Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia cívica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia cívica. Mostrar tots els missatges

25 de març 2013

Llum i tu, I


La llum cau a cabassos
de la cúpula de cristall
més alta.
Arbres, ocells, ulls,
finestres
clouen les parpelles encegades.
Reverberen els fulls
blancor infinita que enlluerna
les paraules.


Maria Josep Escrivà. Remor alè. 1993

17 de juny 2012

Wabi-Sabi

Wabi-Sabi -diu el cronista d'aquest concepte japonès-
és la bellesa de les coses imperfectes, mudables i per
completar. I afegeix que és la bellesa de les coses modestes
i humils, i de les coses no convencionals.

La simplicitat és l'essència mateixa de les coses Wabi-Sabi.
I és l'expressió d'un temps que s'ha volgut fixar... ¿Potser
es proposa registrar el sol, el vent, la pluja, la nit en els
objectes, o en els versos? ¿Hauré escrit versos no
convencionals, poemes Wabi-Sabi?

El savi cronista m'ajuda. I escriu que el Wabi-Sabi implica
trepitjar el planeta lleument. I saber valorar la petitesa del
moment en què totes les coses es troben ... L'esperit del
Wabi-Sabi suggereix un regne molt subtil que aprecia, de
ben a prop, l'efímera evanescència de la vida.

A vegades el Wabi-Sabi es comunica a través de la poesia
que es vol perfectible, mòbil, humil... Gairebé intangible?



Teresa Costa-Gramunt. Temps, espai. 2001

06 de setembre 2011

Sóc a casa a trenc d'alba,


Sóc a casa a trenc d'alba
entre dues cases el sol ixent
m'esguarda
i jo me'l miro fit a fit.

Moment de placidesa en què
tot sembla renéixer.

I sota aquesta llum tan
límpida els mobles, l'ordinador,
els llibres, la finestra,
tot hi és blanc i blau més clar i nítid.

I em veig a mi mateixa diferent,
batejada de nou per aquest
dia de sol que ara comença.



Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002

20 d’agost 2011

Delimitació de camp

¿Quién se evadió jamás a su destino?
El mío fue explorar esta extraña comarca.

                                      Luis Cernuda


No sé com és en altres, ni és fàcil indagar-ho.
Caldrien aptituds que em són alienes
i una atenció tenaç, meticulosa.

Quant a mi, presoner dels meus hàbits
-destí o càrcer a mitges consentida-
i d'uns instints rebecs, contradictoris,
el que no soc estime:
la gràcia deseixida, involuntària,
la pròdiga alegria que subjuga,
o el valor generós.

De vegades un rostre, una cadència,
un fràgil equilibri que s'encarna
en moviment o en riure,
com un castell de focs amable i instantani,
em fan concebre una esperança humana,
benignament feliç, de gentilesa.
O també el goig d'una conversa grata,
un contrast d'opinions que saben acordar-se,
diversament comunes, com un càntic.

Són eixos rars moments
que deixen una ànsia difícil de dissoldre
en el record, després, com la marea abandona
-amb tot de deixes peregrines per l'arena-
una vaga curiositat aventurera.
En l'amor al principi. En un grapat d'instants
fora del temps.

De vegades admire aquests besllums,
però no m'hi barrege.
Procure satisfer necessitats comunes
i ajustar-me a les normes de la ciutadania.
Defense uns interessos que malde per fer propis.
Dels altres, no en sé res. Tampoc no en parle.


Enric Sòria. L'instant etern. 1999