Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pomeres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pomeres. Mostrar tots els missatges

15 de febrer 2020

Receptes vegetals

Amb les fulles del til·ler
es perfuma el ximpanzé.

Amb fulles de la pomera
ja arriba la primavera.

amb fulles del codonyer
brilla el barret del barber.

Amb les fulletes del pi
es fa l'ombra del camí.

Amb fulles de la perera
el mal fuig del lloc on era!




Antonio Rubio. Versos vegetales. 2001


I traduïda al català per Vanesa Amat, dins,

Quin embolic! poemes, contes i altres textos per llegir rient. 2019

Il·lustracions: Morad Abselam



24 de gener 2020

L'olor de la pomera

Amb peu alat he entrat als teus vergers.
A l'airecel el blau és net i fi.
Entre les branques, canta un violí
que amb notes tendres posa fre a l'excés.

Remoreja la font entre els xiprers.
A l'estanyol dos cignes fan fremir
l'aigua que delimita el seu destí.
El sol s'amaga darrera els fruiters.

I tu, nua a la gespa, generosa,
perquè ets pensada, et lliures amorosa
al joc, i et beso els llavis i els estels

dels teus pits, i et corono amb tarongina.
En la pau de la tarda que declina
l'olor de la pomera inunda els cels.



Josep Grau i Jofre, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 79, p. 53.

27 de desembre 2019

Vistes al mar, 1 i 2

                      I

Vora la mar eternalment inquieta
somnia eternalment l'inquiet poeta
              de l'ànima geganta,
vegent florir-hi la pomera blanca.
lo seu somni de flor enlluernadora,
mentre ell floreix l'estrofa encisadora.

                     II

El mar és el poeta de la creació
i 'l poeta és el mar en l'ànima de l'home.
El poeta i el mar tremolen d'emoció
vegent a vora seu lo germe de la poma
              florint superbament
              l'eterna temptació.


Glosa



A la primera edició del Llibre blanc aquest poema
va amb la següent nota de V. Català: «És un comentari-contesta
a altra poesia d'igual títol que dedicà a l'autor D. Joan Maragall».



Víctor Català. Llibre blanc ; Policromi ; Tríptic. 2018

Edició d'Enric Casasses.

08 de març 2019

El jardí de Nausica

                     Homenatge a Marià Villangómez


El mot damunt del mot s'empelta i riu.
Cap paraula no es mor que no en floreixi
una altra al seu costat, de terra i d'or.
Suau com préssec, aspra d'aranyons,
bessons d'ametlla, cireres enceses...
Passejo entre els versos, mot a mot,
flairo l'aroma alhora tendra i seca.
Les mans allargo a la pomera en flor
i en fruita saborosa del poema
i en volen, cel amunt, ocells innúmers.
«Enllà veuen el mar que els alts penyals afronten»



Maria Àngels Anglada. dins,

Desvetllant poemes : tria de versos per a un recital. 1999

Edició: Núria Feliu

06 de desembre 2018

La llegenda de la síndria

Conten que fa anys i panys,
 als jardins d'un gran palau,
     un rei plantava melons
tots ells amb pell de gripau.

Va passar que la princesa
    no tenia pretendens
   i si un d'ells s'acostava
li ensenyava (grrrr!) les dents.

    El bon rei s'amoïnava:
—Jo no vull que estigui sola...
   I plantant els seus melons
   del tema en feia una bola.

La princesa el temps passava
      entre les plantacions
    de pomeres, cols i raves,
    però sobretot de melons.

     Els cantava melodies
     i els netejava les pells.
     Fins i tot el rei ho deia:
—Guaita quins melons més bells!

   Però un dia la princesa
va entrar en enamorament.
  Se li van pintar les galtes:
—Quin meló tan contundent!

   La fruita era grandiosa.
     Mutació de la natura.
   La princesa que l'agafa
i fa un bes amb molta cura.

  Va ser fruit d'aquell amor
que el meló es tornà vermell
    amb una polpa sucosa
      i una finíssima pell.

Quan fou temps de la collita
  la princesa en va fer talls
tots formant amples somriures
      lluminosos com vitralls.



Núria Albertí. Amanida de poemes, 2008
Il.: Christian Inaraja

25 d’octubre 2015

Un aniversari

El meu cor és com un ocell cantor
el niu del qual és en un brot vigorós;
El meu cor és com una pomera
amb les branques doblegades de tanta fruita;
El meu cor és com una petxina irisada
que rema en un mar serè;
El meu cor se sent més alegre que tots ells
perquè el meu amor ha vingut a mi.



Fragment traduït per a aquest blog




A Choice of Christina Rossetti's verse. 1970

Introduction: Elizabeth Jennings

31 de gener 2015

Projecte

Hans Christian Andersen (1805-1875) per Teresa Grau Ros a Flickr
Si jo pogués passar mos dies a prop teu,
en el país molt dolç de vaques i de pomes
on a empaitar-se juguen els borrallons de neu,
on fan conversa les boirades i les bromes!

   Ton violí serenaria els meus tumultes;
i en uns camins que anessin dubtant i serpejant,
et donaria versos, amb llàgrimes ocultes,
i tu besades fresques de germaneta gran.

   Vindries de puntetes per veure si em sobtaves
guarnida amb cintes roses i campanetes blaves;

   tos ulls, damunt les galtes d'infant, escotorides,
foren el cel damunt les pomeres florides;

   i un rajolí de veu, tan delicat i prim,
em contaria històries d'Andersen i de Grimm.



Josep Carner. Poesia, 1992



29 d’abril 2014

Canvi

Apple Blossoms
La pluja cau amb un goig de gatzara
i de biaix corre el sol entremig;
una pomera, de flors tota clara,
       pensa que és d'or cada esquitx.

Els elements barrejaren llurs tresques
i l'un amb l'altre, saltant, es confon;
corren, s'empaiten; amb crits i juguesques
        rejoveneixen el món.

És l'un mortal consirós, l'altre canta.-
Mentre, a ple sol, ve un ocell a fer niu,
sobre un esbart que recula i s'espanta
         hi ha un núvol negre que riu.

Josep Carner. Poesia, 1992

27 de març 2011

Alforja

L'amor és conversar amb els déus
a l'ombrós paradís de mores i pomeres
on els barrancs et porten
les humides olors d'antigues llunes
-degotadís airet de branques molles-
sense pols ni petjades
fora del temps, fora del temps.

III


Margarita Ballester. Els ulls. 1995

23 de juliol 2010

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen,

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen,
han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.



Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol : 1977-1979, 2006
Ed.: Mercè Otero Vidal