Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia bonica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia bonica. Mostrar tots els missatges

22 de febrer 2022

Gènesi

Si algú desfulla a poc a poc aquest edifici
ens hi trobarà al centre, amagats
Dues llavors dins un llençol.



Júlia Francino. Els excedents. 2020

Pròleg: Míriam Cano

Premi de Poesia Ventura Ametller 2020 

19 d’agost 2021

L'amor i la mar

L'amor i la mar són un rellotge
connectat amb la lluna,
així els crancs, així l'alga
així la medusa, així el meu cor.


D'Imatge damunt l'aigua.



Hilari de Cara. Refraccions. 2015

Premi Carles Riba 2014

29 de gener 2021

de pedra

de pedra. dies de
pedra. dies
de pedra.
dies de pedra que

de vegades s'enlairen

amb el vol
bonhomiós
dels teuladins.


                            sine die, 1

Maria Josep Escrivàdins,

Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 13

24 de gener 2020

Les lletres són besos

Les lletres són besos
que els llavis
han deixat oblidats.




Damià Rotger Miró. Arèola, 2019
Epíleg: Ponç Pons
Il.: Mireia Cabaní

Jo et donaria

Jo et donaria, amor,
tota la tarda
per fer del temps un feix
d'hores esparses
i així, com mar tranquil,
blavejar l'aire.

Jo et portaria, amor,
fruita enramada,
com l'aire pels balcons
d'aquesta casa,
i dir-te també avui
paraules clares.

Jo tornaria, amor,
a viure encara
altres dies passats,
dies com d'aigua,
lliscant entre els illots
d'un mar en calma.


Mireia Lleó, dins,


Reduccions : revista de poesia. Núm. 79, pàg. 48

14 de juny 2019

Llenço als quatre vents

Llenço als quatre vents
estrelles que he trobat
dins les meves butxaques,
perquè pintin de mil colors
les nits més negres del món.




Noemí Morral. Tornar : d'Essaouira a la Barceloneta. 2018

19 de gener 2019

03 de gener 2019

12 de novembre 2018

Aurora

He vist al lluny la serra blava
desemboirar-se lentament,
davant la nit que es retirava
cap a les coves d'occident.
L'extrem d'una ala de l'aurora
vermellejava en el cel gris,
mentre el seu cos encara jeia
mig enfonsat en el mar llis.



Joan Vinyoli, dins,

Antologia poètica, 1993
Ed.: Josep Ballester i Marc Granell
Il.: Lina Vila

04 de novembre 2018

El cascavell

Quan era encara molt menut
per l'ampla carretera
i entre la polseguera
trobí un cascavell perdut.

El collí, i una musica
damunt dels dits ressonà.
Quina cosa més bonica!
El vaig cloure dins la mà,

i, acostant-me'l a l'orella,
el feia dringar ben fort.
Ai, que la musica aquella
se'm ficà dintre del cor!

Se m'enduia l'alegria
corrent carretera enllà,
i em semblava que tenia
tot el món dintre la mà.

Feia un so com de rondalla,
cada vegada més dolç.
Que és bonica la troballa
d'un cascavell dins la pols!



Salvador Perarnau, dins,


Plouen poemes!, 2017
Il.: Morad Abselam

22 de setembre 2018

De la llibertat?

Començaré per dir «corria»
i ja la veig corrent:
sóc jo mateixa quan esclata
la força adolescent.
Sentia esquerpa tota cosa,
tot m'era nosa. Fi,
com un tallant, fendia l'aire
mon cos; i per fugir,
només la punta vigorosa
del peu a l'empedrat
i el braç que ritma i l'alegria
del cap escabellat.

D'aquesta empenta apassionada
prou bé tenim record.
De llibertat és una estampa
gravada al fons del cor.


p. 33

Clementina Arderiu, dins,

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999

22 d’agost 2018

En els objectes quotidians

En els objectes quotidians
et saludo, i en les feines
humils de la casa, també.
Quantes vegades, mentre faig el dinar,
o rego les plantes, o passejo, em visita
el primer vers d'un poema!



p. 81

Rosa Fabregat. El ble i la llum, 2003
Pr.: Francesc Pané

26 de setembre 2017

Vent

En la transparència del silenci
he asserenat l'esguard al foc.
Sempre m'han seduït els ulls
per allò que de tacte té la mirada.
Com l'herba quan espargeix tendresa,
un do rar llaura, en mi, meravelles.
M'he confessat instants i he deixat
parlar el vent. Escoltar-lo com s'atansa.
La seva veu fendeix la nit quan els ulls
de la pluja contenen tota respiració.
El seu cos és el meu espai. Sereny
es configura talla perdurable
en illes bleïdores de costums.
Orejada, la vida és rica en possibles.



Joan Fortuny. El gest de l'alba, 1992


07 de setembre 2017

Plujosa

Plujosa
regalima records
la tarda:
la nostra infància
d'infants d'orfenat
tots els mars
totes les llunes
el boll que crema
el foc inextingible.



Josefa Contijoch. Baix continu. 2014

17 de juliol 2017

Alats

Ja no em caldrà volar,
ara que sé que tinc mans
i que tanco el puny si crema,
que puc saludar les nits
i que puc comptar la gent.

Ja no em caldran unes ales,
ara que veig que tinc mans
i que puc jugar amb la terra,
que puc tocar-te la pell,
que puc traçar paraules
i assenyalar els ocells.


Joan Silva, 

Reduccions : revista de poesia, núm. 102 (febrer 2013)

15 de juny 2017

Tan bell el crepuscle

Tan bell el crepuscle
que la rosa s'uneix
al sol ponent.
Un  poema mesura l'embriaguesa.



34)

Jad Hatem, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 107, p. 51

Tr.: Lourdes Godoy

21 de maig 2017

50

El bell ho és tan sols com ho és son rostre,
l'home bo, en canvi, és bell perquè és benèvol.





Safo. Obra completa. 1973

Edició de Manuel Balasch

20 d’abril 2017

Les peres jovenetes

¡Ai la petita Ixena, voluble com l'amor,
que vols que et creguin muda, la boca ben estreta,
i ta mirada xiscla tan fort com l'oreneta
dessota les pestanyes, serrell del teu candor!

Quan obres la finestra, ja tot el món és clar;
l'olor que t'esperava del roserar, tremola;
la llum et pren la cara i pel teu cos rodola
i ta rialla dins un raig de sol se'n va.

I quan el cel és d'or i cada cosa invita
en el camí i el marge i el tros, sobtadament
sents una esgarrifança del goig d'ésser vivent,
l'esguard xipollejant en una llum infinita.

¡Ah si les albes roses i els branquillons d'abril
i el so de l'ocellada i el riu que s'adelera
poguessin lliberar-te, tu sola, tu primera,
de topar mai el dol, Ixena, més gentil

que les primeres peres que es fan acolorades
llavors que tant s'atarda el sol per la vessant:
les peres jovenetes, penjant extasiades
de cabre, justes, dintre la boca d'un infant!



Josep Carner. Els fruits saborosos. 1998
Ed.: Esther Centelles

11 de març 2017

La gran cursa del mar

Escultura amb dofí i infant a l'illa d'Hidra (Grècia) per Teresa Grau i Ros
                                  A Amàlia Tineo

La gran cursa del mar sempre distinta
(jo he navegat la Grècia catalana),
m'atrau per les sirenes impossibles
i pels dofins lluents -fulgor d'espases-
i els blaus, sempre més blaus, de les llunyàries.
Ara navego en mi mateix una aigua
més nua i transparent, més impalpable.
Una aigua com un aire. Matinada
del cor, en pau, sense vaixell ni onada;
sense dofins ni rems, corda ni escàlem;
una aigua només aigua i aigua i aigua.

                       16-18 de gener del 1943


Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista, 1997