo lliurement, com els homes malden pel que és Just cada dia;
t'estimo amb puresa, tal com ells es giren cap a la Lloança.

T'estimo amb la mateixa passió que solia posar
en les velles afliccions, i de la meva infantesa, amb la fe.
T'estimo amb un amor que havia deixat marxar
amb els sants que vaig perdre -t'estimo amb l'alè,
els somriures i llàgrimes de tota la meva vida!-, i, si Déu juga fort,
encara t'estimaré millor després de la mort.



Elizabeth Barrett Browning


Dona'm la mà : cinquanta poemes d'amor. 2016

Selecció a cura de Marcel Riera

30 d’abril 2021

masia

vinc del sec. on les muntanyes
trencades ploren pedra. s'esqueixen.
llàgrimes grises picant pell torrada.
al costat de l'or. la terra erma.
només als marges. farigola que sana.
sota les cendres dels morts. que no són prou.
per fer-se un llit a la penya.
soc del sec. que plora pedra.



Núria Armengol Freixas. Fractura. 2017

Lava

Era un altre món
on les llàgrimes
no existien
i tot ja estava dit.
No quedaven
trinxeres de resistència.
Feia segles
que el verd havia esclatat
entre l'asfalt eixut,
no quedava res per arrencar
amb ràbia.
Si ja no existia el plor
ni herba que l'acollís,
què ens surava
dins dels ulls?

Era un altre món
i el cos una constel·lació
de cràters apagats.

El buit fondo
de l'alteritat,
els pronoms fosos
a la punta dels dits
i la retina foradada
per l'espectacle tibant
d'un món en flames.

Cos meu,
et suplicava.
Lluna borda sense cel,
ressonant.


Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021

16 de febrer 2021

Tinc, ja, un estil definitiu: la llum

Tinc, ja, un estil definitiu: la llum,
com part d'ordres més grans, la trobaré
al cup de pedra grisa, vora el mite
d'un rude basament de travertí.
Parets de vidre i marbre verd, i sostres
plans i blancs construïren la noblesa
de l'espai, fa molts anys, a Montjuïc,
amb uns arbres darrere d'unes llàgrimes
tan sumptuoses com ho és la pluja.


Joan Margarit, dins,


Deu poetes d'ara: antologia. 1996

Edició: Dolors Oller

02 de gener 2021

Carnet d'identitat

Enfilàvem ja els camins de Tessàlia...
En algun lloc de la cambra de Delfos
havia perdut el carnet d'identitat.
¿Com havia d'interpretar aquell missatge,
aquell subtil advertiment?
¿Per ventura la vella sibil·la ho havia profetitzat?
Al quadern de Delfos jo hi havia escrit un plany,
la remembrança d'un temps on l'amor
tenia els llavis fins com els pètals de les roselles
que havia plegat i deixat
entre les pàgines del llibre que estava llegint.
¿Tot era tan fràgil, doncs, tan evanescent?
Quan l'hostalera em feu a mans el document
va veure que havia plorat.
Discreta, solidària, em va fer un petó a cada galta
dient: «Les llàgrimes són el millor ferment...»



Teresa Costa-Gramunt, dins,

Poemes per a un món millor. 2002

III Premi "Poesia en acció"

04 d’abril 2020

Mireu amb els meus ulls

Mireu amb els meus ulls, vosaltres que no hi sou,
que us heu mort esperant la claror d'aquest dia.
Jo he vist explotar el tanc que esclafava la vida.
Serviu-vos dels meus ulls per omplir-los de llàgrimes
les vostres i les meves, estimats que no hi sou.
Dolor per la sembrada que mai no serà gra
i goig per la llaurada que ara amb nova embranzida
seguint els vostres passos, tornem a començar.



Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

11 de gener 2020

Les seves mans

Les seves mans, les que matinaven,
les que posaven ordre als afers de la jornada,
les que espolsaven per la finestra les llàgrimes amagades sota els coixins,
les que comptaven peticions i les distribuïen en moixetes a les galtes,
les que arrabassaven fils de fretura de la intimitat casolana,
les que abraçaven l'única fotografia familiar que quedava en la intimitat casolana,
les mans d'ella, ara,
recullen les engrunes del cor, disperses sota la runa.





De Paisatge de mort i desolació / Natura morta


Rasha Omran, dins,


Jo soc vosaltres : sis poetes de Síria. 2019

Edició: Mohammad Bitari.

Traducció: Margarida Castells Criballés.

17 de febrer 2019

Poesia. Música de l'ànima, teixida amb paraules

Espurna de vida, llum del coneixement,
que s'expandeix, dòcil, per tots els confins.
Música immortal que camina i vola
per la nostra terra i per tots els cels.

La canten els trànsfugues, els empresonats,
i tots els migrants que no tenen sostre,
la piulen plorant. Llàgrimes que cauen
tan endins del cor, que commouen l'ànima

dels àngels de Rilke, closa en la natura.
La fan trontollar. Música que atura
aquell caminant en veure la cigonya
i el seu vol rasant, sense cap frontera

que li barri el pas, puntejar lleugera
sobre la teulada que li fa de niu.
I ell no pot volar. Poesia. Música
de l'ànima, teixida amb paraules.



Rosa Fabregat


Dia Mundial de la poesia 2019

08 de febrer 2018

Dimitrios

                                                a la meva filla

A la tenda s'acosta
el petit enemic
Dimitrios i em sorprèn,
d'ocell piulet fi
sobre el vidre del migdia.
No torça la boca pura
la gràcia que pa demana,
no s'entela de llàgrimes
l'esguard que fam i por
deixata en el cel infantil.

Ja és lluny,
eixerit remolí
esvanint-se en la calitja,
Dimitrios ー pel garrigar avar
amb prou feines creïble, amb prou
feines viu ensurt
de mi, de la meva vida
vacil·lant vora el mar.


                                      Pireu, agost del 1942


Un dels poemes del Diario d'Algeria

Vittorio Sereni,

Reduccions : revista de poesia, núm. 86. p. 69
Tr.: Lourdes Escardívol

19 d’agost 2017

Home endins

Si plore hui, Senyor, si plore encara,
no és perquè em senta past de la impotència,
ni perquè els ulls enyoren altres postes
de sol, ni els dits cerquen formes amigues.

Plore sobre la mort, sobre les runes
de tant d'indiferent, sobre les penes
i sobre tots els desconhorts i llàgrimes,
sobre el tarquim, sobre el punyent no viure
a què estem condemnats hui, demà, sempre...

(¿Tinc tan clavada al cor una paraula
i em corren tantes lletres per les venes!)

Plore, Senyor, pels que en la vida riuen,
pels que mai no han tingut una hora encesa,
pels que nasqueren orbs de llum divina,
pels que viuen amb mans sense sentir-ho,
pels que moren i no han sabut l'estrella
que ens espera serena i reposada,
pels que blasmen i són carn de blasfèmia,
pels que ruixen amb sang llur opulència
i combreguen amb cors estrets i pobres,
pels que fan de llur cos llur vida tota,
pels llavis que pergueren la paraula
venuda entre parets i sobre els jaços,
per la bellesa morta, per la vida
tancada en una ampolla, per les ungles
plenes de rodolins, llargues i tortes...
per les frases no dites, per les dites
sense parlar, per totes les mentides,
pels ulls que, constantment, en hores fixes,
estan humils, però que mai no ploren,
pels cervells adormits, pels senyors grossos,
per les larves, pels ocis putrefactes,
pels fums, pel temps perdut sense conèixer...

Tot m'envolta, Senyor, i per tot plore.

Si plore hui, Senyor si plore encara
és perquè em dol, i perquè al cor se'm clava
aqueixa fera que anomenen home.



Jaume Bru i Vidal. Ala encesa. 1950

12 de gener 2017

Prefaci en blau

              I.

llàgrimes de primavera
emmudeixen els teus llavis
ressona blau al baix ventre

s'esvaeix el temps

blau intensament suau
neu que es fon als teus ulls
brolla silenci

              II.

neu que es fon als teus ulls
les llàgrimes brillen
floreixen blaus a l'aiguaneix

degoten sons

deixa el blau vibrar
la temperatura s'esquerda
clarors silencioses


Núria Armengol, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 105-106, juny 2015. p. 24 


29 de desembre 2015

Potser caldria, amic

Potser caldria, amic, com a penyora
de gratitud, en vers poc acurat,
que avui et doni gràcies per cada hora
que has sostingut la meva soledat.

Per compartir la nit desoladora
i el vespre del diumenge endiumenjat
i, delicadament, fer com qui ignora
les llàgrimes rebels que no he ocultat.

Per dir el seu nom amb una veu transida,
per prendre per mirall la seva vida,
sentint-te hereu, amb mi, del seu record;

i sobretot, amic, pels grans silencis,
per cada cop que dintre el cor el pensis
fent-lo vivent en tu, després de mort.


                                     5 de març de 1984



Carme Guasch. Poesia completa, 2005