Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris maresmes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris maresmes. Mostrar tots els missatges

17 de gener 2016

Maresmes

                                       ... i a la freda alenada de la nit
                                       alegre vermelleja el jorn que fina.

                                                       JOAN MARAGALL



Als maresmes s'aplega molta gent.

Festivament frueixen escoltant
la fressa de la mar entre els esculls,
riuen, berenen i fan dolços crits.
A peu descalç pescaren crancs vermells,
ara no tenen més que el sol delit
de retenir la tarda que ja els fuig
i tots la van mirant embadalits.
Els homes callen, ploren els infants,
i les dones ho veuen, ulls badats
que reflecteixen l'aigua en moviment,
ja tota clapoteig de capaltard.
A poc a poc recullen els cistells
del berenar frugal, flaques de cor,
i les gavines xisclen estridents.
Qui vol res més que ser un home entre molts?

p. 389


Joan Vinyoli. Obra poètica completa, 2001


01 de març 2014

Ses salines

Blau marí quan el fons és cel
que baixa al corall de l'oxigen.
O un verd obscur si l'horitzó
avança pel bosc de les algues.
I tots els clars del blau quan viu
en la mar l'arena del sol.
Colors amarrats en els ulls
d'un trenc de platja que s'estén,
com un arc, entre la pineda
i la maresma, fins a fondre's
en el blanc marí de la sal.



Vicenç Llorca. Atlas de agua. 1998

Text en català i castellà.

02 de desembre 2012

Cap a Llevant

Cap a Llevant les maresmes cobertes pels senillars s'estenien encara 
fins a la mar: a la part oposada la verdor dels conreus havia envaït
ja tota la ribera. Una ampla extensió inabastable, una immensa 
planúria inundada de llum, sembrada ací i allà de casetes 
emblanquinades, desplegava ara la seva bellesa davant dels ulls, 
es dilatava devers tots els horitzons i moria a la part alta davant 
la línia obscura dels turons, poblats d'oliveres i garrofers, per on 
passava la carretera. Allí, a la vora d'ella, Amposta reposava invisible, 
meitat dels arrossars, meitat dels oliverars, a la vora de l'Ebre, 
amb les fàbriques d'elaborar arròs aixecant contra l'horitzó llurs 
altes xemeneies. Més enllà els turons suaus, amb llurs oliverars 
i amb els quadres de les vinyes en les vessants, anaven ascendint 
dolçament fins a perdre's al peu de les muntanyes que blavejaven allà al fons.


Fragment.




Sebastià Juan Arbó. Terres de l'Ebre. 1980