Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pètals. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pètals. Mostrar tots els missatges

16 de març 2024

El botó d'or

    Prop d'un rierol on corria una aigua cristal·lina
entre els créixens molsuts i les blaves veròniques,
he vist resplendir sota el sol unes floretes grogues.
Són botons d'or.

   Són petites, aquestes flors, però lluents i boniques.
Llur nom els escau, car tenen cinc pètals xarolats
que veritablement semblen d'or.

  Aquest groc lluent fa que les abelles, les vespes i
les papallones, volin a llur entorn, que es parin per
xuclar-los el nèctar, i tornin altra vegada a divagar
d'un cantó a un altre.



                                 Teresa Sambola (13 anys)





Reedició de 2012

Generalitat de Catalunya
Institut-Escola

Alumnes del grup Taga de l'Institut-Escola
Introducció d'Irene Rigau i Oliver

21 d’octubre 2023

no fa soroll

no fa soroll,
té els pètals replegats,
dorm el nenúfar.



L'aigua i el sol : 33 haiku, +8 anys. 2023

Text dels poemes infantils: Maite Muns Cabot
I·lustracions: Aina i Agnès Amblàs, ICRA-Art

30 de juny 2023

Aniversari

Hi ha tant de món alhora a tot arreu del món:
tantes morenes i morrenes, oceans i gavians,
bous i anous, cues d'ocell i estels amb cua...
Com m'ho faré per aplegar, per endreçar tot això?
Aquest bruc i aquest boc, tants aiguats i verats,
clavells i estornells, ¿on ho desaré tot plegat?
Pulsatil·les, goril·les, filons i refilets...
Gràcies, però em sembla que és, de molt, un xic massa.
Quin gerro trobaré per a aquests grèvols i núvols,
aquest prec, aquest zel, aquest fast i aquest bull?
On m'enduré aquest colibrí, on guardaré tant d'argent,
què en faré, em voleu dir, d'aquest zebú i aquesta zebra?
Un biòxid qualsevol ja és cosa de pes i de valor,
què direm, doncs, d'aquest pop, d'aquest centpeus!
Em puc imaginar el preu esborrat de les estrelles...
Gràcies, però el cert és que no ho crec meritar.
No us sap greu de regalar-me la posta i el sol?
Què n'ha de fer, de tot això, aquesta pobra mortal?
Soc aquí per un instant i només per un instant:
veuré encara el que vindrà i la resta tant se val.
No arribaré a discernir-ho tot plegat del no-res.
Perdré aquests pensaments en l'acuit del viatge.
La despesa més petita resulta gran en excés:
aquesta tija, aquest sol pètal, quant d'esforç!,
per a un sol cop en el món, del no res cap al no res,
i ell és sotil de tan perfecte i de tan fràgil superb.





del recull Un cas qualsevol. 1972


Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra

24 de març 2022

Sudànica

Plovia a Khartum:
desapareixia en fang la ciutat
i la silueta del teu cos sota la pluja.
Vam abraçar-nos com si fóssim l'aigua
dels dies de sequera.

A casa, una vaca amb gep
mastegava davant la menjadora buida.
El menú de la gana
era escurar un os per dinar,
i soparíem els llavis que al migdia l'havien escurat.
Debades somniaven els coberts
les boques.

Al diari una notícia
parlava d'un turista mort en un safari
atropellat per un ramat de zebres:
a les seves últimes fotografies
potes i peülles.
"I si tu no existissis?"
"Un altre vindria
amb els llavis plens d'espines a trobar-te
per sanar i reconciliar-se amb la pols
i la ferum de lleó mort de la ciutat."

Als peus de l'estàtua sense cap
del general Charles Gordon,
vas dir-me que les rebel·lions eren mentida:
"Va ser breu la llibertat
com el zel dels animals en primavera.
I el cabdill dels rebels,
Sulayman ibn Zubayr,
va morir dins una mosquitera
plena de mosquits.
Tot és irreconciliable:
mira aquesta ciutat partida per un riu."

Pel que fa a l'esclavitud,
ho havíem decidit:
aniríem al país dels homes Dinka,
tu, a desfer-te dels grillons,
i jo, a adonar-me que també als canells
i als meus turmells en duia.
Però després d'arrossegar les cadenes
per les muntanyes de Kassala
desistírem. Vas dir:
"Mira atrapat entre músculs
l'esquelet." Un ocell va envolar-se:
el cel cabia en una gàbia.

Són distàncies iguals fetes que per fer,
els camins: el viatge va dur-nos a enlloc.
A Port Sudan
els vaixells dormien quiets en l'aiguaoli
i vam veure gent pagar per una ombra.
Uns homes sants, a Fakia Kingui,
van oferir-nos pocions màgiques
i vam sentir riure els babuïns.
A al-Junaina el sultà va rebre'ns al palau:
era de llauna de Coca-Cola la corona,
però duia al coll
un enfilall de set prepucis
i feia complir les ordres
amb els ulls. A Atbara
un fràgil pont de cordes amb tres homes
va caure al riu de cocodrils
i l'escuma va enrogir-se.
A Meroe, l'antiga capital,
el tren no para ja,
i al seu pas per la necròpoli
les tombes dels faraons nubis tremolen.
De què serveixen a una ciutat
mil anys d'imperi?

Sempre era de nit a les jungles de Kossinga.
Fèiem trajecte: érem paraules
però no dèiem res.
Ens feia por Mokele Embembe,
el monstre xucla-sangs que segueix
cada vegada més a prop
l'esquena de l'últim de la fila.
Tan a prop de l'equador
no reconeixíem cap estrella.
La selva ens confonia
i els poblats portaven noms en un alfabet
que no enteníem.
La pila de la llanterna es consumia:
no deia res de nosaltres dos
el mapa.

Un cop vam dormir dins d'un tanc abandonat
d'una d'aquelles guerres que mai no van ser
però que encara continuen.
Li havia entrat un míssil pel canó
i l'interior estret, de cop,
s'havia fet ample.
"Aquest país, com el teu cos,
és ple de pólvora."

Quan t'inventes el camí
cada passa és perillosa.
Les flors més vistoses
creixen només als camps de mines:
de tant en tant alguna ovella
rebenta en un núvol de pètals de colors.

El nostre amor era un arbre
enmig d'un camp de mill.
De lluny
vam veure acostar-se un guàrdia de frontera:
cercava una ombra?
duia una destral.


Manuel Forcano. El tren de Bagdad. 2004

Premi Carles Riba 2003

04 de juliol 2020

Lluna sortint

Mores blanques com larves enrogeixen entre fulles.
Sortiré i m'asseuré, de blanc, com elles,
sense fer res. El suc del juliol n'arrodoneix els bonys.

Aquest parc és ple de pètals idiotes.
Flors blanques de catalpa s'apilen, cauen,
formen una ombra blanca i rodona en morir.

Aterra un colom. La cua és un ventall de plomes blanques.
Ja és prou vocació: obrir, tancar
pètals blancs, ventall de plomes blanques, deu dits blancs.

Prou perquè les ungles dels dits facin mitges llunes i
enrogeixin en palmells blancs no enrogits per cap treball.
El blanc pren color morat mentre tot és col·lapsa.

Les mores enrogeixen. Un cos de blancor
es podreix, i put de podridura sota la làpida,
malgrat que el cos en surti amb la roba polida.

Sento l'olor de la blancor des d'aquí, sota les pedres
on formiguetes fan rodolar els ous, on s'engreixen larves.
La mort pot emblanquir-se al sol o lluny d'ell.

La mort s'emblanqueix en l'ou i fora d'ell.
No puc veure cap color per a aquesta blancor.
El blanc: és un aspecte de la ment.




Sylvia Plath. El colós. 2019

Tr.: Núria Busquet Molist
Pr.: D. Sam Abrams

XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

05 d’abril 2020

Botànica

Filtra la tija
el desig de l'alçada.
Un sol calent
n'ha alimentat el fruit
i bull a les arrels
el neguit suculent
d'una tarda de principis.

   Veus en el fruit
la llavor germinada.
Fas el que és
senzillament ser tu
i comptes pètals blancs
amb la il·lusió infantil
de qui ja en sap la resposta.

   No trigaràs
a filtrar tota l'aigua.
I l'escalfor
que embetuma les fulles
i t'amara les galtes
és el vincle immutable
amb qui bull lluny d'aquí.

   Amb una mica de pressa
s'acabarà la tarda.
La química del sol
eixamplarà el diàmetre;
per qui és, si no per les arrels,
que s'enfilen els arbres?



Helga Simon i Molas. A la vora. 2017

Premi Amadeu Oller 2017

Conté comentaris dels membres del jurat

24 de juliol 2019

El llibre meravellós

Tinc un llibre fet
      amb pètals de rosa,
esquitxos de mar
      i olor de maduixa.
Per fer lletres d'or,
      una papallona
s'hi espolsa les ales,
      i el sol les dibuixa.
Els dits blaus del cel
      hi escriuen les faules
que cap ull humà
      sabria llegir.
El vent me les conta;
      les sé de memòria!

Me les conta el vent...
      o surten de mi?...




Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions: Montse Ginesta

21 de juliol 2019

Vora la font

Quan m'assec vora la font
ni m'adono que el temps passa,
perquè l'aigua va cantant
amb veu de seda i d'obaga.

Si algun dia no em trobeu
no em cerqueu dintre la casa, 
que la font m'ha fetillat
i en la pica m'emmiralla.

Sobre l'aigua transparent
puc veure la meva imatge,
pètals foscos vora els ulls
i als cabells l'or de la tarda.

La font perduda en el bosc
sota l'ombra d'una branca
és un cor que s'ha esberlat
i degota fils de plata.

Si algun dia no em trobeu
no em cerqueu dintre la casa,
sinó devora la font
que trena i destrena l'aigua.



Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001


09 de juny 2019

Fugida

Infantesa praguenca, refrec de farbalans,
la grisor cap enfora i els ulls girats endins,
un món que ja s'ensorra entre amoroses mans
amb anhels de puresa i miratges divins.

Travessar tota Europa amb la tinta incessant,
la dissort com a guia i la pèrdua el destí;
deixant rastres d'amor de ver poeta errant,
hermètic i simbòlic sempre volent fugir.

Fugint cap endavant per anar més enrere,
com si fos l'escriptura una estranya drecera,
una elegia, un plany per l'amor tan fugaç.

Amb la fúria del geni i a cada vers un traç,
protegit per les roses amb pètals per parpella,
en el delit, prodigi, i del cor meravella.




De Cinc sonets a Rilke, II.


Marcel Riera. Altres veus. 2017

Premi Pollença de Poesia 2016.

14 de març 2019

Intuïció

Nivals, els arbres nans esquincen el claper.
Sagnen les mans. Reclòs, un lliri espera, en blanc,
la treva que en uns ulls fa enraonar els pètals.






Lluís Calvo. L'Estret de Bering, 1997

Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 1996

13 de setembre 2018

LA MAGNÒLIA

Ha florit la primera magnòlia...
Quina copa de seda i perfum!
Quina blanca, divina presència!
Quina pena que duri un minut!

-Un minut?- em pregunten, incrèduls,
els teus ulls. -Un minut?, tan poc temps?-
Tan poc temps perquè és breu la Bellesa,
perquè el goig i la joia són breus.
Un minut comparat amb els dies
que viurà, jove i ferm, un clavell.
Un minut perquè el vent la sacseja,
un minut perquè el sol estiuenc
fa que es badi, mirant-se'l tot d'una,
aquell calze de seda i de neu.
Dotze pètals (o nou) s'esbatanen,
i els estams, un a un van caient.
Aleshores no és copa ni calze,
és tan sols una flor, simplement.

Però és cert que de lluny, ben badada,
sobre el pròdig fullam d'un verd fosc,
és talment una estrella molt blanca
que tingués aparença de flor.

                ✲✲✲✲✲


(Primera part)

P. 46



Lina Casanovas. Mel i fel, 1991


26 de maig 2018

La rosa llisa

Quin vegetal engendrament!
Si l'amor vol ésser pensat,
pres i sorprès en cos frement!
Rosa d'un goig esbojarrat.

Com si, engrapat, el pensament,
no ensinistrant la voluntat,
precipités el foc morent
que lluu la rosa de bon grat.

El pètal que un dia fou sang
voleia, i esclata la sang.
És goig que el batec determina.

Un bard una i altra acompara,
i en palpa una lliure d'espina.
Aquesta és la rosa de l'ara.



Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

25 de gener 2018

Ametllers

Vora el terrer, sota un cel que convida
al deixament, s'enlairen les banderes
dels ametllers, somnien primaveres
entre el lletós regal de la florida.

Neu vegetal, caduca, neu amb vida
que canta la cançó de les darreres
ofrenes, les arrels saben fumeres
sense foc que deixà l'aigua escondida.

La closca de la terra rememora,
mannà de pètals blancs, les assutzenes.
Jo present les violes dels crepuscles,
i em venç aquest requadre d'ulls enfora,
mentre la vida xiscla per les venes
i em sent el temps clavat damunt dels muscles.



Jaume Bru i Vidal, dins,

Ed.: Joan Fuster

11 de febrer 2017

Cibersíndrome de Stendhal

Asfixiant la bellesa
         tanta i aquí
         tota i ara

Quan no em vigilis
m'ompliré les butxaques
         de pètals



Montserrat Costas. La murga, 2013

Il.: Rocío Rodríguez
Pr.: Màrius Sampere

31 de juliol 2016

polsim

Defying gravity per Marina del Castell a Flickr
polsim, polsim, pètal de la rosella,
bé que es desfà, ala de papallona,
del límit neix l'extens vol de la música


Edat de fang



Vicent Andrés Estellés. Mare de terra. 1992

05 de març 2016

En la llum d'aquest vagarós dia de primavera canta

En la llum d'aquest vagarós dia de primavera canta,
poeta meu, la cançó dels qui passen i no es deturen, 
dels qui riuen mentre corren i no esguarden mai 
endarrera, dels qui floreixen en una hora de delícia
sense sentit i es marceixen en un moment sense
recança.

No seguis silenciosament, desgranant el rosari de
les teves llàgrimes i dels teus somriures passats...
no et deturis a recollir els pètals caiguts en la nit
darrera, no cerquis les coses que t'eludeixen
volent-ne conèixer l'amagat sentit... deixa allà
on són els buits de la teva vida perquè brolli
la musica de llur pregonesa.



Rabindranath Tagore. Trànsit ; seguit de Present d'enamorat. 1962

Traducció de Maria de Quadras

27 d’abril 2013

Companyia

Com pues d'eriçó,
sentíem l'afuada
solitud de la nit.
I, quan el déu solar
escampa el do sagrat,
a punta d'alba,
neix la rosa, impalpable,
amb llargs pètals, que tenen
mudança de colors.
I naveguem
per l'oceà celeste
de la llum... Ulls que canten
la glòria d'Apol·lo!
Mans que amanyaguen
el volum, cantellut
o amorós, de les coses!
Pensament que retroba
l'antic nom, ben cairat,
com un fi dau de vori...
Frescor de l'aire,
solitud esvaïda,
matinal esperança.




Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985

28 de desembre 2012

L'aigua florida

Al Maresme s'anomena vent de frau el vent petit i divers que
cada rial enrosa. Generalment durant la nit i la matinada, la rosa
dels vents s'enrama aterralant una tija a cada sot del litoral.
La floració del mar, en canvi, és més manifesta en les hores
centrals del dia, quan bufa el gregal o el garbí i, amb un onatge
una mica picat, els pètals de l'aigua s'entreaixequen. Aleshores,
de la sorra estant, el mar es percep com un element botànic,
com un alzinar dens i asserenat. No debades, els maresmencs
sempre hem pensat que entre la fulla coriàcia de l'alzina i el cop
de pètal de l'aigua del mar hi ha una relació misteriosa però certa.




Perejaume. Obreda. 2003

03 de juny 2012

El camí s'estén fins l'horitzó

El camí s'estén fins l'horitzó i enllà dels núvols
   blanquinosos
La primavera en el curs d'aigua blavosa
Adesiara els pètals alegrement cauen
El rierol transporta llunyanament llur perfum
Silenciosa, la porta s'obre a un corriol
   de muntanya
Els salzes amaguen un pavelló de lectura
Els raigs del sol penetren a través de l'ombra
I dansen joiosament sobre les robes



Liu Shenxu (segle VIII sota la dinastia de Tang)

Estacions : poemes de les dinasties Tang i Song. 2005

Traduïts del xinès per Shi Bo
Amb cal·ligrafies de Shi Bo
Traducció catalana de Núria Periago

26 d’agost 2010

Amistat

Una rosa de pètals daurats
ha travessat la por de la llunyania
que hi ha entre la seva existència vegetal
i la sang de la meva existència,
per poder ser amiga del meu cor.
Rosa silenciosa com el vellut
nodriment de la meva ànima,
juntes compondrem poemes
en el palau de mirra
del cor del no-res,
juntes somiarem.
Una rosa de pètals daurats
eixuga la meva llàgrima.



Zelda,  De Temps lliure.

Traducció de Roser Lluch Oms.


dins el llibre de poesia:

Montserrat Manent. Camí de Petra. 2000