Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ponent. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ponent. Mostrar tots els missatges

05 de febrer 2023

Mare Irlanda

Al començament
    jo era terra
                    jeia d'esquena per ser camp
i quan em girava
    de costat
                  era un turó
sota estrelles glaçades.
    No hi veia.
                   Em veien.
De dia i de nit
      els mots em queien a sobre.
                  Llavors. Gotes de pluja.
Bocins de gebre.
    D'un d'ells
                 vaig aprendre el meu nom.
                               Em vaig aixecar. El vaig recordar.
Ara podia explicar la meva història.
    Era diferent
                  de la història que explicaven de mi.
I ara també
    era primavera.
                  Veia la ferida que havia deixat
a la terra quan en vaig partir.
    Vaig viatjar cap a ponent.
                                           Quan hi vaig ser
    amb quant d'amor mirava
                     tots els camps
quan mostraven
                     la roda rovellada i l'esquelet d'un cotxet
                                                 i mirava les gatoses:
distàncies fulgents
      que jo havia estat
                     i que m'havien malentès.
    Torna a nosaltres
deien,
    Confieu en mi vaig mormolar.


——————————————————

Mother Ireland


At first
I was land
I lay on my back to be fields
and when I turned
on my side
I was a hill
under freezing stars.
I did not see.
I was seen.
Night and day
words fell on me.
Seeds. Raindrops.
Chips of frost.
From one of them
I learned my name.
I rose up. I remembered it.
Now I could tell my story:
It was different
from the story told about me.
And now also
it was spring.
I could see the wound I had left
in the land by leaving it.
I travelled west.
Once there
I looked with so much love
at every field
as it unfolded
its rusted wheel and its pram chassis
and at the gorse
bright distances
I had been
that they misunderstood me.
Come back to us
they said.
Trust me I whispered.


Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022

Textos en català i anglès.

Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.

15 d’octubre 2022

Blanquíssimes parets

Blanquíssimes parets caminen entre passos,
m'endinso en els carrers, premo la mà dels murs,
als carrerons estrets eixamplo els braços
i al fons de cada plaça endevino la mar.
Hi ha terrats i talaies més alts que el campanar
que claven puntes vives en l'aire del celatge;
mentre la tarda alena un bleix salat de platja,
s'amaguen les icones en els carrers estrets
i el sol fornit i estricte porta l'olor d'encens
amb salobre de mar al pensament.
                                                       La tarda
és plena de portals, finestres entreobertes,
façanes empedrades i cortines de xarxes
on escric lentament postals d'aigua i maons.
Per les parets dels patis s'enfilen heures fosques,
sentors de tarongina, de romaní i de llor
i el cementiri vell dorm una estranya calma
entre veus apagades per un ruixim finíssim
de fulles i d'onades i remoreig del vent.
Tota la mar s'acreix en un ponent blanquíssim
que es replega en un caire d'horitzó.


De: Tres apunts sobre l'Escala, 1.



Núria Esponellà. Quadern d'Empúries. 2000

Introducció: Narcís-Jordi Aragó

05 d’abril 2022

Escolta

Escolta, Eivissa, la joia
que convoquen les aigües tranquil·les,
l'immarcescible límit de la mar,
el toc d'or a ponent,
bressol que l'illa ofrena
a les darreres llums.

Escolta aquest entotsolament
de silencis, marítima entrada
a la vall, a la ciutat de la vida.
Que el teu plaer sigui llindar
quotidià al nou dia,
als braços carregats d'amor,
a les alliberadores hores.


Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991

Pròleg de D. Sam Abrams

30 de maig 2021

Son

Vencent els colors arriba,
amb llet s'estels, blanc oblit,
l'aigua negra de la nit,
ampla, per rius sense riba.

Vers quin passat pensativa
recules pel teu ponent,
memòria, obscurament,
de tant misteri captiva?

Al llot d'aquesta aigua vaga,
la vida larves amaga
atònites d'existir.

Tot en silenci ho destria
ーombres, arbres, nit i diaー
un bri de llum, sols un bri.


Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Ed.: Abraham Mohino i Balet

05 de desembre 2019

Ponent a migdedosrius

M'arronso com un dit,
i arbre i pedra s'estiren vora el riu
com el rictus de l'ombra.
Em paro damunt les llargues tiges dels joncs
i el vespre s'allargassa com un déu
damunt del pedestal.
M'empetiteixo
com el fil invisible del mapa d'una aranya
i em deixo gronxar per la llum
que desfila a ponent i cau.
Travesso l'aigua i parpellejo:
veig la lluna afuada com el trau
d'un rostre submergit.
Nedo, palpo les algues, mantega fosa als dits.
Acluco els ulls i em veig el crani blanc
en el marbre de l'aigua.
M'enfonso al llit del riu: la llum ja dorm.



Rosa Font Massot. Celobert, 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March,
de Beniarjó, 2019

10 de setembre 2019

CAMÍ

Anirem al tossal
que domina la plana.
El bosquet de garrics
negreja, en la distància
—com una viva tofa
d'alzines turmentades.
L'estret camí s'enfila.
Amb mans d'enyor, callades,
resseguirem la pedra
de les parets del marge.
Grogues canyes de sèquia
demanen un fil d'aigua.

Quan s'ajeu, el silenci,
als bancals de la tarda,
quan afina, el rostoll,
la breu tija escapçada,
el camí de ponent
projecta una ombra llarga.
I es barreja, amb la pols,
cendra d'hores llunyanes...
Anirem al tossal
que domina la plana.



Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990

07 d’abril 2019

En un lloc de les Hespèrides

                     Kein schöner Tod ist auf der Welt


Oh, amor, rosa encesa de ponent!
La cautela que els mestres ens reclamen
ens manté en l'esclavitud. No els escoltis
quan parlen de la nostra escassetat,
de la nostra feblesa encara més
feble amb la seva resignació.
Potser sí que guanyaríem amb astúcia
si evitem la lluita fins que vinguin
altres temps, però només dins el nostre
instant podrem desembeinar l'espasa
i córrer cap al front com una estrella
es capbussa dins el mar. Res més gran
donarà la nostra vida minúscula
que el fulgor del seu estavellament.

  


Hèctor Bofill. El retorn dels titants, 2009


21 de desembre 2018

Cançó d'albada

                       Recordant Goethe.


Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.




De: Cançons de la roda del temps, dins,

Salvador Espriu. Antologia (narrativa, teatre i poesia)  2012
Ed. especial. A cura de M. Isabel Pijoan Picas

27 d’octubre 2018

L'internauta reposa

Ha passat hores davant la pantalla
fent descobertes d'adreces i noms,
ha omplert de lletres i xifres i símbols
tot un disquet, gairebé ni sap com.

Ara es passeja, al caient de la tarda,
sota la dolça claror del ponent
que d'una tendra lluïssor rosada
cobreix les formes, amorosament.
Ha trepitjat un tou de fulles seques,
les que diuen adeu a la tardor
amb una veu callada, mai oïda
entre les ratlles de l'ordinador.
La xiscladissa dels ocells als arbres,
aguda i penetrant, com violins,
li produeix com una esgarrifança,
com si l'esgarrinxessin pell endins.
Ran del camí, un hort amb tanques altes
llueix les branques d'un mandariner
que penja els fruits, com fanalets encesos
amb espurnes de sol, sobre el carrer.
La font que raja al mig de la placeta
esquitxa de brillants l'aire encantat.
És l'hora que els coloms hi van a veure...
Ell en copsa l'ardent fugacitat
i s'asseu un moment al banc de pedra,
i clou els ulls, com si volgués gravar
tot el que veu a la pantalla interna,
on mai cap «virus» no ho pugui esborrar:
ponent, fulles, ocells, els fruits, la calma
...i la font que no para de rajar...



Joana Raspall. Font de versos. 2003

Il·lustracions: Tàssies.

01 de juliol 2018

La magnòlia

Ha florit la magnòlia
ufanosa,
carnosa,
i em cobreix amb la màgia
d'un mantell de perfum.
Quan la llum
va donant-se a ponent,
ella encara
m'il·lumina la cara
amb blancor resplendent.



Joana Raspall. Degotall de poemes. 2003
Il.: Glòria Garcia

13 de maig 2018

Vents

Bufa el vent de ponent.
Bufa el vent de llevant.
Si de ponent, calor.
Si de llevant, plourà.

Jo vull que bufe, mare,
sempre el vent de llevant,
que la calor m'ofega,
no em deixa respirar,
asseca rius i fonts
i mata arbres i camps.

Jo vull que ploga, mare,
que estic assedegat.

Bufa el vent de ponent.
Bufa el vent de llevant.
Si de ponent, calor.
Si de llevant, plourà.



Marc Granell. Oda als peus i altres poemes. 2008

Il·lustracions: Manuel Granell

15 de juny 2017

Tan bell el crepuscle

Tan bell el crepuscle
que la rosa s'uneix
al sol ponent.
Un  poema mesura l'embriaguesa.



34)

Jad Hatem, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 107, p. 51

Tr.: Lourdes Godoy

09 de maig 2015

céc al ponent i llança d'espiga

céc al ponent i llança d'espiga
que el núvol tibant percaça

-sou ara una sang!


l'abraçada en l'escull

l'escarpell d'un llebeig sobre el mar

Roger Costa-Pau. I ser d'on no sóc, 2007

08 de febrer 2015

Pedra

Living Stones per Andesine a Flickr
Certesa de la pedra, a flor de mà!
Escultura de l'ésser, moviment
misteriós, toc de silenci: pura
harmonia dels àtoms, equilibri
d'unes forces antigues i secretes.
Negació del llamp, veu oposada
a la tempesta brogidora, còdol
arrodonit i gris, callada música...
Contra la fútil aparença, pedra.

La nostra vida s'esmicola: pols
que el vent s'enduu. Romboll, fràgil matèria
que empeny l'atzar. Només l'amor ens salva
-un diamant de límpida duresa.



Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990

10 d’agost 2014

DE PANICAL

Eryngium bourgatii
Blaue Blume
Die leise tönt in vergilbten Geisten
                            GEORG TRAKL

Aquella flor tan blava que ens desperta els sentits
-ignorats a les còrnies congestes-
tremola als murs de la mort i als pantans.
L'aigualida distància descabdella les runes del temps
i ara els arbres cansats es despullen de tu
com si fos un secret el sexe de les coses
amb l'oblit de les ales al recer de les runes.

No era certa la nit al brocal de les hores
ni al fons del pou el silenci del cos astorat!

També el marjal acollia els meus ossos
tanmateix solitaris
teixits lentament per bardisses gastades
a l'atzar de la nit.

S'obrien les finestres de ponent
i totes les parpelles esdevenien llunes.
Les muntanyes llunyanes guardaven el secret
d'aquella flor tan blava que ens desperta els sentits.

Valerià Pujol. Destinatari d'albes, 1980

07 d’octubre 2012

Ara és l'hora

Ara és l'hora
en què la tarda
s'ajaça al fons
de la vall i s'adorm,
serena, entre el blat
que es gronxola
al cant del llevant;
i es confon, més tard,
amb el suau capvespre
que s'estiraganya
al ponent i deixa
pinzellades a l'obscur.



Montserrat Galobart. Compàs de tardor, 1997


08 de gener 2012

Cap a les deus

Guinardó (Barcelona)
Sigues fidel
a les petites coses;
no t'és donat volar
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès
del cant humil assaja
l'incert, boirós camí
d'aquesta a l'altra vora.

Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t'obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.

Indesxifrables són
els signes que il·luminen;
el cant humil, però
sovint els interpreta.




Joan Vinyoli.  Antologia poètica, 1994

12 de novembre 2011

Un ramat de bens,

Un ramat de bens,
lent, avança pel cel
vers l'esclat ardent
llisca la broma, es
destria ploma a ploma.
Cap pastor no guia
ningú no governa, però cada
cop més esberlat baixa
s'escola el ramat
cap al fons caient, avall
entre les brases del ponent.



Paolo Ruffilli. Diari de Normandia ; Núvols, 2007 
trad. Miquel Edo i Julià

25 de juliol 2010

Domini màgic

Despunten crits de fulles en els arbres,
esquinça un vol de grius el capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M'allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l'antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;

domini màgic, regne sublunar.



Joan Vinyoli. Obra poètica completa, 2001

18 de desembre 2009

Ponent

Escriuré per glossar el dol d'aquesta tarda
que mor pausadament cap a l'oest.
Veuré els cors d'àngels foscos
volar pel cel, cap a ponent.
Les ombres jauran com fulles marcides
d'un sol aturat,
i profundament cauran els grisos
damunt els vells bancs de fusta.
La gent passejarà omplint-me de murmuris
fins que s'esgotin els mots i les petjades.
Jugaré tan sols a ser qui soc, mentre deixo
que la nit m'abraci les sabates.



Núria López GarciaEstacions de trànsit. 1992