Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pèrdues. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pèrdues. Mostrar tots els missatges

30 de desembre 2023

Tots els canvis

Hi ha plantes tropicals mortes de fàstic, les fem viure amb
neons ultraviolats. L'estàtica de les làmpades, la interromp
la fricció dels teus genolls. Dius que hi falta líquid sinovial:
sé que són els teus extrems tocant-se.

Constates que els nostres buits s'assemblen i que l'existir,
des d'ara, serà inventariar estepes.
D'entre totes les absències, recrees la colònia de cargols,
els fas créixer dins una bombeta.

Mentre reses, escric, perquè ens cal un ritual i només tenim
conceptes: el silenci, que ha pres la forma d'un glaciar i a
sota hi som nosaltres. Un forat, el sostre d'aquest teixit 
hidràulic, un paladar de filtracions i massa pèrdues.

S'alça un paisatge a les parets d'aquesta cova: l'hi has
dibuixat perquè l'horror vacui ens ha empès a omplir-ho tot.



Laia M. Llobera. Altres plagues. 2023

Pròleg d'Àlex Matas Pons.

18 de juny 2023

Aquests forats

Aquests forats que tens a les galtes són pous que resguarden
l'aigua de les pèrdues per convertir-la en l'aliment d'un nou
somriure.



Clara Peya. Liti-o. 2020

Il·lustracions: Wara de Ormaechea

Textos en català i castellà

23 de gener 2023

Bengales

Tant de bo tenir bengales
per llançar al cel els senyals
de la pèrdua, de la desfeta
o de l'abandó.
Tant de bo fer esclatar una llum encegadora
contra la negror dels cels oceànics,
miralls estèrils de vastitud incommensurable.
Tant de bo saber-se sobre un rai,
almenys, i saber que sures,
i que respires,
entre quines substàncies vius.
Tant de bo anar proveïts
no tant sols de coneixement,
sinó de la força necessària
per al reclam de tendresa,
com el gat que acaricia ara un turmell,
ara se t'enfila falda amunt
per a engegar el seu motoret de compartir plaer.

Tant de bo tenir bengales.
Tant de bo saber com fer-les servir.




Glòria Coll Domingo. A través. 2022

Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2022.

31 de desembre 2021

Balanç

Marqueu dues columnes
per a les pèrdues del dia
i per als guanys.

Els significats profunds,
els pensaments brillants, les lectures,
les passades severes
d'una línia a l'altra,
a l'inventari dels guanys apunteu-les.

Les quimeres
i els seus petits abismes,
els salts fàcils de la vostra fantasia,
per a tots aquests artificis de l'avorriment,
no ho sé, no us afanyeu,
potser us caldrà la columna dels beneficis futurs.

Però el dia sencer que fuig,
no us enganyeu, no oblideu
d'anotar-lo
a la columna de les pèrdues més grans.



Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020

Traducció i pròleg de Quim Gestí. Edició bilingüe.

26 de juliol 2012

L'última nit que vaig mirar la platja


L'última nit que vaig mirar la platja
tenia un so de partença,
un silenci d'escuma fosca,
una remor de roques invisibles.
Tenia el gest inconclòs
dels dies que no retornen,
la passivitat d'un crepuscle color pèrdua,
la serena desesperació dels batecs.

(Vaig replegar tots els objectes
en la falda de l'estiu
i era dolç de comprovar
que encara et contenien
com la mirada de Giulietta Masina
en Aujourd'hui peut-être).



Marisol González Felip. Paraula del retorn, 2002



29 d’agost 2010

Mirada oberta a Barcelona

      A la Rosa i la Gloria


Matins d’entusiasme per viure,
al carrer de Sant Pere més alt.
Gènova i la unió tangible, vital.
Ella imposava respecte, fortalesa.

Construint tendresa a la Rambla de Volart.
La felicitat del nounat,
la innocència, la creativitat,
l’escola i la universitat.

Entremig del dolor, les pèrdues,
ets i has estat la paraula justa, sàvia,
la companyia desitjada.
Estimulant ment poètica.

Et transformes, confiada.
Singularitat oberta a la mar,
reneixes, privilegiada.

Divinament bonica i barrejada.
Cadència emancipada, ferma,
guardonada per la vida,
noble, confortant, educada.


Teresa Grau Ros

18 de maig 2009

Arboricidis

Dues mans boten foc a una muntanya
on de fa temps els margallons esperen
la condemna, com grans ramells de dits
en prec gregari. Mentre, un cos hermètic
com una closca d'avellana fuig
d'esquena al foc, presumpció de cames
que extravien l'eco sobre les cendres
on tard o d'hora haurà de germinar
una avellana, verda de principis
com totes les naixences, com s'esdevé l'etern:
a dintre d'una closca d'avellana,
no pas d'un home, sobirà del foc,
sobirà de les mans i de les cames,
que és com dir, per a la terra que puja
els margallons, d'orgànica matèria,
de fèrtil podridura.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007