Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lliscar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lliscar. Mostrar tots els missatges

11 d’agost 2023

Far

Morir-se deu ser semblant
a prendre's unes canyes
al Tocs de Llançà.
La brisa nocturna
s'amara a la teva camisa,
els astres t'empaiten
en l'angle perfecte que esbossa
el teu nas.
Morir-se deu ser aquesta llum
que penja del tendal.
El nostre cansament
convertit en miratge.
Que ens brollin dels cossos
milanes i estrelles
quan entrem al mar.
Morir-se és lliscar
del Far de s'Arnella la cala perduda
de la immensitat:
silenci, braçades,
carícia d'onada,
                                        descans.


Eli Sanz. Posidònia. 2022

26 d’agost 2022

En caure la tarda

Els teus murmuris, oh mar,
han fet la meva infantesa
clara, ara silenci només
i el silenci m'acompanya.

El veler que llisca mar endins,
troba la pau desitjada
o és una il·lusió només
que promet la mar sense donar-la?

Ets bella amiga, mar quieta
de les hores calmes,
si promets joia i amor,
qui no vindrà a tu
en caure la tarda?


1981


Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998

Gravats: Maria Mercè Insenser

Introducció de Joan Alemany i Moya

[Pròleg] de Rafael Argullol

09 de juliol 2022

El rierol

On deu anar aquesta aigua tan clara,
silenciosa, muntanyes avall?
Potser hi ha algú que l'estima i l'espera
amb llavi ardent sota un sol esclatant.
Amb coloraines les flors l'acompanyen,
herbes boscanes hi vessen olor,
l'ocell s'hi abeura i l'acaricia
amb l'ala presa de lleu tremolor.
Per dar-li ombra els pins s'entrelliguen;
per no agitar-la s'amanseix el vent...

Aigua encantada, prodigi de fades,
pura neu fosa lliscant mansament!



Joana Raspall. A compàs dels versos. 2003

Il·lustracions: Oriol Moret

14 de febrer 2021

On és la incertesa

 (Vita flumen)

On és la incertesa?
Tot rodola, camina, llisca
en un transitar desbordat i tranquil.

Tot guspireja en abastar la fugacitat,
flueix el temps imperceptible,

flueix la finitud d'una fulla,
d'una escorça d'arbre,
i trenca l'encanteri de la seguretat.

Acabarà amb el deliri
qui no té por
per besar l'aigua que dansa,
potser del Ganges, de l'Amazones.
Gaudim de la llum envidrada que
corre per aquests rius, per tots els rius,
maternalment segura.
Retallo amb tisores el passat.

La certesa són els rius que van
devotament al mar.


Marta García Sentís dins,

Metáfora : creciendo en poesía = Metàfora : creixent en poesia, 2020


08 de desembre 2020

El cel més blau

El cel més blau és el més buit.
Com una processó de núvols
s'allunyen les veus de la llar,
se'n van les veus de la campana.
Com un totpoderós riu, llisquen
els somnis cap a un llac extens
i clar.
Una fonda despossessió
de somriure t'omple
amb amor les mans.


Josep Anton Soldevila. Les aus de maig, 1995

30 d’agost 2020

L'equilibri perfecte

   Com impressiona una tempesta
quan omple l'espai de sorolls i de grisos colors,
   com si els déus ploressin sobre nostre
i les llàgrimes fossin una cortina de plors.
   No fa olor de res i fa olor de tot.
Segueixo, sense voler, els compassos de la pluja
   i els camins que dibuixen les gotes d'aigua
     que llisquen pels vidres de la finestra.
Maleïda pluja, crida la mare, sempre cau quan no toca,
     mentre travessa corrent el pati
          traient la roba estesa.
Rialles dels infants esquitxant el gat negre que sempre vigila,
       saltant sobre l'aigua freda dels bassals,
           corrent a arraulir-se sota una biga.
L'aigua que cau damunt del poble, de la terra,
     impregnant els camins, pels camps és una festa.
El tro ressona i segons més tard un llamp il·lumina el cel,
empenyent els núvols a cercar, curiosos, uns nous destins.
           La timidesa del sol aixeca el vel
i com focs artificials apareix, immens, l'Arc de Sant Martí.
           S'ha acabat la tempesta
i s'emporta els seus petits diamants.
           No n'hi havia per tant, gemega la mare
veient el tou de roba molla i mal plegada.
   Moments de calma i silenci,
     de fascinació darrere els vidres.
S'ha acabat la pluja i ha sortit el sol
      torna l'equilibri perfecte.



Iago Seoane i Puntí

Accèssit en llengua catalana
Segon de batxillerat
Col·legi Sant Miquel dels Sants


Ulls cerquen mirades : Sant Jordi 2015. 2015

Edició: M. Carme Codina i Contijoch

21 de juliol 2019

A casa teua

A casa teua oblidares el desig.
A les nits lliscava en la calitja
dels teus somnis quan la llum
queia somorta
entre les reixes dels teus ulls.



Conxita Jiménez. El gest d'Yrit. 2019

Pròleg de Joan Callau

IX Premi Nit de Poesia al carrer, 2018
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar

02 de juliol 2017

Peces per a piano

                             (Jocs d'aigua de Maurice Ravel)


Lliscar de tecles, d'aigua
de sons aguts, lliscar
de ressons de gotes
humitejant el full
de lletra transparent,
de claredat de signes:

lliscar lent de la llum
damunt la llum interna de les coses.

II


Josep Maria Ripoll. Interiors i paisatges. 2017

Pròleg: Joaquim Sala-Sanahuja
Dibuixos: Assumpció Oristrell



31 de març 2017

Aquesta espera

Aquesta espera d'ara té la força de l'aigua,
l'expectació del cos, tens abans de l'amor.
Llisquen dofins per la pell del record que s'encalma
i és com si, de sobte, s'haguessin deturat les marees.

Un carrer costerut i l'arc d'un cos que es vincla
per arrencar delicadament l'arrel de la memòria.
Tant no turmenta aquesta opacitat,
ni aquestes mans, ja gairebé translúcides
com els fulls d'algun llibre llegit moltes vegades.
A les boires d'estiu hi penjaràs els ulls,
perquè se't renti el fons de la mirada
i tinguis els ulls clars quan el sol torni a ser alt.



Miquel Martí i Pol. Vint-i-set poemes en tres temps, 1972

25 de febrer 2017

Esmicolant les hores com sauló

Esmicolant les hores com sauló
d'empedreïdes tardes, em pregunto
si el més indispensable és la certesa
d'haver acomplert propòsits.
                                              O potser
seria molt millor deixar lliscar
aquest riu imparable d'anys i nits,
anar endolcint la veu i el caminar
amb el guany generós. I haver acollit
la feina, les paraules i les hores.

I el gest callat i franc del teu mirar

em fa alentir neguits, paisatge aquós.



Mireia Lleó, dins,

Reduccions : revista de poesia. Núm. 79, p. 49


23 d’abril 2015

Petita oda en dijous

Em sé fer uns peixos de fusta
Panxarruts, no gaire grans ;
Els empleno de llimalla
Tocada amb la pedra imant
I els acoloreixo a l'oli
Perquè siguin fulgurants.
Ensenyo els peixos i explico
Que veurem com nedaran
Tots dos sols dins una bota ;
I, un cop a l'aigua posats,
Demano un bocí de coca
I els el dono amb una mà.
(Però, sens que ningú ho vegi,
Hi barrejo pedra imant
I així sembla, pels qui miren,
Que els peixos venen nadant.)
Damunt l'aigua i sota els núvols
Si hi ha coses per contar!
Milers de llums brillarien
Si la bota fos el mar
I els espectadors que miren
Fos tota la humanitat,
I els peixos que m'engipono
Fossin uns peixos navals
Que llisquessin per les ones
Com ocells per l'aire blau.



Joan Brossa, dins,



Ed.: Miquel Desclot

31 d’octubre 2014

Callao 253

Cada passa que don
i l'empremta que deixa
en l'asfalt d'un carrer,
Corrientes posem per cas.
El teu segell a cada una
d'elles, pura mescla d'enyorança.
En el silenci envoltat
de sempentes i travelades,
no trob la teva mà. Però hi és,
lliscant els meus dits,
atansada al palmell,
prima, suau i tibant.

Ulls que conflueixen en cada fet,

cada passa, cada empremta deixada.


4

Andreu Gomila. Diari de Buenos Aires. 2007

Pròleg de Marta Pessarrodona.
Il·lustracions d'Adolfo Nigro.


28 de febrer 2014

Carnaval

Són les fulles la disfressa dels arbres?
Són els trens la disfressa amb què es vesteix
la distància? És potser aquesta pell
la disfressa feixuga de les ànimes?

Despulla'm ara lentament, així
com l'abril es despulla de glaceres.
I llisquem aigua avall de la memòria,
lluny de nosaltres mateixos, tan lluny
de tu i de mi que no ens reconeguem,
disfressats de fulles, trens i distàncies.



Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2003

08 de novembre 2013

El sol de tarda brilla amb més lluïssor

El sol de tarda brilla amb més lluïssor
per compensar les ombres més profundes;
núvols inflats llisquen lentament
com si hagueren de travessar el cel per sempre;
l'hibiscus s'enfila dalt del mur
i floreix com si res
importés gens ni mica,
però la tardor és ací,
ben segur que la tardor és ací.



D. Sam Abrams. Into footnotes all their lust = Tot el desig a peu de plana. 2002

Text en anglès i català.

Versió catalana d'Enric Sòria i de l'autor.

03 de març 2012

Paisatge mariner

És un capvespre fred de la hivernada,
davant la mar plana com un mirall;
un estol de gavines m'acompanya
i la boirina em serveix d'embolcall.

Les ones venen a besar-me els peus
i el sol, com una bola feta flama,
sembla que vol donar-me el darrer adéu
quan la mar se l'endú amb una abraçada.

I veig lliscar damunt la brillantor,
unes barquetes onejant les veles
com banderes de pau en l'horitzó;
que quan la nit estengui els seus vels negres
s'albiraran enmig de la foscor
com irreals lluernes marineres.


M. Roser Algué. Petiteses. 2001

21 d’agost 2011

Bertramka

L'heura, jardinera,
teixeix pausadament
la xarxa que uneix
el passat i el present.

Amanyac, el sol llisca
entre les branques
i les fulles xiques.

Jardí-botànic,
comunicable, sentinella,
refugi inactiu i,
tanmateix, musical.



Teresa Grau Ros

05 de gener 2010

Tercets sobre la fugacitat

Encara en sento el buf a frec de galta,
¿i com s'explica que aquests dies d'ara
hagin fugit del tot, perduts per sempre?

És cosa que ningú no arriba a entendre
i alhora és massa greu per lamentar-se'n:
que tot transiti i ens passi a la vora,

i que el meu propi Jo, sense destorb,
m'hagi vingut, lliscant, d'un nen petit
tan mut i estrany per mi com ho és un gos.

I més: que fa cent anys jo també hi fos
i que els meus avis, dins de la mortalla,
parents em siguin com els meus cabells,

siguin part meva com els meus cabells.




Hugo von Hofmannsthal, dins el llibre:


Joan Ferraté. Provocacions. 1989