Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia de la memòria. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia de la memòria. Mostrar tots els missatges

24 de febrer 2018

Infància

Aquells dies tan suaus, blancs de gesmil.
Semblava que no tinguéssem por de res.
L'olor a pi ens embolcallava.
Jo jugava amb l'aigua i les papallones,
m'inventava l'aire i el sol,
la pluja imantada que em prolongava.
Aleshores el vent voraç no existia.



Susanna Toledo, dins,

Reduccions : revista de poesia, 2006, núm. 86, p. 30

25 de gener 2017

Bon dia, memòria

Bon dia, memòria,
porta'ns altra vegada
el record que, de cop,
ens torna un món sencer,
porta'ns el temps que ens torna
altres vides i altres
goigs i remordiments
i un poquet de certesa
que no som sols ni absurds,
que ens movem
en aigües de sentit,
vides afins,
vides dispars unides
en un breu clapoteig
dins la mirada líquida
de Déu.
Bon dia, memòria.

Ric per vides de pocs,
ploro per ulls de molts,
parlo per boca de tots.
Ja no parlo per mi.


Narcís Comadira. Usdefruit. 1995

El dibuix de la coberta és de Narcís Comadira,
a partir d'una peça d'argenteria atribuïda a
Georg Jensen.

06 de desembre 2016

Les nits de reis

Esperàvem els Reis amb els fanals
encesos d'una efímera innocència.
Cuques de llum al bell mig de l'hivern
que l'emoció infantil tornava càlid:
carruatges, carroses i els colors
dels patges en la nit il·luminada,
caramels, serpentines i confits
amagats ben al fons de les butxaques
per a un convit de màgia i somnis clars.
Un breu sopar i anar a dormir ben d'hora,
aquest era el tribut i la consigna,
i aigua per als camells assedegats.
A l'endemà tot eren ulls sorpresos
i el soroll del paper que s'estripava
entre uns dits nerviosos i menuts.
Era feliç, ho sé, les nits de Reis
vivint en la felicitat dels pares,
el dia que em prohibien fer-me gran
i em somreien contents, com un miracle.



Israel Clarà. El príncep mudat, 2010
Pr.: Vicenç Llorca

08 d’abril 2016

Pàtria meva

Conreu d'arròs per Biblola (Obra pròpia) [CC BY-SA 4.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0)], via Wikimedia Commons
T'estimo terra meva, cor endins,
viva de llum i lliure d'agonies,
messes al vent, boscatges verds de pins,
treball mogut i goig de tots els dies.

Terra d'avantpassats, escut i fur,
sembra de fe i amor, senya nostrada.
El cim t'escau, del mar ets porta i mur.
Quanta bellesa de conreu i prada!

Bressol i fita, llàgrima i sardana,
recer viscut, escó de foc i roc,
amb tu creixo o devallo en l'enderroc

i perquè vius, sóc viu, gleva germana,
ruta plaent, mar blau, mas i camí.
Aquí vaig néixer, aquí vull morir!



Pere Vives i Sarri. Veu de la memòria, 1998

Pr.: Màrius Sampere

14 de febrer 2016

Petit poema

Recordo la meva habitació d'infant. A la mussolina
de les cortines dels vidres, passamaneries blanques
hi feien gargots, jo m'esforçava per trobar-hi l'alfabet
i, quan tenia les lletres, les transformava en dibuixos
que imaginava. H, un home assegut; B, l'arc d'un pont
sobre un riu. A l'habitació hi havia uns quants baguls
i flors obertes finament esculpides a la fusta. Però
el que preferia, jo, eren dues boles de pilastres que
s'entreveien rere les cortines i que prenia pels caps
d'uns titelles amb els quals era prohibit jugar.



Max Jacob. El gobelet dels daus. 2010

Traducció: Enric Casasses
Pròleg: J.V. Foix

23 de gener 2016

Gavians a l'Alguer

Kaio hankahoria (Larus michahellis)
El cor s'aquieta i la ment es calla
quan miren als ulls de la muralla
de la punta del moll al llarg del far
gavians que viatgen en vol planar.

De la volta celeste fan vela en el vent
portant el record d'elevat sentiment
pels grans moments dels segles d'història,
testimonis alats de la memòria.


(Fragment)



Enzo Sogos, dins,

06 d’agost 2015

Dies

              "Amb honestat matant ma vida morta".
                                 ROÍS DE CORELLA


CARRER de Samaniego, aquell taller d'orfebre

on fores aprenent per ser alguna cosa,
perquè calia ser, llavors, alguna cosa,
i fores aprenent en un taller d'orfebre.
Conserves el record com en un cossiol,
és un record humil, com un gerani pàl·lid.
Hi havia unes finestres ventrudes i solemnes
que donaven a un pati; potser fou una casa
-¿qui sap?- senyorial. Aquells vespres llarguíssims
de l'estiu, unes veus que vibraven, anònimes,
eixint de qui sap quina finestra, l'alegria
de l'aigua rebotant en qui sap quines cuines
i arruixant l'aire espés d'aquell agost horrible.
Et suava la mà agafada al cisell.
Tu tindries, llavors, tretze o catorze anys.
T'agradava la vida, el carrer dels Serrans,
les gents que van i tornen, compren una cistella,
un cavall de cartó, el fil d'empalomar.
Et menjaves el teu entrepà pel carrer,
mentre veies les gents que anaven i tornaven,
allò que més t'agrada, que t'agradava més,
t'agradava la vida com el pa amb oli i sal.
L'església cremada de la Maedéu Grossa,
una parella es perd pel carrer de Roters,
el mercat que hi havia darrere de les torres,
aquella dignitat italiana, em pense,
la vida entre les pedres cultes i nobilíssimes,
les fulles de lletuga espargides per terra,
les taronges, les llimes, una vivacitat,
una olor de cordells, l'olor de saladura.


Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1979

21 de març 2015

Vida guanyada

Tot és ara resposta clara, vida guanyada al nèctar aspre de
l'enyor, segura llum que fon les ombres...  Record i vincle.
Tot és lleuger com l'aurora, lleuger com l'aigua... Tot
transparent i dòcil.

Ara les hores passen sense cap fressa, sense cap nosa. Ja
l'amargura no em dol sedàs endins de la memòria, no em
trenca el cor. Ara ja no.

Si acluc els ulls, la plenitud amara l'aire que m'envolta
d'aromes boscans, i les paraules, en aquest àmbit, reneixen
fresques i netes de tot parany.

El que no es pot veure se'm fa present com un do atorgat
per l'existència. ¿Qui no mereix un descans en remels
protegit del temporal? ¿Qui no esguarda, en procurada
pau, les fites que jalonen el passat?

El qui segueix la senda del retorn, ¿en generosa riba
funda un altre món?


Jean Serra. Des de la quietud. 2002

Illa escrita

                                              Altra vegada soc
                      al lloc mateix on sempre arribo
                                                 Joan Vinyoli


La mirada inventa el món, la llum.
Aquí comença el naufragi de l'ombra
o la secreta deriva dels ocells.

Sota la parpella, la matèria blanca
i la llum negra, eternitat suspesa
en l'aire com una música muda.

Invento el temps i el seu viatge:
poema, areny i duna líquida, tinta
o roca al peu dels núvols emergida.

Altra vegada sóc al lloc mateix
on sempre arribo: la mar on viu
la filla del més damnat dels déus
i d'aquella gran bagassa del dolor
que porta per nom Malenconia.

Tot és un lent ajornar el clam
de la mudesa, tot és callada espera.

Només se sent una vaga fressa d'ales,
el foc blanc i l'aigua negra que bateguen
al cor d'aquesta illa escrita. Només:
en un mar de silencis, la foscúria.



Jaume Pont

Dia Mundial de la Poesia

21 de març del 2015


09 de setembre 2014

Infantesa

Pont del Bruguer
No pas com el qui caça papallones
I les clava, isolades de la vida,
Orfes de la claror que les voltà
Vull recordar, infantesa,
La tremolor irisada dels teus dies.

Pels teus jardins, pels teus intactes boscos
I les fràgils ciutats de l'esperança,
Ben lliure hi vagaregi la memòria,
Entre la claror tendra
I daurada d'un temps d'ales i flors.



Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic,..., 1990


31 de desembre 2013

Record de Sóller (4)

Enjoying the sun
Mon cor, davant la casta nuesa, va suspendre
son ritme; una calrada bullenta vaig sentir;
l'esglai que sentiria la bergantella tendra
que es creia tota sola, si s'adonés de mi!

I el nin va tornar home... ¿Quin esperit dins una
espina de figuera de moro va saltar
a l'abscondit ivori de l'Eva, tan dejuna
de dar-me el fruit de l'arbre simbòlic a flairar?


Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics, 2013

26 de desembre 2013

Salutació a Jorge Guillén, abans de la seva mort

Avancem amb el català
Esdeveníem
esguard orbat pel ferro
roent del vespre.

Ara començo
a davallar pel somni.
Una sobtada
hostilitat de proes
me'l van rompent a trossos.

Despullat, l'aire
s'adorm al llit amplíssim
d'un sol de posta.

Se'm fa més clara,
quan en nit m'empresono,
la resplendor de l'alba
del vinent dia.
Escolto el serè càntic
que vol alliberar-me.

Regalimosos
salts de dofins plategen
la llunyania.

Els rems s'endinsen
per quietuds de l'aigua.
Nauxer, governa
pors abissals que sotgen,
enemic batre d'ales.

Salvat, acull-te
a l'alta llum d'uns versos
que tant estimo.
Salvador Espriu. Poesia, 2013;
 a cura d'Olívia Gassol

24 de juliol 2013

La llengua que ens habita

Menorca, orgullosa i acollidora. La penya grisa batuda per la
mar i el vent. La infantesa que es bressa en l’arena blanca.
Serena, malgrat la lluita constant contra la destrucció. Contra
el ciment. Que també voldria tapar la nostra boca. Els nostres
mots. Paraules i paisatge que ens han donat forma. Des de
sempre. Som la terra que respiram. Som la llengua que ens
habita. Feta de paraules i paciència. Una immensa paret seca.
Que protegim i ens protegeix. Perquè mai no oblidem qui som.
Perquè mai no ho oblidin. Aquells que, destral en mà, ens volen
esquarterar l’ànima. Terra i llengua. La lluita constant. Menorca,
amb la fortalesa de la penya eixuta i la calidesa de l’arena
blanca. Amb la serenor, com va dir el poeta, d’una estàtua.


Maite Salord, dins,

01 d’abril 2013

A la memòria

Rosa del Parc de Cervantes ( Barcelona) per Teresa Grau Ros

Torbido lago ove affuisce il cuore.
Elio Filippo Accrocca

Tu que tan fidelment on floriren les roses
Del desig ara em regues els saules de l'enyor,
Guarda'm clapes ben netes per a dues imatges,
Estany enterbolit on aflueix el cor:
L'alta ombra del germà de callada tendresa
I aquells ulls de l'amat irisats de claror.



Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic,... 1990


Roserar del Parc de Cervantes (Barcelona) per Teresa Grau Ros

24 de març 2013

Parlem de tu

Parlem de tu, però no pas amb pena.
                                  M.Martí i Pol



Parlem de tu, però no pas amb pena;
impertorbables ja, parlem de tu,
i el teu nom va, i ve, i tot ho emplena
d'aquella llum que mai no et vas endur.

Parlem de tu, però amb la veu serena,
i tot allò que hem dit es va fent u
amb el que vares dir, i esdevé trena
de vells records al fons de cadascú.

De tu parlem, maldant per fer reviure
no pas la teva mort, sinó el somriure
amb què endolcies el mot adolorit,

i quan llesquem el pa sobre la taula,
embolcallada amb la pau tota paraula,
et rescatem per sempre de la nit.



Carme Guasch. Pràctica de vida. 1993

12 de gener 2013

Portlligat

Mudes aigües del port petit del somni,
sempre que us penso, cau la nit damunt.
Éreu el reflex de la calma perenne.
Els cors cansats de l'alta mar tornaven,
i, en retrobar-vos, un estel lluïa.

La calma, pare, d'aquell port petit
et vetlla sempre, encara.
I aquell estel que a l'alba tu trobaves,
el fito cada jorn per retenir-te.


                                     D
TS


Quima Jaume. Misterioses fruites. 2004

Edició: Rosa Ardid i Neus Aguado

27 de desembre 2012

Biblioteca

Avancem amb el català

Condemnat un cop rere l'altre
a teixir i desfer camins
per aquesta mar tan deserta,
bastesc la crònica de la desfeta.
Company de navegants exhaustos
després de cada batalla,
assistesc temorós al canvi
de guàrdia. Jo, el covard,
el traïdor, reclòs sempre
entre aquestes parets, qui tots ha volgut ser
i a qui només l'olor de la Biblioteca recorda.
Qui es maleeix sempre per no haver escrit
perfecte, la metàfora
exacta (tot i ser poeta
conserve el sentiment humà
del despit i l'enveja).
Jo, que he fet amagatall
de la trinxera, t'esperaré encara
perquè em dónes un nom i que el meu cos
et siga escandall de ports i de rades.

Iban L. Llop. Batalles de Sardenya, 2010

18 de novembre 2012

Separació del cos


Cos, cos, per què m'has abandonat?
Preneu-ne
, menjau-ne, doncs sí, però quan
la química no basta per adormir-nos
a quines divinitats ens acollirem
sinó a aquelles darreres del passat soterrades
sota tanta de pluja àcida i tanta d'Història,
tanta de Psicologia i tanta d'Antropologia?
La memòria, sense el cos, no resplendeix ni exalta
i, sense ella, el cos és incapaç de nuesa
i d'amor. Ara podem a la fi callar
sense tenir por de la solitud ni de la culpa
perquè ja no hi ha tals paraules.


(Fragment)

Manuel António Pina. Els llibres = Os livros, 2006 ; 
tr. Gabriel de la S. T. Sampol  


   

20 d’octubre 2012

Darrer diumenge d'octubre

Darrer diumenge d'octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.

La Marina i la Ribera,

l'Horta, els Ports i la Safor,
Vall d'Albaida, la Costera,
la Plana de Castelló.

Albocàsser, Elx i Alzira,

Carcaixent, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,
Almassora i Vinaròs.

El Garbí i el Puig Campana,

el Montgó i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.

Darrer diumenge d'octubre,

el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.



Al Tall. Darrer diumenge d'octubre.

16 de setembre 2012

Moviment del port


Miralls i núvols
al gris del cel
i al gris del mar

El fum i les sirenes

i el fosc dibuix
dels estibadors del moll

Les grues mouen el bec


Remolcadors i gavines


Aquell vaixell tan negre

qui sap d'on ve?

Aixeco els ulls al cel

el sol és nou cada dia

1952


Albert Ràfols-Casamada. Signe d'aire : obra poètica, 1939-1999, 2000