Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia acollidora. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia acollidora. Mostrar tots els missatges

25 de juliol 2020

Que tinguis llum (Retrat breu amb futur)

Pentines l'aire amb els cabells,
el vent t'abraça.
Dibuixes l'ombra d'un sol groc,
i de la lluna, plena.
Els ulls, de nit tancada,
blau verd sobre un fons negre,
l'espera de la pell que t'acompanya.

Els camps et llauraran totes les passes,
un riu navegarà damunt el cos.
I si mai una llàgrima s'escola
fent un camí, fora els camins solcats,
les teves mans consolaran els ulls,
el cel t'acollirà 
i la pluja et portarà de nou
al centre de la terra,
a un mar de nits
sota els estels encesos.



Tomàs Lluc. Lletres poètiques : poesia il·lustrada per a joves de 10 a 100 anys, 2011
Il.: Cristina Losantos

28 de gener 2018

Catalunya, Catalunya

Plugims de llibertat
s'escampen damunt teu.
La vida refredada pels hiverns gelabrosos
ha acabat esclatant dins teu esponerosa.
Les flors abans marcides de cop s'eixoriveixen
del llarg son xafogós.
Ragen del teu alè
com pètals d'una flor
un doll d'ànimes noves.

Catalunya, Catalunya
No deixes mai d'estendre el teu ample brancatge
envers aquells ocells ferits i alatrencats
que els caçadors empaiten.
Mai deixes de teixir
amb el fil de mil mots,
ni mai de donar beure als cors assedegats.
Esbatanes els ulls que romanien clucs.
El teu do més preuat és tot reblert d'amor
Assacies els ulls dels qui amatents t'admiren
i de tothom qui aculls.

Catalunya, Catalunya
Terra de destí obert
que sega mil cadenes
cap a un nou horitzó que ara fa renéixer
nous altres segadors.
Tot i que el camí és llarg
l'esperança és més forta.
Ta força sorgeix d'ella
perquè ets nascut poema
que entrelliga els seus versos
que el temps ens ha escrit.
Com s'exalta el meu cor
sentint com ara arriben
tambors de llibertat!


Salem Zenia. Jo soc l'estranger : poemes de revolta i d'exili. 2015

Traducció: Carles Castellanos i Llorenç
Pròleg: Carme Arenas

14 de maig 2017

A Maria Àngels Anglada, el dia de la seva mort

                Tota paraula de poetes t'acollirà
sobre la mort, estesa, tindràs un full en blanc
i serà tou el llit de les paraules
t'acollirà la veu i les veus que coneixes
fragmentada, ara sencera,
en el cel que vas cridar a la terra
                                                            sempre els teus àngels!



Inèdit.

Margarita Ballester. Poemes. 2000


19 de març 2017

Llambordes

D'un viatge recorde
l'espessor dels matins,
els salts entre llambordes,
les olors sorpresa que fan de guia
i embriaguen de llum l'oratge insípid,
els ocres presó en moments de silenci,
els somriures sense destinatari,
les coses suspeses en l'aire del carrer
-que desconeixes i mai no despulles-,
les ombres tímidament descarades,
el batec de les gemmes a les tasses
de cafè de les ciutats que t'acullen
-temperatures que s'escolen
amb l'aigua ensabonada
per l'ull de la pica.

Gestos que rebroten al paisatge dels dies;
retalls vestimenta d'un cos fora del marc,
d'uns ulls fora del temps d'aquell present,
d'aquest abans que mor tractant de viure
essències de quimeres que transiten
l'avortament entre llambordes,
la màgia en crisi dels rodamons vorera,
les fites de pols d'aquest poema.


Isabel Garcia i Canet. Claustre, 2007


10 de juny 2016

La palabra de junco

...
La palabra de junco, la palabra,
flexible y discernida,
que no podrán romper y que tampoco
golpea nunca a nadie;
que el viento no la arrastra ni la encumbra,
ha de llegar a ser puerto y estrella,
la única que fluya de mis labios.

(Fragment)


Cristina Lacasa Begué, dins,

Urc : monografies literàries de Ponent. Poesia a Lleida: 1993-2003, núm. 18, nov. 2003, p. 92

22 de gener 2016

Estils de vida

Un carrer de la ciutat
una cantonada
un niu
sempre són
massa poblats

però jo accepto
la situació

m'agrada la tenda farcida
de l'adroguer jueu
escoltar amb rialla silenciosa
la dolça
i privada llengua hebrea
exigir
la meva llet
el meu iogurt
FRESC!




Tinc tanta sort!
Puc volar
vora les aigües dels rius
en una cabina ben closa
amb la posta de sol davant meu
que abraça el curs ràpid
del riu. A l'altra banda
els boscos grocs i ondulants
forts vigorosos.

M'agrada pensar
que mai no deixarem
aquestes dues menes de vida:
l'olor
de la populosa ciutat bulliciosa
i una vida voltada
d'oms, roures, aurons
que aixopluguen gaigs blaus i esquirols
flaire de terra, aigües que corren
la daurada ràfega de fulles.

M'agrada pensar que
els meus nets
ho entendran
-respirant a fons-
s'aferraran a aquestes
dues maneres de ser humans.



Dorothy Livesay, dins, 

Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX.
2010

Edició, traducció i

pròleg de Montserrat Abelló.

20 d’agost 2015

A la Laia

Imatge de la pedra per a l'evacuació de les aigües de la pluja al Gaudí Centre de Reus per Teresa Grau Ros
Escolta: el teu nom parla amb tu.
Cada lletra fa costella:
diu: demà i mai.
Tu mira. Fuig sense nom!
En el través no cal amagar-se,
ni ala. En l'aigua t'espero,
amb el silenci que ara guardes:
d'una pruna i d'una nou.

En la mudesa del setembre
i la seva maduració...

(Fragment)


Josep Ll. Badal. O pedra, 2002


11 de juny 2015

Pluja fina

Ara que està emplujat,
va bé d'estar-se a casa,
escoltar música, parlar
de coses i més coses.





Fragment.




Narcís Comadira. Poesia : 1966-2012. 2014

i també a:  e-Biblio Catalunya

24 de juliol 2013

La llengua que ens habita

Menorca, orgullosa i acollidora. La penya grisa batuda per la
mar i el vent. La infantesa que es bressa en l’arena blanca.
Serena, malgrat la lluita constant contra la destrucció. Contra
el ciment. Que també voldria tapar la nostra boca. Els nostres
mots. Paraules i paisatge que ens han donat forma. Des de
sempre. Som la terra que respiram. Som la llengua que ens
habita. Feta de paraules i paciència. Una immensa paret seca.
Que protegim i ens protegeix. Perquè mai no oblidem qui som.
Perquè mai no ho oblidin. Aquells que, destral en mà, ens volen
esquarterar l’ànima. Terra i llengua. La lluita constant. Menorca,
amb la fortalesa de la penya eixuta i la calidesa de l’arena
blanca. Amb la serenor, com va dir el poeta, d’una estàtua.


Maite Salord, dins,

22 de juny 2013

Record de Solsona


Fa una lluna clara i una nit serena.
Jo m'estic a la plaça de Sant Joan;
damunt les finestres cau la lluna plena,
cau damunt la pica que la fa brillant.
Aquesta plaça és tota recollida,
tan aquietadora i tan suau,
que sembla un replanet d'una altra vida
on s'anés a abeurar-hi un glop de pau.
Jo no sé pas per què jo aquí voldria
estar-hi llarga estona quietament,
amb una noia sols per companyia
sens besar-la ni dir-li cap lament.
Veure el tresol que d'aquí estant s'albira
sense esflorar-li el seu cabell gentil,
sols sentir-la a la vora com respira...
I respirar aquest aire tan tranquil.


Josep M. de Sagarra. Antologia poètica, 1994



27 d’abril 2013

Companyia

Com pues d'eriçó,
sentíem l'afuada
solitud de la nit.
I, quan el déu solar
escampa el do sagrat,
a punta d'alba,
neix la rosa, impalpable,
amb llargs pètals, que tenen
mudança de colors.
I naveguem
per l'oceà celeste
de la llum... Ulls que canten
la glòria d'Apol·lo!
Mans que amanyaguen
el volum, cantellut
o amorós, de les coses!
Pensament que retroba
l'antic nom, ben cairat,
com un fi dau de vori...
Frescor de l'aire,
solitud esvaïda,
matinal esperança.




Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985

18 de març 2013

L'estat poemàtic

21 març. Dia Mundial de la Poesia
Tot poema bo és una mena d'utopia
W.H. Auden

A l'estat poemàtic,
s'ha esvaït qualsevol opressió
per la rebel·lió de l'art,
una és la del mecenatge
lliurat pel dictador de l'ofici
al proletariat consonàntic
i a l'aristocràcia vocàlica.

A l'estat poemàtic,
les síl·labes viuen confortables
dins les llars de les paraules,
i l'estret veïnat es fa cada vegada
més amical
als fàcils carrers de la sintaxi.

A l'estat poemàtic,
qualsevol govern és perfecte,
atorgat, com és,
pel poder de la gramàtica
als habitants del poema.



Bryan Martin Davies, dins,  
Poesia gal·lesa actual, 1992

24 de febrer 2013

Sento créixer la companyia

Sento créixer la companyia
en els meus poemes
que tu escrius
en llegir-los.



Benet Rossell, Antoni Clapés. Un sol punt. 2009

20 de gener 2013

Tot és possible

Tot és possible entre els meus llavis:
Allò que potser no s'ha dit mai i allò que potser encara
no sé dir, però que ja arbora voluntat i esperança.

He crescut vora un mur de sofriment que em dona

la mesura de tota benaurança i és així com és possible
trobar dins meu la llavor que es lliura en el cor de la
terra.

En les noces de l'Amor amb la Terra, la mar retroba

el seu so, el batec imperceptible del peix menut, fràgil
i vaporós com l'escuma.

Tot és possible, doncs, entre els llavis: cavitat on

restaurar el coneixement d'allò que és encara Innombrable.
Perquè Déu també es mira el món amb ulls 
de mare.



Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai. 1994

Pròleg: Guillem Viladot
Epíleg: Isabel Pijoan

31 d’octubre 2012

El poble

No és gairebé ni un carrer, són massa poques les cases
per merèixer-ne el nom; simplement un camí entre
l’única taverna i la botiga única
que no duu enlloc i desapareix al capdamunt
del petit turonet, esborrat
per la llarga erosió de la marea verda
d’herba que no para d’envair
aquest darrer destacament del temps passat.

Hi passa tan poc; el gos negre
que es grata les puces sota el sol calorós
és història. Però la noia que travessa
d’una porta a l’altra adquireix una escala
més enllà de les dues dimensions d’aquest dia plàcid.

Continua, doncs, poble, perquè al teu voltant gira
amb un eix lent tot un món tan vast
i amarat de sentit com qualsevol ponderat
pel magí solitari del gran Plató.




R. S. Thomas. El cel de la finestra : poemes escollits. 1995
Tr.: Francesc Parcerisas i Jordi Ainaud

29 d’octubre 2012

Un enuig



Un enuig, un enuig és una cosa
que un hom no vol pensar-hi, però ho vol;
és, entre celles, una estranya nosa;
ell ens fa fer ganyotes a la rosa
i donar cop de colze a un raig de sol.

I sols s'allunya, i l'ànima en reposa,
quan en l'esguard que frec a frec se'ns posa
veiem caure una llàgrima en secret,
penedida del mal que no ens ha fet.


Josep Carner. Cor quiet, dins, Poesia, 1992


16 d’agost 2012

Ets

Com el sol després de la tempesta,
com la pluja en la sequera,
com els estels en el firmament,
com l'aigua en el sedent.

Com un esguard mirant la lluna,
com un somriure després d'un plor,
com una bombolla d'aire fresc,
com un raig de llum en la foscor.

Com una cançó que acarona l'ànima,
com un fil d'or en un cabell bonic,
com una barca camí del seu port,
com una rosa vermella al teu pit.

Com aquest poema fet a l'alba...


Isabel Margarit. A trenc d'ona. 1999

26 de juliol 2012

L'última nit que vaig mirar la platja


L'última nit que vaig mirar la platja
tenia un so de partença,
un silenci d'escuma fosca,
una remor de roques invisibles.
Tenia el gest inconclòs
dels dies que no retornen,
la passivitat d'un crepuscle color pèrdua,
la serena desesperació dels batecs.

(Vaig replegar tots els objectes
en la falda de l'estiu
i era dolç de comprovar
que encara et contenien
com la mirada de Giulietta Masina
en Aujourd'hui peut-être).



Marisol González Felip. Paraula del retorn, 2002



13 de juliol 2012

Dona que mol gra

Terracotta del s. V aC.
Atenes. Museu Nacional

Les ombres del captard couen el pa
d'aquest silenci a estones tan difícil.
Quan tot s'assembla a tot, la teva mà
retalla, en la grisor d'aquest monòton
vaivé del pensament, els quatre gestos
precisos i senzills perquè tot torni
a ser essencial: la llenya, el foc,
el llibre inacabat, l'hora dels bous.

De lluny estant, el fumerol galleja
i escriu, pels tenderols, que no hi ha res
d'efímer, si tu vols.


Domini càlid.

Jacint Sala. Filferros de llum, 1994

23 d’octubre 2011

Com

Com aquell que se'n va amb la maror i el crepuscle,
com la pluja s'adorm en les fulles del salze,
com petjades d'amant devers l'amor que bleixa,
com el vent que transforma ta immòbil faç de l'aigua,
com el conquistador que uneix bandera i terra,
com les vocals d'escuma de la mar riallera:
així voldria jo que entressis, Poesia,
amb l'ocell, ja foguera, el somni i les estrelles...


26-III-78



Agustí Bartra. La fulla que tremola. 2009