Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris renúncies. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris renúncies. Mostrar tots els missatges

24 de març 2022

Si ens acabem

Potser d'aquí uns quants anys
tindràs una recança
quan miris a la lleixa
els llibres sense endreces
—allò que passa sempre
quan fas una renúncia
i el cop no ve quan vols
i no l'esperes—
Potser ja no hi seràs
quan trobi un juny precís
l'ex-vot que vaig guardar
com una ofrena
—Allò que cada cop
te'n vols desfer
i el cor t'atura—
Potser serà bonic
qui sap si vindrà sa,
l'enyor de qui ara som
—no sé què n'haurem fet
de la memòria,
no sé ni si en tindrem—
Potser no serà res
farà un mossec de mal
i serà curt
potser serà vermell
potser, de matinada
potser ni tan sols és.
Potser —qui ho sap—
ni passa.


Míriam Cano. Vermell de Rússia. 2020

30 de setembre 2017

No puc

No puc, Rafel, guardar semblança amb mi
mateix, ni estendre prèdica sincera
de la llei meva ni del meu costum,
des del moment que m'ha estat exigida
la tasca estrènua de transfigurar
el meu paisatge en un altre d'impropi.
Ans al contrari, hauré de trobar el goig
en la renúncia a certa convenció
d'aproximar una fe al meu sol llinatge,
car de la casta de l'home en fa mofa
el sentiment. I d'aquesta premissa
nova en diré aura, perquè m'ornamenta
tot el contorn d'una idea magnífica,
d'història arcana, que és la d'estimar,
i que impel·leix a seguir el seu dictat
amb una empenta de dubte i de regne,
en sincretisme estrany d'anhel i essència.
Mes tu, Rafel, no creguis tots els tòpics:
l'enamorat pot ésser un miserable,
un malastruc o un molt perfecte estòlid.
Però això sí: l'enamorat, a força
d'assedegar-se i d'assaciar-se, a força
de fer distància del seu cos per l'altre,
o encara a força de malvendre els anys,
l'enamorat, dic, basteix sempre vida.




Sebastià Alzamora. Rafel. 1994

Pròleg de Miquel Àngel Riera i Nadal.

22 de desembre 2013

Un hivern plàcid

Apama el temps, les hores; mira com un tardà
vol de grives escurça encara més la tarda
i t'encomana el fred que deu fer al defora.
Ara, si et sembla, pots resseguir els meandres
que feia el riu abans que les darreres pluges
n'alteressin el curs. Ja res no tornarà
ser tal com tu ho recordes, ni el gust de les paraules
tindrà aquell punt en què l'agredolç del misteri
t'incitava a combatre'n els límits més estrictes.
T'espera un llarg hivern de renúncies pactades
amb tu mateix, per fer més netament tangible
la clara solitud que et gronxola com una
música molt suau, nostàlgica i amiga.
Benigna, la tristor no t'abalteix;
pots, doncs, considerar-te discretament feliç,
discretament perdut entre la gent que et volta.
No et queixis gens; espera només que els déus, prudents
i generosos, dictin les seves lleis i acull-les,
generós tu també, amb una gran tendresa.



Miquel Martí i Pol. Nova antologia poètica. 2005
Edició: Pere Farrés