Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pobresa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pobresa. Mostrar tots els missatges

29 de desembre 2022

Enderrocs

Entre les cases on vivim
hi ha forats de runa i de pols
i ara, tenaçment resistents,
a la paret mitgera es veuen
papers i colors de les cambres
on havien nascut infants,
on una vella pasturava
els records de la jovenesa,
tan llunyana, on un noi jove
somniava ser ric i fort
i deixar enrere la pobresa.
Tot és enderroc i un forat
de ciment vell, maons i objectes
abandonats, però l'oculten
anuncis on tothom triomfa
i somriu amb posat d'haver-se
menjat el món i d'esperar
trobar-se amb les postres a taula.



Carles Miralles. La Ciutat dels plàtans. 1995

08 d’octubre 2022

La riera de Pedret

Mare, vaig a viure a Roses,
m'entristeixo terra endins.
No em doneu res: vull ser pobra
per anar a pescar a la nit.



De: L'Aplec de les Nyacres.


Carles Fages de Climent. Trena de set aigües. 2014

Edició, introducció i notes a cura de Jordi Pla Planas

14 d’abril 2022

Podries...

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre...

Un altre país
fora casa teva,
i diries «sí»
en una altra llengua.

T'hauries criat
d'una altra manera
més bona, potser;
potser, més dolenta.

Tindries més sort
o potser més pega...

Tindries amics
i jocs d'altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.

Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.

Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
eixuts de pa negre.

Podries... podries...

Per tot això, pensa
que importa tenir
LES MANS BEN OBERTES
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.

Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d'ell
podria ser teva.


Podries. 2017


Poesia de Joana Raspall

Il·lustracions d'Ignasi Blanch

08 de maig 2021

Matriarca silenciosa

Matriarca silenciosa
de mil generacions,
arrossega la llenya,
arrossega la vida,
carrega la Història.




Els ulls dels pobres. 2005

Poesia: Pere Casaldàliga
Fotografia: Joan Guerrero

Pròleg: Francesc Escribano
Traducció: Isabel Obiols

15 de gener 2021

Estimaré el segle XXI

El sopar es refredava. Els convidats, a l'espera de ràpids,
Impersonals encontres fortuïts del tipus usual, estaven estirats
Pels dormitoris. Les patates eren dures, les mongetes toves, la carn
—No n'hi havia, de carn. El sol d'hivern havia engroguit oms i cases;
Els cérvols davallaven per la carretera com refugiats; i a l'entrada, els gats
S'escalfaven sobre el capó d'un cotxe. Llavors un home va girar-se
I em va dir: «Tot i que estimo el passat, la seva obscuritat,
El seu pes que no ens dona cap lliçó, la seva pèrdua, el seu
Tot, que no exigeix res, estimaré encara més el segle XXI,
Perquè en ell hi veig algú en barnús i plantofes, d'ulls castanys i pobre,
Caminant per la neu sense deixar ni una petjada al seu darrere».
              [«Oh», vaig dir, posant-me el barret, «Oh».    

———————————————————

I will love the twenty-first century


Dinner was getting cold. The guests, hoping for quick,
Impersonal, random encounters of the usual sort, were sprawled
In the bedrooms. The potatoes were hard, the beans soft, the meat—
There was no meat. The winter sun had turned the elms and houses yellow;
Deer were moving down the road like refugees; and in the driveway, cats
Were warming themselves on the hood of a car. Then a man turned
And said to me:  «Although I love the past, the dark of it,
The weight of it teaching us nothing, the loss of it, the all
Of it asking for nothing, I will love the twenty-first century more,
For in it I see someone in bathrobe and slippers, brown-eyed and poor,
Walking through snow without leaving so much as a footprint behind.»

               [«Oh,» I said, putting my hat on, «Oh.»


Mark Strand. Rufaga d'un, 2016
Traducció i pròleg: Joan Todó   
                        

10 d’abril 2020

Esperança

Si jo tingués una botiga
arraconada i perduda,
saps què voldria vendre?
Esperança a la menuda.

Venc esperança a bon preu!
En daria a cada client
per només un ral, tanta
com per set o vuit o cent.

I als pobres de solemnitat
que no tenen ni cinc
els daria d'esperança
tota tota la que tinc.


Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014
Tr.: Pau Vidal
Il.: Bruno Munari

31 de maig 2019

Tant de bo no estimés ningú

Tant de bo no estimés ningú,
vaig dir, un d'aquests dies llargs.

Llavors ets una beneita,
va dir el vell coix
de la casa dels pobres.

Llavors ets una beneita,
va dir la dona jove
que vagarejava pels carrers
sense res, sense res.

Tant de bo no estimés ningú,
vaig dir, un altre d'aquests dies llargs.

Llavors ets una beneita,
va dir una cara arrugada
d'una casa d'ancians.
I va esclatar a riure.
Una pobra beneita!



Mary Oliver. Ocell roig. 2018

Traducció: Corina Oproae

16 d’agost 2018

La vida com a poema

A ca nostra
érem pobres
però no ens faltaren mai
els llibres.
Ni el menjar.



Biel Mesquida, dins,


Palafolls paraules prenyades. 2008

Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi


L'edició d'aquest llibret de poesia compta amb
un original d'Albert Ràfols Casamada, a qui
agraïm la presència, i l'obra constant de pintor
i de poeta.

03 d’agost 2016

què en recordarem

què en recordarem
de tan pobres illes?
El kekenu era un tigre
o un cocodril?
Era mouakena un rossinyol?
S'emplenen de llegendes
un imaginari escàs
com la terra que el sustenta.
Pobres fins i tot en esgarips.
Mancats fins i tot de predadors.

Se'n recordaran

els nostres successors
de la visió estereoscòpica
del myotragus?

Sabran de com podia alentir

el creixement
retardar la maduresa?

En reconeixeran

les narius endarrere?
La incisiva única?

Sobreviurem nosaltres, sabedors

de tota la nostra imperfecció?




Maria Antònia Massanet. Kiribati. 2015