Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pardals. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pardals. Mostrar tots els missatges

08 de juliol 2023

La clau obre una presó d'esquelles

Quan arribi el dia
De deixar de ser pell
Em vull invisible
Com l'alè d'un pardal,
No molestar a qui dormi
En flassada tova

I tenir temps per endreçar
El batec del calidoscopi
Que em naixerà, insubmís



Anna Campillo. Trencadissa. 2022

Pròleg de Míriam Cano

10 de juny 2023

El carnaval dels animals

Pardals immòbils,
notes d'un pentagrama
als fils elèctrics


Vola que vola
l'ocell i en cada volta
perd una ploma



Haikus per a infants i lectors joves




Isabel Oliva, dins,

Edició de D. Sam Abrams

01 de maig 2023

Carbó

Jo,
el negre absolut que la terra
expressa des de les entranyes.
Hi ha moltes maneres de descloure.
Un diamant que esdevé nus de flames
un so que esdevé paraula, tenyida per
qui paga què per parlar.

Algunes paraules són obertes
com un diamant que sobre finestres de vidre
canta en l'esclat del sol passatger.
Hi ha paraules com bitllets d'apostes
grapats en un quadern perforat —comprar firmar arrencar—
i més enllà del que dicti la sort
quedarà el resguard,
una dent de caires vius, mal arrencada.
Algunes paraules viuen en la meva gorja
i es reprodueixen com escurçons. Altres saben el sol
i com gitanos sobre la meva llengua
malden per explotar-me els llavis
com esbotza la closca de l'ou el jove pardal.
Algunes paraules
m'importunen.

Amor és paraula i és descloure—
com un diamant que esdevé nus de flames.
Soc negra perquè vinc d'endins de la terra.
Pren-me la paraula, joiell de la teva llum desclosa.


 Audre Lorde

Traducció de Maruxa Relaño i Caterina Riba

Reduccions : revista de poesia. Febrer de 2019, núm 112. P. 61

15 d’agost 2021

La mateixa aigua

La mateixa aigua forma la ribera.
El meu amor és com un riu distret.
En els camps de blat de moro, el pardalet
dirà ma glòria fugissera.

El ram verd que aixopluga aquell infant,
la reineta en els verns sempre ajupida,
i el cucut amb els llavis que s'hi fan
semblen pel món regir ma vida.

I descansant a l'ombra d'algun tell,
el passat torna amb sa mirada,
com el matí preserva el blanc segell
de la lluna oblidada.


Josep Sebastià Pons. Antologia poètica. 1986

Tria i pròleg de Joan Triadú

29 de gener 2021

de pedra

de pedra. dies de
pedra. dies
de pedra.
dies de pedra que

de vegades s'enlairen

amb el vol
bonhomiós
dels teuladins.


                            sine die, 1

Maria Josep Escrivàdins,

Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 13

19 de novembre 2017

Mireu

- Mireu aquells ocells en aquells arbres.
- Voleu dir aquells pardals, més enllà de les pruneres.



Joan Brossa. El dia a dia : 1988-1992. 2007

Pr.: Glòria Bordons

30 de setembre 2017

Sóc la seva ombrel·la

Sóc la seva ombrel·la,
un pèl petita si se'm
compara amb les altres.
Li faig ombra, és la meva
feina, i ella em fa servir
per tot. Li agraden els
meus colors. Em diu que
la faig quedar bé. Se m'enduu
sempre a la platja, quan encara
no és plena i hi saltironen
els pardals sense perill. Els
observa d'esquitllentes perquè
no se'n vagin, i em parla
d'un ratpenat, i d'una gitana,
i d'un musulmà...

Contempla els infants amb
delectança. Sé que n'enyora
un que s'assembli als fills
dels seus nebots. Es pregunta
a quin d'ells retirarà el possible
infant i tem que no arribi a
veure'l, perquè el temps
no perdona.



Rosa Fabregat. El ble i la llum, 2003

09 de desembre 2015

Aixeco les persianes

                    13

Aixeco les persianes
i es torna a fer el miracle:
             l'esclat de llum.
             Abans, però,
com cada nou matí
       la piuladissa dels pardals
       fa de tèbia coixinera.




Rosa Fabregat. Balda de la vida, 1991


13 de setembre 2011

Immersió

El llapis de la Doris, juganer,
es belluga sobre el paper
sembla que vol explicar
coses per a fer badar:

Ha vist pujar l'Ari
dalt del campanari
guarnit amb roselles
i fosques ulleres.

L'Angela i la Clementina
cobertes amb gavardina
rentaven les mandarines
de casa d'una veïna.

L'Eugénio bellugava les fulles
quan passaven totes dues
i se sentia un pardal
fent xiulets amb un didal.

L'Sven mostrava a la Juno
unes postures de sumo
mentre, la Juliette, els mirava
amb la cara enriolada.

La Dena lluïa, de dia,
una cabellera fina
i l'Ausiàs exagerava
una història somniada.

El Mariano i la Rosina
s'untaven de gelatina
i l'Ossip amunt i avall
botava sobre el cavall.

Teresa Grau Ros