Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llençols. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llençols. Mostrar tots els missatges

12 d’octubre 2023

Terrat

A dalt de tot hi ha el terrat que serveix per moltes coses...

Al terrat de casa
             s'hi va a jugar,
                        a estendre la roba
                                   i també a xerrar.


Quan és hora de jugar,
millor no dur la pilota,
que un xut fet amb massa força
la duria carrer avall
i tururut, adeu-siau!

Millor jugar a la xarranca,
a un dos tres pica paret
o a amagar-se entre els llençols
quan pengen dels fils, mullats.
És la mar de divertit!

Quan comencen a jugar,
escolteu què canten tots
per saber qui ha de parar:
Una mona en un terrat
amb el cul arremangat
fa pudor de xocolata,
un, dos, tres, quatre!

També hi estenen la roba
acabada de rentar:
tovalloles, calçotets,
mitjons, calces i camises,
quanta n'hi ha per assecar!

Quan és hora de xerrar...

Saps què m'ha dit la veïna?
Que la senyora s'enyora!
Que la senyora s'enyora?
Sí, la senyora s'enyora!
Pobra senyora, s'enyora?
Que sí!
Que no!
Ni mongeta.
Ni cigró.
Que tomba.
Que gira.
Que prou!




Text: Roser Ros
Il·lustracions: Maria Girón

14 d’octubre 2022

Si dorms tranquil

Si dorms tranquil, i és net el teu llençol,
i és càlida i segura la flassada,
si dorms tranquil enmig de la foscor
i del silenci, i si ningú no et mana,
i si, com diuen, tendra és la nit,
si dorms tranquil, i si has tancat la porta
amb clau, i si no et forcen a sentir
cap veu, i si la música no sona,
temptant la calma amb la felicitat,
i si ningú no et treu del llit ni et crida,
si dorms, i si amb la galta pots tocar
la tela emmidonada, i si somies
damunt la funda neta del coixí
(és el sol o la planxa, que l'eixuga
tan ràpid?), i si el blanc ramat dels dits
sobre el llençol càndidament pastura,
si dorms, i no t'assetgen amb lladrucs
ni crits, i no et sacsegen per l'espatlla,
si dorms tranquil, què més voldràs per tu?
És tot el que tenim, i amb això basta.


Aleksander Kúixner. És tot el que tenim : antologia poètica. 2013

Pròleg, selecció i traducció: Xènia Dyakonova

18 de setembre 2022

Batall

                    «Dels tambors al poema, imperceptiblement.»
                                                              FELIU FORMOSA


Fins i tot quan no ho vol,
sobretot quan no ho vol,
el poema és consol.

Truca al timbre del dol.
Truca al timbre del dol,
insisteix en l'udol
i destapa el llençol.

Fins i tot quan no ho vol.
Sobretot quan no ho vol.



Laura López Granell. Coratge. 2020

22 de febrer 2022

Gènesi

Si algú desfulla a poc a poc aquest edifici
ens hi trobarà al centre, amagats
Dues llavors dins un llençol.



Júlia Francino. Els excedents. 2020

Pròleg: Míriam Cano

Premi de Poesia Ventura Ametller 2020 

31 de gener 2021

Cançó de cargol

Do re mi fa sol

Soc Pol, un cargol.
I us vull dir uns mots.

Avui porto dol.
Tinc trencat el cor.

M'he quedat tot sol.
I els altres cargols?

Rondaven pel bosc
però, ara, s'han fos.

Per què, quan, com?
Per a no acabar xops

si sentim un tro
busquem un bon lloc:

a sota les cols,
dins d'un gran, gros tronc,

darrere un matoll,
enmig de les flors,

o a sobre d'un jonc.
Tot recer és bo.

Portem sempre a coll
a sobre del llom

llit, roba, llençols,
vaixella i xarops.

Per a no perdre el nord
deixem lluents solcs.

Si la pluja dorm
sortiu a fer un tomb.

I ens crideu: «Cargols:
sortiu, bons xicots»

No aixequem el vol.
Anem a poc a poc.

Ens hisseu pel coll,
i ens sobrevé un xoc.

Tenim molta por.
On ens porteu, on?

Molts anem al forn,
o joguines som.

I si això ho feu molts
ens veurem al zoo.

Sol fa mi re do.


M. José Orobitg i Della. Esqueixada de versos, 2004

Il.: Christian Inaraja

08 de setembre 2019

Darrere d'una tassa de cafè

Darrere d'una tassa de cafè,
enmig d'un hort rosat de mandarines,
a l'ombra volandera
d'un núvol de llençols,
damunt de l'eco immòbil
de les cordes d'un llagut: caminar,
caminar, que és sobreviure l'enyor.



Maria Josep Escrivà


de DONES (in)VISIBLES. 7 INSTANTÀNIES

Trobaràs totes les instantànies a,

Reduccions : revista de poesia, juliol 2010, núm. 97, p. 30-36

29 de desembre 2018

Llençol blau

De petita somiava
en un mar com un llençol,
i a l'escola el dibuixava
tot ell blau, d'un sol color,
però amb els anys vaig anar aprenent
que el mar sempre és diferent,
els colors del mar canvien:
mil en té o encara més.

A la nit el mar és negre,
amb la lluna és platejat,
a la posta envermelleix,
i amb el vent està arrissat.
És grisós quan ve tempesta,
és marró quan ha amainat,
té tons verds algun capvespre,
i és taronja, t'hi has fixat?

De petits tots somiàvem        Somiava de petita
En un mar com un llençol      I un llençol jo dibuixava
I a l'escola el dibuixàvem,
Tot ben blau, d'un sol color,
Però vam aprendre amb els anys    Però amb els anys vaig anar aprenent
Que el mar sempre és diferent:
Els colors del mar canvien:           Mil en té...
Mil en té o encara més

A la nit el mar és negre,
amb la lluna és platejat,
a la posta envermelleix,
i quan plou està esbravat.
És molt verd algunes tardes
És grisós quan ha de ploure
és marró quan ha amainat,
i és taronja, que no ho saps?

Són taronges les armilles
que porten els refugiats.
Són taronges les armilles,
dels salvats i els ofegats.
El color de les armilles
que porten els refugiats,
El color de les armilles
dels salvats i els ofegats.

De petits tots somiàvem
en un mar com un llençol.
De petits el somiàvem
tot ell blau, d'un sol color.
Però amb els anys vam anar aprenent
que el mar sempre és diferent.
Els colors del mar canvien:
mil colors i encara més.
mil colors i encara més.
mil colors i encara més.



Enregistrament en directe el 4 de novembre de 2017
al Teatre Auditori de Granollers


Els colors del mar : una suite musical sobre la Mediterrània

Música: Eduard Iniesta
Lletra: Piti español
Coral: Cor Infantil Amics de la Unió
Veu: Gemma Humet

27 de maig 2018

Les meves tietes

Sempre enfeinades en el que anomenaven
la cara pràctica de la vida
(Plató es feia càrrec de la teoria),
fins a mig colze en els mobles, en els llençols,
en els jardins de la cuina i del rebost,
no s'oblidaven de la bosseta d'espígol
que transformava l'armari en un prat.

La cara pràctica de la vida,
així com la cara no il·luminada de la lluna,
no estava lliure de misteris;
quan s'acostava el Nadal
la vida es convertia tan sols en una praxi
i vivia per un instant en els passadissos,
es refugiava en les maletes, en els necessers.

I quan algú moria, cosa que per desgràcia
fins i tot també passava a la nostra família,
les meves tietes estaven del tot enfeinades
en la cara pràctica de la mort
i aleshores s'oblidaven de l'espígol
que feia olor pròdigament, arrauxada,
sota la pesada neu dels llençols.



De Pragnienie (Desig), 1999
Tr.: Xavier Farré

Adam Zagajewski, dins,
XXXIV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2018


11 de novembre 2017

Sulzburg

Catifa d'anemones blanques
com un llençol brodat d'estels,
làpides cobertes de líquens
i heures, posen uniforme
a tants sentinelles de pedra.

L'estel de David a la porta,
cap amunt esglaons ens guien,
reviuen un temps on vosaltres
cercàveu argent a les mines
i era la vall un lloc de pau.

Una inscripció més recent
recorda les vides segades
per la intolerància i la por,
les pedres damunt de les tombes
són testimonis d'esperança:
Com còdols del riu de la vida
que acaba en un mateix delta.




Assumpció Forcada. Flora sapiens. 1993

Pròleg de Francesc Parcerisas

14 de gener 2012

Llençol del cel

Llençol del cel,
l'estelada ha portat
un llit de son.


*

Blanc com si blau,
dintre els nius de la neu
gener s'ha fos.


*

L'única altura,
la grandesa de l'aire...
¡ni pesaria!


*

Tots els auguris
els duus a la mirada.
Per això calles.


*

Contra la roca
l'aire de tramuntana
lliura la lluita.


(Selecció)


Isidre Martínez Marzo. Sense mi. 2001

14 de març 2010

A la taula del mig

Soc a prop, a cinc minuts de tothom,
prenent-me un cafè
entre els bolquers i les crosses,
allà on la llum del sol
cau perpendicular a la certesa
que els vells han estat joves,
que els joves seran vells,
i equidistant de la pau i la revolta,
on tan sols s'hi arriba
percaçant l'extrem.

A la taula del mig

tinc vistes circulars a la ciutat,
des del port fins al suburbi
passant pel terrat des d'on em llanço
quan la por de no ser on soc
atreu l'abisme: sempre caic al centre
d'un llençol tibat per mans amigues.



Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig. 2009

Amb un pròleg d'Esther Zarraluki.

04 d’agost 2009

La mesura certa

No embruteu la pena de la meva companya
amb paraules rodones.
Pensau que aquesta nit ella dormirà sola
sobre una màrfega immensa farcida de rostollar,
dins els llençols extensos de boira prima freda i humida;
ni tan sols llevarà la vànova que penja més enllà del llunyedar.

No embruteu la pena de la meva companya

tractant de contenir-la.
Pensau que tota la nit olorarà a tàlem per la planura sobrera.
Pensau que en arribar l'alba
li quedarà la tasca serva de refer el llit a la mesura certa.



Víctor Gayà. Com la sequera, 2004

01 d’agost 2009

No puc dir el teu nom

No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.



Vicent Andrés Estellés, dins,

Celdoni Fonoll. La poesia al carrer. 1977

18 de juliol 2009

Dona

La teva carn nua,
caminal del goig!
A la nit, trobàvem
la lluna als llençols,
i un manat d'espígol,
al pentinador.
Alenada tèbia,
nit de juliol!
Àgils dits teixien
corones d'amor
-gallardets de festa,
entre cos i cos.
No volíem vànova,
ni lleu cobertor...
Llit de negra fusta,
i un combat molt dolç.



Jordi Pàmias. El camí de ponent. 1990