Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris propòsits. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris propòsits. Mostrar tots els missatges

01 d’abril 2023

El polze sobre l'horitzó, els dits tocant els astres

Orienta't amb el Sud si veus
que el Nord no sap ajustar-se.
Utilitza de brúixola un òrgan.
Traça un mapa i després
un altre que puguis portar
amb tu com un paraigua.

Alça la mà, recolza
el polze, així. Candor.
L'horitzó en rep el pes.
Estén-la bé. Simetria
Els dits, gramàtica i ritme,
aniran a tocar els astres.

Compta primer fins a deu
i compta després fins a set.
Índex guardat a la boca.
Presenta al cel després
la seva humitat, com una espelma
que has d'omplir de vent.

Alça la mà, recolza
el polze, així. Utopia.
L'horitzó en clou el pes.
Estén-la bé. Amor.
Els dits, empatia i rigor,
aniran a tocar els astres.

Observa les aus senars,
anota bé els seus propòsits.
Atura el moment. Examina
les seves parts, una a una
sabent que tot alhora
serà sempre massa.

Alça la mà, recolza
el polze, així. Presència.
L'horitzó en valora el pes.
Estén-la bé. Plaer.
Els dits, indret i escolta,
aniran a tocar els astres.


Lúa Coderch. Palau de vent. 2021

30 de desembre 2020

Seguim el solc de les idees

Seguim el solc de les idees.

Però la vida és una,
inhòspita, incompleta,
incomprensible, inajornable,
incòmoda, innocent,

arraconada en el futur
per l'inútil propòsit d'abastar
desitjos brillantíssims,
ocells del paradís.


Laia Noguera i Clofent. L'intrús. 2019

Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2019,
Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts

29 d’agost 2020

Diuen

Poesia visual i musical per Teresa Grau Ros
Diuen: que el vers
et sorprengui en plena feina
és a dir: mentre el busques.

Però hi pot haver un obstacle:
la tensió
que pot durar anys
i t'impedeix trobar
justament perquè busques.

Arribar a treballar
sense esforç ni propòsits:
mirar, tocar, sentir
l'escalfor del sol al migdia,
acariciar
equival a crear.

Al mur hi ha un llangardaix
que escolta Debussy.



Feliu Formosa. Al llarg de tota una impaciència. 1994


10 d’octubre 2019

Inventari intern

Sense voler,
                    he trobat
en quina dignitat arremolcar-nos,
on decantar els propòsits, el temps,
tu què t'has cregut qui ets,
la crosta disgustada, les ferides més acèrrimes,
la impostura dels conceptes
i com s'ancoren els dies vells
a l'aferrament de les memòries.

Fa vergonya, de tan tòpic:
ara que ja  no busco,
ho trobo tot.

Desendreçat.



Meritxell Nus. Fenòmens, 2014
XXXVIII Premi Vila de Martorell, 2013 de Poesia en Català

23 d’octubre 2018

L'ombra

Tot és més cert darrera el teu somriure,
tot és més cert, i lluminós, i amable.
Quina tardor d'inesperats prodigis
que encén la sang sense neguitejar-la,
quina cadència nova de propòsits
escrita en blau al blau de les muntanyes.
Ara pel somni insòlit de les fulles
que res no feia pressentir, retrobo
no sols el gest perdut, sinó la fonda
presència de l'ombra que em reposa
per sempre al fons dels ulls, i ens acompanya,
silent i dolça, mentre fem viatge.




Miquel Martí i Pol. Els bells camins. 2001


Premi Salvador Espriu 1987
Premi Ciutat de Barcelona de Poesia Catalana 1987

30 d’abril 2017

Un sol mot

Fent camí a la 36a Caminada Popular de Torà (2017) per Teresa Grau Ros
La mesura la dona el sofriment
i també dona el goig i l'esperança.
Volguem contra corrent i a cada riba
hi ha gent que ens recrimina i ens combat.

I ara propòsits i silencis fan
un sol recer i a l'arbre de les hores
el temps detura el temps i s'hi emmiralla.
Tot és risc i fulgor enllà del gest
i quietud de bosc a l'esplanada
dels anys i dels projectes. Molt endins
hi ha el neguit que desvetlla poderosos
contrallums i l'arena en què tota aigua
s'exalta i mor.
                      Xarxa de vent, la tarda
sotmetrà l'infinit a la mesura
d'un sol mot: som. La resta és pura anècdota.




Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1996

Pròleg de Salvador Espriu

25 de febrer 2017

Esmicolant les hores com sauló

Esmicolant les hores com sauló
d'empedreïdes tardes, em pregunto
si el més indispensable és la certesa
d'haver acomplert propòsits.
                                              O potser
seria molt millor deixar lliscar
aquest riu imparable d'anys i nits,
anar endolcint la veu i el caminar
amb el guany generós. I haver acollit
la feina, les paraules i les hores.

I el gest callat i franc del teu mirar

em fa alentir neguits, paisatge aquós.



Mireia Lleó, dins,

Reduccions : revista de poesia. Núm. 79, p. 49


30 de maig 2011

Tan nou, tan alt, tan fi és el sentiment

Tan nou, tan alt, tan fi és el sentiment
de l'encís que es desvetlla adesiara,
que no sabríem dir si aquest moment
és terra, temps i espai, o és somni encara.

Tan lleu respira aquest fugaç present
i és tan gentil la calma que ens empara,
que ens lleva el pòsit llosc del pensament
amb tres gotes de plor i lluna clara.

Quan pedra, veus i cors fan un sol cos
i l'hora és mig delit i mig repòs
en química barreja mesurada,

rellisquen els motius quotidians
i descobrim propòsits sobrehumans
escrits en el somriure d'una fada.



Miquel-Lluís Muntané dins,

Tertúlies amb poetes. 2005