Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nogueres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nogueres. Mostrar tots els missatges

23 de febrer 2024

Prec intemporal

El vell que ha hagut de recordar
els seus amics que mai no van tornar dels camps,
és el pare. Ha plorat als meus braços
amb llàgrimes de sang. Li he promès un poema.

He rebutjat el dol habitual,
he deixat que el meu dolor desconsolat vagaregés entre els llibres

i he demanat als àngels efímers
que giressin cua cap a la via làctia.

Aquest vell ha lluitat per recuperar
el títol de propietat d'un tros de terra envaït
de cards a Transsilvània,
un bancal erm de pedruscall,
com si ens hi anés la vida,
el meu vell supervivent de diverses guerres
que cantava quan no es trobava bé,
cantava sol a la nit,
assegut al peu de la noguera,
el pare, inclús mort,
em sent, aleshores, escolta,
et demano que t'agafis als llimbs,
com cada any,
no et moris,
ara no,
no en aquest món on fins i tot els nostres morts
estan en perill.



Maria Maïlat. Abri-Redós: poèmes = poemes. 2023

Traducció d'Anna-Maria Corredor
Pròleg de Carles Duarte

06 de gener 2023

Mar d'hivern

El mar, el vaig sentir com cada nit d'hivern
arraulida al fred llit d'aquesta casa:
es passejava ronc entre el meu son,
udolant com un llop afamat, esquinçant
la calma de la nit i els oms que reposaven.
Emplenava els racons d'aquella cambra fosca
i els seus brams retronaven sota el llit.
Creuava com un llamp la porta humiliada,
urpava la noguera del capçal
i llepava el coixí de llana estoveïda.
Jo em tapava amb les mantes, sentia el meu alè
entretallat, el cor que colpejava amb força
les parets del meu cos, fins que es feia silenci.
I a fora encara el mar.
Palpava tan a prop el seu udol
que em veia convertida en mar ferotge.

I feia un gest de valentia:
obria primer els ulls, després alçava el cap:
On era el mar ferotge? Lluny en sentia els brams,
com plors d'un gos ferit.

Fins que va ser un company, dellà de la finestra,
quan el freixe cantava amb la veu dels meus morts
i ells duien a les branques la força de la saba.
Quan el glaç s'instal·lava lentament
a les herbes del pati, als solcs del corriol,
el mar m'era company fidel.

Ara vetlla el meu son que s'extasia
sentint la seva veu des de ben lluny:
el mar, sempre aquest mar, en cada nit d'hivern.



M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001


XXV Premi de Poesia Vila de Martorell 2000

20 de maig 2017

Les nous del berenar

Una fonteta raja al peu de la noguera.
Allà van cada tarda a berenar els infants:
potser la font n'imita els salts remorejants.
I la noguera, a tots, els fa de mainadera.

El més petit de tots a sos germans digué:
-Les meves nous, les meves, jo vull picar-les ara-.
Fa, saberut, el gran: -Si en vols, les picaré.
Tu no, perquè en eixint de casa ha dit la mare:
A Mirtil no li deu el roc: és tan petit!
Quan pensa de picar la nou, es pica el dit.
-No ho creguis -fa el menut-. Agafo el roc, veuries,
sense cap dit a sota. -Ningú no el creu de re.
Com el que fa de gran es plau en tiranies!
Mirtil pica de peus i crida com un be;
i, amb el rebec, les nous, per terra cauen totes.
El gran gira l'espatlla dient: -Tu sempre botes-,
i ja oblida, amb aire superbament serè.
L'altre germà, però, que de reüll se'ls mira,
veu que Mirtil, picant de peus, en dansa d'ira,
sense saber-ho, esclafa les nous que li han caigut.
I va vers ell, distret, com de no res temut.
Pren cada nou, la menja (ningú no se n'adona).
Car, si amb plaer s'empara del guany de cada estona,
no hi escarafalleja ni se'n gloria pas.
Que el seny defuig, alhora, topades i escarràs.



Josep Carner. Els fruits saborosos. 1998

Edició: Esther Centelles