Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pollancres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pollancres. Mostrar tots els missatges

21 de març 2020

Retorn a Catalunya

Ja veig damunt la serra de foc el nostre pi.
Oh gent que per les feixes daurades feu camí!
Em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, oh noia catalana.)
Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,
entre pallers de bona companyia,
i cada mas ateny en curta rodalia
bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.
Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades,
dir tes llaors, oh terra de salut!,
enmig de coses fosques i vides oblidades
com aquest grill que canta dins un camí perdut.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Edició de Joan Ferraté.

25 de novembre 2017

Sonet VIII


                                    Feliçment, jo soc una dona.

                                         M. AURÈLIA CAPMANY



Voldria ser pluja per tornar-me de vidre,
voldria ser de lluna per vestir-me de nit,
voldria ser de pedra per sentir-me en la terra
i tramuntana o boira per venir de molt lluny.

Voldria ser paraula per estimar el silenci,
voldria ser pollancre per poder abraçar el vent,
voldria ser gavina per no conèixer límits
i mirar-me les coses des dels ulls d'un infant.

Només soc una dona, per sort soc una dona,
i tot el que desitjo ho trobo dintre meu:
jo també soc de pluja, jo també soc de terra

i dono, com un arbre, un fruit no madurat;
soc com la nit, obscura, llunyana com un astre,
com un ocell que emigra, com un infant perdut.




Carme Guasch. Poesia completa, 2005

28 de juliol 2017

Soc al caire del cingle

Soc al caire del cingle. Avall serpeja el Fluvià, ample
i mandrós, d'una resclosa a l'altra.


Entre rescloses
i pollancres de mel,
  l'aigua s'encalma.
Només van riu avall,
a poc a poc, els núvols.




J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

16 de maig 2017

Cap música no hi ha com el silenci

Cap música no hi ha com el silenci,
aquest acord perfecte de les veus.
Tot ho sublima i ho concentra, tot,
des del bri d'herba a la més alta estrella,
fonent l'espai i el temps en l'èxtasi més pur
dins un instant profund d'eternitat.
Brollen les aigües d'una deu oculta
cascadejant pendís avall i fent-se
remor suau entre pollancs de pau
en la infinita i verdejant planura.
El vent afina els cinc sentits. El cor
és tots els cors que canten a l'uníson,
esmortuïts el rogallós gripau
i el grill, aquesta corda de violí que es trenca.
Després del pianíssim del capvespre,
just quan la simfonia recomença,
els rossinyols són roses.


Climent Forner. Amb peus lleugers com els dels cérvols, 1993

31 de gener 2017

BERGHAIN

Pollancres puntant fugues de riera
i una certa capacitat per la distància.
O una blanca línia divisòria: polsim
enllà del marbre sagradíssimament borni.



Maria Sevilla. Dents de polpa, 2015

16 de desembre 2014

Fulles de poll

Del bell cim del poll tan alt,
les fulles cauen lleugeres;
per morir ballen un vals
dins la llum de les praderes.
Cada fulla enfredorida
s'ha tornat un cor daurat
fet amb la mateixa mida
dins un tall de sol robat;
robat al pas de l'estiu
i servat amb la rouada...
Fruita en la fred madurada,
son color es torna més viu,
cada trenc de matinada,
fins que les mans de l'oreig
la cullin dins la brancada
amb murmuri de festeig.
Fulles de poll de tardor,
de l'any el darrer somriure,
l'últim raig de tebior
de l'estiu que ve de viure.



Francesc Català. Poesia completa. 1989

Pròleg de Jordi Pere Cerdà

30 de juny 2014

Goig

Frueixo de beutat
sense amanir ni res.
Un pedaç de cel blau,
més olorós que el pa,
l'ombra que va guanyant
el fons de la vall,
i el crepuscle agafat,
amb un art de colors,
al pal gris d'un pollanc.

(Fragment)

Jordi Pere Cerdà. Paraula fonda = Sens profond, 1997

11 de maig 2014

Els camins

Plau-me seguir els camins que els camps parteixen,
    ignorant cap on van,
amarats d'un perfum de terra molla
    i d'un errívol cant.
I prenen uns colors de coure càlid
    d'un bes del sol ponent,
i celen amb amor, sota les branques,
    el fresseig de la gent.
Plau-me seguir els camins que per la vinya
    s'enfilen costa amunt,
i tenen per la set i la mirada
    un bell gotim a punt.
Plau-me seguir els camins entre pollancres
    vetllant un rierol,
i coneixen el vol de les becades,
    el joc de la pluja i el sol...
Amo tots els camins, fins els més aspres,
    mentre siguin oberts
i posin tremolor de fruita nova
    als meus sentits desperts.


III


p. 81


Rosa Leveroni. Poesia. 1981

Pròleg de Maria Aurèlia Capmany.

04 de gener 2014

Ja és temps

Осина - Aspen - ready for spring
Ja és temps de sentir el mot sense resposta,
temps d'esperar el motiu que no és possible,
d'endevinar fullam nou als pollancres,
bé que la tardor n'ha escurat les branques.
Quin anhel se'ns marfon potser debades,
quin desig s'endevina sense viure'l?
Vespre del temps en l'hora més humana
quan el viure sospesa les collites
i ensems recompta els mòbils imperfectes.
Un rastre humil perdura pels camins
que l'home, que tot home, en fa recapte.
Després de tot -al límit de les coses-,
cal ser fidels al do de l'esperança.

Al bosc més fosc s'hi troben clarianes,
cap riu no torna mai a la deu nada.


Pere Vives Sarri. El temps i la joia, 1999

28 de setembre 2013

Lo pus bell catalanesc del món

Lentes alzines, maternals figueres,
pollancres cristal·lins, dring de font viva,
esclarissades ombres de l'oliva,
armat esvalot mut de romegueres,
el pomerar pintat, fresques pereres,
arrodonida eufòrbia, pleta freda,
amb flors l'albó com d'engruixada seda,
roques llises, capblaus, esparregueres,
pedra amb un liquen, groc com la moneda
del temps que calla entre les caderneres,

blaus, espigats espígols, llentrisqueres

mates enceses, escanya-rossins,
fua aturada dels cabridencs pins
que s'enfilen amb xiulo a les voreres
d'arran de mar, esmusses carritxeres,
escambuixades penyes, vent gregal,
mar: esperit escènic, fonda sal,
roques brescades, conques salineres...
Ran de rel com llengua romanial
pateix flor el romaní de les caeres.


Blai Bonet. El jove, 1987


14 d’abril 2013

Els verds de l'Empordà

Si per atzar passeu per l'Empordà
veureu tants verds que no els podreu comptar.

El verd tremoladís, adolescent
que es gronxa en els pollancres del torrent.

El verd rosat que espurna el tamariu
i anuncia les tardes de l'estiu.

El verd de les bardisses, aspre i tosc,
que va del verd més clar al verd més fosc.

El verd del prat que regalima llum
i quan la dalla hi passa treu perfum.

El verd de l'olivera platejat
que duu a la plana un to d'austeritat.

El verd erecte, fosc, el que té més
desig de flamejar sobre els xiprers.

El verd dels plàtans que posava un fris
d'ombra i frescor als camins d'aquest país.

El verd del mar que entranya tots els verds
iridiscents solemnials, deserts.

Si per atzar passeu per l'Empordà,
veureu més verds dels que jo us sé contar.




M. dels Àngels Vayreda i Trullols, dins,



Compilador Esteve Albert i Corp

24 de novembre 2012

Novembre

Pollancreda a la Noguera Pallaresa

A Francesc Galí

Amb la fredor agemolint la tartana,
oh com és dolç arribar al camp obert!
Veure que el camp de tardor us encomana
aquella gran melangia de verd.

I ja de nit, entrar dins la masia
i vora el foc sopar ben aviat,
sentir amb el vent com la porta cruixia,
sentir el gemec del baldó mal posat.

Pujar a la cambra ben ampla i ben neta,
on tot ressona i on tot us ve gran,
sortir al balcó i meditar una miqueta:
veure una estrella i un núvol plorant.

I ja després enfilar-se a l'altura
del llit enorme i colgar-hi bé el cos,
el llit és fred i la màrfega és dura,
però és tot ell amarat de repòs.

I quan veieu el bell somni que us guanya,
us serà grat, poc abans de dormir,
sentir com entra la pau de la muntanya,
i anar pensant que demà de matí,

quan les finestres haureu desbaldades,
i l'aigua salti pel rostre calent,
ja albirareu pollancredes daurades
i vols d'ocells escampats sota el vent.

novembre, 1915



Josep Maria de Sagarra. Obres completes. poesia. 1972

Novembre

Quan obrim la finestra, el sol ja asseca
les fulles moribundes dels pollancres,
els pomerars terrosos i el camí
que puja fins als boscos de la serra.
Però no farem tard:
viva, serena, humida, transparent,
la lluna del matí, al cel de casa,
com una gota immensa d'esperança,
encara ens il·lumina amb llum d'ahir.


Pere Rovira. La mar de dins, 2003


10 d’agost 2008

El conhort

Qui de lluny l'amor esguarda
i li reca ésser-ne franc,
que se'n vagi a mitja tarda
a esperar sota un pollanc;

que somrigui a les pruïges

d'un oreig sempre amatent
i ajagut entre les tiges
els seus ulls vagi cloent.

I el pollanc de noble alçària

que prou sap de compadir,
donarà, per encantària,
un conhort al dolç mesquí.

Si cloeu les vostres nines,

el pollanc es posar a fer
un brunzir de sedes fines
de l'amada que ja ve.

I el fullam és, quan oneja

amb melòdics regalims,
boca amant que xiuxiueja
coses fútils i sublims.

El cabell del trist, l'esbulla

vent o tany. El front malalt
rep un bes: és una fulla
que caigué del cim més alt.

Hom desperta. Dins la pia

fosquedat de tendres vels,
de l'amada que fugia
veu els ulls, en dos estels.



Josep Carner. Cor quiet. 1984