Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pagesia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pagesia. Mostrar tots els missatges

23 de maig 2021

Cireres

Les cireretes ja pengen de l'arbre
com fanalets d'una festa major;
enlluernats, els ocells hi fan via,
enamorats d'aquell món de color.
Prou que coneixen la dolçor tancada
dins de la bola vermella i lluent!
Cada any hi venen a la primavera
i els acull, l'arbre, generosament.

Qui no els hi vol és el pagès, que espera
fer la collita per dur-la a mercat,
i s'enrabia si en lloc de cireres
troba les cues i el pinyol pelat.

Au, que no et dolgui, pagès! A vegades,
matant les cuques, l'ocell t'ha ajudat.


Joana Raspall. A compàs dels versos. 2003

Il.: Oriol Moret




28 de febrer 2021

Manifestació

Manifestació de formigues contra la bota de merda
amb productes químics que com adob fa escampar 
el pagès sobre els seus caus.




Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

28 de desembre 2016

També vindrem, Infant, a l'hora vella

Detall del Pessebre de la Plaça Sant Jaume,  2016 (Barcelona) per Teresa Grau Ros
També vindrem, Infant, a l'hora vella
Com a pagès, per ser més sols amb Tu;
Deixarem rella i la mula de sella,
I a peu, pel rost, allà on l'estel ens duu.

Et portarem vegetals esperances
I el que jo tinc en el graner tardà:
Llibres marcits, amb versos de vacances
On Tu no hi ets, i el camp és de secà.

Els vaig escriure en el parlar dels pares,
Que és el més dolç per qui el sap confegir,
Però hi fa nit en platges i sahares,
I el teu Nom és de sol i de jardí.

Guardo per Tu gallines ponedores
A camp obert, darrere el mur herbós,
Tocant al rec on maduren les mores
Per als infants que Et saben dir de Vós.

En embolcalls que em fan la passa curta,
Porto una leica i pàl·lids pensaments,
Cançons d'hivern en fontanes de murta
D'un monestir i un castell transparents.

Mantells eslaus i Florències alades,
Poliol de la Nou, brucs de Lladurs,
Illes ardents i gorgs negres amb fades,
Llavor de goig i guies del Pertús.

I els segells nous de la Teva naixença
En atlas filatèlics estel·lars,
Vàlids per tots, per l'amo i pel remença,
Pels llibertins, els pròdigs i els avars.

Porto els papers d'una casa forana
Escumejant vora la mar i el port;
- Omple-la Tu amb Ta divina ufana,
Deixa-hi un àngel si m'hi ve la mort.

I quan tot just si la tenora sona,
Pastors i estels perduts serrat enllà,
La Verge i Tu tots sols, a l'Hora Sola,
I els corns reials qui sap qui els sentirà,
Vindré mudat, al costat de la dona,
Amb els vestits de quan ens vam casar.

  
                                         El Port de la Selva
                                                Nadal de 1948



Onze nadals i un cap d'any / tria de Marià Manent
dins,


J. V. Foix. Antologia poètica. 1993

Presentació: Manuel Royes

08 de desembre 2013

Per a Mireia

Ara de vell entro en les coses
jo que hi passava pel costat
i, finalment, veig les roses
que sempre havia mirat.

I només ara, després
de tant menjar -o no menjar-
m'ha corprès
el bes nou d'un mos de pa.

I els matins tots prims de llum
amb els pagesos que sembren.
I el fum i el que no és el fum
del vint-i-cinc de desembre.



Josep Gomà, dins,

50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008

Edició de Jaume Subirana
Pròleg de Salvador Cardús i Ros

28 de desembre 2012

La serra

     «Copeo, copeo, copeo traïdor:   
             roseta encarnada,
               si t’he agraviada
               jo et deman perdó...»
 

Qui me duu l’estrofa, plena de perfums,
abella brunzenta de la soledat?...
Quan de ma finestra, a encesa de llums,
estenc la mirada per damunt ciutat,
i l’ànima mia s’enfonsa, llunyana,
               dins la serra immensa
que l’illa travessa, que l’illa defensa
               de la tramuntana,
llavors de la serra surt una cançó,
surt una harmonia que es torna visió:
«Jo vénc a parlar-te d’una vida d’or,
de la vida lliure que enyora ton cor;
som la camperola que presents te du,
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
 
Oh flor de muntanya, fina morenor,
oh la pageseta que és una pintura
               i té la cintura
               com un gerricó!
 
L’aviram la volta amb gran volateig,
quan de matinada crida son estol;
amb capell de pauma se guarda del sol,
quan rega els bellveures vora el safareig.
Per servir als pobres fumants escudelles;
confitar codonyes, adobar gonelles
o guarir les nafres, no hi ha millors dits;
               canta codolades
               i sap contarelles
               d’alicorns i fades
               i poals florits.
Al fons de la cambra porta a la padrina
el vas ple d’escuma de la llet que muny;
               encara és fadrina,
mes serà madona d’un terme de lluny.
La nit del dissabte se posa a escoltar
i el cor d’alegria li bat en secret,
quan dins la salvatge negror de l’estret
on la coma acaba, sent un eguinar
               que ella coneix bé.
És l’euga ensellada del pubill qui ve.
Arriba a la clastra, bota de la sella;
escomet els amos, escomet la filla,
               s’asseu devora ella;
               i encara no brilla
               l’estel del matí,
reprèn la tornada pel mateix camí.
 
I llavors la fosca de la nit, que minva,
i tots els paratges, ecos i llumets,
els torrents qui bramen al peu de la timba,
el matí que esclata en mil saluets,
els galls que desperta, les penyes que daura,
els bous que pasturen, el parell que llaura,
les viles disperses en la vall sublim,
el boc que corona la roca del cim,
               el gorg que no es mou
               dins la penya brava,
               com gota de rou
               dins una flor blava,
les dones que renten i la que entrecava,
olivars, pollancres, vinyes, sementeres,
molins i masies i castells roquers,
pel jove qui passa, plena de dolçor
de la festejada l’ànima xalesta,
               tot és una festa
               que canta d’amor.
 
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Oh la visió pura que ve d’allà endins,
               flor de rustiquesa
que em duu l’enyorança de la jovenesa!
Si per amoixar-li la cua penjanta
m’inclín a la jove, ella se decanta...
     «Copeo, copeo, copeo traïdor:
               roseta encarnada,
               si t’he agraviada
               jo et deman perdó...»
Ella se decanta i desapareix;
i mentres s’allunya i se converteix
en llum solitari lo que era visió,
en llum solitari dins la majestat
               de la serralada,
tota silenciosa i tota nimbada
               de serenitat...
               encara ressona
               la veu argentina
               d’aquella fadrina
               que serà madona:
«Jo som la pagesa que presents te du;
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
 
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Ginebrons balsàmics, estepes i pins;
sitges que negregen sota l’auzinar;
soleiada ardenta que besa el pinar;
ombra esmaradigna del fullatge espès;
càntics de revetla que arriben al mar,
de l’església oberta com un ull encès;
               mules trotadores
               que cascavellegen
               per la carretera
               del coll en avall;
               falles que flamegen,
               seguint la primera
               de les balladores
               en la nit del ball;
               soledat feresta
               on sembla que udola
d’obscur fratricidi la gòtica gesta;
trilleig de campanes que el vilatge endola;
endolats que resen i de dos en dos
cap al cementiri segueixen la caixa;
garrovers que freguen amb la branca baixa
les veles dels carros que van an el cós;
tonada del batre, cadència moresca;
mèl·leres que boten per dins la verdesca;
famílies que volten la font de salut,
i fruites que es fonen dins la boca fresca
plena de rialles de la joventut;
musa cançonera, vella rondallaire;
               sanitosa flaire
               de la pagesia;
               llumeneret blau
               que l’ànima atrau
               de la minyonia...
sou l’exquisitesa, sou l’encantament
               on l’ànima hi sent
               de la pàtria mia.



Joan Alcover i Maspons. Poesia completa. 2006 

Ed.: Maria Antònia Perelló Femenia

10 de desembre 2011

Però encara hi ha esperances

Ribáuè 08
Però encara hi ha esperances. Les economies africanes han anat força bé si es comparen amb els seus iguals del Primer Món - el Fons Monetari Internacional preveia que el creixement del producte interior brut de l'Àfrica subsahariana augmentaria prop del 6% el 2010 - i això fa que el continent sigui un camp cada vegada més atractiu per a la inversió privada.

--------
Conduint pels camins rurals que duien cap a aquesta explotació es veia clarament que la terra estava clivellada, i el bestiar insinuava les costelles sota el pelatge marró apagat. Els preocupats agricultors deien que aquest any la temporada de pluges s'estava endarrerint a Rift Valley. Si no arribava aviat, la fam hi faria presència.



(Fragments)


Andrew Rice, "La inversió en terra africana: crisi i oportunitat", dins,

L'estat del món 2011. Innovacions que alimenten el planeta. 2011

03 de maig 2009

Dels beneficis de cultivar un bancal

Dels beneficis de cultivar un bancal, no ens
en diuen res els homes a pagès. Pendents
de la meteorologia i les subvencions,
s'inclinen poc a recomanar un esforç que
no han volgut transmetre als fills. De
cavar, n'he après dels poetes: llevar-se
enmig del son, obrir un forat al cor i
mantenir l'opacitat dels mots sense trencar
el filat, i amb càvec ferm sepultar el bulb
fins a sentir-lo transparent.



Susanna Rafart dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 77, febrer de 2003, p. 31

05 d’octubre 2008

Manuel Grau Nadal

Flors entremig de les roques al Camí d'escomelles (Torà) per Teresa Grau Ros
  Al meu pare




Ser pagès fa uns anys, no era com ara.
Podríem dir que era ofici antic i noble,
no més dur que altres, no,
però gairebé mancat d'ajuts.
Tanmateix, un bon raïm o una altra bona collita,
retornava la il·lusió al fons del cor.

Ell, ja gran, somniava en el tros,
el carro, l'euga, la borrassa.
Encara el veig, lleuger, xiulant i
colpejant les branques
enfilat dalt d'un ametller.

Refeia el camí d'Escomelles:
fort i valent carregant portadores,
ajupit vers els ceps, fent-los reverència.
Fonyant, diligent,
engendrant el vi negre
que il·lumina la taula.

I aquell polsim de palla a l'era
per tots els racons del cos?
La pell ben colrada,
l'orgull d'una bona collita,
i la boina ben posada.

Trompeta, violí o contrabaix,
escoltem les velles melodies.

No sentiu el so dolç d'una sardana?
Acluqueu els ulls i veureu dansant
priores i priors enriolats,
uns caramellaires menuts cantant,
i, a ell, amatent, al seu davant.


Teresa Grau Ros