Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lluminositat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lluminositat. Mostrar tots els missatges

20 de maig 2023

Vent

Vent que mous branques
unglejades pel sol
mai no t'he vist.


Maig lluminós,
oliverar de plata
i els brots dels ceps!


Eudald Puig, dins,

Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018

A cura de D. Sam Abrams

06 de novembre 2022

Plaer de viure

Plaer de viure, d'estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.

Tarda d'un gris i lluminós
ara que el dia s'allarga.
I ser feliç com Epicur

amb el poc que vull
al meu abast.
I, en no esperar

ja res d'un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.


Palafolls paraules prenyades. 2008

Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi


Nota al llibre: L'edició d'aquest llibret de poesia compta amb
un original d'Albert Ràfols Casamada, a qui
agraïm la presència, i l'obra constant de pintor
i de poeta.

31 d’agost 2022

El Pont de Pedra

En l'alta ciutat meva de vidre i gelosies
sobre els espais, voldria un pont com ara tu;
un pont de corbes grises que destriés els dies,
tot música, amb silencis de pressentir-se nu.

La urbs inhabitada tindria profecies,
carrers topazi i places  de jaspi verge i cru.
Voldria el pont estrenu de les filosofies
i humit de la rosada que no ha petjat ningú.

I tu series l'iris d'arcada delitosa,
alada aurora d'altre novíssim romiatge.
Series la fretura d'una era lluminosa

i uniries diàlegs de puríssim lligam,
¡oh invitació fràgil al resplendent viatge
de la ciutat de vidre a la ciutat d'aram!




Salvador Sunyer, dins,


Antologia a cura de de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de Mercè Huerta

31 de juliol 2022

Em llevo de matí

Em llevo de matí
                            sento la música
de vegades barroca
                               Marcello o Pergolesi
El sol ixent sembla emboirit
                                              lleugerament
O bé Ravel
                   El sol si, en efecte emboirit
                              i lluminosament bell
Darrera la vidriera flors i fulles neixen
És de matí
                  les naus les naus-record
deriven cap al Nord
                        -i el somni?-
És bo el matí
                      Bona la matinada clara
Plou en el món?
                               Aquí la vida
és cant i les fulles reneixen
i el sol tot boira i llum és boira
                                                 or de la Nau.


1993


Ramon Xirau, dins,


Palau de la Música Catalana. Barcelona, 25 de maig de 1994

Direcció del Festival: Àlex Susanna

07 de juny 2022

Entorn

Extraordinari
pot resultar un poema
descrivint l'alba.
Però mai les paraules
seran prou lluminoses.





Joana Raspall. Arpegis : Haikús. 2004

Introducció de Feliu Formosa

Il·lustració de la portada: Lluïsa Cauhé

13 de gener 2022

De l'amor a la vellesa

De l'amor a la vellesa,
creada amb síl·labes aquoses,
de la remor subtil
que discorre sota els raigs
de les ones i entra en l'extensió
del silenci i l'esglai.

S'enlaira el cos flotant de la mar de Bretanya,
com arbre lluminós
dempeus en aquest blau sobrenatural
on l'èxtasi esclata.


Esther Aure. Tralla per als penitents. 2002

Pròleg de Màrius Sampere i Passarell

14 de juliol 2021

Cos lluminós

Cos lluminós, tija d'aigua
tu vens
tot i que els temps no ho permeten
tot i que els temps ens separen
tot i que són folls
i que res més no podem fer.
Tu vens perquè estic enamorat de tu.



Alba Donati, dins,

Drac

Drac ciclòpic, banyut, d'escata pètria.
De nit peixa el ramat en camp llustrós.
Les lluminoses flors salten per l'herba:
són pàl·lides o grogues, verd o roig.

Alguna que s'envola, ho fa amb un tro
i es perd enllà dels núvols i foscors.
Un silenci d'esquelles crida el somni...
No ve el somni... Ve la son.

I navego per mar de llargues ones
entre ramells d'illots.
Les veus són conegudes, dolces...
I un rostre, que no és la lluna, Lluminós!

    (Ciutat de Mallorca, agost 1980)


Ventura Ametller. Antologia d'emergència. 2016

Ed.: Joan Carles González Pujalte i Marta Puigventós Pons


05 d’abril 2021

De com s'aprèn

De com s'aprèn ーi s'aprèn en silenciー,
fem-ne si podem una síntesi clara.

Ningú no posseeix la bellesa absoluta.

D'aquest principi, plenament assumit,
en depèn que el misteri sigui un punt lluminós
a plena nit, o que la vida cremi
sempre en somort, inútil, indecisa.



Miquel Martí i Pol, dins:

Antologia de poetes catalans : un mil·leni de literatura. 1997

Vol. 4. De Maragall als nostres dies. 2a part, p. 982

01 de juliol 2020

Tots els sorolls

Tots els sorolls m'arriben a l'oïda
sense que per copsar-los faci res.
i dintre meu fan una simfonia
de compàs inconstant i sempre entès.
Cada instrument la seva veu m'envia
amb altres veus que hi sonen al costat;
meravellosament,
l'oïda me'ls destria
amb una inexplicable claredat.

Sento el vent, el motor, l'infant que plora,
la porta que grinyola, el refregar
del paper i de la ploma, tot alhora
amb el piular d'ocells a l'enniuar.
El cor s'hi obre, i té per cada nota
un espai lluminós o bé un racó
on enquibeix els sons, que, per riota,
no pot acceptar els uns i els altres no.



Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il·lustracions: Lluïsa Cauhé

16 de maig 2020

¡Que venen els marcians!

                               A qui accepta a tothom


Des d'un ovni lluminós,
van baixant pel tobogan
marcians de dos en dos
fins que en són un grup ben gran.

Els primers, a poc a poc,
al davant van de bracet;
ella és blava i ell és groc
(deu ser verd el seu fillet).

Amb un ull a cada antena,
com turistes van guaitant:
descobreixen una nena
que fa temps que els va observant.

Ja els invita a saltar a corda,
ja fan cua per saltar...
P'ro* la panxa li recorda
que ara és l'hora de sopar.

«Us convido a casa meva»,
fa la nena amablement.
«No: vens tu, a casa meva»,
diu la Blava somrient.

Com per una aspiradora,
són xuclats cap a la nau,
i a una marxa embogidora
són portats fins a un palau.

Tal com era de preveure,
un nen verd bastant bufó
a la porta els surt a veure
i als seus pares fa un petó.

A la taula, tot s'ho prenen
amb trompeta els marcians,
i la nena (se sorprenen),
¡amb la boca i amb les mans!

Diu en Verd que a aquella cosa,
maca i tan... extravagant,
per la pell color de rosa,
ja té el nom que li diran.

Va la Rosa a baix, la Terra,
amb el cor enamorat:
«¡Feu l'amor i no la guerra!»
als humans ha demanat.



*Però pronunciat ràpid.


Ricard Bonmatí. L'any tirurany més poètic, 2019
Il.: Montse Tobella


Dedicatòria del llibre:

A l'encisadora Pilar, als nostres estimats
fills i nets, i a tots plegats perquè, com deia
el gran Jesús Urteaga, estiguem «sempre
alegres per fer feliços els altres»

10 de maig 2020

Lo dia nou

Un dia en muntanya he vist
lo sol, que se colgava,
feva diventar los monts de or
i los animals no cuneixeven
aqueixa balles, eixiven
de la tana mirant assustats
aquella llumera del sol
que dieva al món que lo dia
és finit: i que demà siguerà
un dia nou.


Valerio Piras, dins,

30 de desembre 2019

Agraït per la bellesa

Agraït per la bellesa de tanta lluminosa vida,
m'entreg fascinat al goig d'aquests verds esquitxats
pel groc dels lletsons, les vinagrelles, l'argelaga,
el fonoll, la canyaferla, el blanc de les caramuixes,
les margarides, el morat de l'enclova, el lila dels cards,
el vermell de les roselles... que fan del camp
menorquí un quadre impressionant que fascina,
encanta i enamora els sentits.


Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

20 de juny 2019

Cançó de l'estiu

Per la plenitud madura de l'estiu
Deixaré que les meues mans rellisquen.
Estendré els meus adolorits membres
Cap a la terra pesada i llòbrega.

Els camps que s'inclinen remorosos,
Les senderes que el bosc estora,
Tot exigeix un silenci estricte:
Perquè puguem estimar quan patim,

Que el sacrifici, que l'abundància
No resseque del capellà la mà,
Que en un assossec lluminós i noble
No muira en nosaltres l'alegria.

Així com les aigües es vessen,
El cansament pretén destruir-nos
I anem deixant-nos la vida
Quan estimem, quan vivim.



Hannah Arendt. Poemes. 2018

Traducció de Lola Andrés i Anacleto Ferrer
Introducció i notes: Anacleto Ferrer
Text final: Isabel Robles

22 de febrer 2019

Closes i canyes

Closes i canyes
I crits aguts d'ocells als aiguamolls.
Aquest ha estat un temps per als presagis.

Teixida de carmí en el traçat de les hores
La vida es refà:
Un esbós de somriure en els ulls lluminosos
Haver vist
El traçat de l'extens en l'inimaginable Paradís.

I de nou, en l'instant
Closes i canyes.
I crits aguts d'ocells als aiguamolls.


¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯

Paliçadas e juncos
E agudos gritos de um pássaro nos alagadiços.
Tem sido este o tempo de prenúncios.

Tecida de carmim no traçado das horas
A vida se refaz:
Um risco de sorriso nos olhos luminosos
Um ter visto
O traçado do extenso no inimaginável Paraíso.

E de novo, no instante
Paliçadas e juncos.
E agudos gritos de um pássaro nos alagadiços.



Hilda Hilst. Del desig = (Do desejo), 2017
Tr.: Josep Domènech Ponsatí i Joana Castells Savall

06 de desembre 2018

La llegenda de la síndria

Conten que fa anys i panys,
 als jardins d'un gran palau,
     un rei plantava melons
tots ells amb pell de gripau.

Va passar que la princesa
    no tenia pretendens
   i si un d'ells s'acostava
li ensenyava (grrrr!) les dents.

    El bon rei s'amoïnava:
—Jo no vull que estigui sola...
   I plantant els seus melons
   del tema en feia una bola.

La princesa el temps passava
      entre les plantacions
    de pomeres, cols i raves,
    però sobretot de melons.

     Els cantava melodies
     i els netejava les pells.
     Fins i tot el rei ho deia:
—Guaita quins melons més bells!

   Però un dia la princesa
va entrar en enamorament.
  Se li van pintar les galtes:
—Quin meló tan contundent!

   La fruita era grandiosa.
     Mutació de la natura.
   La princesa que l'agafa
i fa un bes amb molta cura.

  Va ser fruit d'aquell amor
que el meló es tornà vermell
    amb una polpa sucosa
      i una finíssima pell.

Quan fou temps de la collita
  la princesa en va fer talls
tots formant amples somriures
      lluminosos com vitralls.



Núria Albertí. Amanida de poemes, 2008
Il.: Christian Inaraja

23 d’octubre 2018

L'ombra

Tot és més cert darrera el teu somriure,
tot és més cert, i lluminós, i amable.
Quina tardor d'inesperats prodigis
que encén la sang sense neguitejar-la,
quina cadència nova de propòsits
escrita en blau al blau de les muntanyes.
Ara pel somni insòlit de les fulles
que res no feia pressentir, retrobo
no sols el gest perdut, sinó la fonda
presència de l'ombra que em reposa
per sempre al fons dels ulls, i ens acompanya,
silent i dolça, mentre fem viatge.




Miquel Martí i Pol. Els bells camins. 2001


Premi Salvador Espriu 1987
Premi Ciutat de Barcelona de Poesia Catalana 1987

13 de setembre 2018

Ha florit la primera magnòlia

Ha florit la primera magnòlia
com a tots ens floreix un amor,
o una joia profunda o petita,
o un moment de tendresa o repòs.

Cadascú té el seu propi brancatge
ple de copes de seda i perfum,
de magnòlies que el temps esbatana
i que duren tan sols un minut.

I també tot sovint, tal com l'arbre
que tot l'any és d'un verd lluminós,
cadascú porta al llarg de la vida
molts capolls de magnòlia al seu cor.

Cadascú que recordi l'ofrena
d'una bona paraula adient,
d'unes hores de pau i gaubança,
d'un amor abnegat i fidel,
com a flors de magnòlia esfullades
que pertanyen als dies absents,
esperant que de noves se'n badin
ni que siguin , com sempre, tan breus.

Cadascú visqui el goig que li atorguin,
amb amor, i els sentits ben desperts,
agraït per les joies que ho foren,
i agraint les que vinguin després.



(Segona i última part)

P. 47

Lina Casanovas. Mel i fel, 1991


24 de març 2017

Sabes

Ha plogut a la tarda, i en l'aire una follia
d'ombres i de clarors ara s'exalta i creix.
Per damunt les alzines i sobre els pins reneix
una tendra verdor i un gust de melangia.

I per sota els fullatges i les branques pesants
de gotes lluminoses, d'humitat i de pluja,
una santa fortor de molla terra puja
dels barrancs i les mates a les llums exultants.

Aigües corren avall, amb fang, roges de terra
i dreceres dibuixen entre pedres, camins,
mentre endintre es renova la saba greu dels pins
i de l'arrel oculta que, profunda, els aferra.


Aigües i sabes (1944)




Josep Romeu i Figueras. Tots els poemes. 1993

12 de gener 2017

Oda a Catalunya des dels tròpics

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l'enyorança
       d'ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons
       i corrandes,
sinó la duresa del temps que fa navegables els records
       i desenterra imatges.
No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d'oblidades farines
i desvetlla l'ombra d'una flor en un rostre,
sinó el crit de zel fluvial...

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,
zenit del meu cor i de les marxes mudables,
ets tu, Pàtria!

....

Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus ocells
       als graners del futur,
per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes...    

                                                     República Dominicana, 1940





Fragments

Agustí Bartra, dins,

Nova antologia de poesia catalana. 2013

Edició: Isidor Cònsul i Llorenç Soldevila