Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris matinades. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris matinades. Mostrar tots els missatges

31 d’agost 2022

Ella s'acosta al mirall rodó

Ella s'acosta al mirall rodó
com la boca d'un nen
que no sap mentir,
vestida amb una bata blava
que també s'ha gastat.

Cabells que aviat seran de color de cendra
sota el lentíssim foc del temps.

El sol de la matinada
enforteix encara la seva ombra.



————————————————


Elle s'approche du miroir rond
comme une bouche d'enfant
qui ne sait pas mentir,
vêtue d'une robe de chambre bleue
qui s'use elle aussi.

Cheveux bientôt couleur de cendre
sous le très lent feu du temps.

Le soleil du petit matin
fortifie encore son ombre.



Philippe Jaccottet, dins,


Reduccions : revista de poesia. Gener de 2009. Núm. 92. P. 68-69

Traducció: Jaume Piñol

24 de març 2022

Si ens acabem

Potser d'aquí uns quants anys
tindràs una recança
quan miris a la lleixa
els llibres sense endreces
—allò que passa sempre
quan fas una renúncia
i el cop no ve quan vols
i no l'esperes—
Potser ja no hi seràs
quan trobi un juny precís
l'ex-vot que vaig guardar
com una ofrena
—Allò que cada cop
te'n vols desfer
i el cor t'atura—
Potser serà bonic
qui sap si vindrà sa,
l'enyor de qui ara som
—no sé què n'haurem fet
de la memòria,
no sé ni si en tindrem—
Potser no serà res
farà un mossec de mal
i serà curt
potser serà vermell
potser, de matinada
potser ni tan sols és.
Potser —qui ho sap—
ni passa.


Míriam Cano. Vermell de Rússia. 2020

26 de setembre 2021

Mans-llavor

Un record-ungla
furga inclement
amb tardor en la mirada.

Tem les ferides
en la tornada inútil
a l'interior de les pèrdues.

Continue en el camí
netejant els pensaments.

Continue en el camí
dibuixant color en la mirada.

Continue en el camí
obrint badalls per al somni.

Continue en el camí
famolenc de tu, de vosaltres.

Amb temps d'arrels
espere en les paraules
mans-llavor
plena de matinades.



Antonio Martínez i Ferrer, dins,

Estels de paper : mostra poètica. 2012


04 d’agost 2021

Espígol

les primeres hores de la matinada són esplèndides per la pluja
la plenitud de la pluja al cor de la nit
el cor de la nit i els galions de la pluja
navegant a alta mar de la cruïlla del poble
el carrer és un oceà d'estels
un oceà de la pluja al cor de la nit

i de sobte

la negror sotja
una ombra commovedora

l'espígol
i les seves ones gegantines de lila
omplen la foscor amb un diluvi  de color
més dolç que els perfums àrabs
o els tresors dels encensers d'Espanya

l'espígol del poble
al cor de la nit
vessant les seves notes a les orelles de ningú
vanament afligit
i borratxo de porpra

la riquesa pròdiga de l'espígol



Mererid Puw Davies, dins,


Tr.: Iain O'Hannaidh

28 de novembre 2020

Selva verge

Mentre ens movem
sembla que alhora lentes àguiles es moguin
seguint la carena.
Són les capçades d'arbres.

Enormes ocells que claven les urpes
en la terra calenta
i es transformen en arrels,
en branques, en fulles!

Ni tan sols els tractors
els espanten fent-los fugir,
ni tan sols la brigada de treball
que s'acosta de matinada.


Lars Söderberg, dins

Poetes suecs del segle XX. 1995

Selecció i traducció: Lluís Solanes

20 de setembre 2020

Dona càntir

Soc la dona càntir
que somio omplir un dia
d'aigua clara i fresca melodia
el buit que m'habita.

Soc la dona càntir
en el desert de la vida
passant de mà en mà
d'homes que mengen veuen i eructen
deixant-me la panxa eixuta.

Soc la dona càntir
però no soc només un atuell de terrissa
que sota l'aparença de fangar dur
dos ventricles tendres palpiten.

Soc la dona càntir
i encara que salto de llit en llit
cada cambra m'apadrina
trobant en cadascuna una petita engruna
que per lleu, fal·laç i diminuta
de matinada està ja florida.

Soc la dona càntir
amb alguns porus a cada gram d'argila
per on es colen de dia les penes
i en fer-se nit, ai, les alegries.


Henar Galán. Els Quatre elements. 2015

24 de juliol 2020

L'espiamonges

   Que l'home que fa la pastera, de nit, al forn d'En Pió,
al carrer gran, sigui el mateix que aboca sacs de farina
de força als bassals que ell mateix hi deixa quan omple
les portadores a la Font de la Cristina, ja em sorprèn; que
ell mateix faci l'escolà, a la parròquia, a la missa de cinc,
i que el rector li permeti —la mare i jo ho hem vist— de
vestir de vermell, sense roquet, amb tres banyes afilades
plantades al front i una cua llarga i cremant que deixa
senyal allà on passa, m'intriga; però que s'emperruqui i
s'embarbi les nits que té festa, i faci guaita pels voltants
del Monestir, i espiï les monges endormiscades que 
flairen la matinada, vel llevat, des del portaló de la tàpia
de l'hort, els parli amb llengüeta tot fent-los la mitja rialla,
i se les endugui dins un sac, com si fossin esponeroses
col-i-flors humides de gerda rosada, i les carregui al carro
de l'hortalissa, camí del mercat, m'admira i m'embadoca.


J.V. Foix. Pels carrers assolellats i altres proses. 1989

Il·lustracions: Guillem Cifré

15 de setembre 2019

EM DESPERTO DE BON MATÍ

¿Per què les persones continuen demanant de veure
      el document d'identitat de Déu
quan la foscor obrint-se a la matinada
      és més que suficient?
Sens dubte qualsevol déu s'apartaria fastiguejat.
Pensa en la reina de Sabà apropant-se
      al regne de Salomó.
Creus que ella preguntaria,
      "és aquest el lloc"?



Poesia traduïda al català per a aquest blog.

——————————————

I WAKE CLOSE TO MORNING


Why do people keep asking to see
      God's identity papers
when the darkness opening into morning
      is more than enough?
Certainly, any god might turn away in disgust.
Think of Sheba approaching
       the kingdom of Solomon,
Do you think she had to ask,
      "Is this the place?"


——————————————

ME DESPIERTO POR LA MAÑANA

¿Por qué la gente sigue pidiendo ver
      el documento de identidad de Dios
cuando la oscuridad abriéndose a la mañana
      es más que suficiente?
Sin duda cualquier dios podría apartar-se asqueado.
Piensa en la reina de Saba acercándose
     al reino de Salomón.
¿Crees que ella preguntaría:
      "Es este el lugar"?



Tr.: Nieves García Prados

Mary Oliver. Felicity, 2016

14 de gener 2018

Futur esperançat

neix un nou dia (II) per Anna a Flickr

La lluna vessa claror platejada
sobre l'ona turgent que amaga el peix,
el de l'escata que brilla irisada
i omple la xarxa amb abundor i escreix.

Ric de la pesca, en ser la matinada,
brut de sorra i suor, de sal i greix,
el rude home de mar veu a l'entrada
muller que vetlla i fillada que creix.

Talment els fills contempla Catalunya:
cadascun d'ells o ploma o eina empunya
i del demà travessa el dubtós mur.

És el treball que comporta riquesa
l'única clau que ens obrirà amb certesa
la porta esperançadora del futur.


De Catalans en mar



Albert Pera i Segura
Mataró
Segon premi 1996




Tres anys de poesia marinera. 1999

Direcció: Vicenç Roca i Garrigó
Il·lustracions: Joaquim Budesca

14 de juny 2017

Jo sóc el poeta

Jo sóc el poeta de la realitat
Jo dic que la terra no és un eco
Ni l'home un espectre;
Sinó que totes les coses que veiem són autèntiques,
La testimoniant i àlbica matinada de les coses també autèntiques
Jo he separat la terra i el dur carbó i les roques i el sòlid llit de
la mar
I vaig submergir-m'hi per cavil·lar durant molt de temps,
I tornar amb un informe,
I entenc que totes i cadascuna d'aquestes coses són positives i
poderoses
I que són el que al nen li sembla que són
[I el món no és cap acudit,
I res no és una farsa]



Walt Whitman, Poemes inèdits, dins,

Tr.: Jaume C. Pons Alorda

Reduccions : revista de poesia. núm. 107, p. 59

11 de març 2017

La gran cursa del mar

Escultura amb dofí i infant a l'illa d'Hidra (Grècia) per Teresa Grau i Ros
                                  A Amàlia Tineo

La gran cursa del mar sempre distinta
(jo he navegat la Grècia catalana),
m'atrau per les sirenes impossibles
i pels dofins lluents -fulgor d'espases-
i els blaus, sempre més blaus, de les llunyàries.
Ara navego en mi mateix una aigua
més nua i transparent, més impalpable.
Una aigua com un aire. Matinada
del cor, en pau, sense vaixell ni onada;
sense dofins ni rems, corda ni escàlem;
una aigua només aigua i aigua i aigua.

                       16-18 de gener del 1943


Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista, 1997





30 de setembre 2016

Instant

Hi ha instants, breus i càlids,
en què una lucidesa transparent
com el vidre de l'aire
et clavilla la pell i les cèl·lules
amb carícies de música,
aigua tèbia i sagnant.

Pensaments com cristalls, aleshores,
reflecteixen la història o l'oblit dels objectes,
et sents viu fins a les ungles
i un trencament harmònic
somou d'onades i tempesta l'oceà de les venes;
reps la crida companya d'estimades andròmines.

Cingles de sensacions envaeixen el cos.
Te'n vas. Lluny enllà de tu mateix.
Embolcallat de boires,
talment estranya nau,
travesses espais lliures,
territoris del gaudi.

Instant. Música. Abaixes.
Et veus abocat sobre els signes
darrere teu mateix, espectador
d'una ànsia enamorada:
el gest, àvid i nu, de l'escriptura:
el misteriós jardí de les paraules.

Un soroll de records, fresquíssim,
caient dins de les mans d'un nen
que té set i vol beure; aquest deler
el deixe a la memòria
de vosaltres, germans
de tantes lluites, companys de matinades.



Josep Piera, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura. 1997

IV De Maragall als nostres dies, 2a part. A cura de Giuseppe E. Sansone

27 de desembre 2015

Camporells (Capcir)

A ANTONI CAYROL I ELENA


Després d'unes hores de camí,
espicossats encara pel fred de matinada,
hi caiem al damunt quan poc ens ho esperem,
i els estanys, amagats entre penyes,
se'ns mostren trèmuls i foscos
com ocells sobtats al niu
que mig desclouen els ulls...

Amb la llum naixent,
aquests ulls adormits i temorencs
s'aniran esparpillant fins a esdevenir
límpid mirall del dia,
fúlgida pell de l'aigua.
Tot, tot s'hi abocarà
delerós de ser-hi reconegut:
boscos, cels, núvols i bèsties.
De tant en tant, però,
un lleu estremiment de gaudi o de dolor
percorrerà la seva espinada
i, per uns moments,
els estanys seran també mirall nostre:
fràgils, tremolaran per no res.




Àlex Susanna. Les anelles dels anys, 1991

Pr.: Maria Àngels Anglada

22 de novembre 2015

Els rius de l'ànima

No tenen veu; tal vegada, color.
Els rius de l'ànima, tacte sense pell.
s'esllavissen -cor i sang-
per dintre dels teixits que mai veurem,
però els omplen d'una humanitat sentida
des del pit a les galtes.

Són distints dels grans rius navegables,
dels més petits que criden la pluja
perquè els faci galants i respectables.
Són diferents dels tolls, on els capgrossos
passen a ser granotes quan la lluna
s'amaga darrere una argelaga.

Els rius de l'ànima saben poc de la terra,
tampoc coneixen la planúria de la mar
salada. Els rius de l'ànima no han vist
mai el sol, ni saben què és la posta,
o què és la matinada. Si vols parlar amb
els rius de l'ànima, recull tot el silenci
de la tarda i escolta:
-que l'ocell no els trenqui la paraula.

Àngels Cardona. Les veus del riu. 2001

Pr.: Carles Duarte i Montserrat

16 de desembre 2014

Fulles de poll

Del bell cim del poll tan alt,
les fulles cauen lleugeres;
per morir ballen un vals
dins la llum de les praderes.
Cada fulla enfredorida
s'ha tornat un cor daurat
fet amb la mateixa mida
dins un tall de sol robat;
robat al pas de l'estiu
i servat amb la rouada...
Fruita en la fred madurada,
son color es torna més viu,
cada trenc de matinada,
fins que les mans de l'oreig
la cullin dins la brancada
amb murmuri de festeig.
Fulles de poll de tardor,
de l'any el darrer somriure,
l'últim raig de tebior
de l'estiu que ve de viure.



Francesc Català. Poesia completa. 1989

Pròleg de Jordi Pere Cerdà

28 de desembre 2012

L'aigua florida

Al Maresme s'anomena vent de frau el vent petit i divers que
cada rial enrosa. Generalment durant la nit i la matinada, la rosa
dels vents s'enrama aterralant una tija a cada sot del litoral.
La floració del mar, en canvi, és més manifesta en les hores
centrals del dia, quan bufa el gregal o el garbí i, amb un onatge
una mica picat, els pètals de l'aigua s'entreaixequen. Aleshores,
de la sorra estant, el mar es percep com un element botànic,
com un alzinar dens i asserenat. No debades, els maresmencs
sempre hem pensat que entre la fulla coriàcia de l'alzina i el cop
de pètal de l'aigua del mar hi ha una relació misteriosa però certa.




Perejaume. Obreda. 2003