Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris recitar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris recitar. Mostrar tots els missatges

23 d’abril 2023

Diumenge

Arriba diumenge
i ens ve a visitar
un parent del pare
que lluny va marxar.

La mare prepara,
per fer un bon dinar,
un gall dindi al forn
que de tan gros que és,
potser no hi cabrà.

De postres fa crema,
mmm, quin goig que fa!
Vull posar-hi el dit.
Ai! Que em renyarà.

Al voltant de la taula
tots la fem petar:
el pare recita,
la mare vol cantar,
l'avi diu un acudit
i a tots junts alhora
una rialla ens fa esclatar.

Ja s'acaba el dia
i m'he de preparar
els llibres i els deures,
que demà és dilluns.
Una altra setmana
torna a començar.


De set en 7. 2022

Text dels poemes: Montse Assens i Anna Rispau
Il·lustracions: Marga Cruz

15 de juliol 2022

Nous esclats

Soc una torxa encesa
que poc a poc va cremant,
dessobre un llantió presa
de galanteig delirant.

Altres arbres trauran brot,
quan ja les meves paraules
seran buides de cap mot
en un país ple de faules.

Si escrigués avui rondalles
les podria recitar,
series noves rialles,
fora el temps de curt passar


Carme Benedicto, dins,

Llibre de la XV Trobada de Poesia catalana : Puigcerdà. 2013

27 de desembre 2020

Oracle

                         en la pupil·la on els perfils es perden

                                              MIREIA COMPANYS


-Mira- et diu la mà que assenyala un núvol,
segueix el vol de l'ombra i, quan claregi,
recita tot allò que desconeixes:
l'espera de la pluja abans del tro,
la brusca retirada de les ones
cap a la conquilla del corn marí
i el sacseig del prosceni en cloure l'acte.
Caurà el teló. Ressonarà l'enigma.



Isabel Ortega, dins,

Xarxa de Versos. El paraigua de Joan Brossa. 2020
Coordinació: Josep Gerona

24 de desembre 2020

Verge

CONTRA EL MENYSCAPTE
contra el cec formiguer
la voluntat de tot un món blanc mur dels rostres
la més antiga exigència: sí, algú que se m'assembli
algú que se m'assembli fins
a la fi.

Hom enraona càlidament
recita amb calor, en cercles conciliadors
i s'inscriu directe en la fredor,
on el rostre s'acaba, el de l'altre
aquest gran, fresc obert
aquest tolerant espai ㅡjo vull saber què
podries ser


Katarina Frostenson, dins,

Poetes suecs del segle XX. 1995

Tr. Lluís Solanes

15 d’octubre 2019

I Déu en algun lloc

  recorda que no t'és donat saber-ho tot
                               ÀNGEL MIFSUD




Els poc que saps,
ho arrengleres al prestatge,
al costat dels llibres:
el poema més llarg de Llompart
tu i jo, petita amor, dins la boscúria,
infants sentimentals plens de silenci,
per caminois de cap al tard amb fràgils
petúnies sensibles i campànules...,
de memòria. Un número de telèfon
que ja no marques mai,
i la matrícula d'un cotxe
que ara és un munt de ferralla
a la deixalleria.
El color exacte dels seus ulls.
La melodia d'unes quantes cançons
que encara taral·leges alguns vespres
de tornada a casa.
L'olor de mar
al port de Ciutadella.
El tacte del silenci
un migdia de sol
al carrer de Sant Cristòfol.
L'abisme a la línia breu de les parpelles
quan l'amic recita un poema
que no parla d'absència
que és absència.

I Déu en algun lloc,
just quan no mires.



Sònia Moll Gamboa. I Déu en algun lloc. 2014

03 de març 2019

Poeta de guàrdia

Constant sentinella al peu del record,
m'assec en la fosca i escolto el meu cor;
no em torben rialles ni cerco ningú:
soc dos essent una perquè visc en tu.

Llegíem uns versos antics de Salvat
i tu m'escoltaves amb gest fatigat,
les mans ocioses i els ulls incisius:
«M'agrada el que deies, m'agrada el que dius».

Amb sal i silenci sotjàvem les nits
sentint-nos inermes, sabent-nos ferits.
Amb sorts paral·leles, com versos rimats,
plegats per la vida, moríem plegats.

Poeta de guàrdia, recito el teu nom,
que mentre jo et canti, et canta tothom.




Carme Guasch. Pràctica de vida. 1993

19 de gener 2019

Cuixart

Que quan miris enrere,
ben lluny del ventre opac
del dinosaure tètric
que t'emmordassa els somnis,
i siguis finalment
allà on tu vulguis ser,
allà on mereixes viure,
t'arribi una postal
redactada a mil mans
que et dibuixi un país
mirall d'aquell que anheles:

gent vinguda d'arreu
entaulada a la plaça
d'un poble qualsevol
que no li cal bandera,
gent muntant-se la festa
de la festa de ser,
i ser viva i ser lliure.

I que cantin cançons
i recitin uns versos,
que comparteixin plats
i joia de menjar;
que no hi falti ben res,
que no hi falti ningú,
que s'abracin, que riguin,
que es besin petons grossos,
que els gots gairebé vessin
curulls del vi dels pobres,
que brindin vehements
per objectius banals,
que s'expliquin històries
amb un final feliç,
que una xarxa d'estima
faci a tothom amat,

i que en lletra menuda
sorgeixi la consigna
que de fa temps proclames
com un murmuri savi
que ens val ara i abans
als que et volen aquí:
sempre, sempre endavant.



Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018

Pròleg: Feliu Formosa

15 de desembre 2013

Dir el vers, dir el país, dir el futur

La felicitació estat ideada per uns nens lectors de la Biblioteca de Can Butjosa
La importància del domini de la paraula dita, i
particularment de dir el vers de Nadal, es deu
al fet que posa a prova un enorme conjunt
d'habilitats extraordinàries indispensables per
a la futura sociabilitat dels individus i les
comunitats. En conjunt, les podríem anomenar
qualitats comunicatives, però enteses en el
sentit més ample. Per començar, hi ha
l'entrenament emocional per superar la
vergonya d'una situació que posa qui diu el
vers al centre de tota l'atenció. La gràcia,
d'altra banda, és que aquesta timidesa no se
supera amb desvergonyiment sinó per l'acció
ritual, ben pautada i, per tant, a través del
domini de les regles de la sociabilitat.



Fragment


Salvador Cardús, dins,

50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008
Ed.: Jaume Subirana

24 de novembre 2013

Tots els homes d'Escòcia

En Mateo diu “Entrem-hi,
és un pub que s’ha de veure,
sempre hi ha algú que recita
o que canta en un racó”.
A la resta ens fa una mandra…
però és que no hi ha alternativa.
“Va fem-ne una i cap a casa,
vigileu els esglaons”.
Obrim la porta,
entrem en un lloc minúscul,
gent amb mirada perduda,
si n’hi ha quinze ja són molts.
Però és molt heavy:
uns setanta anys de mitjana,
i un senyor amb una guitarra
que ara acaba una cançó.
I seiem a prop del foc,
al costat un vell amb barba
que duu manta i espardenyes,
sota seu hi dorm un gos.
I no sé qui de nosaltres
va i murmura “Quina fauna!”,
amb els ulls ens l’assenyala
i ens posem a riure fort.
“Ai Mateo
ma dove ci hai portato?
Que això tio sembla un geriàtric,
a un amic no se li fa!
Ai Mateo
que no et salva ni ta mare
avui pagues tu les pintes.
Per mi ja podem marxar”.
Ens en fotem de tots:
del mort i de qui el vetlla.
Quan de cop el vell s’aixeca:
“Això tios pot ser molt bo”.
Amb un respirar feixuc
i una veu ben arrugada
diu: “Aquesta dedicada
a tots els que ja no hi són”.
I comença.
I arrenca amb la tornada
i al voltant es fa un silenci
que ara no et sabré explicar.
Però hem de callar, tio, hem de callar,
empassar-nos les paraules
i posar-nos a escoltar.
El vell agafa aire
i les venes se li inflen
i la cara ben vermella
com si s’hagués d’ofegar.
Però creu-me que a cantar d’aquella forma
no hi ha cap escola al món que te’n pugui ensenyar.
De tots els homes d’Escòcia, amb aquell vell vam anar a topar
i de sobte vam entendre què volia dir cantar.



Amics de les Arts (Grup musical)

23 de març 2013

Un raig de sol

Mai la simplicitat
d'unes volves de pols,
podran ombrejar
la lluminositat
que desprèn 
un raig de sol.
Ni una mirada maligna,
ni un somriure falç,
ofegaran un alè de vida,
ni esborraran 
unes paraules sinceres,
que abracen la immensitat
d'oceans d'aigües tranquil·les,
ni la bellesa infinita
d'un cel estrellat,
ni el color de mil primaveres,
ni la dolçor d'una veu,
d'uns llavis d'amor
recitant tots els poemes.



Glòria Fandos, dins,

Lletres de casa : antologia de poetes ebrencs al Serret Blog. 2009

30 de novembre 2012

Cant de tardor

No, no li diguis a la fulla que s'aturi:
ha de venir l'hivern.
Acumula llenya, menja i espera,
espera l'hora de la neu.
Passar fred et conduirà a la casa de l'ànima,
et farà recordar
la calor d'un cos dins un cos,
i el valor de la resurrecció.
¿Potser no creus que darrera l'onada
que mor contra la roca
està naixent la forma d'una platja,
una badia, un port?
Allò que fa tan dur morir
és ignorar per sempre que la vida,
com un planeta,
traça l'el·lipse d'una llum més gran.
Què tems? ¿Potser, no tenir ulls,
que et fugi la intenció
de posseir les coses,
deixar de crear en la creació?
Llavors, com un aede,
recita el temps
en el temps de les síl·labes i els fets.
Confia la teva ceguesa
al pur instint de transformar-te.
I ara que els dits de la tardor
esgrogueeixen calendaris de bosc,
abraça la teva estimada
i digues: bon hivern.


Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999

15 de juliol 2011

Al recitador de la Crida

Que l'ha Crida has de llegir:
M'han demanat si et vui dir
En.quin to has de fê el pregó.
Les coses que són del poble
Reclamen un esprit noble
I una dignitat austera:
No parlis, doncs, afectat;
Ans recita, clar i pausat,
D'una manera planera.



Jaume Medina. D'ara i de sempre, 2000