Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris preguntar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris preguntar. Mostrar tots els missatges

23 de gener 2024

1940

El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï matemàtiques?
Per què, diria. Que dos trossos de pa són més que un,
prou que ho notaràs.

El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï francès?
Per què, diria. Aquesta nació s'ensorra.
Frega't el ventre amb la mà i queixa't,
que tothom t'entendrà.

El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï història?
Per què, diria. Aprèn d'amagar el cap sota terra
i així potser sobreviuràs.

Sí, estudia matemàtiques, dic,
estudia francès, estudia història!


Bertolt Brecht.

Traducció de Feliu Formosa

dins el llibre,


A cura d'Antoni Tort Bardolet

14 de gener 2023

quin nom

Ara
no em pregunteu quin nom em dic.
Doneu-me'n un que no em desassossegui.
Em vesteixo de noms segons el temps
que fa,
segons el planisferi. Avui no sé
quin és
el nom que m'han posat;
potser em dic Altair, Volva de Temps.
Res més. Sense boll,
sense entranyes. Potser avui em dic Nus,
Terratrèmol o Cinta de garbí,
Obús, amb massa càrrega. Ja no
podré portar el cor a la mà
per por de la metralla
dels noms, dels vents
que em llancen.
No em pregunteu avui quin nom em dic:
avui m'han batejat amb cordes,
amb una espasa, amb foc.
Amb meteors.
Amb lava.


Felícia Fuster. Aquelles cordes del vent. 2021

Pròleg: Nusos de sorra de Lluïsa Julià.

Pròleg de Francesc Parcerisas (1987).

26 d’agost 2022

Blaus

Sovint em pregunto:
Per què el blau m'escau?
Tristesa que em furga
la lleva a l'instant.
Pintar-me voldria
un vestit de dril
amb blavet o indi
o amb l'atzur del somni
d'una nit d'estiu.
O bé el brodaria
amb flors de malvesc,
les flors que emblavissen
els paranys ressecs.



Montserrat Carol. En un indret del temps. 2001

06 de juny 2022

Ara

Ara que ja de tanta cosa torno...
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
per quina brida m'he sentit lligada.
El cor encara vol tornar a gronxar-se
desbocat a les barques de la fira;
i dic que sí, que en mi tot clama d'esma
cap aquella petita esbojarrada.
...I ja no soc sinó una dona absorta,
amb la veu i amb el riure que s'aturen.


————————————————


Now


Now I must turn aside from oh, so much...
don't ask, I can't explain
this tugging of a rein that keeps me tethered-
and still, my heart is longing to soar again,
swoop up and over on a fairground swing-
and I say, yes: my whole instinctive being
cries out towards that wild, untamed girl!
...And now I'm just a daydreamer, a woman
with a voice that fades, a laugh cut short.


Clementina Arderiu. The compound heart : selected poems. 2019

Poems in Catalan 

Translated by Julia Dale

14 de maig 2022

El bosc

El sòl és sec;
l'eixuta llicorella
ens llisca sota els peus,
i les gatoses
esgarrinxen arreu, despietades,
amb mil agulles
aspres i punxoses.
D'on treu, el bosc,
les mates tan florides,
i les meloses cireres d'arboç,
i el verd tan verd
dels pins i de les molses,
i el rovelló
tan roig i tan gustós?
Com surt, d'un lloc tan àrid,
tanta vida,
i aquest batec de creixement constant?
Preguntem-ho als ocells,
a les abelles, als esquirols...
ben cert que ells ho sabran.



Joana Raspall. Com el plomissol : poemes i faules. 1998

Il·lustracions: Glòria Garcia

12 de desembre 2021

L'una sospira

L'una sospira, l'altra somriu com
aguantant-se el riure, de l'altra
els ulls pregunten sense preguntar
res a ningú. la d'aquí darrere s'ho
mira tot, a la que somreia se li acaba
escapant el riure, n'hi ha dues que
xerren fent cara de patir però
no pateixen, xalen. Una omple
els ulls de calidesa.



Enric Castanyes. A la panxa del poema en prosa que no hi neva ni hi plou. 2013

Edició de Cèlia Nadal

14 de novembre 2021

Creixença

Aquest mirall d'absències no diu
tota la veritat. Per qualsevol
escletxa del temps nou la llum esclata
i al foc dels anys hi ha el gran foc que suscita
moviments i desigs i els estimula.

Tenim la indeclinable meravella
del silenci i el llamp del pensament
pel calar foc als esbarzers.
                                          Quan rodi
la sínia i l'aigua que s'enfila
proclami la claror, potser els secrets
ens seran assequibles.
                                    Mentrestant
vetllem el curs del vent i fem preguntes,
que cada mot sigui una vela hissada
i cada gest una gran porta oberta.


Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 2021

Pròleg de Salvador Espriu

17 d’agost 2019

Les fades bones

Les fades bones,
que han marxat a fer nones?
Fa temps que no se'n sent parlar.
I si han fugit d'homes i dones
i s'amaguen al fons d'un volcà?
O tal vegada han anat a la lluna
en cerca de fortuna.
Què podien fer, si no?
No les contractaven
ni sortien del racó.
Tot el dia allà, que s'esperaven,
al seu castell en runes, amb la por
de quedar per sempre sense ocupació.

Per compte d'elles sortia
a buscar feina pel dia
una bruixa xicarrina,
de tarota punxeguda,
tota seca i cantelluda,
que es pelava de fred perquè
no duia gavardina.

Tan aviat com la veien tornar,
totes au, a preguntar:
«I doncs, com ha anat?
T'han fet cap encàrrec?».
«Deixeu-me, feu-vos-en càrrec,
deixeu-me respirar,
que mig m'he ofegat...».
«Però com ha anat?».
«Fatal!
Hi ha una crisi general.



(Fragment)



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014
Il.: Bruno Munari
Tr.: Pau Vidal

30 de desembre 2018

Li pregunto al Percy com hauria de viure la meva vida (deu)

Estima, estima, estima, diu el Percy.
I corre tot el que puguis
per platges daurades, o per runes, o per polsim.

Després, ves a dormir.
Oblida't de la calor del cos, del cor que batega.
Després, confia.



______________________________________

I Ask Percy How I Should Live My Life (ten)



Love, love, love, says Percy.
And run as fast as you can
along the shining beach, or the rubble, or the dust.

Then, go to sleep.
Give up your body heat, your beating heart.
Then, trust.



Mary Oliver. Ocell roig, 2018
Tr.: Corina Oproae

08 de juny 2018

Matemàtiques (primera part)

Ell diu
"Aquests maleïts pakistanesos i les seves maleïdes botigues de
                24 hores,
han obert un paki a cada cantonada, s'han quedat la feina dels
                anglesos"
Ell diu
"Aquests maleïts xinesos i els seus maleïts basars de tot"
Li dic que són del Vietnam, però a ell tant li fa
Li pregunto què hi havia allà abans de "la maleïda botiga del paio
                japonès"
Em mira fixament i somia una escena de feines pels anglesos
De feina tot el dia per a tothom abans "que arribessin els maleïts
                vaixells"
On tothom anava a treballar cada dia tot el dia per un sou sencer
"Allà hi havia un negoci anglès, abans", em diu, "abans dels 
                irlandesos.
Ara els anglesos s'han quedat sense feina i la culpa és del coi
                de turcs"
Li pregunto com ho sap i em diu "Perquè és així"
Li pregunto com sap que és així i em diu "Ho diuen a les notícies,
cada cop que arriba un somalí ens prenen una feina.
Són matemàtiques, un per un, dels nostres per ells, ves sumant".
Mossega el pastís, xarrupa la beguda, torna a dir-me que ell sap
                com va
"Van arribar els maleïts caribenys i ara la gent d'aquí ja no té
                feina"
Li pregunto què hi havia abans de la "maleïda botiga persa de
                cortines"
Li ensenyo plànols d'arquitectes
Finques clausurades, parcel·les buides
No hi havia cap maleïda botiga abans que vinguessin i
                l'obrissin els pakistanesos
Mira, estic farta de matemàtiques de merda
A mi m'agraden les sumes
Vaig fer tres anys d'Econòmiques
M'encanta el càlcul
I quan em trobo aquestes frases als diaris
Que cada un que arriba
Ens pren la "nostra" feina
Arrencaria a cridar



(1a part)

De Poetry versus Orchestra, 2016

Hollie McNish, dins,

Tr.: Jaume Subirana

XXXIV Festival internacional de poesia de Barcelona.2018

05 de novembre 2017

Poema a la durada

Fa temps que vull escriure sobre la durada,
no un assaig, ni una escena, ni una història:
la durada reclama un poema.
Em vull preguntar amb un poema,
recordar amb un poema,
afirmar i preservar amb un poema
què és la durada.

He experimentat la durada més d'una vegada
a l'inici de la primavera a la Fontaine Sainte-Marie,
en el vent nocturn a la Porte d'Auteuil,
al sol d'estiu del Kras,
de matinada, tornant a casa després d'una unió.

Aquesta durada, què era?
Era un espai de temps?
Una cosa mesurable? Una certesa?
No, la durada era un sentiment,
el més fugisser de tots els sentiments,
sovint més fugaç que un instant,
imprevisible, ingovernable,
intangible, immesurable.
Amb la seva ajuda, però,
hauria pogut riure'm
de qualsevol adversari i desarmar-lo,
hauria canviat la idea
que soc dolent
per la convicció:
«És bo!»,
i si hi hagués un Déu,
seria el seu fill durant el sentiment de durada.


Fragment


Peter Handke. Poema a la durada. 2015

Traducció: Marta Pera Cucurell

03 de març 2016

m'agradaria preguntar

m'agradaria preguntar
i saber per què feu el mateix sempre
per què?
sabent-ho tot feu el que heu fet abans
i heu causat dolor.
deu ser perquè no enteneu?
o deu ser perquè només podeu conèixer la vida
així?
eh?


Sameer Rawal. Calaix de sàndal. 2006

16 d’agost 2015

No em preguntis, amor

No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. ¿Però podria
dirt-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?


Fragment.


Rosa Leveroni. Confessions i quaderns íntims. 1997

29 d’octubre 2012

Potser creieu

Potser creieu
gens de fiar
uns ulls que tant
han estimat?
La vella deu
calma la set?
Al llarg del freu
calla la veu
de l'antic cant.
No veig pas res
al meu davant,
ran de l'avenc.
Però comprenc
que cal voler
lúcid, sencer,
il·limitat,
mai més sotmès
a pors, al pes
de les raons
d'autoritat,
ben arrelat
en sòlid fons,
el lliure dret
de preguntar.


XXXVIII

Salvador Espriu. Antologia poètica. 1978

12 d’octubre 2012

És realment tolerant...

El qui vol comprendre els qui, segons el seu parer, s'equivoquen.
El qui s'acosta als qui pensen d'una manera diferent de la seva.
El qui creu que tothom té virtuts i defectes.
El qui pensa: per sort, tots som com som.
El qui diu: que dolentes que som les persones!
El qui està convençut que en la varietat està el gust.
El qui busca la veritat en els altres.
El qui troba agradable preguntar.


Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència. 2003

Il·lustracions: Inés Luz González

29 de juny 2012

Quan el nostre poble es retrobarà

Quan dits d'alba trauran estranys vels del seu rostre, estols
de mots nous naixeran. Per cingleres de llavis les síl·labes
trescaran com els ràpids isards.
Vell jardí tant de temps emmurat entre tanques,
a milers els penjolls d'unes noves, vermelles cireres
dringaran tot just nades i sé que les mans
que s'hi allarguin mai més no seran decebudes.

No em pregunteu si ho veurem, ans amb mi celebreu-ho
per endavant. Us ho dic amb frisança
i alabatre de vol que m'espolsa
aquest pòsit d'antiga tristesa a les ales.




Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009