Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris maduresa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris maduresa. Mostrar tots els missatges

06 d’agost 2023

Bon blat

Damunt del blat que oneja
                         com una mar daurada
de rígides escumes
                         i d'estimats perills,
l'ocell esquinça l'aire
                         amb la ganivetada
del xiscle i la brunzida
                        que el llança a mil camins.
Es vinclen les roselles
                         al sol, enfebrosides,
rojos com mai els pètals
                         que envejaria el foc;
mentre, porugament,
                         les dolces margarides
esperen joves mans
                         que les prendran per joc.
Petjant lleugerament
                         la terra assolellada,
colrada, cama nua,
                         l'escot desajustat,
la noia passa i canta.
                         L'atura l'abraçada
del segador garlaire,
                         forçut i ben plantat.
Alena sobre el camp
                         la calda del migdia
amb una bafarada
                        madura, de bon blat.
                    


De Vivències (Obra poètica inèdita)


Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

12 de febrer 2023

El bosc a l'hivern

El bosc, l'antiga foradada verda,
s'ha retallat en claustre delicat,
i cada capitell és un brodat
de fina malla, violeta i púrpura.

Al cim dels arbres, oblidats de trémer,
damunt de l'últim agulleig, s'estén
la dolçor d'aquest cel convalescent,
bessó d'un llac entre la neu dormida.

Riu en ses flors gosades la gatosa
i el gallarà té el seu robí madur,
mentre s'ajaça l'esbarzer mig bru
batut i socarrat per les gelades.

Han pres un roig de folles les falgueres;
i al fons de cada caminal s'escau
aquell lluny exquisit, argent i blau,
dolç com l'enlloc on duraria el somni.

Aquell lluny exquisit inassolible,
tan amatent, tan fugisser però,
bo per al bes de més enllà del plor,
si fossis i jo fos com ens vanàvem
tu en el silenci i en el càntic jo.




De: El branc de les vuit fulles. V / Edició de Jordi Cornudella.


Josep Carner, dins,


Reduccions : revista de poesia. Primavera - Estiu 2022. Núm. 117. p. 16

15 d’agost 2022

Calma

Son  madurs  els  raïms,  el  camp  llaurat.

La  muntanya  dels  núvols  se  separa.

Sobre  els  miralls  polsosos  de  l'estiu
l'ombra  és  caiguda.

Entre  els  dits  insegurs,
és  certa  llur  claror,
i  llunyana.

Fuig  amb  les  orenetes
l'últim  turment.

———————————————


QUIETE


L'uva  è  matura,  il  campo  arato,

Si  stacca  il  monte  dalle  nuvole,

Sui  polverosi  specchi  dell'estate
Caduta  è  ombra,

Tra  le  dita  incerte
Il  loro  lume  è  chiaro
E  lontano.

Colle  rondini  fugge
L'ultimo  strazio.



Giuseppe Ungaretti, dins,

Cinc poetes italians:  Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984

De la traducció catalana: Tomàs Garcés

Introducció de Marià Manent

22 de febrer 2022

L'ull endeví

L'ull endeví, color de poma al punt,
ala d'ocell que cap vent no sosté,
inventa gorgs amb un cel d'aigua al fons
o segueix rutes de traçat subtil.
L'ull senyoreja, lent, pels espadats
i jo que em tinc per llegidor tenaç
li faig costat per desxifrar secrets.
Porta barrada a qualsevol reclam,
el meu cos d'ara, puc tocar amb els ulls
l'origen tebi de la solitud
i esdevenir sageta, arc i fitó.
Vindrà la nit i no serà cruel.
S'acomplirà en el temps el pas del temps,
i quan ja siguin ben madurs els fruits
d'allò que és ver i just, els collirà,
ala d'ocell que cap vent no sosté,
l'ull endeví, color de poma al punt.


II

De Cinc esgrafiats a la mateixa paret. Dedicat a Jaume Medina


Miquel Martí i Pol. Cinc esgrafiats a la mateixa paret ; Llibre dels sis sentits. 2001

22 d’agost 2021

Tots els ocres

                                     A Girona

Tots els ocres que tens, ciutat madura,
penetren dins els traus i les clivelles
de les teves parets de pedra humida,
i em retornen a un matí vell d'hivern,
a l'esmolada, esquerpa adolescència
que vaig ésser.
Tots els morats que arranca el teu capvespre
damunt teules de blets i campanars
d'esglesioles i carrers ombrívols
m'esbandeixen els ulls i fan més vius
el brogit del mercat i de les fires,
la humitat que enfilava els meus palpissos
d'adolescent ingènua, l'esclat efímer
dels vilers a l'ombra de les fonts
i el desig contingut al vagó d'aquell tren
que arribava amb retard cada divendres.
Tots els blancs d'aquesta ala de gavina
que passa a frec de l'àngel mentre talla
la calitja borrosa del migdia
s'envolen al teu cos de jardins closos
espurnejant les aigües de tants vidres.
I et contemplo amb els ulls que vas obrir
a la bellesa rara dels teus dies,
un matí de febrer, ciutat madura.


Núria Esponellà, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó

Il.: Mercè Huerta

30 de juliol 2021

sempre neixen parets

sempre neixen parets damunt del fil
i dalles dins de l'ombra. Cada veu
d'aigua va disfressada, no sabeu
si la infantesa us torna. De perfil,
direu mentides, cent vegades, mil.
Retardareu els mots amb el correu,
fareu les ratlles tortes i el conreu
del cos cada vegada més subtil.

Les tempestes a dins dels quatre murs
amb un vaivé de pèndol desfaran
batecs incerts, ordinadors segurs.
Boira de neu sobre cabells madurs
us podrà dir, potser, que una hora és gran
i que la sorra és feta de futurs.


Felícia Fuster. Obra poètica : 1984-2001. 2010

Edició de Lluïsa Julià.

14 de juny 2019

Tren

Tot groc. De tan madures, les marjals
s'inflamen sota el sol. I està esgotat
el cereal, del llarg estiu de palla.
Marjals d'arròs com mars eixuts que passen
i no passa res més. El groc, terra madura.

M'és atorgada la sort d'admirar, quan enllà

de la finestra passa tot i jo
només espere a dins de cada cosa.
De l'arrossar que espera una altra sega.
De les garses que esperen el viatge.
De les sèquies que esperen
esquarterades la pluja.

M'és atorgada la sort d'admirar.


Només un home es redreça, voltat

d'espigues, perquè sent que la tardor
per fi li entra per les mans. Les mans,
precursores del gra que en els ulls s'acompleix.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

21 de maig 2019

KHULEIQAT

...
Recordeu i feu recordar al fruit madur
les fulles i la branca,
feu recordar als cards durs
que a la primavera van ser tendres i verds,
i no oblideu que també un puny
fou una vegada una mà oberta i dits.



Iehuda Amikhai. Poemes de cos i d'ànima, 2018
Tr.: Manuel Forcano

06 d’octubre 2017

Desdibuixada

Desdibuixada,
la història s'evapora
a mans alienes.

            *

Fruita madura,
la meva terra gesta
llavors de vida.

            *

Cada mirada
troba una hora distinta
al seu rellotge.



VI - Identitat. Lluita




Joana Raspall. Arpegis Haikús. 2004

Introducció: Feliu Formosa

03 d’agost 2016

què en recordarem

què en recordarem
de tan pobres illes?
El kekenu era un tigre
o un cocodril?
Era mouakena un rossinyol?
S'emplenen de llegendes
un imaginari escàs
com la terra que el sustenta.
Pobres fins i tot en esgarips.
Mancats fins i tot de predadors.

Se'n recordaran

els nostres successors
de la visió estereoscòpica
del myotragus?

Sabran de com podia alentir

el creixement
retardar la maduresa?

En reconeixeran

les narius endarrere?
La incisiva única?

Sobreviurem nosaltres, sabedors

de tota la nostra imperfecció?




Maria Antònia Massanet. Kiribati. 2015


20 de juny 2016

Himne del centenari del cant coral

Ja en fa cent anys
la gent de Tremp
vivint, cantem!

Cent anys en fa
Que el nostre anhel
és el cantar!

La història ens conta amb harmonia
que els trempolins
amb cants rebem
el fill de Tremp
que a casa torna amb alegria

I els qui són fills d'altres contrades,
amb cor obert,
la veu al vent,
ben constantment,
són ben rebuts amb abraçades.

D'avantpassats la veu timbrada
n'hem heretat
i els nostres fills
siguin espills
de l'aire pur de terra aimada.

I madurats amb jovenesa,
a tot el món
cridem ben fort
amb tot el cor:
Som trempolins d'ànima encesa!


Joan Subirana : en Tremp versat : antologia. 2006

26 d’abril 2016

Conversa literària

Quan escric en castellà tinc més humor però també més mala llet que quan escric en català. Suposo que perquè la llengua de la meva intimitat és el català. [...] Hi ha una frase de Cioran, molt bonica, que diu que canviar de llengua és com escriure una carta d'amor amb un diccionari. Jo he hagut d'escriure en castellà tenint molt clar, sempre, que era una llengua d'ofici, i això potser m'ha fet desenvolupar més la ironia, la mala llet, o l'actitud més aviat moralitzant de la persona cívica que escriu. En canvi, en català, m'he sentit molt més lliure i al mateix temps menys important; és curiosa la diferència, oi? [...] Quan jo escric una novel·la o narració ho faig perquè em dóna la gana, és un petit espai de llibertat totalment intransferible i individual; mentre que el periodisme està molt més relacionat amb la marxa general de la teva civilització, de la teva societat.

(Fragment)


Montserrat Roig, dins,


Marta Nadal. Converses literàries. Montserrat Roig: un cant de maduresa. Serra d'Or, 360, desembre 1989, pàg. 13-17

21 de febrer 2016

La revolució

Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!
Després d'aquestes paraules,
molta gent s'esverarà.
D'altra potser no s'esvere,
d'altra no em coneixerà.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

I qui no estigui d'acord

no li done la raó,
perquè és tan necessària
com per la terra la saó.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

Fixeu-vos que no la cante

a crit sec ni amb passió,
la pronuncie amb respecte,
amb tendresa i devoció.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

No us penseu que vol dir guerres,

ni destrosses, ni rancors.
Vol dir coses estimades:
llibertat, justícia i raó.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

No és pas aquest crit de pobres

que amb ella volen ser rics.
Volem un món al dia i just,
almenys per als nostres fills.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

Encara que jo i d'altres

la cridem amb impaciència,
ella vindrà el dia just,
quan maduri la consciència.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució.

Tots volem que vingue a bones,

sense sang, amb comprensió,
i si els burgesos no ho volen,
llavors serà per collons.
Oh, sí.
Si em permeteu com si no,
Visca la revolució!


Ovidi Montllor. Poemes i cançons. 1978

20 de desembre 2015

TEMPS DE COLLITA

                      A Elena Ternova

El temps de maduresa
ha daurat els teus paisatges
amb una lluna que evoca el sol
dels anys de joventut.

És temps de collita d'hores,
de la polpa dels fruits madurs
que han vençut les tempestes,
de deixar-se endur pel vent.

Ara que sabem
que a terra res mor,
que tot es transforma
en la virosta de l'experiència.


Assumpció Forcada. Evolutio, 2000

30 de novembre 2014

Sursum corda

Fulles de tardor per Teresa Grau Ros
Una, dues i trues!
Amunt els esperits!
Força!
Ànim, ànim i molt d'ànim!
Premeu l'aire,
no tireu el lleu encara,
que a partir de certa edat
tots som responsables
de la cara que fem.


(Fragment)


Antoni Defez. L'arc de la mirada, 2007

21 de novembre 2014

El ple il·luminat

El ple il·luminat
perdura.

Gra sobre gra,
s'enfila l'espiga
diligent
cap a la partió
muda.

Encara el diví,
errívol,
de tot arreu
sacseja
la ferida
perduda.

Entre el límit
assignat
i l'esperança
severa,
l'espiga
que madura.



Lluís Solà. L'arbre constant, 2003

28 de febrer 2014

ADOLESCO

man on display
                        V
Enterrar somnis cel de quan era petit
és el viure constant que em sorprèn cada dia
despullat com estic, sols a voltes --és ver--
de defenses reals contra el mal del mal créixer.
-- ¡Maleït sigui el jorn que vaig créixer! --me dic
amb renecs d'home adult, destrossat de no ésser.
I em rosega silent un cuc verd i ventrut
que es desfà tot menjant ideals, formatjats
a la cambra d'un nin insolent i quimèric.
I la lluna se'n riu des del seu lloc de sempre.

(Fragment)

Antoni Lluis Moll, dins,

15 de maig 2012

La darrera fruita

Jo t'am, rosada, cerva tardana
tu qui madures dins l'ampla cuina
a ramells o garlandes penjada
on no arriba amb els dits la mainada.

Fruita que porta de tots els arbres
el mas tardívol, petita i última,
mai no et manca un pagès qui te culla
pensatiu al tombar de la fulla.

Tu mentre udolen del vent les ratxes
als nins recordes qui, porta closa
fan remor, com al buc les abelles,
del bon Juny les cireres vermelles.

Bona, mes aspra, i, com la verge
qui a la materna calor s'educa,
tu l'estimes, la casa tranquil·la
amb la flama a la llar qui s'enfila.

Madures lenta com la donzella
que és separada dels seus un dia
per quelcun qui després ha gustada
de son cor una mel ignorada.




Giovanni Pascoli, dins,

De Leopardi a Ungaretti. 2001

Traducció de Maria Antònia Salvà

30 de desembre 2009

El salobre

El salobre va sorgir arran d'una crisi personal
provocada per la mort del pare del poeta. La
desaparició dels pares sempre significa
l'acompliment del darrer estadi del nostre
procés de maduració personal: la confrontació
amb la nostra pròpia mortalitat i mort. En el
moment del traspàs dels nostres pares es trenca
el pacte secret i no dit que ells sempre
s'interposarien entre nosaltres, els fills, i la mort.

Aquest sotrac personal ha fet que el nostre poeta
obrís el que Emily Dickinson anomenava "els ulls
dels ulls" i mirés la vida d'una altra manera,
de més a prop."



D. Sam Abrams (fragment del pròleg)



Ponç Pons. El salobre. 1997

Premi Carles Riba 1996