Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris néixer. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris néixer. Mostrar tots els missatges

18 de març 2024

De cala Ratjada al port de Felanitx

     (Record de Hemingway davant el cap Vermell)


Vell pescador que estimes l'aigua
i el cel i la nit grans
i se t'aferra al paladar la llengua
amb heroisme resignat,
en retornar de la pescada
porta'ns a l'altra banda de la mar,
on dormen els lleons marins i neixen
els oceans.



De: Dos viatges per mar. Dos viatges per mar. La volta a l'illa en llaüt, 5

Premi Ciutat de Palma de Poesia 1962


Jaume Vidal Alcover. Poesia completa 1952-1991. 2023

Edició a cura de Joan Cavallé
Pròleg de Magí Sunyer
Epíleg d'Odile Arqué

31 de gener 2024

L'ofici de viure

L'ofici de viure la vida
no ens l'ensenyarà mai ningú,
s'aprèn pas a pas, dia a dia,
i ningú no el pot fer per tu.

El primer pas el fem en néixer,
quan obrim els ulls al gran món.
Els següents passos ens fan créixer
i anem coneixent a tothom.

El camí serà llarg o curt,
serà ample o bé molt estret,
l'important serà el temps viscut.

No sabem on arribarem,
ni els esforços que haurem de fer,
l'important serà que viurem.


Carme Romia. El viatge. 2020

Pròleg de Gabriel Pena i Ballester

30 de desembre 2023

Vibracions

el cor detura els gemecs de l'aire
quan la son li guanya.
l'ombra és la que tremola
en la sepulcral senectut dels morts.
si la por fuig i ens deixa lliures,
haurem d'esmicolar
perquè va néixer xorc.
si el dia és etern,
les mans escamparan el sofre calent.
si no pot ser res d'això,
m'estimo més encalçar bubotes
per darrere les runes.



Joan Josep Barceló i Bauçà. Svalbard. 2018

Epíleg de Damià Rotger.

01 de desembre 2023

Simulacre

Tu, que pots recórrer
el món dins la pantalla,
dir amb exactitud
quin és el to del blau
de la Praia do Sono, a Paraty,
si ja ha arribat l'estiu a la Camarga,
com mou lleugerament les oliveres
el vent a Astypalea,
penses sovint en l'àvia,
que tot i néixer a una illa
mai no es va banyar al mar.

Mira, voldries dir-li ara,
hem escurçat distàncies
però seguim igual:

tenim a tocar l'aigua
i no ens sabem mullar.


Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020

Premi Mallorca de Poesia
(Premis Mallorca de Creació Literària 2019)

26 de novembre 2023

Un poeta

Alexandria va ser la seua pàtria,
en ella va nàixer i en ella va morir.
Infància i joventut perdudes jauen
dins la boira de Londres.
La parla d'aquella estranya terra
va entendre la primera.
Després tornà, com d'un remot miratge,
a una obscura vida funcionària,
a una ciutat que a penes recordava.
Als llibres aprengué les històries dels grecs
i aquell antic idioma dels poetes
(també nosaltres busquem endins d'antics poemes
ressons d'un bell llenguatge que agonitza).
Uns llibres vells, uns cels, esta petita mar,
certes mirades. En ells se sabé grec
com se sap que s'estima i que la vida es trenca.
Va cantar la lluïssor del zenit i el crepuscle
hel·lenístics, les teles, les estàtues,
les ombres bizantines,
el desig que no es vessa, la carn jove
(de seda i marbre alhora, inassolible)
i els carrerons del port on treballava.
Els versos mesurats dels bells alexandrins.

Amor i intel·ligència l'il·luminen.



De Varia et memorabilia
(València, Diputació, 1984;
2a edició ampliada, València, Gregal, 1988


Enric Sòria. Abans del vespre : antologia poètica. 2019

Pròleg de Sebastià Alzamora

27 d’octubre 2023

Tendresa

       Coneixeràs l'autèntica tendresa
      encara que no digui cap paraula.

                             Anna Akhmàtova



Com la mata de grèvol
arrapada a la terra,
al llit de la canal;
com el raig d'aigua pura
que fa néixer el torrent
des de la balma fosca;
com la pedra d'argent
que el minaire desvela
amb perill de la vida;
com el vol de l'alosa,
que desafia els cànons
de la geometria;
així neix la tendresa,
del replec més profund 
de l'ànima dels homes.




Miquel-Lluís Muntané. El tomb de les batalles. 2009

Pròleg de Vicenç Llorca
Il·lustracions d'Enric M. Piera

08 de juliol 2023

La clau obre una presó d'esquelles

Quan arribi el dia
De deixar de ser pell
Em vull invisible
Com l'alè d'un pardal,
No molestar a qui dormi
En flassada tova

I tenir temps per endreçar
El batec del calidoscopi
Que em naixerà, insubmís



Anna Campillo. Trencadissa. 2022

Pròleg de Míriam Cano

05 de juliol 2023

Aquell qui encara no ha nascut

         més feliç que els uns i els altres és el qui encara
         no ha nascut. 

                   ECLESIASTÈS, 4.2


Aquell qui encara no ha nascut
no ha viscut ni el dolor ni la paraula,
ni el creixement ni el cansament dels dies,
ni l'ha colpit l'avidesa dels cossos
o el llambrec de la llum damunt les mans,
i no coneix l'agilitat del puma
ni els colors vistents del guacamai;
no ha sofert tampoc cap fred inhòspit
ni la humitat feixuga
que alenteix les hores,
no s'ha emprovat el vell vestit del mar
ni ha tocat els arbres ni les roques,
ni ha caminat la mort.

Potser és feliç
el qui encara no ha nascut,
però no duu ni a la pell ni a la memòria
el tast dels anys,
i la textura del vent
no n'habita la sang,
ni ha fruitat als seus llavis
el crit de la tendresa.

Potser és felíç
sense l'olor del te
i el gust de la taronja.

Jo no podria ser-ho.


Carles Duarte i Montserrat. Tríptic hebreu. 2002

31 de març 2023

Massacres

El càtar assassinat per la mà d'Innocenci III.
La mare primerenca que morí amb el fillet a les entranyes
           dins Nagasaki.
L'orfe de tres anys del camp d'Auswichtz que només deia
           una paraula.
Tots dins les massacres. I no passà res més.
S'estaven allí entre piles de cadàvers.
No importaven. Ningú en parlà. Ningú els distingia. Eren
          un tot.
Com una muntanya. Més. Com una serralada.
Allí deixats. Escapant de la solitud de néixer.
Cada naixement una solitud. Cada mort també. Però ells
         barrejats,
sobre el terra, damunt l'herba que se'ls menjava.
Fins que algun voltor del cel. I de sobte volaren. O guineu.
        Volaren. Corregueren.
Cap Déu no els va premiar. Tu vas ser bo, tu vas ser dolent.
Només animals que anaven a consolar-los. Animals. Com
        en la vida.
Animals venien. Amb boques petites o més grans. També.
Venien núvols. Amb les boques blanques de núvols.
Els Núvols plovien, els animals els abraçaven.
Jugaven a foc amb pedres. Venien a ells arbres.
Que ho digui això també la Història.



Dolors Miquel. El guant de plàstic rosa. 2017

LIV Premi de poesia Ausiàs March de Gandia

16 de març 2023

Estimar

Estimar és deixar que l'herba creixi,
tenir dies i jardins a dins del cap,
no dur sabates ni anells que ens oprimeixin,
no perdre el nord, la brúixola, el llevant.
Treure la barca i fer néixer peixos,
escampar llavors entre la mà del vent,
posar l'accent precís sota el dictat de l'altre,
i —alhora—
posar el pronom on vols sota el dictat ben teu.
Rentar la fruita robant aigua a la pluja,
gronxar el bressol de vora el gorg. T'asseus.
Compartir els pous en bona companyia,
inventar un sol que no davalli més.


Gemma Casamajó i Solé. Terra campa : vida i mort de la família Farràs Montardit. 2014

Pròleg de Francesc Parcerisas.

V Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2013

16 de febrer 2023

Guspires tatuades

     A Pompeu Fabra

«Soc un home gris, sense relleus, sense biografia»
                                                                  POMPEU FABRA

                                                               [A Josep Miracle,
                   durant la presentació de la gramàtica (1912)].


El foc intern manava amb rius de lava
i esclataven guspires de la ment
que es tatuaven en els fulls encesos
de paraules amb l'aura resplendent.

Les lletres literàries naixien
per la gràcia viva catalana
que abrusava en virtut de l'intel·lecte
i il·luminant la pàtria captiva.

Els sentits li vessaven amb delit
com un visionari que impulsava
els valors d'una llengua maltractada
en temps advers sense defalliment.

La seva veu interior li anava
dictant els símbols immortals dels mots,
la glòria del poble català!


Anna Maria Ticoulat i Coll

(Maó, 1942)


Mecanoscrit inèdit. 

A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023

A cura d'August Bover i Jordi Mir.

Pròleg de Maria Teresa Cabré.

31 de desembre 2022

Al meu fill

                                                      Gener 1915


Fill meu, tu no tenies l'edat d'anar a la guerra.
No hagueres de respondre a aquell immens «Present».
Podia imaginar a la teva naixença,
que estaves destinat a romandre vivent?

Tres, quatre anys més que tu, els infants moren,
perquè són uns infants, aquests sublims minyons,
engrescadora flama del fons dels horitzons,
mentre tu, dolçament, al meu costat reposes
i al compàs delicat i angoixós de les hores
amb veu estudiosa recites les lliçons.
—I heus ací que l'anyada tan fàcilment avança.
El meu cor cada dia és menys habituat
a la misteriosa i sangonent matança,
i penso en tot això amb un cor apressat
mentre tu enquimerat amb la Història de França
poses damunt la taula sense orgull ni recança
una mà sense glòria, humil, i que no ha matat.

                                                     V/1933




La trobareu al llibre:


Estudi i edició de Pere Ballart i Jordi Julià.

Textos en català i en diverses llengües.


Es publicà a:

Anna de Noailles. Les forces éternelles. 1920, p. 17

29 de desembre 2022

Enderrocs

Entre les cases on vivim
hi ha forats de runa i de pols
i ara, tenaçment resistents,
a la paret mitgera es veuen
papers i colors de les cambres
on havien nascut infants,
on una vella pasturava
els records de la jovenesa,
tan llunyana, on un noi jove
somniava ser ric i fort
i deixar enrere la pobresa.
Tot és enderroc i un forat
de ciment vell, maons i objectes
abandonats, però l'oculten
anuncis on tothom triomfa
i somriu amb posat d'haver-se
menjat el món i d'esperar
trobar-se amb les postres a taula.



Carles Miralles. La Ciutat dels plàtans. 1995

23 de novembre 2022

Matí

A la riba del llac blau de la vida
són cossos els núvols blancs
dels fills carnosos del sol:

l'ombra ja és al darrere, cadena
de muntanyes enfonsades.

I a nosaltres frescos pètals de rosa
ens engalanen la taula i són boscos
sencers i verds de castanyers gronxats
al vent de les fulles:

sents com arriben els ocells?

Ells no tenen por
de les nostres cares ni de la nostra roba
perquè com polpa de fruit
hem nascut de la terra humida.



Antonia Pozzi. Espaiosa tardor. 2021

Tria, traducció i pròleg de Marta Nin.

Edició bilingüe.

21 de novembre 2022

Les historiadores

Digues la paraula història: veig
ta mare, ma mare.
Una llum sòbria, l'estiu ja ben acabat,
el llevant que gronxa les fulles, l'aigua que gira a la vora del carrer.

Tenen les mans plenes de paraules.
Una d'elles sosté el diari de ton pare amb la nota
escrita el dia que vas néixer.
L'altra els meus petits gargots rimats, les meves lletres fervents.

Abans que el poema acabi
ho hauran cremat tot.

Ara torna a dir la paraula. Convoca
la nostra illa, una història que calia explicar:
els patriotes que encara sagnaven a les litografies
quan vam néixer. Els que van escriure aquesta història
es van esforçar a posseir-la.

Però aquestes són les dones que vam estimar.
Guardianes de documents amb una tasca diferent.
Impedir que la memòria esdevingui història.
Impedir que els mots guareixin el que no ha de ser guarit.

Fa fred. La llum se'n va.
Ara s'agenollen darrere els seus hivernacles,
sota qualsevol arbre dels seus.

Les fulles s'alenteixen.
Totes dues posen un misto al paper. Llavors
acosten les mans a la flama.
Senten la primera mossegada del vent.
Fan blonda de foc amb les pàgines. Deixo d'escriure.


VIII. Les historiadores



Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022

Textos en català i anglès.

Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.

07 d’octubre 2022

La vetlla

Inclinada a l'ampit de les gestacions,

seré l'ocell
de sang calenta
que alça el vol
amb ventre inflat
quan la nit
es trenca en dues
i desconeix
el com
i el perquè
i el per a qui
però sent
que ha nascut
un text dins seu
i sap que l'ou
ple de paraules
ensangonades
ha de ser portat
al cim més alt,
com si expulsar-lo
cap enfora
fos la clau
per salvar
el món sencer
o una sola dona
—que és el mateix—,
i l'au prenyada
ho percep:

per això l'escriu,
per això el pareix,
per això el calla.



Anna Gual. Les ocultacions. 2022

Premi Miquel de Palol 2022

Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel

05 d’agost 2022

Apamats

         MAPA

Geografia: muntanyes,
rius encisats per mai més,
cims nevats en aiguavés
fins a plàcides entranyes.

Remolins de foc i lava,
l'ull castigat dels volcans
dreça plomalls fumejants
damunt de pintura blava.

Zones glacials arbores,
equadors, blanques aurores,
pampes llises com la mà.

I neix una estrella isarda.
Des de les tres de la tarda
plou i plou sense parar.

           Mercé Rodoreda


APAMATS

Encauats: aquest matí
som un riu de cos, son, hores,
llum lletosa, suc d'aurores
sobre el cel conreadís.

Ve la tarda, grossa i calba,
i ens perfila amb massa zel.
Puja el vespre, i amb un tel
ens menteix: pintura malva.

Cau la nit, color pistola.
Un secret, clos, ens verola
a les celles de demà.

I ens neix un estel privat:
t'he mirat i m'has mirat
badant-te, nua, una mà.


Maria Callís, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 34

05 de juny 2022

Els cants d'ocells

Els cants d'ocells, d'un branc a l'altre apariats,
assagen una viva sonatina
Els cants d'ocells són molts i variats
al mes de maig, quan l'herba és fina.

Perdent el gotejar daurat de la cançó,
el rossinyol travessa l'aire.
I senyoreja en la verdor
de la falguera el gripau sospiraire.

D'un camí a l'altre jo me'n vaig.
Una branca planera i suspesa m'encisa.
I ve de nàixer en el llavi de maig
tot l'atzur fugitiu d'on ve la brisa.


De Cantilena

Josep Sebastià Pons, dins, Poesia. 1995

31 de maig 2022

La lent del microscopi

La lent del microscopi
eixampla la visió
del tercer ull, on neixen
les paraules. El porta
a la cova amagada
a la mateixa entranya
de la vida... i en fa
matèria de poema.




Rosa Fabregat. Balda de la vida. 1991

14 d’abril 2022

Podries...

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre...

Un altre país
fora casa teva,
i diries «sí»
en una altra llengua.

T'hauries criat
d'una altra manera
més bona, potser;
potser, més dolenta.

Tindries més sort
o potser més pega...

Tindries amics
i jocs d'altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.

Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.

Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
eixuts de pa negre.

Podries... podries...

Per tot això, pensa
que importa tenir
LES MANS BEN OBERTES
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.

Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d'ell
podria ser teva.


Podries. 2017


Poesia de Joana Raspall

Il·lustracions d'Ignasi Blanch