Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris noblesa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris noblesa. Mostrar tots els missatges

29 de març 2022

La vella acàcia

A sota d'un garrofer, els insectes són translúcids a contrallum:
escates voladores entre un fullam retallat com puntes de coixí.
Sentors primitives embafen l'aire: taronges podrint-se al ras;
un corral d'ovelles pròxim. Una brisa resolta tempera les hores
feixugues del migdia. A dintre meu, el silenci rosega com un cuc.
El silenci de l'impossible, que empaita com una amenaça. En un
rectangle incandescent del mateix camp visual, una acàcia s'hi
dreça, tronc espellofat, noble com una antiga deessa blanca.
Més enllà, els tarongers desprenen una aroma calenta d'intimitats
de tocador. Els embolcalla un zumzeig elèctric d'abelles. 
Incontestable, aquest abril esplèndid. Indiferent, per sort, a la
nostra basarda. 



Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

12 d’agost 2021

El Ripollès

El Ripollès,
amb dinou pobles de pagès,
que a Catalunya tenen més pes
que res.

Hi ha racons ben bonics,
tant per pobres com per rics.
Visitarem alguns pobles,
amb històries nobles.

A Camprodon anirem,
buscarem i buscarem
i la bèstia trobarem.
A Molló ens presentarem,
i molts animals veurem.

A Vallter pujarem
i fins a Núria caminarem.
Isards, marmotes i muflons,
tenen moltes admiracions.
Amb el cremallera baixarem,
i d'un bonic paisatge gaudirem.

A Campelles,
hi ha molts ramats d'ovelles.
A Ribes de Freser,
ens ho passarem d'allò més bé.

I per fi arribem a Ripoll,
on maten la puça i deixen el poll.
Allà hi arriben el Ter i el Freser
després d'una juguesca que van fer.

Per les valls, els dos rius,
baixen ben vius,
girant i saltant formen gorgs profunds,
on ens podem banyar junts.

El Ter s'avança 
i guanya el Freser que amb recança,
s'ajunta amb el primer.


Abril Roma Sala

3r premi categoria Taga - poesia
Escola Joan Maragall - 4t primària

11 de juliol 2021

Una cançó

M'estimo l'impalpable:
l'aire blau de les pedres,
l'ombra del nen que juga
sense trucs a l'escull,
l'interludi fugaç
on els ulls es fan nobles
o el soroll del silenci
que el mar antic recull.

Deixo que m'erosioni
com sosté la carícia
l'aigua encalmada i neta
damunt els còdols blancs.

I després ho atresoro.
Com tapava a la platja,
sota la tovallola,
aquells mirallets verds
que semblaven malalts.


Berta Giraut Junoy. Com l'estel que no hi és. 2020

Introducció de Gemma Casamajó i Solé

16 de febrer 2021

Tinc, ja, un estil definitiu: la llum

Tinc, ja, un estil definitiu: la llum,
com part d'ordres més grans, la trobaré
al cup de pedra grisa, vora el mite
d'un rude basament de travertí.
Parets de vidre i marbre verd, i sostres
plans i blancs construïren la noblesa
de l'espai, fa molts anys, a Montjuïc,
amb uns arbres darrere d'unes llàgrimes
tan sumptuoses com ho és la pluja.


Joan Margarit, dins,


Deu poetes d'ara: antologia. 1996

Edició: Dolors Oller

05 de desembre 2020

La flor de la tàpera

Capparis spinosa /originally uploaded on English Wikipedia by Iorsh.

Això era un temple grec en altres dies
ーoh, que llunyans!ー consagrat a Demèter.
Runes esgraonades ara són.
Ahir i avui, el mar, lla baix, batega
amb un ritme fidel, vell com el món.

Nobles, gastades pedres, qui les farà reviure?
Miro al voltant: nuesa. Però, entre dos carreus,
com un prodigi brolla, esbadellada,
la flor rosada de la tàpera.

Un ocell, una abella o el caprici del vent
van amagar per l'estreta juntura
la menuda sement.
I ara naixia, solitària, pura,
la flor de la tàpera.

És per ella potser que el mar batega,
escata blava sota el sol roent.
I encara al mar tremola suaument
la flor rosada de la tàpera.


Tomàs Garcés. Escrit a terra, 1985

23 d’agost 2020

Un càlid batec

                           Enaltiment de la tendresa


Em llevo amb el bes de la tendresa
i m'adormo al coixí de la tendresa.
I no em venç cap pudor ni cap temença
en proclamar, ufanosa i en veu alta.
que la seva subtil alenada
m'acompanya, fidel, en la cursa de la vida.
Crec en el seu magnànim poder
car les onades del meu destí
sempre n'han estat embolcallades.
Creuré sempre en la tendresa
perquè la sento a l'alba i a la nit
com se sent la sang a dins les venes.

En tot el que ens envolta
hi roman finament emmirallada.
Retinguem-la a les pupil·les,
deixem-la que reneixi als nostres cors
i que espurnegi al fons de l'ànima.
Acostem-nos a la seva essència
i abracem-la amb una carícia suau.
Jo, amb el pas dels anys,
encara la tinc per companya.
encara s'asseu a taula
i batega a les meves mans.

Com un alè festiu i acollidor,
com l'escalf d'una primavera,
així vull conviure amb la tendresa.
Vull que em suavitzi les arestes de la vida,
que m'acaroni la sensibilitat,
que em permeti seguir essent
aquella nena que comptava els estels.
Vull que esdevingui el meu sisè sentit,
que la seva veu callada
em digui: Estima, estima, estima...
I que ofereixi al meu íntim món
el caliu més entranyable.

La vida, passa a passa, m'ha ensenyat
que si hi ha un tret que ens fa nobles,
autèntics i molt més humans
és, sens dubte, el frec de la tendresa!



Imma Fuster i Tubella. La nuesa dels records. 2017

Pròleg de Jaume Rocosa i Mitjavila.

Finalista al XIè Certamen Premis SÀLVIA de Poesia. Canet de Mar, 2014

23 de juliol 2020

Terra de llibertat

He tornat a l'Empordà
al lloc on em van forjar,
tot l'entorn m'ha saludat
amb perfums de llibertat.

Albades marineres
en un cel asserenat,
ones alliberades
en un mar immaculat.

És el que recordava
i que jo somiava,
viure la realitat
palpant-la de veritat.

L'instint de la llibertat
l'he dut sempre ben desat,
ben acurat ha florit
dins el cor i l'esperit.

I ara en les arrels
realitzaré anhels
d'enterrar la servitud
que tants anys m'ha corromput.

En aquest racó del món
conviure amb tothom, 
respectaré els homes
enaltiré les dones.

L'Empordà ha cultivat
de sempre els drets humans,
llurs llavors ha escampat
fent llinatge, fent germans.

Estoig ple d'humanitats,
d'arrels velles i nobles
patrimoni d'un poble
fidel a la llibertat. 

1995



Ramon Crusi i Moré. Poemari portbouenc, [s.a.]

Recull de poesia dipositat a la Biblioteca de Portbou

22 de desembre 2019

L'olivera és domèstica

L'olivera és domèstica a Atenes,
el verd i el blanc de les seves fulles
són els colors que més se li assemblen.
Els jardins i les avingudes se n'adornen.
Separa els corrents del trànsit.
Forneix als pendents de l'Acròpoli
el seu mantell més noble.

___________________________

L'ulivo è di casa ad Atene,
il verde e il bianco delle sue foglie
sono i colori che più le somigliano.
I giardini e i viali se ne adornano.
Separa le correnti del traffico.
Fornisce alle pendici dell'Acropoli
il loro mantello più nobile.



Gerardo Vacana. Quadern grec i altres poemes =
Taccuino greco e altri versi, 2011
Tr.: Jesús Aumatell i Carlo Vitale
Pr.: Antonio Piromalli

17 de novembre 2019

Dels ocells

Dels ocells els
de trinat més noble
soltes divinitats
són
dins un pou d'aire


————————


Dos pássaros os
de mais nobre pio
são divindades soltas
num poço de ar



Luiza Neto Jorge. Destrets d'indret, 1999
Tr.: Arnau Pons

11 de setembre 2019

Poble vençut que sobreviu als reis

Homes callats, coberts de sang i sutge,
alcen l'esguard impenitent que jutja:
poble vençut que sobreviu als reis.

Josep Carner, «1714»




Vindrà un dia, Catalunya,
que ja no ploraràs més,
seràs lliure i sobirana,
sense cap dret de conquesta
que t'escanyi i t'envileixi,
ni decret de Nova Planta,
que escarneixi els teus
principis, i les lleis,
per l'absurd dret 
de conquesta d'un mal rei.

Amb la llansa i l'espasa
t'assassina eternament.

No hi haurà més sang vessada,
ni mai més llengua abolida.
L'ànima que ens consolida.
Tres-cents anys fa que ens trepitges
i ja no ho faràs mai més.

Perquè els homes i les dones,
i els seus fills, tots els fills
d'aquesta terra, bella i noble,
cridaran com mai no ho han fet,
i diran que ja són lliures,
i ho diran sense cap tret.
Ho diran sense cap tret.

No se sotmetran mai més
a la punta de l'espasa
d'un mal rei que ja no ho és,
a la punta de l'espasa,
del més vil dels cavallers.



Rosa Fabregat, dins,

Versos per la llibertat. 2018

20 de juny 2019

Cançó de l'estiu

Per la plenitud madura de l'estiu
Deixaré que les meues mans rellisquen.
Estendré els meus adolorits membres
Cap a la terra pesada i llòbrega.

Els camps que s'inclinen remorosos,
Les senderes que el bosc estora,
Tot exigeix un silenci estricte:
Perquè puguem estimar quan patim,

Que el sacrifici, que l'abundància
No resseque del capellà la mà,
Que en un assossec lluminós i noble
No muira en nosaltres l'alegria.

Així com les aigües es vessen,
El cansament pretén destruir-nos
I anem deixant-nos la vida
Quan estimem, quan vivim.



Hannah Arendt. Poemes. 2018

Traducció de Lola Andrés i Anacleto Ferrer
Introducció i notes: Anacleto Ferrer
Text final: Isabel Robles

01 de març 2019

Text lliure

La llibertat comença amb lletra doble,
—per a tu un signe, l'altre per a mi—.
Cadascú la saó de concedir
al mot sencer, la seva part més noble.

Escriure'l, a l'estil de cada poble
sense guixar cap lletra del veí,
llegir-lo sense por i, cada matí,
extreure'n la certesa més immoble:

només serem qui som si, en format lliure,
deixem anar les frases pel camí.
Que sigui la passió del pelegrí

qui, amb lletra neta i clara, es posi a escriure
que caminar plegats vol dir conviure
amb pau, amor i dret a decidir.



Montse Gort, dins,

Versos per la llibertat2018

02 de desembre 2018

Mossèn Cinto

Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
—cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
—ric de somnis i vida— despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!



Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2011

02 de juny 2018

TRIBUT

Salve, terra dels déus i les arts nobles
que amb tanta amor i estima m'acollíreu
a la pàtria vostra! Honor cent voltes
a les seves ruïnes venerables
que es varen esfondrar en olor de gràcia,
massa feixugues de llaors i alteses.
Ja de retorn al meu escó entranyable
us regracio de bell nou, altíssims,
d'haver-me concedit poder abeurar-me
en aquestes fonts úniques i amigues
que d'adollar-nos no han cessat, incòlumes.



Josep Maria Serra. Dels déus, dels herois i dels mites, 1997

26 de maig 2018

Els qui creiem en la solitud

Els qui creiem en la solitud
sabem prou bé que un sol déu és poca cosa

per a nosaltres. Per això li afegim,
al déu escàs, l'amor,
que no en tenia gens.

I per això l'amor,
l'última gota d'oli d'arribar al cervell,
ens unta d'or. I a l'infinit,
cau de laberints i mònades, es perd
un sentiment tan noble i nebulós. I ens fa plorar.

Car un sol Déu és divisible
per zero. I, doncs, per tots els éssers
vius. Llavors, cada ésser és un déu
dividit per l'infinit. I ja pot estimar.



Màrius Sampere i Passarell. Ens trobarem a fora, 2006

05 de desembre 2015

Els cels més purs

                                   Tardor, 1942


Els cels més purs de l'any són els que fan

els capaltards de l'autumne.
Les roses són més nobles, enllaçant
un màrtir fust de columna.


Els arbres seculars fruiten amor:

palmes, oliveres, cedres.
El temps impregna del mateix sabor
les ànimes i les pedres.


-Si al nostre veire, avui, el vi té gust

de vinya bordenca i agra,
l'antic cristall guarda el perfum august
-Pàtria, el perfum que consagra.

                                           Novembre, 1942


Màrius Torres. Poesies. 1992

06 de febrer 2015

Colliràs la rosa

M'han sobtat una i altra vegada
el vendaval rondant els meus murs
o el ventijol i la fresca brisa
amanyagant l'herba dels marjals.
He sentit la maltempsada dura
abatent-se al pas dels meus instants 
o l'auroral i clara naixença
d'una inèdita felicitat.

Com són indefinibles vent o aura
i dissort o ventura clement,
així ho són els minuts i els dies
d'aquest temps que ens fuig i esquiva els senys.
Concepte i símbol, la consciència
el capta en la devastada carn,
en l'enyor de les hores esplèndides,
en l'extrema fuita del plaer.

Colliràs la rosa ans no s'esfulli
i mentre l'aire al parat matí
magnifica el seu perfum escàpol
i el moment present en plenitud.



Josep Romeu i Figueras. Temps. 1995

07 de maig 2014

El noble do

Banyoles - Detall del llac
                                     A Ada S. Glickman 



Puix m'heu lliurat, senyora, per amistat fidel,
un llibre de poemes del vell país del Cel,

 me n'aniré, tot fent-ne girar les fulles grogues,
vora un estany, bessó del cel, cenyit de bogues:

 allà seran els versos, al caire d'un safir,
fulloles i brotons moguts per un sospir.

 Ara que ja mon cap és esquitxat de cendra,
encara vull saber i encara desaprendre.

 Dir molt en un mig dir, seria mon afany.
I perquè passi un signe de mi damunt l'estany,

 em bastarà un palet molt lleu, color de rosa
(on, tota amagadissa, l'eternitat es posa),

 perquè em dibuixi un ròdol -a penes nat, perdut-
en l'aigua del silenci i de la solitud.



Josep Carner. Cor quiet, 1992

09 de març 2014

Jus lo front port vostra bella semblança (4)

Diada de Sant Jordi, 2011 (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Bella sens par ab la presença noble,
vostre bell cors, bell fec Déu sobre totes,
gais e donós, lluu pus que fina pedra,
amorós, bells, plus penetrants que estela;
d'on quan vos vei ab les autres en flota
les jusmetets, si com fai lo carboncles
que de virtuts les fines pedres passa:
vós ets sus lei com l'astors sus l'esmirle.




Jordi de Sant Jordi
(València, final del s. XIV-Itàlia, 1423 o 1424),


12 de gener 2014

ES DOLL

Oh gerra de terrissa envernissada,
olorosa de vi, d'olives, d'oli;
deixa que pel teu broc lluent s'envoli
la dolcesa del món ben decantada.

Fores etrusca i grega. Quines regles
del sentit popular et donaven vida?
Eres rústica i noble, definida;
venies de molt lluny, del fons dels segles.

La plenitud de la corbada forma
-oh vas rodó i vetust que el vi perfuma-
és del Mediterrani imatge i norma.

En el comerç del món, quan corb i guatlla
travessaren el mar florit d'escuma,
ja et duien les sirenes a l'espatlla!




Teresa Badia i Vidal
Manresa
Finalista 1997


Tres anys de poesia marinera. 1999