Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pàtria. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pàtria. Mostrar tots els missatges

27 d’octubre 2019

Frésias

Una pàtria té algun sentit
quan és la boca
que ens besa al parlar d'ella,
al portar en les seves síl·labes
el blat de moro, les cigales,
la vibració
de l'ànima o del cos o de l'aire,
o la llum que irromp per la casa
com les frésias,
i torna, amic, el cor tan lleu.


Eugénio de Andrade. Ran del dir, 1994

Tr.: Júlia Cortès Ortega i Xulio Ricardo Trigo




12 d’octubre 2019

termenal del poema

Arrenglerar exorcismes,
evocar,
fer, de la llengua, pàtria.

Retenir els oblits fins
ofegar-los
en un pou de paraules.

Renéixer a la frontera
del sentit,
en terra de ningú.



Isabel M. Ortega Rion. Runa plena, 2004

02 de juny 2018

TRIBUT

Salve, terra dels déus i les arts nobles
que amb tanta amor i estima m'acollíreu
a la pàtria vostra! Honor cent voltes
a les seves ruïnes venerables
que es varen esfondrar en olor de gràcia,
massa feixugues de llaors i alteses.
Ja de retorn al meu escó entranyable
us regracio de bell nou, altíssims,
d'haver-me concedit poder abeurar-me
en aquestes fonts úniques i amigues
que d'adollar-nos no han cessat, incòlumes.



Josep Maria Serra. Dels déus, dels herois i dels mites, 1997

16 de febrer 2018

Dona

                                          Lèkythos del s. V aC.
                                         Atenes. Museu Nacional

                        I
                       
Perquè has cregut en mi, pugen, del pou
difícil de la parla, les paraules
que mai ningú, Neóbule, no havia
provat de fer sortir.
                              Nua, hissaves
la força del silenci amb la certesa
que jo el traduirira, per a tu,
en elegia i cant.
                         I esdevenia
la seducció, esclat i plenitud.

                      II

Des del sorral on no puc veure Súnion,
et miraré, Neóbule, com mires.

Pels clars graons del sol, avararàs
la barca dels meus ulls a ports i cimes.

I tornaré a l'estatge de la llum,
nauxer de tu, com d'una pàtria antiga.

                     III

Els finestrals faran olor de murtra,
els forrellats assajaran arpegis,
i, a poca nit, una certesa nua
ens vestirà de somnis i silencis.

A l'alba esdevindrem claror de vànova,
i haurem escrit, Neóbule, a la pell,
un salm de foc i de vellut i d'aigua.



Jacint Sala. Filferros de llum, 1994
Il.: Montserrat Pujol

05 de maig 2017

Josep Carner

En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.



Gabriel Ferrater. Vers i prosa, 1988

Ed.: Jordi Cornudella
Ed.: Joan Ferraté

12 de gener 2017

Oda a Catalunya des dels tròpics

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l'enyorança
       d'ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons
       i corrandes,
sinó la duresa del temps que fa navegables els records
       i desenterra imatges.
No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d'oblidades farines
i desvetlla l'ombra d'una flor en un rostre,
sinó el crit de zel fluvial...

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,
zenit del meu cor i de les marxes mudables,
ets tu, Pàtria!

....

Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus ocells
       als graners del futur,
per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes...    

                                                     República Dominicana, 1940





Fragments

Agustí Bartra, dins,

Nova antologia de poesia catalana. 2013

Edició: Isidor Cònsul i Llorenç Soldevila

08 d’abril 2016

Pàtria meva

Conreu d'arròs per Biblola (Obra pròpia) [CC BY-SA 4.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0)], via Wikimedia Commons
T'estimo terra meva, cor endins,
viva de llum i lliure d'agonies,
messes al vent, boscatges verds de pins,
treball mogut i goig de tots els dies.

Terra d'avantpassats, escut i fur,
sembra de fe i amor, senya nostrada.
El cim t'escau, del mar ets porta i mur.
Quanta bellesa de conreu i prada!

Bressol i fita, llàgrima i sardana,
recer viscut, escó de foc i roc,
amb tu creixo o devallo en l'enderroc

i perquè vius, sóc viu, gleva germana,
ruta plaent, mar blau, mas i camí.
Aquí vaig néixer, aquí vull morir!



Pere Vives i Sarri. Veu de la memòria, 1998

Pr.: Màrius Sampere

05 de desembre 2015

Els cels més purs

                                   Tardor, 1942


Els cels més purs de l'any són els que fan

els capaltards de l'autumne.
Les roses són més nobles, enllaçant
un màrtir fust de columna.


Els arbres seculars fruiten amor:

palmes, oliveres, cedres.
El temps impregna del mateix sabor
les ànimes i les pedres.


-Si al nostre veire, avui, el vi té gust

de vinya bordenca i agra,
l'antic cristall guarda el perfum august
-Pàtria, el perfum que consagra.

                                           Novembre, 1942


Màrius Torres. Poesies. 1992

11 d’octubre 2015

Per a ésser llegit al cim de la Pica d'Estats el dia que s'hi commemori el centenari de l'ascensió que hi feu el poeta Jacint Verdaguer

Amb els mots que no dic s'emplena aquest silenci,
amb els mots que no dic i amb els que dic, tal volta.
Vosaltres els sabeu, que teniu la mirada
fulgent d'immensitats, encesa de designis.
De casa estant em sé i em sento entre vosaltres,
tenaçment arrelat al cor d'aquesta pàtria
que estimo més que mai amb profunda tendresa
i ara teniu als peus, com sempre acollidora.
Lluny de tot, prop de tot, ens agermana l'ombra
del poeta que ens feu do de tanta harmonia
i restituí el foc sagrat a les paraules.
Amb ells ens hem après i ens aprenem encara,
tossudament fidels als límits i a la parla
que ens han configurat al llarg de tantes lluites.
De casa estant escric aquests mots d'esperança.
S'escola, lent, el temps per vials de capvespre
i el pou dels anys és ple d'aigua clara de somnis.
Som el que volem ser, i cap vent no pot tòrcer
la voluntat tenaç que en nosaltres perdura,
que hem de transmetre als fills amb urc i humils alhora,
perquè en facin també, com nosaltres, bandera.
Escric de casa estant i no em dol el silenci,
car amb mots que no dic, i amb els que dic, tal volta,
s'arbra el futur de tots i el goig de construir-lo.
De cadascú depèn que sigui clar i possible.




Miquel Martí i Pol. Per preservar la veu. 1985 

Pròleg: Francesc Parcerisas

09 de setembre 2015

Indret de Catalunya

Abraço, abraçaré el contorn exacte
que situa una illa dins l'amor,
però no renuncio -massa amples són els braços-
a tot aquest paisatge esdevingut paraules,
i el faig i el roure estimaré amb els pins
i els vostres mots que el meu tresor eixamplaran,
tots ells forjats amb la mateixa flama.
Ens entendrem amb llengua que serà feix d'espigues,
i dins la nostra veu es gronxarà la pàtria.




Marià Villangómez. Declarat amb el vent, 1963

Reduccions, núm. 100, pàg. 266

29 de juliol 2015

El cant

Un cant per a una pàtria.
Amb veu nova ho proclamo, ho anuncio,
us ho dic amb les lletres ben rentades,
esmolades de fresc -no fóra cosa
que us agafés desprevinguts-:
un cant per a una pàtria.




(Fragment)



Josep M. Llompart. La terra d'Argensa, 1990
Pr.: Joan Oliver

28 de desembre 2012

La serra

     «Copeo, copeo, copeo traïdor:   
             roseta encarnada,
               si t’he agraviada
               jo et deman perdó...»
 

Qui me duu l’estrofa, plena de perfums,
abella brunzenta de la soledat?...
Quan de ma finestra, a encesa de llums,
estenc la mirada per damunt ciutat,
i l’ànima mia s’enfonsa, llunyana,
               dins la serra immensa
que l’illa travessa, que l’illa defensa
               de la tramuntana,
llavors de la serra surt una cançó,
surt una harmonia que es torna visió:
«Jo vénc a parlar-te d’una vida d’or,
de la vida lliure que enyora ton cor;
som la camperola que presents te du,
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
 
Oh flor de muntanya, fina morenor,
oh la pageseta que és una pintura
               i té la cintura
               com un gerricó!
 
L’aviram la volta amb gran volateig,
quan de matinada crida son estol;
amb capell de pauma se guarda del sol,
quan rega els bellveures vora el safareig.
Per servir als pobres fumants escudelles;
confitar codonyes, adobar gonelles
o guarir les nafres, no hi ha millors dits;
               canta codolades
               i sap contarelles
               d’alicorns i fades
               i poals florits.
Al fons de la cambra porta a la padrina
el vas ple d’escuma de la llet que muny;
               encara és fadrina,
mes serà madona d’un terme de lluny.
La nit del dissabte se posa a escoltar
i el cor d’alegria li bat en secret,
quan dins la salvatge negror de l’estret
on la coma acaba, sent un eguinar
               que ella coneix bé.
És l’euga ensellada del pubill qui ve.
Arriba a la clastra, bota de la sella;
escomet els amos, escomet la filla,
               s’asseu devora ella;
               i encara no brilla
               l’estel del matí,
reprèn la tornada pel mateix camí.
 
I llavors la fosca de la nit, que minva,
i tots els paratges, ecos i llumets,
els torrents qui bramen al peu de la timba,
el matí que esclata en mil saluets,
els galls que desperta, les penyes que daura,
els bous que pasturen, el parell que llaura,
les viles disperses en la vall sublim,
el boc que corona la roca del cim,
               el gorg que no es mou
               dins la penya brava,
               com gota de rou
               dins una flor blava,
les dones que renten i la que entrecava,
olivars, pollancres, vinyes, sementeres,
molins i masies i castells roquers,
pel jove qui passa, plena de dolçor
de la festejada l’ànima xalesta,
               tot és una festa
               que canta d’amor.
 
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Oh la visió pura que ve d’allà endins,
               flor de rustiquesa
que em duu l’enyorança de la jovenesa!
Si per amoixar-li la cua penjanta
m’inclín a la jove, ella se decanta...
     «Copeo, copeo, copeo traïdor:
               roseta encarnada,
               si t’he agraviada
               jo et deman perdó...»
Ella se decanta i desapareix;
i mentres s’allunya i se converteix
en llum solitari lo que era visió,
en llum solitari dins la majestat
               de la serralada,
tota silenciosa i tota nimbada
               de serenitat...
               encara ressona
               la veu argentina
               d’aquella fadrina
               que serà madona:
«Jo som la pagesa que presents te du;
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
 
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Ginebrons balsàmics, estepes i pins;
sitges que negregen sota l’auzinar;
soleiada ardenta que besa el pinar;
ombra esmaradigna del fullatge espès;
càntics de revetla que arriben al mar,
de l’església oberta com un ull encès;
               mules trotadores
               que cascavellegen
               per la carretera
               del coll en avall;
               falles que flamegen,
               seguint la primera
               de les balladores
               en la nit del ball;
               soledat feresta
               on sembla que udola
d’obscur fratricidi la gòtica gesta;
trilleig de campanes que el vilatge endola;
endolats que resen i de dos en dos
cap al cementiri segueixen la caixa;
garrovers que freguen amb la branca baixa
les veles dels carros que van an el cós;
tonada del batre, cadència moresca;
mèl·leres que boten per dins la verdesca;
famílies que volten la font de salut,
i fruites que es fonen dins la boca fresca
plena de rialles de la joventut;
musa cançonera, vella rondallaire;
               sanitosa flaire
               de la pagesia;
               llumeneret blau
               que l’ànima atrau
               de la minyonia...
sou l’exquisitesa, sou l’encantament
               on l’ànima hi sent
               de la pàtria mia.



Joan Alcover i Maspons. Poesia completa. 2006 

Ed.: Maria Antònia Perelló Femenia

15 de setembre 2009

La dona forta

La forma d'ella s'aixeca,
menys reservada que mai i, amb tot,
més reservada que mai,
la brutícia i la vulgaritat en què viu,
no la fan bruta ni vulgar.
Ella endevina els pensaments, res no li és amagat,
però no per això és menys considerada i amable.
Ella és la més estimada, sense excepció,
no té motiu de temor i no tem pas.
Els renecs, les baralles, cançons aiguardentines,
expressions obscenes, són frívoles per a ella,
quan les sent en passar.
Ella és silenciosa, mestressa de si mateixa, ells no l'ofenen.
Ella els rep com els reben les lleis de la natura, ella és forta.
Ella també és una llei de la natura, ella és forta.
Ella també és una llei de la natura
-no hi ha pas cap llei més forta que ella-.



Walt Whitman. Les fulles d'herba. 1983

Tr.: Cebrià Montoliu