Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ofrenes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ofrenes. Mostrar tots els missatges

19 de març 2023

Primavera

Llangor de fulla verda tot just nada,
          temorosa del vent.
Seda del cel penjant entre les branques,
          gallardet somrient.

Xerroteig dels ocells sortint del somni,
           sagetes en l'atzur.
I la font desgranant la seva joia
          en el càntic més pur...

Primavera: salut! Em fas ofrena
          del teu goig exultant.
Esborres, benvolent, les dures petges
          del temps que va passant...



De: Color del temps.


Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.

23 de desembre 2022

El cor de pa

La vaig conèixer ahir.
És rossa i espigada,
té uns ulls color de nou
com un somni despert.
La seva veu té tonades diverses.
Ara esponja les notes
punxant la pols de l'aire,
ara s'ajup, velada
de misteris en cercle.
La seva veu té color d'ametista.
Hem parlat del seu art.
Fa escultura de ferros,
de ferros vells.
Figures rovellades
i algun llampec lluent
d'un tros de níquel
incrustat a la carn
del ventre o de la cama,
perquè destaqui més 
la fecunda nuesa.
És una dona de contrast.
Escultura retorta i veu sense cap corba.
Velada de sublim.
Estirada de somnis.
S'ha fet la meva amiga.
Avui,
inesperadament,
m'ha portat una ofrena.
Un pa olorós, calent d'una fornada
que ella havia pastat
amb les mateixes mans que retorcen el ferro.
He plorat d'emoció continguda,
perquè aquell pa
tenia forma de cor.


                            Oakland, 1974

                            [inèdit]



Maria Castanyer. Antologia poètica. 2010

Selecció de poemes Narcís-Jordi Aragó
Estudi introductori i edició Lluís Lucero Comas

Epíleg Roser Castaner Bachs.

30 de juliol 2022

No em puc queixar

No em puc queixar de gana,
El meu menjar baixa dels cels,
Però temo pel déu
Que es nodrirà amb mi.

Soc massa negra, soc massa trista,
La meva ofrena potser li semblarà
Més seca del que és,
Més dolenta, més amarga.

La sang podria vessar
En un bell camp de roselles,
La carn podria restar
Per repartir-la als pobres.



Ileana Mălăncioiu. La vèrtebra. 2018

Traducció de Jana Balacciu Matei & Xavier Montoliu Pauli

Epíleg de Carles Duarte i Montserrat

24 de març 2022

Si ens acabem

Potser d'aquí uns quants anys
tindràs una recança
quan miris a la lleixa
els llibres sense endreces
—allò que passa sempre
quan fas una renúncia
i el cop no ve quan vols
i no l'esperes—
Potser ja no hi seràs
quan trobi un juny precís
l'ex-vot que vaig guardar
com una ofrena
—Allò que cada cop
te'n vols desfer
i el cor t'atura—
Potser serà bonic
qui sap si vindrà sa,
l'enyor de qui ara som
—no sé què n'haurem fet
de la memòria,
no sé ni si en tindrem—
Potser no serà res
farà un mossec de mal
i serà curt
potser serà vermell
potser, de matinada
potser ni tan sols és.
Potser —qui ho sap—
ni passa.


Míriam Cano. Vermell de Rússia. 2020

08 de febrer 2022

Ofrena

Ofrena, tota preciosa, pou i vertigen que m'enlaira i
m'allibera, brasa en el cor del món, brasa fins al braser,
el desenllaç és a prop, però coneixem l'espera, el llarg
desordre de les arrels?

És aquí, entre les aigües excedides que trobaré suport,
que pouaré la bellesa tumultuosa de les coses?


Hélène Dorion. Retrats de mars. 2000

Traducció de Carles Duarte i Montserrat

20 d’octubre 2019

13 de setembre 2018

Ha florit la primera magnòlia

Ha florit la primera magnòlia
com a tots ens floreix un amor,
o una joia profunda o petita,
o un moment de tendresa o repòs.

Cadascú té el seu propi brancatge
ple de copes de seda i perfum,
de magnòlies que el temps esbatana
i que duren tan sols un minut.

I també tot sovint, tal com l'arbre
que tot l'any és d'un verd lluminós,
cadascú porta al llarg de la vida
molts capolls de magnòlia al seu cor.

Cadascú que recordi l'ofrena
d'una bona paraula adient,
d'unes hores de pau i gaubança,
d'un amor abnegat i fidel,
com a flors de magnòlia esfullades
que pertanyen als dies absents,
esperant que de noves se'n badin
ni que siguin , com sempre, tan breus.

Cadascú visqui el goig que li atorguin,
amb amor, i els sentits ben desperts,
agraït per les joies que ho foren,
i agraint les que vinguin després.



(Segona i última part)

P. 47

Lina Casanovas. Mel i fel, 1991


13 d’abril 2018

Ofrena

L'aigua clara del llac
reflecteix una estrella.
De la llum argentada,
goso prendre'n un bri.
Us el dono a vosaltres
i entendreu que us estimo.

Millor que amb llum d'estel
no us ho sabria dir!


Als nois i noies


Joana Raspall. Pinzellades en vers. 1998

Il·lustracion: Glòria Garcia

08 de març 2017

A la primera epístola

A la primera epístola,
no són només paraules
el que hi ha escrit:
són roses allò que ha florit al jardí.
Un jardí, una carta, són el mateix:
una ofrena.



Cinquena visió

Tu estàs dentro de mí y estarás viva
cunado digan de mí que ya no existo.

 Bronwyn, Juan Eduardo Cirlot



Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2004

22 de març 2016

Et diré

Et diré que la primavera s'acosta a tu com l'aire a les primeres violetes
i que els corbs tracen signes amorosos amb ploma negra i tinta japonesa.
Reverdeixen els arbres i esclaten els iris entre l'herba dels marges.
El cirerer ha florit, granat i rosa, amb densa olor de mel silvestre.
A poc a poc, en el silenci relatiu, tornen la vida i el somriure,
a poc a poc, en el repòs interior, prenen forma els sentits,
hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l'aire i de la terra.
Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T'ho porto, ara de nou,
i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.



Olga Xirinacs. La pluja sobre els palaus. 1990