Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llamps. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llamps. Mostrar tots els missatges

21 de novembre 2023

Anecdotari

Tenies set o nou anys i esmorzàvem;
trobe que era un dia d'excursió,
aquells viatges d'estiu en família
que no recordaràs, en acabant.
Havies estudiat la semàfora,
afirmares, i posares exemples:
—Imagina-t'ho: el cel és el món
i cada núvol és una finestra...
De quin color els veus? (Eren d'un gris
que amenaçava ja amb tempesta forta;
jo vaig mostrar el gest i el color obvi
quan tu vas contestar:) —Jo els veig color
verd o roig o blau mar: si plou, seran
diamants blaus i els llamps, carcasses grans.


Vaig riure amb ganes, fluix, perquè rimaves
i et vaig abraçar fort, amb mil colors.



Josep Lluís Roig. La fam tendra. 2023

Premi Maria Beneyto
XL Premis Literaris Ciutat de València

30 d’abril 2023

L'àlber

Com una sageta platejada
que apunta al cel,
com el xiprer altiu
com el llamp i la fe;
concretant a cops de vent la seva força,
acaronant la llum que l'acompanya,
l'àlber es fa presència
exacta
dins les hores buides del meu temps.



19 de setembre 2022

Tempesta del segle XX

Com una dalla el llamp
sega la pluja.
Benes d'aigua

cauen com la roba
—oh, els grans abrics de viatge
    els grans grans abrics
    que mai van tornar!
cauen com la roba
dels que són lluny
en el camp buit del cel.

I en l'herba d'aquesta pluja
flors
que creixien amb la força dels rius
—oh, les butxaques del barquer
     curulles de les cartes
     silencis i números promesos
     dels qui van marxar!
que creixien amb la força dels rius
i es van fer estuaris.

Cada flor brotava
al palmell,
cada pètal
era al principi
un gest una acció
una carícia.

Posa'm el teu jardí a la galta
el teu jardí de cinc dits
en una altra ciutat
a la meva galta.

El carro de palla
carregat de trons
va rodant pel cel.


Anys setanta


John Berger. Poemes escollits. 2019

Traducció de Montse Basté i Martí Sales

10 de març 2022

Paisatge

Si mai heu pensat que sols hi ha honor
en l'orb destí de la sofrença,
contempleu-los: infants extasiats que xipollegen
vora mar tot alçant castells en les onades
esllavissadisses entre els dits.
I, més enllà, bressat pels jocs de l'ombra,
el pescador assegut amb mig meló d'or
i el vi grogós que ha refredat entre les roques.
I, part d'aquí, aquests amants ardits,
encesos, cobejosos per la cremor del sol,
pel desig que els arbora d'una joia fugissera.
I, ran la platja, els cans que s'empaiten
juganers i enfollits de corredisses,
llamps esquius de sol i sorra
sota el foc immòbil del migdia.
I encara, al fons de tot, sota l'arbreda,
vora el got escumós que es vessa
tacant aquests papers, vosaltres mateixos,
incrèduls, miseriosos, potser escèptics,
gaudint amb mi d'aquest excés de vida.


Francesc Parcerisas. L'edat d'or. 1983

04 de febrer 2022

Borrombori

Amb un repicar de portes i finestres,
la tempesta es fa sentir
com uns militars colpistes.
Després, vindrà la calma i el seny.
Però, si el pregonem en la nit,
mil arbres s'hauran partit pels llamps.




Àngel Fabregat Morera, dins,



Direcció: Eli Huertas i Marta Mayoral Roca

Certamen de Micropoesia Joan Baptista Xuriguera

30 de juliol 2021

Tempesta

L'aire s'atura, espessit,
en la lluor dels primers llamps
cap fulla no té vida en l'ametller
clavat com un fantasma
sota el plom de l'estiu
sols les orenetes
trafiquegen entre les teulades,
incansables.

L'ànima cau amb la primera gota
en el solc
on dorm des de molt abans
del temps i la tempesta
la llavor d'un vol
que aixeca tota pesantor
fins a retrobar el bressol
del llamp,
del sol,
del plor,
de Glòria.


11 de juliol de 1986

Cristina Kaufmann.--Aunque de noche : poesia des del Carmel. 1989

29 de maig 2021

Voluntat

Jo el que vull és
ser gran de gran
i no vella de vella.
Sortir al món,
i no que entri a casa,
la mirada del cim
i no cucales pel fangar.

No vull l'auca
ni l'enfilall de petjades.
Tampoc pa dolç d'avui
per pa dur de demà.

El que vull és
ser niu de la revolta,
cau de la serp,
soca d'ullastre
i emparar
tots els llamps.

Jo el que vull
és ser
l'embat imparable.


Carlos Minuchin Vilafranca. Magma. 2020

21è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

30 de gener 2021

Arbre que li ha caigut un llamp

Una meitat s'ha cremat, i l'altra meitat no.

Una meitat serà lletja i esmussada
                                      i l'altra tant se val.
No es pot guardar per sempre la bellesa.

La meitat dels ocells han fugit espantats, n'ha quedat l'altra
i ara han d'esperar.

Encara han de passar moltes coses ací;
els racons ferits han de cicatritzar,
les branques cremades han de caure.
Tot es cobrirà de molsa, fongs i bolets.

Fins que un dia serà com si un jardiner del cel,
portant amb el vent pol·len, plomes, llavors i pols,
un dia clar i daurat, finalment l'hagués perfeccionat
donant-li una nova forma primitiva:
sobre les ferides encara una mica d'heura.


Nikica Petrak, dins,

Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 79

Trad. Pau Sanchis

15 de març 2020

¡Que les muses t'inspirin!

                              A qui s'inspira pencant


Si mai beus a les fonts
que tant guarden les muses,
faràs caure mil pluges
de cançons, llamps i trons.

I si et diuen: «¡Cantaire,
que ens inundes el món!»,
tu els respons: «Un segon,
que us componc un paraigua».



Ricard Bonmatí. L'any tirurany més poètic, 2019
Il.: Montse Tobella

27 de desembre 2019

Buidem caixes de llamps

Buidem caixes de llamps contra fronteres.
La fusta de l'Altura ha estat tallada;
La vida no ha de ser res més que vida
                  Quotidiana.





Poesia de Joan Brossa, extreta del llibre:

Montserrat Roig. Retrats paral·lels / 2, 1976, p. 73

22 de juliol 2019

Llamp II

No tinguem por,
malgrat les ones de xoc,
les càrregues elèctriques
d'aquesta tempesta.

El llamp no trencarà
el nostre món interior.
Potser podrem aprofitar
els nitrats que deixa al sòl.

Potser els ànims,
com electrons que s'escapen
de la nostra Terra,
retornin amb el llamp.



Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011

02 de juliol 2019

Instint bàsic

Ara mateix mirem amb el nen els dibuixos
que ha fet al seu quadern d'escola. Feliç, passa
els fulls on ha fixat la seva llum al traç.
Qualsevol animal, o qualsevol persona,
qualsevol cosa ㅡel groc d'un tractor, per exempleㅡ
és prou, per al meu nano, per identificar-s'hi
fins a l'últim extrem:
                                   «Jo sóc aquest tractor.
Digues què vols ser tu.»
                                       Que poc costa d'entendre
allò que és evident. Que estem lligats a tot:
al cos que es va gastant, al llamp i al tro, al temps
d'abans del foc i l'aigua, als cucs i al fum, a tot
allò que un jorn serà nosaltres.



Jaume Bosquet, dins,

Generacions : avis, mares, fills, oncles...: una antologia temàtica de poesia, 2001
Ed.: D. Sam Abrams, Jaume Subirana i Víctor Sunyol

05 de maig 2019

La galerna i el llamp, el torb i la tempesta

La galerna i el llamp, el torb i la tempesta,
sobre l'ample terrer l'han combatut a ras.
―La flor de l'esperança, minúscula i tenaç,
color dels nostres somnis, únicament hi resta!―

Entre les runes, sobre els fogars extingits,
enlaira el seu perfum, secret com la pregària;
i pella poc a poc, viva mà solitària,
els quatre rastres dels cavallers maleïts...

Car tan profundament la seva arrel s'allarga
que floriria encara si aquesta terra amarga
un dia fos coberta d'una crosta de sal.

Però l'alè de Déu novament hi circula!
I, granant en silenci les espigues del mal,
ella traurà forment del jull i la cugula.




Màrius Torres, dins,

Llibertat! : 50 poemes de revolta. 2015

Edició: Jaume Subirana
Pròleg: David Fernàndez

06 de desembre 2016

Homenatge a Camille Claudel

                            A Àfrica Ramírez


El cos no és el mur.
El mur és la carícia
que esborra la carn
que toca i la fa àngel,
corona o gesmil podrint-se en el silenci.

El mur és el silenci.
És llarg com el silenci.
És alt com el silenci.

¿Qui vol ser àngel?
¿Qui gesmil? ¿Qui corona?

Jo no soc jo.
Soc un exèrcit
de veus que escalen.
Jo soc un llamp.
Soc una escletxa.



Marc Granell. Poesia reunida, 1976-1999. 2000

24 de juliol 2016

TERRA NOSTRA (Portada de la pel·lícula ELISABET)

Basta mirar el cel,
basta veure els arbres,
basta mirar els cims
de nostres muntanyes
per sebre per què
tots t'estimam massa.

Basta veure el llamp
sentir udolar el vent
i veure com cec
s'estimba el torrent,
per sebre per què
aquesta sang nostra
tant teva se sent.

Terra, terra nostra
la meva cançó
del més alt turó
davalla a la plana.
Just com el torrent,
com la tramuntana.
Terra, terra nostra
el teu llamp m'enrampa.


Calaixera


Guillem d'Efak. Obra poètica. 2016

Pròleg de Bernat Nadal

21 d’abril 2014

A muntanya

M'agrada el balcó gran de la muralla
quan la gent de la vila hi va a badar
i amb ull ja quasi incommovible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.

Passa la tempestat esgarrifosa
per damunt de la serra allà al davant,
tremolant de llampecs, silenciosa
per la gent de la vila i la del pla.

¡Com hi deu ploure en les profondes gorges
i en els plans solitaris de les valls!
¡Prou l'huracà els assota aquells cims nusos
i peta l'aigua en aquells rocs tan grans;
s'astoren els ramats, el pastor crida,
i algun avet cau migpartit pel llamp!

Però en el balcó gran de la muralla
no se sent res: la gent hi va a badar,
i amb ull ja quasi incommovible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.


Puigcerdà 1897

Joan Maragall. Visions & Cants. 1900

03 de gener 2014

A Josep Benet

Poblant de pensaments ribes i hortes
passàveu la paraula tot capalt,
llavors que feia de bon tòrcer el salt
de nit a dia sobre blavors mortes.

Vós sempre heu filat prim; centes de portes
us recorden al fort del temporal,
quan els llamps que ofuscaven el fanal
volien dreçar l'ombra a coses tortes.

La lluita ha prosperat, i el remolí
ens ha enfortit; avui la fosca sobra,
i els arbres configuren un destí.

No allarga els dies altre pensament
que la guerra i la terra, i l'ànim s'obre
via al futur. Heu de ser president!

Febrer de 1980 [publicat a Nous Horitzons, 86]



Joan Brossa. Anafil. 1987

07 d’agost 2013

Temuda flor

La polpa de l'estiu, les pollancredes,
la pluja compartida dels estams,
les veus de la bondat a les palpentes
de tanta llum com il·lumina el llamp.

L'hivern foren els òxids capvesprals
d'un vell ramat perdut sense guiatge
i llunyedars tranquils d'eterns bancals
on cada bulb guardava el seu oratge.

L'oxigen malmetrà les vedes aspres
on hem caigut, oscats, a somniar-nos:
desestimar-se al ritme de les aspes,
per sempre separats, per sempre units.


     
Susanna Rafart. La llum constant. 2013

20 de març 2013

Llamp I

Quantes vegades
les preocupacions
són com núvols
de desenvolupament vertical!

Quantes vegades
es perd l'atracció
entre càrregues diferents, se separen,
i les negatives són a prop nostre!

És així quan la gran
diferència de potencial,
entre la realitat i els somnis,
produeix un llamp.

Veiem el seu llampec intens,
acompanyat d'un fort tro;
i busquem enmig de la tempesta
l'arc de Sant Martí que ens salvi!



Assumpció Forcada. Meteorologia = Metereología, 2011

27 de desembre 2011

Canigó

Què té que veure amb tu aqueixa pastora?
–Pare –respon–, és del meu cor senyora:
collint gerds i maduixes un dia l'encontrí;
ullpresos un de l'altre, ens estimàrem;
la promesa d'amor amb què ens lligàrem,
só cavaller, si es trenca, no es trencarà per mi.

–Doncs de ton cor esborra aqueixa imatge

o et tornaré de cavaller a patge,
les armes arrencant-te que no sabràs honrar–.
Gentil resta esblaimat; apar un roure
que el llamp acaba de ferir, i ploure
veu a sos peus ses branques, son front descoronar.

Avergonyida, ella s'adossa a un arbre;

per estàtua pendria-la de marbre
qui no vegés ses llàgrimes rajar com una deu.
No ho veu la gent del ball ni se n'adona;
a qui dansa joiós, ¿Què se li'n dóna
de la margaridoia que aixafa sota el peu?

Far grandiós que un promontori amaga,

darrere el Pirineu lo sol s'apaga,
i els ulls d'alguna estrella se veuen llambregar;
no tan brillants ni tan amunt com elles
s'obiren en lo bosc altres estrelles
i s'ou un cant de cèltica tonada ressonar.

Del bosc de Canigó són los fallaires

que dansen, fent coetejar pels aires
ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;
en sardana fantàstica voltegen
i de mà en mà tirades espumegen,
de bruixes i dimonis com estrafent un joc.

Les llums de set en set pugen i baixen,

cinyells de flama los montículs faixen
i es veu entre fumades lo bosc llampeguejar;
surten rius de guspires de tot caire,
com si es vegessen entre terra i aire
los llamps i los cometes en guerra sabrejar.

Dels fallaires al ball la gent s'atansa,

les nines deixen la primera dansa,
i un dels joglars, al veure's tot sol amb los fadrins,
llança, amb quimera mossegant-se el llavi,
eixa cançó de verinós agravi,
com un grapat de víbores i negres escorpins:


Cant 1, l'aplec.

Fragment


Jacint Verdaguer. Canigó : llegenda pirenaica del temps de la reconquesta. 1967