Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris oliveres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris oliveres. Mostrar tots els missatges

02 de febrer 2024

La mar d'Ulisses

             Bressol de cultures,
domini de Posidó i d'intrèpids herois,
   escenari d'aventures inoblidables,
  pàtria de blaus i de saviesa eterna,
        espai de llengües i cultures,
de ciutats esplendoroses i civilitzades,
   de muntanyes cobertes de ginesta,
      d'oliveres i vinyes centenàries,
             de figueres i garrofers,
          d'aromes de romer i timó,
         de colors de llimera i raïm,
    de llum única en cada capvespre.
    Cada riba és immens palimpsest
que conserva l'empremta dels pobles
     que han solcat aquestes aigües,
espai que ens identifica i ens agermana.

II


Maria Josep Juan Ballester (Canals, 1959)
Bressol de blaus.
Ajuntament de Castelló, 2021


A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

06 de desembre 2023

01 de desembre 2023

Simulacre

Tu, que pots recórrer
el món dins la pantalla,
dir amb exactitud
quin és el to del blau
de la Praia do Sono, a Paraty,
si ja ha arribat l'estiu a la Camarga,
com mou lleugerament les oliveres
el vent a Astypalea,
penses sovint en l'àvia,
que tot i néixer a una illa
mai no es va banyar al mar.

Mira, voldries dir-li ara,
hem escurçat distàncies
però seguim igual:

tenim a tocar l'aigua
i no ens sabem mullar.


Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020

Premi Mallorca de Poesia
(Premis Mallorca de Creació Literària 2019)

21 de setembre 2023

En aquest carreró

En aquest carreró de les espècies
el cirenaic sol pensar en els profits
—dàtils de Síria, llavors d'Etiòpia, pebre de Damasc,
el nòlit que reclama al mercader de Jaffa...—
i en el sabater del mercat que posa el fill
a fer-li competència. Si no se li torça res,
d'aquí uns anys podria comprar al germà
el tros amb les oliveres. Està cansat
—i la cobdícia dels romans sempre l'emprenya.
Ara haurà de tornar a entrar els sacs que ha tret
fins al davant de les escales. Els soldats
no entenen res i la quitxalla aprofitarà
per pispar-li alguns grapats de panses o avellanes.
Només falta que el natzarè se li aturi
davant de la botiga. «Apa, noi, empeny amunt»,
li diu mentre l'ajuda. «No sé per què et fiques
en aquesta mena d'embolics». I desvia la mirada:
que ningú no toqués res de les cistelles,
que passi l'aldarull i tornin les dones
que li regategen el pes i el preu
i que no paren de fer bromes
sobre la muller jove que té a casa.
Deixa la creu i el reu cinc parades més amunt,
es refrega les mans al davantal,
sent els crits i els insults que van quedant enrere.
«L'únic que en traurà profit», pensa,
«és Herodes, o qualsevol cèsar
que avui omple la primera plana del diari».


Francesc Parcerisas. Seixanta-un poemes. 2014

03 de juny 2023

Quadern

          Mirava, allunyant-me,
          un orient de coníferes.
              ÓSSIP MANDELSTAM


Mirava, apropant-me, un barranc d'oliveres
proper a l'aigua amb branques blau-fum.
La lluna ja enlairada engiponava al voltant de la muntanya
una pellissa de boira.
Samos, espellota'm, escup-me damunt la sorra
amb un fons de vidre.
Neteja la meva escorça, ressuscita només allò que està viu.
Descompon-me d'àtoms, deixa'm travessar per les llums.



Antonella Anedda. Historiae. 2022

Traducció i pròleg de Joan-Elies Adell
Edició en català i italià

17 de novembre 2022

Justament aquí

Cau una pluja fina que va amarant la terra
però si fes bo o si nevés els xiprers
en renglera serien aquí mateix, guerrers
morals de l'endurança que traginen les ombres
pel llom dels turons, ceps i oliveres clavats
a terra, en formació també, aquelles coses
que cada cop que es veuen recorden la primera
vegada i, justament aquí, fan companyia
als morts que vagaregen amb una flama als llavis.

Al mar les siluetes de vaixells que avançaven
amb veles i rems, àmfores que reposen al fons,
i, en l'aire del matí, la cristal·lització
d'allò que hem acabat sent, misteriosa, fosca
i massa delicada com perquè no s'esberli.
Diguem vinyes i olives, diguem llànties i flama,
només quatre paraules i ja estarem salvats.
Ara els núvols s'aguanten a les branques dels arbres
d'on regalimen gotes i l'aire és ple de llums.




Marcel Riera. Laietània. 2022

45è Premi Marià Manent de Poesia

07 de juliol 2022

El goig de caminar

Jo no sé per qui tocava
la campana del meu cor:
per la terra fonda i blava
i la posta, que era d'or;

per la olor de la ginesta,
i el cel dolç i cristal·lí.
Bo i tenia aire de festa
cada herbeta del camí.

I jo duia el cor als llavis
i es tornava una cançó.
Feia riure els arbres savis
i l'ocell festejador.

El meu dol ja no em feria
i tenia un gust de pa.
Queia la malenconia
amb el goig de caminar.

I l'amor era l'estrella
tota blanca, que s'encén.
L'olivera, de tan vella,
m'endolcia el pensament.

Si la fosca era arribada
tot el cel feia claror,
i naixia l'estelada
com la veu de la cançó.


Anna Maria de Saavedra. Obra poètica 1919-1929. 2001

Pòrtic de Vinyet Panyella
Pròleg d'Antoni Sabaté Mill
Estudi introductori i edició crítica a cura de Pilar Garcia-Sedas
Colofó de Miquel Batllori

10 d’abril 2022

Les oliveres

                          A Josep Pijoan


Oh la delícia de les oliveres,
movent-se lleus en un silenci clar
quan se fonen calitges volanderes
damunt la franja rutilant del mar!

I és que llurs copes, fines i lleugeres,
gaudeixen sense a penes murmurar
de la gran complacència de guaitar
limpiditats i volves falagueres.

L'olivera exquisida i detallada
per la clàssica llum és delectada;
i en els fullams qui es mouen blanament,

d'un pacífic oreig tothora empesos,
se persegueixen amb afables besos
el verd humil i el graciós argent.


Josep Carner. Llibres de sonets. 1991

A cura de Jaume Aulet

21 de març 2022

Ràfegues

        "...i somnies enmig de la
                     ferrenya sopor...
"

               Carles Riba. Versions de Hölderlin


És bo sentir del vent, les flautes mortes,
l'estrofa blaumarí del dia opac,
tocar sense tocar les mans de l'aigua
que polsen rera els vidres, veus i cants.
És bo sentir l'oreig i el sol de l'ombra
i el vers que torna als dits ple de colors
i porta en el palmell de l'harmonia
la branca d'olivera feta mots.
És bo sentir del lluny, el so i l'aroma
de tot el que em sublima i he volgut,
i entendre que la vida és un oracle
i em diu el que no veuen els meus ulls.

I et penso, amor... I m'omples la memòria
de tot el que no oblida el meu oblit.



Maria S. Farell. A nou mil metres d'altura. 1997

Pròleg de Jordi Llavina Murgadas

Finalista premi de poesia Màrius Torres, 1996

31 d’octubre 2021

NASA

Ah! La ciència sense humanisme
és lletra morta. Viu o mort, un roc
no pot ser filtre del discurs del foc,
oracle que es transmet vora l'abisme.

El darrer mot és sempre l'egoisme;
foguera i olivera semblen poc
als qui no saben els lligams del joc
i fan dels somnis l'únic realisme.

Sequaços, regle en mà, mouen l'atzar
i ignoren el sentit de la florida.
Afirmo contradir-me com el mar,

però amb les rels posades a la vida.
Els savis al servei del militar
es perden en un clos sense sortida.





Liminar: Pere Gimferrer

Prólogo y selección: Manuel Guerrero

Traducciones: Alfonso Alegre Heitzmann [et al.]

20 de setembre 2020

Les oliveres

Secrets llavis m'imposen
l'enigma que anomeno
viure. Jo, solitari
llegidor de profètics
vols de falcons, voldria
guiar tan dolorosos
somnis dels altres homes
cap a clarors llunyanes
d'aquell cel. Si em deixaven
servir el trist, el dèbil
pas de vençuts i fer-ne
mort militar, amb altes
banderes tremoloses
de la ciutat salvada!
Aleshores ja foren
els meus versos com llances
immortals, i l'imperi
d'eterna llum vindria
per vella plata d'arbres.


Salvador Espriu (1913-1985), dins,


Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues.

30 de juny 2020

Avui que s'acaba el juny

Avui que s'acaba el juny
n'estic contenta aquest any:
rodes roents m'han dut
a la platja dels somnis,
només el desig ho amara tot,
el vent, els arbres, el cel.
Toco amb les mans cotó
de quimeres, acluco els ulls.
Illa que emergeixes segura
en el meu mar, abans calmat,
terra d'olives i mel,
com au en terra eixuta
m'he refugiat en tu, i ara,
vertigen que enlluerna,
soc teva
malgrat la por que et tinc.



Montserrat Manent. Camí de Petra. 2000

Pròleg de Lluïsa Julià.

13 de juny 2020

La lentitud

De vegades, el cos troba la lentitud.
           CARLES CAMPS MUNDÓ



No és el cos de la guerra, aquest poema. És la carn de la
relíquia. El corc. L'auró que s'il·lumina i perd les fulles.
Aquella duna groga que mai no tornaràs a veure. El camí
vers l'alegria d'un món que es fa invisible. Una nafra que
és encara nafra. La casa de tardor on ara plores. L'esclat

de la llum extenuada. És el fugitiu que marxa i no marxa:
Que et respira al bescoll: Que et pastura les paraules. Ací
és un altre indret. Lluny del mot i de la serp. És el fum de
la caverna abans de ser pintada. El nom que no em diré.
L'enginy que es foravia. I tu, que cantes, encara sé que et

dius esmerla i que voles ràpid entre l'olivera i el magraner.

22.04.15


Joan Navarro, dins,


Reduccions : revista de poesia. Juny de 2016, núm. 107, p.11

09 d’abril 2020

L'encís del paisatge

  Afores de Montpeller,
a prop del Mas de la Merla,
un dematí clar i serè
que fa madurar les messes.

  En un predís del jardí,
els dos amics enraonen.
Temes: les lletres, les arts,
les noves de Barcelona...

  Mentre parlen, un encís
de llum i olors els penetra;
l'espectacle natural
de llurs sentits s'apodera.

  Davant d'ells hi ha el camp flairós,
ampla vall assolellada
que s'alça en suau pendent
per mostrar millor la ufana.

  Aire net sota el cel blau,
pins, xiprers, blats i oliveres;
els ceps verds dels grans vinyars
com penats s'arrengleren.

  Sobre els alts pins i els llorers
xisclen el vol d'orenetes,
sobre el roserar vermell
brusen lluents les abelles.

  Paisatge clàssic, llatí,
de cel i terra harmonia;
miracle etern,
fet de colors i de línies.

  Els dos amics han callat.
La visió els meravella,
i amb un silenci devot
miren la natura en festa...



Montpeller, 12 de desembre del 1945


Records de més ençà

Antoni Rovira i Virgili. La collita darrera : poesia inèdita. 2019

Presentació: María José Figueras Salvat i Josep Poblet i Tous
Ed. i introducció: Elena de la Cruz Vergari

11 de març 2020

El matí

Un gavot temorenc aixeca el vol,
travessa esllavissat l'ampla vessana,
trencant l'alè del vent fa un giravolt;
mou els sembrats l'oreig que alça i espolsa
les espigues amb càlides remors,
i una olivera esquiva fa paisatge.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

10 de març 2020

La vida al camp

   Feliç qui viu al camp i cull fruites madures
i amb llargues caminades alterna les lectures.

   Feliç qui sent l'olor suau de les garrigues
i tot covant descolga estàtues antigues.

   Feliç qui rega un hort en temps de primavera
i pot llegir un bon llibre davall d'una olivera.

   Feliç qui sap unir l'amor de la natura
al reposat deler humà de la cultura.


                              Perpinyà, 4 de març del 1947




Antoni Rovira i Virgili. La collita darrera : poesia inèdita. 2019

Presentació: María José Figueras Salvat, Josep Poblet i Tous

Edició i introducció: Elena de la Cruz Vergari

22 de desembre 2019

L'olivera és domèstica

L'olivera és domèstica a Atenes,
el verd i el blanc de les seves fulles
són els colors que més se li assemblen.
Els jardins i les avingudes se n'adornen.
Separa els corrents del trànsit.
Forneix als pendents de l'Acròpoli
el seu mantell més noble.

___________________________

L'ulivo è di casa ad Atene,
il verde e il bianco delle sue foglie
sono i colori che più le somigliano.
I giardini e i viali se ne adornano.
Separa le correnti del traffico.
Fornisce alle pendici dell'Acropoli
il loro mantello più nobile.



Gerardo Vacana. Quadern grec i altres poemes =
Taccuino greco e altri versi, 2011
Tr.: Jesús Aumatell i Carlo Vitale
Pr.: Antonio Piromalli

01 de setembre 2019

L'olivera

He entrat dins la teva ànima esporgada
per coves i estimballs, nius de vesper;
amb socarrim de fusta i pols humida
el corc despietat et buida el cos
i, foradats, els músculs estantissos
s'estoven amb la pluja de tardor.
En l'escorça retorta el brot més tendre,
cobert de fulla nova, treu el fruit;
i en una terra de secà i d'eixut
que el pagès ja no llaura ni neteja
ーel camp obert se l'ha menjat el boscー
tossudament t'escates d'esperança.


Núria Esponellà. Un vent, una mar, 1994, p. 19

02 de gener 2019

21.PAU

El bec sadollat de pau
i un branquilló d'olivera,
és la figura senyera
per dir al món: Ja no ets esclau.

                                           1976




Montserrat Pujol. Que no s'ho emporti l'aire : poemes i escrits, 1991
Intr. Jaume Gabarró

24 de desembre 2018

XEFXAOUEN

Tot viatjant per camins que porten a altres mons
he trobat la bellesa excel·lent,
la clau que obre la porta dels misteris
i l'ombra de l'olivera.

Dues àligues ballen al cim de la muntanya
amb la música de les gralles.

A la casa de pagès hi ha un casament
i arreu raja l'aigua.



Yaratullah Monturiol, dins,

Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006