Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia mediterrània. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia mediterrània. Mostrar tots els missatges

30 d’agost 2020

Barceloneta

                             a la mia mare, Anna Maria

Té certament un encant
únic entre mil altres
Barceloneta al sol de mig agost.
Cada escoll, cada platja és diferent,
mes única és la llum
que madura en l'espai
d'aquest cel, d'aquesta mar,
expressió de puresa cristal·lina
quan, en l'arena ardent,
sense noció de temps,
m'inebrieig d'atzur.



Francesc Manunta, dins,

La tercera illa : poesia catalana de l'Alguer.(1945-2013)2013

Ed. Joan-Elies Adell

11 de setembre 2019

Marinera

Marinera, a l'hora que desfermes les sivelles
creix la sang aigualida que obscureix l'arena.
Al ventre dels vaixells s'hi couen llunes,
grinyolen els ferros i s'hi juga la sal
i el pa i la suor i l'enyor i
les distàncies acrescudes i els rostres
que canvien. A cada viatge
nou o vell, cada pell és una carta de navegar,
i els ulls es fan més clars i el somriure
es desplega
com un vol en silenci.


Meditacions mediterrànies



Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau : Tarraconis vrit amor, 1978


11 de març 2017

La gran cursa del mar

Escultura amb dofí i infant a l'illa d'Hidra (Grècia) per Teresa Grau i Ros
                                  A Amàlia Tineo

La gran cursa del mar sempre distinta
(jo he navegat la Grècia catalana),
m'atrau per les sirenes impossibles
i pels dofins lluents -fulgor d'espases-
i els blaus, sempre més blaus, de les llunyàries.
Ara navego en mi mateix una aigua
més nua i transparent, més impalpable.
Una aigua com un aire. Matinada
del cor, en pau, sense vaixell ni onada;
sense dofins ni rems, corda ni escàlem;
una aigua només aigua i aigua i aigua.

                       16-18 de gener del 1943


Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista, 1997





17 de juliol 2016

Mediterrània

Estàs gitada
al meu costat.
El cap es recolza
al coixí, una mica en alt
per a llegir més còmoda.
Una música calma,
de fruita fresca o de vi de gel,
acompanya aquest matí
de llum sense meandres.
Per què la mar
és ara la paraula que esclata,
l'inesperat ocell en el balcó,
l'ona convulsa que evoques?
És el teu cos.
És la teua pell
que diu l'aigua i m'ompli el bol
de la mirada.
Hi ha un horitzó de sols
i una cala que només coneix
un pescador de fortuna.
Una flaire de pi
que ens puja les cames, una mà
de seda entre els replecs de la brisa.
Secreta Mediterrània,
carn de la sal, freda
entre les dents, intensa esgarrifança,
tota la vida que en tu estime.


Ramon Guillem. Celebració de la mirada, 2005

25 de juny 2015

Espera

T'espero al vial, embrunida noia d'estadi i de platja;
t'espero amb els meus músculs i el meu sol, 
harmonia vigorosa de cames àgils i aire als cabells,
forma amb sentor de Mediterrània i ginesta, pell
de mel i rosella, que pots sostenir com jo crepuscles
i onades, llançar un crit de triomf a tres-cents metres
i callar mots inútils.


Fragment




Pròleg: Llorenç Soldevila

07 de novembre 2014

17 d’abril 2014

Música de serenades


Alghero sunset

Música de serenades
que cantes pel carreró
contes d'amor i de fades,
mentre t'escolta un llantió.

Tu sola despertes del son.
les belles, sense laments.
Minyones de tot el món,
somiant, et senten contentes.

No importa que sigui un violí
o una guitarra qui canti,
perquè tu ets sempre allí,

i no te canses de contar
rondalles d'amor, de fades.
Música de serenades!...



Antoni Bal·lero de Càndia, dins,

La tercera illa : poesia catalana de l'Alguer (1945-2013)2013

Ed. Joan-Elies Adell


01 de març 2014

Ses salines

Blau marí quan el fons és cel
que baixa al corall de l'oxigen.
O un verd obscur si l'horitzó
avança pel bosc de les algues.
I tots els clars del blau quan viu
en la mar l'arena del sol.
Colors amarrats en els ulls
d'un trenc de platja que s'estén,
com un arc, entre la pineda
i la maresma, fins a fondre's
en el blanc marí de la sal.



Vicenç Llorca. Atlas de agua. 1998

Text en català i castellà.

28 de febrer 2014

Cova blava

La roca oberta.
Claustre marí,
incendi de la sal
en la fibra calcària.
La llum estesa en arc a la sortida.
Reducte retallat pel so de l'aire.
Fred turquesa. Profunditat de peix.
I l'aigua dins la boca
d'un cos esdevingut
un bell i estrany
mamífer blau.



Vicenç Llorca. Atlas de agua. 1998

Text en català i castellà.

24 de febrer 2014

Mitjorn

Eren platges de sol
instaurades en el blau
davant Mallorca.
En el sagrat ofici del primer bany
que recupera el primer estiu del món;
el sud escrit damunt l'arena
en blanc, i el mar que ve d'Orient.
No hi ets.
De lluny, igual que tu, eren
els que tornaven.


Son Bou, Menorca




Margarida Ballester, dins,


II Festival de poesia de la Mediterrània. 2000

23 de febrer 2014

Paratge somniat

Blaus de l'Alguer al capvespre per Teresa Grau Ros
Blavegen els estanys. En llur suau estesa
                    el cel s'emmirallà.

Per sempre més hi és. Oh càndida nuesa!
                   oh tendre sospirar!

Paratge somniat. Potser t'abelliria
                   son auri parament.
En platges de coral hi dorm la llum del dia;
                  la posta s'hi encén.

Hi creixen tarongers; hi tanca la magrana
                 els seus castells rodons.

Les prades que s'hi fan no saben la rotllana
                   de les estacions.

Extàtica beutat! Ton cor enyoraria,
                  però, l'instant fugaç,
l'espurna del desig, la rosa que es marcia,
                  el braç damunt el braç.

Per'xò quan ve la nit hi ha un dring petit d'esquella
i l'ona de la mar, en veure el primer estel,
corones deixarà, per tu, de vidiella
                   i rams de xuclamel.





Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993), dins,

Antologia general de la poesia catalana. 2012

12 de gener 2014

ES DOLL

Oh gerra de terrissa envernissada,
olorosa de vi, d'olives, d'oli;
deixa que pel teu broc lluent s'envoli
la dolcesa del món ben decantada.

Fores etrusca i grega. Quines regles
del sentit popular et donaven vida?
Eres rústica i noble, definida;
venies de molt lluny, del fons dels segles.

La plenitud de la corbada forma
-oh vas rodó i vetust que el vi perfuma-
és del Mediterrani imatge i norma.

En el comerç del món, quan corb i guatlla
travessaren el mar florit d'escuma,
ja et duien les sirenes a l'espatlla!




Teresa Badia i Vidal
Manresa
Finalista 1997


Tres anys de poesia marinera. 1999

28 de setembre 2013

Lo pus bell catalanesc del món

Lentes alzines, maternals figueres,
pollancres cristal·lins, dring de font viva,
esclarissades ombres de l'oliva,
armat esvalot mut de romegueres,
el pomerar pintat, fresques pereres,
arrodonida eufòrbia, pleta freda,
amb flors l'albó com d'engruixada seda,
roques llises, capblaus, esparregueres,
pedra amb un liquen, groc com la moneda
del temps que calla entre les caderneres,

blaus, espigats espígols, llentrisqueres

mates enceses, escanya-rossins,
fua aturada dels cabridencs pins
que s'enfilen amb xiulo a les voreres
d'arran de mar, esmusses carritxeres,
escambuixades penyes, vent gregal,
mar: esperit escènic, fonda sal,
roques brescades, conques salineres...
Ran de rel com llengua romanial
pateix flor el romaní de les caeres.


Blai Bonet. El jove, 1987


31 de març 2013

Darrer comunicat


Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius
s'ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats
han deixat lliures em saltaven, sorpresos, per entre les
cames. Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells
i els novells, i els recs, els córrecs i els torrents, com
si fos la darrera vegada. Sentia degotar l'aigua d'una
sequiola, la fressa d'un ocell que no encerta la branca,
les darreres cigales i els primers grills vesprejants.

(Fragment, p. 67)

J.V. Foix, dins, Dotze poetes catalans contemporanis.1, 1979

23 de març 2013

De la terra que s'obre,


De la terra que s'obre,
de la tija espiral que s'enlaira,
de mans xopes de llum,
d'uns ulls lents dins la nit
d'una aroma d'onades,
es congria el color dins la pedra,
una creu,
una espurna que esclata
en pètals de ceràmica.

Entre uns plecs minerals,
emergeix una imatge sorgida d'un somni.

La matèria es transforma,
es desclou una flor.


Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava, 1997

15 de febrer 2013

Des de Roses

costa brava

De matí en matinet, tot just la mar es llevava,
sortia del llençol net per rentar-se bé la cara,
i ara es voldrà pentinar; les sirenes, totes elles
amb pintes de corall blanc, la deixen lliure d'estrelles
i la immensa cabellera, feta d'escuma i argent,
lliris de lluna a la trena, cabells d'aigua transparent.
Avui vol un nou vestit, potser aquell de tons daurats
o el blanc amb puntes, tan fi, o el blau cel, ple de brodats.
Les sirenes ai!... li canten, cançons de bells mariners
perduts entre roques blanques, que no tornaran més
perquè els tenen ben lligats, entre els coralls i les xarxes.
Varen morir enamorats, somrient dins de les barques.
La mar ja neta i polida, vestida i ben pentinada,
la seva tasca no oblida, des de l'alba a la vesprada.
Bon dia primera onada, sap que tothom l'encoratja,
per la primera besada, ja l'està esperant la platja!


01 de novembre 2012

Sobre l'arena a fosques

Sobre l'arena a fosques,
la lluna ha obert camins
que travessen la mar
-línies d'aigua i sal
que parteixen les ones.
Sobre les ones negres,
el cel ha obert espais
que blanquegen estrelles
-lliris de neu i calç
que acompanyen la lluna.



Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002

20 d’octubre 2012

Darrer diumenge d'octubre

Darrer diumenge d'octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.

La Marina i la Ribera,

l'Horta, els Ports i la Safor,
Vall d'Albaida, la Costera,
la Plana de Castelló.

Albocàsser, Elx i Alzira,

Carcaixent, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,
Almassora i Vinaròs.

El Garbí i el Puig Campana,

el Montgó i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.

Darrer diumenge d'octubre,

el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.



Al Tall. Darrer diumenge d'octubre.

07 d’octubre 2012

Cabanyal

El nostre és un mar calm.
De tempestes serenes
i maregasses quasi mudes.
De llances de llum
amb la nuesa del sol.
De vaixells d'àncora ferma
sense sal en les ferides,
i cases obertes
des de la primera estrella.


(Fragment)


Ramon Guillem. Celebració de la mirada, 2005

13 de juliol 2012

Dona que mol gra

Terracotta del s. V aC.
Atenes. Museu Nacional

Les ombres del captard couen el pa
d'aquest silenci a estones tan difícil.
Quan tot s'assembla a tot, la teva mà
retalla, en la grisor d'aquest monòton
vaivé del pensament, els quatre gestos
precisos i senzills perquè tot torni
a ser essencial: la llenya, el foc,
el llibre inacabat, l'hora dels bous.

De lluny estant, el fumerol galleja
i escriu, pels tenderols, que no hi ha res
d'efímer, si tu vols.


Domini càlid.

Jacint Sala. Filferros de llum, 1994