Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris navegar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris navegar. Mostrar tots els missatges

09 de febrer 2023

Quadern de bitàcola

Ser mariner deu estar bé:
navega que navegaré.
Mirar el cel blau ben encantat,
respirar fort l'aire salat.

Xarrupar en glops llimonada,
escarxofar-se en una hamaca,
de tant en tant xiular el xiulet,
i apuntar els dies a un quadernet.



De: Lírica hongaresa dels nostres diesLa crida del llunyà.



Imre József Balázs



Traducció al català de Balázs Déri i Carles Dachs.

Reduccions : revista de poesia. Primavera - Estiu 2022. Núm. 117. p. 67

04 d’agost 2021

Espígol

les primeres hores de la matinada són esplèndides per la pluja
la plenitud de la pluja al cor de la nit
el cor de la nit i els galions de la pluja
navegant a alta mar de la cruïlla del poble
el carrer és un oceà d'estels
un oceà de la pluja al cor de la nit

i de sobte

la negror sotja
una ombra commovedora

l'espígol
i les seves ones gegantines de lila
omplen la foscor amb un diluvi  de color
més dolç que els perfums àrabs
o els tresors dels encensers d'Espanya

l'espígol del poble
al cor de la nit
vessant les seves notes a les orelles de ningú
vanament afligit
i borratxo de porpra

la riquesa pròdiga de l'espígol



Mererid Puw Davies, dins,


Tr.: Iain O'Hannaidh

06 d’octubre 2020

Com figures fantàstiques

                 A Francesc i Ellen


Com figures fantàstiques
sorgides del no-res
i un mar igual de fondo
que els negres cims torturats
reflectits a l'aigua
-con invertit de llum
cap al reialme abissal-,
naveguem certs, eterns,
el cor acompanyat
per la respiració tranquil·la
de la sal i el vent,
i el vol fugaç de l'àngel
des de la pedra viva, refulgent,
com reclamat per la veu
obscura del seu salt.

                          (Record de Cadaqués)



Josep Maria Fulquet. Natura d'infinit. 2016

28 de febrer 2020

La xarxa

Somiava un món tan foll
que un ratolí m'ajudava
a navegar per la taula:

sóc mariner de pantalla,
l'ordinador és el moll,
i els ulls
            fan de fars del viatge.



Josep M. Sala-Valldaura. Disfresses, 2002
Il.: Carme Julià

04 de juny 2019

Cinc-centes albes més endins

Cinc-centes albes més endins
ancoraràs damunt la mar.
Navegaràs un altre món desconegut.

Tendràs el cor eixut
i, dins el pit, l'ànima nua.





Clara Fiol Dols. Miloques i rabasses. 2018

Pròleg: Sebastià Portell


16 de març 2019

Tinc una barca molt vella

Tinc una barca molt vella,
tota blanca, amb una estrella,
l'avi m'hi deixa pujar,
com m'agrada navegar!

Vaig a l'Àfrica, a la Xina
i a l'Amèrica Llatina.
La vela s'ha foradat
i l'avi l'ha apedaçat.




Olga Xirinacs. Marina, 2004
Il.: Asun Balzola

27 de febrer 2018

Paradisos oceànics

Devíem navegar prou lluny de qualsevol terra, perquè
                                              només vèiem aigua, aigua,
sempre aigua, tan lluny com abastava el nostre esguard.
                                                              Aurora Bertrana


Roques de regalíssia que les aigües de l'Atlàntic llepen
llamineres abans d'esquitxar-me a totes hores. Aigua que
brolla bullent del terra que trepitjo, que omple els rius
grocs on em banyo. Aigua, aigua, sempre aigua que
abans em defugia i ara m'envolta per marcar-me el
perímetre que es desdibuixa a cada onada. Crec que
vol dir-me que soc infinita.


Sara Bailac i Ardanuy, dins,

Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans, 2013

29 de desembre 2017

Navegue a través del dia

Navegue a través del dia
sobre un vaixell de mots
provant de pescar
els trossos del present
que em reiventen



Anise Koltz. La terra calla : poemes. 2005

Traducció: Anna Montero

30 de maig 2017

Lluny del país

Lluny del país, per estranya contrada,
per aquests mars per on he navegat,
era en un port, recordo la gentada,
negres i blancs s'havien barrejat.


(Fragment)


Josep Pijoan, dins,

Antologia de la poesia social catalana, 1970
Ed.: Àngel Carmona

30 de novembre 2016

La música de les esferes

Escolta, amic, la nit, escolta les esferes
i el bruel inaudible del vent de l'univers.
No sentiràs la música de l'engranatge còsmic,
però si escoltes bé la nit preliminar,
si escoltes amb l'oïda palpitant,
sentiràs, allà lluny, el sord retruny dels quàssars,
l'etern lament d'Andròmeda perduda,
el crit glaçat del Cigne boreal.
I de cop brollarà, inaudit, suavíssim,
un cant que ve de més enllà del temps.
Llavors, deixa't portar: navegaràs per sempre
com nauta de la nit esgarriada
sense terra ni edat, ni cap desassossec.


Joaquim Español, dins,

15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 1999

Director del Festival: Àlex Susanna

26 d’abril 2014

No naveguis, ara

No naveguis, ara, que les barcasses
ancorades remouen, esmolades,
velles tempestes de sofre i plata.
Espera que passi: tot és ferralla.




Montserrat Rodés. Riu d'arena. 1992

07 de juny 2013

El llenguatge dels cossos

Asseguts en la humitat del crepuscle
somriem cadascú al seu lloc;
la música corprèn llunyanies,
garbellem els gestos quan ja no hi són:
paraules que ens treuen la pols
i ens fan més nosaltres,
vives espelmes acerant la nit,
que ens dirà
si aquest és el camí que cal llaurar
-canyars de verd silenci-
o si cal plegar les canyes
i navegar, navegar...




Isabel Garcia Canet. L'os de la música, 2010


17 de març 2013

Cabotatge mediterrani

camí del castell...
Els llibres s'han d'haver llegit abans. L'important és la visió
directa, la llibertat -intel·ligible fins on sigui possible- de la
sensibilitat humana.

(Fragment)

Josep Pla. Cabotatge mediterrani, 1991

26 de gener 2012

Mediterrània

                  Mare nostrum


Cel i mar lluen blavors diàfanes
en competència. L'oreig anima-s'hi,
i jugant amb les ones qui juguen,
rompre les fa com en rialla fresca.

Sus! Via fora! Saupada l'àncora,
infla les veles ratxa fresquívola
i s'emporta la nau, falaguera,
com un alè de joventut i glòria.

Arreu desfilen platges esplèndides,
puntes que avancen, cales recòndites,
i, en penyals d'escultòrica traça,
cavernes dignes d'habitar-hi un ciclop.

Ah! Aquí respira la Musa homèrica
dins sa més pròpia claror olímpica:
aquí el goig de la vida s'hi tasta
com glop vessat de la nectària copa...

Mirau: la forma d'eixa península
par que reclami columnes jòniques,
so de lèsbiques lires, o idees
tals com aquelles que Plató parlava

i embadalien del Cap de Súnium
les clares ones... Oh! tan poètiques
com les costes de l'Àtica brillen
nostres riberes, de la llum amades!

Mirau: ja mouen dansa agilíssima
delfins que salten, com si, pletòriques
d'alegria vivent, eixes aigües
un nou triomf a Galatea fessen.

Fills bellugosos de la mar rítmica,
aqueixs sirenis amen la música:
ells amb pròvida esquena salvaren
l'antic cantor precipitat a l'ona.

Així vols càntics, oh tu, mar clàssica,
mar venerable llatina-hel·lènica,
que ara rius tan serena i tan jove
com al cantar-se l'Odissea augusta!

Mar de suprema blavor safírica,
inagotable font de sal àtica,
ets bressol de la forma perfecta,
gremi matern de la humanal cultura!

Sens tu, la fonda por oceànica
retret hauria tota nau frèvola;
tu, invitant amb l'abraç de tes costes,
caminar feies els primers navilis.

Així escampares en fàcil càrrega
els fruits d'Egipte, la tíria púrpura,
l'or d'Ofir, les riqueses de Tarsis,
l'art i la idea, animadors de pobles...

I al coronar-te ciutats marítimes,
feren de l'Àsia, l'Europa i l'Àfrica
l'antic món; i si un nou se n'hi ajunta,
de tu nasqué el Descobridor magnànim.

Mar de les terres, cor de la Història,
tu tens la saba rejovenívola...
Ah! si el temps a ma terra tornaves
i gran empori de teus naus la feies,

com aleshores en què, ple d'ímpetu,
gosava dir-te Roger de Llúria:
"que ni un peix nedaria en tes ones
si ja no duia son escut per marca!"

En tant, retempra la nostra cítara,
d'atzur i ritme penetra'ns l'ànima;
i nostra Art, de tu digna, navegui
a ton embat de joventut i glòria!



Miquel Costa i Llobera. La veu de l'inefable. 1999

A cura de Maria Antònia Perelló Femenia

01 de març 2011

Àncora

Al nostre mar no hi ha escullera
i l'amor, com en la lògica dels mots encreuats,
és la definició de la paraula àncora:
quan el necesitem, el llancem,
quan no el necessitem, el recollim
i naveguem.


Ronny Someck (Amor pirata, 2006)

Cançó de mar

Quin groc de llimona verda
té el mar al mes de gener!
Llisca la nau, i la vela
infla l'aire mariner.
-Adeu port, rosa i taverna.
Déu em va fer mariner!-

Oh quin blau de fondalada
a l'agost per navegar!
I com s'endinsa la barca
i que hermós és el remar...
-Adeu vinya, amiga, cala;
Déu em feu home de mar!-



Cèlia Viñas., dins,  Paisatge emergent. 1999

Edició: Montserrat Abelló.

20 de setembre 2009

Pètals de nit [2]

ancorat en el cos
el buc rovellat d'un mal gest oblidat
entre dues vèrtebres lumbars
per l'instant enfonsat
que ara
lent
emergeix i navega
i s'allunya
i se'n va

Manel Ollè. Mirall negre, 2002