Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia sublim. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia sublim. Mostrar tots els missatges

16 de novembre 2021

Verger

Et sembraria de besos
perquè et florira en la pell
tota l'estima dels segles.



Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1997

Premi de Poesia Marià Manent 1997 de Premià de Dalt

16 de maig 2021

s'esmicola el temps

s'esmicola el temps, iaia.
no tinc les mans a punt.
per recollir les miques de tu
que apareixen. de sobte.
entre la menta. i la moc.
per recollir l'olor dels dies vius amb els ulls.




Núria Armengol Freixas. Fractura. 2017

11 de maig 2021

Plantaré el cos

Torrent de paraules que s'estimen
 i xoquen les unes amb les altres,
es disparen i s'esfilagarsen.
Encara no tenen dents i bramen.
Us acarono per fora,
petites paraules,
estels refulgents
dins el ventre d'amor,
escolteu la pell que es bada
en l'horitzó silent.
A dins l'aigua salada
batec d'emocions,
vida diminuta
que s'enfila. 


Martina Escoda, dins,

Màscares i reclams : vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló. 2011

Pròleg de Carme Riera.

23 d’abril 2021

Verda d'arbres

Verda d'arbres és l'aigua on el sol abandones,
pàl·lid reflex de fulles en pretext de mirall;
nedes, i els braços alcen, a cada impuls que els dones
—cop segur d'ales blanques—, carenes de cristall.

Un pur record de nacres el pensament et vela,
els cabells et segueixen dòcilment adormits;
sobre l'aigua que talles, una vivent estela
perfà aviat la calma malmesa pels teus dits.

Respires l'hora blava i aquesta pau del món;
al fons de l'òpal cerques l'escomesa que fon
el teu cos radiant amb la claror malalta.

Tanques els ulls al sol que et besa silenciós
quan, en sortir de l'aigua, al llarg del braç et salta
un breu tresor de perles dolçament cautelós.


Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Ed.: Abraham Mohino i Balet

30 de gener 2021

Arbre que li ha caigut un llamp

Una meitat s'ha cremat, i l'altra meitat no.

Una meitat serà lletja i esmussada
                                      i l'altra tant se val.
No es pot guardar per sempre la bellesa.

La meitat dels ocells han fugit espantats, n'ha quedat l'altra
i ara han d'esperar.

Encara han de passar moltes coses ací;
els racons ferits han de cicatritzar,
les branques cremades han de caure.
Tot es cobrirà de molsa, fongs i bolets.

Fins que un dia serà com si un jardiner del cel,
portant amb el vent pol·len, plomes, llavors i pols,
un dia clar i daurat, finalment l'hagués perfeccionat
donant-li una nova forma primitiva:
sobre les ferides encara una mica d'heura.


Nikica Petrak, dins,

Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 79

Trad. Pau Sanchis

28 de desembre 2020

Gener a Llançà

Recorda aquell diumenge de gener, ran del mar,
ja florit de mimoses resplendents, amb els arços
plens d'estrelles rosades
i el corb marí eixugant-se al sol, ales esteses.
Cridadissa d'infants, al jardí, i una branca
d'ametller. L'escalfor
dels tions a la llar quan el capvespre allarga
les ombres dels xiprers, part de fora, i dels pins.

El dia que ha nascut i crescut amb el sol
com un infant feliç, raïm madur al migdia,
adult ha esdevingut en la tarda encalmada
i sense espasmes ha mort lentament
per no entristir-nos, rere les muntanyes.


Maria Àngels Anglada. Arietta. 1996

Epíleg de Joan Bastardas

17 d’octubre 2020

Classe de piano

                                           Tinc vuit anys


Classe de música a cals veïns, els senyors J.
soc per primera vegada a casa seva
que fa una olor diferent a la nostra (la nostra no en fa,
així m'ho sembla). Aquí hi ha catifes arreu,
gruixudes catifes perses. Sé que ells són armenis,
però no sé què vol dir això. Els armenis tenen catifes,

en l'aire encara corre la pols portada
des de Lwów, una pols medieval.
A casa no tenim catifes ni edats mitjanes.
No sé qui som nosaltres —tal vegada uns errabunds.
De vegades penso que no hi som. Tan sols són els altres.
Hi ha una acústica fantàstica a cals veïns nostres.

Hi ha silenci en aquesta casa. A l'habitació hi ha un piano
com una au rapinyaire mandrosa, amansida, i a dins,
al bell mig, descansa la bola fosca de la música.
La senyora J. em va dir, just en acabar la primera
classe o la segona, que millor que estudiés llengües
perquè no tenia talent per a la música.

No tenia talent per a la música.
Millor que estudiés llengües.
La música sempre serà en un altre lloc,
inassolible, sempre a casa dels altres.
La bola negra quedarà amagada en un altre lloc,
però potser hi haurà unes altres trobades, uns altres
                   descobriments.

Vaig tornar cap a casa amb el cap cot,
una mica trist, una mica content —a aquella casa
on no hi havia l'olor de Pèrsia, hi havia quadres d'aficionats,
aquarel·les, i pensava amb amarguesa, amb satisfacció,
que només em quedava la llengua, només les paraules,
                    imatges,
només el món.


De Niewidzialna ręka (Mà invisible), 2009
Tr.: Xavier Farré

Adam Zagajewski, dins,
XXXIV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2018

16 d’agost 2020

L'amor del lledoner extint

Pogués a la teva ombra,
mon lledoner amat,
saltant mig segle enrera
─ per tu mig segle envant ─
desfer la torbonada
que a mort et va portar!
Series ara l'arbre
més bell d'aquest voltant,
i jo fora menuda,
tornada als meus quatre anys.
Vers tu rossegaria
la pell de l'ensellar,
aquella pell negrosa
com tos lledons gemats.
Quin dolç allargassar-m'hi
les hores tardorals!
En curullada embosta
ton fruit arreplegat
per terra escamparia,
joguina rodolant.
Oh fruit, verd com la fulla,
com la claror daurat
i a la fi bru, dolcíssim,
que els colomins volats
del niu, amb golosia
anaven bequejant!
Arbre de soca dura,
pomposament fullat,
que el goig de tes baldanes
donaves per l'altar;
que fores, amb la torre,
honor del vell casal;
amor de la infantesa,
no mai desarrelat,
com més la gent t'oblida
més d'enyorar-te em plau;
arbre extingit que fores
pomposament fullat,
si encara bressolessis
ma son de cap al tard!


Maria Antònia Salvà, dins,

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

01 de maig 2020

Vida

De sobte dius: "Si era això!
Ja no me'n recordava!
Tant escandir, comptar amb els dits,
amb les neurones, mirar agenda
tot el dia! Si era això!
Sentir que puja del no-res
un tot a preu desfet
en mil corpuscles celestials.
Benésser en el cos
sobrevolat per un esperit que res no jutja.
Era això l'úter potser, i el primer tel.
Després és un vaivé:
qui sap si mai fixa el dibuix.
I penses en un quadre
que ja no admet cap més retoc".



Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

07 de febrer 2020

Planeta terra

Hi ha un país
cremat de cendres
molt enllà de les estrelles
on continua una guerra experta
davall abandonada
sereníssima, perfectíssima
Aquest meu país
plora gotes de rosada
Abandona tots els folls
menys un, que menarà el canvi
Allí, per damunt del brogit
un país dolç ornat de pau
espera nostra bellesa

Somriures.



Lionel G. Fogarty, dins,

17è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2001
Dir.: Gabriel Planella

27 d’agost 2019

Tota llengua

Tota llengua quan la respirem
     és breu com diem mare
              fins al retorn.





Nicole Brossard. I de sobte soc aquí a punt de refer el món. 2017
Traducció d'Antoni Clapés

14 de juny 2019

Dius

Dius mar
i dius veu,
i cel i muntanya
i pluja d'incendi
la nit retornant.
Dius terra
i dius homes
com arbres que esperen
un riu ros i sang.

Dius poble
i et dius.



Marc Granell. Poesia completa 1976-2016, 2017
Pr.: Francesc Calafat

31 de maig 2019

Qui té por de T. S. Eliot?

Feliç qui sap
desitjar un cos
amb l'ànsia que t'ofreno.

Feliç qui sap
escriure sempre -i seduir en escriure'l-
com al primer poema.

Feliç qui sap
córrer per boscos, estimar els arbres
i tornar amb la sentor d'espígol.

Feliç qui sap
resseguir un cos, i recordar-lo
en el tacte, i dibuixar-lo en el somni.

Feliç qui sap
anar a la mar i tornar
per dir-te, tan sols, que t'estima.

Feliç qui sap
estimar, tan humilment
com jo voldria.



Marta Pessarrodona. Poemes 1969-1981. 1984

04 de maig 2019

Tots els moments de goig

Tots els moments de goig,
tots els intensos moments d'amorosa identitat,
pels quals m'has fet estimar el temps,
perquè sense el sentit que els dona el temps,
sense poder passar, ni haurien existit, ofegats d'unitat.

Sobretot és això el que et dec.

Els altíssims instants de tu,
pels quals m'has arribat a fer sentir
feliç de ser mortal.




Carles Camps Mundó. La mort i la paraula : obra poètica (1988-2018), 2018
Pr.: D. Sam Abrams

10 de març 2019

Èxtasi blanc

El pol·len entra pel nus de la fuga
i les bombetes rebenten,
harmonioses, al cant de la radiació solar.

Un taronger s'enlaira

amb l'estrebada insensata
de 542 becs de garsa i m'hi sumo,
arrencant el tronc
amb les dents beneïdes.

Quina mística més cèlebre,

desplaçar-se de casa,
arrossegar el niu,
pintar el camí amb sons tous
i indesxifrables.

La meva feina és intentar.




Anna Gual. Molsa. 2016

Epíleg: Gemma Gorga
Il·lustracions: Ana Cabello

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2016

21 de desembre 2018

Veritats de llum

                    Arribar a la puresa de la mirada no és difícil,
                    és impossible.
                        W. BENJAMIN


Viure és veure'ns morir amb veritats de vidre
ーla claror de ceguesa que porta al mar desembreー
clavills salats de gel, arraps rojos de pena,
plors de natura morta amb l'esperança viva.

Viure és sentir el ròssec del corc al llit l'ombra,
l'esdevenir pausat de l'ésser sobre l'ésser
sabent l'arrel del dubte, el perquè de la terra,
preguntes que flamegen a la humitat del vespre.

Viure és conèixer límits encadenant altures
als cercles de l'origen que l'il·lusori esborra.

Viure és llançar rancors fora el caliu dels òrgans.
Viure és saber la llum dels rostres en penombra.





De Claustre. 2007

Isabel Garcia Canet, dins,

Mig segle de poesia catalana : del maig del 68 al 2018. 2018

Introducció, selecció i edició: Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura

12 d’octubre 2018

Dir la llum de la natura

Dir la llum de la natura
sense descriure'n el paisatge.

Dir presències humanes

sense posar-hi ningú com a pretext.

Dir espais habitats

sense dibuixar estructures d'habitacle.

Dir els colors que tens arran de mà

sense dir la mà que els il·lumina.

Dir l'essència del nucli

sense descriure'n l'itinerari.

Dir, tan sols, a frec de ploma,

el perfum de les paraules.





Gerard Sala. Amb la veu als ulls. 2001


Pr.: Albert Ràfols-Casamada
Il.: Gerard Sala
Premi Betúlia de Poesia 2001 de Badalona

07 d’octubre 2018

Mentre t'explico

   Mentre t'explico un conte, veig en la penombra
els teus ulls, molt oberts.
   Mirant-te, com em reca el futur!


   Res comparable

a aquest plaer tan fràgil:
   mirar els teus ulls.



J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

Premi Jocs Florals de Barcelona 1996

12 de maig 2018

La brisa

La brisa ardent abraça els entaulats
i posa als llavis humits
un perfum de darrer dia del món.




La brisa ardenta abraça la taulejada
e pausa sus las labras mostosas
un perfum de darrièr jorn del monde.



Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Traducció i próleg: Albert Mestres

25 de febrer 2018

Do del poema

          ¿A qui diré sinó a tu
l'hora plorada en la solitud invisible,
amor, on creix i calla el desig impossible,
on tot verd és nocturn i tot astre insegur,
on la set de més set fa el desig impossible?

          Tu em crides, vera amor reial!
Puc fugir: tot lligam crema en ta flama encesa;
ah, puc morir: tot fruit m'és dat en ta dolcesa!
Però resto en ta vida i neixo al que més val
des del centre secret de la teva dolcesa.

          Vivent no dels somnis d'abans
et portaré, amor, l'inefable poema,
sinó de la teva hora pura en sa tija extrema,
i del treball humil fet per les meves mans
per imitar la flor ーoh inefable poema!


De Del joc i del foc, 1946



Carles Riba, dins,

Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992
Ed.: Jordi Bacells i Albert Roig