Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rimar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rimar. Mostrar tots els missatges

21 de novembre 2023

Anecdotari

Tenies set o nou anys i esmorzàvem;
trobe que era un dia d'excursió,
aquells viatges d'estiu en família
que no recordaràs, en acabant.
Havies estudiat la semàfora,
afirmares, i posares exemples:
—Imagina-t'ho: el cel és el món
i cada núvol és una finestra...
De quin color els veus? (Eren d'un gris
que amenaçava ja amb tempesta forta;
jo vaig mostrar el gest i el color obvi
quan tu vas contestar:) —Jo els veig color
verd o roig o blau mar: si plou, seran
diamants blaus i els llamps, carcasses grans.


Vaig riure amb ganes, fluix, perquè rimaves
i et vaig abraçar fort, amb mil colors.



Josep Lluís Roig. La fam tendra. 2023

Premi Maria Beneyto
XL Premis Literaris Ciutat de València

21 de novembre 2022

Les historiadores

Digues la paraula història: veig
ta mare, ma mare.
Una llum sòbria, l'estiu ja ben acabat,
el llevant que gronxa les fulles, l'aigua que gira a la vora del carrer.

Tenen les mans plenes de paraules.
Una d'elles sosté el diari de ton pare amb la nota
escrita el dia que vas néixer.
L'altra els meus petits gargots rimats, les meves lletres fervents.

Abans que el poema acabi
ho hauran cremat tot.

Ara torna a dir la paraula. Convoca
la nostra illa, una història que calia explicar:
els patriotes que encara sagnaven a les litografies
quan vam néixer. Els que van escriure aquesta història
es van esforçar a posseir-la.

Però aquestes són les dones que vam estimar.
Guardianes de documents amb una tasca diferent.
Impedir que la memòria esdevingui història.
Impedir que els mots guareixin el que no ha de ser guarit.

Fa fred. La llum se'n va.
Ara s'agenollen darrere els seus hivernacles,
sota qualsevol arbre dels seus.

Les fulles s'alenteixen.
Totes dues posen un misto al paper. Llavors
acosten les mans a la flama.
Senten la primera mossegada del vent.
Fan blonda de foc amb les pàgines. Deixo d'escriure.


VIII. Les historiadores



Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022

Textos en català i anglès.

Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.

31 de març 2016

El viatge

El nostre tren es migra dins el túnel
i vol tornar a tenir la seva via;
les roques se li obren a les rodes
i esdevé plom l'espera de tants boscos.
Els ciutadans consulten una guia
i esquiven mosques, drets, hores i hores.

Els boscos tasten les mateixes hores
i jo faig gruta màgica del túnel.
Rellotges s'entrebanquen a la guia
i al voltant de la taula veig la via
que passa entre els ramells de tants de boscos.
Roden massisses munions de rodes.

Passem a peu per entremig de rodes
i s'obren els camins un seguit d'hores.
Sota teulat creixen i creixen boscos,
i el tren resta com era al fosc d'un túnel
amb bosc a banda i banda de la via
i murs que no figuren a cap guia.

Mil cròniques s'encenen a la guia
i comprenem la pressa de les rodes.
Movem l'agulla i canviem de via;
la cendra trista en ajustar les hores
amaga aigua mortal pel foc del túnel
i inclina a mitja veu l'ombriu dels boscos.

Volem que xiuli el tren pels nostres boscos
i tots mirem l'horari en bona guia.
Es fa de dia enllà d'un altre túnel.
Amb oli i sal donem vida a les rodes.
Com aigua sota un pont passen les hores,
i brillen les travesses de la via.

Té el mapa la llargada d'una via
que fa els seus entra-i-surts al cor dels boscos.
El tren deixa les lletres. Hi haurà hores
de llum i fosca al caire de la guia.
Plenes de dansa van rodant les rodes
i tots posem el pa fora del túnel.

El túnel ja ha passat. Rimem la via
amb rodes blaves de rodar pels boscos!
La guia porta inscrites moltes hores.





Joan Brossa. Viatge per la sextina : 1976-1986. 1987

21 de febrer 2016

Comiat

Fa un any i un mes, lector estimat, que, puntual,
cada dijous, t'he escrit un vers de circumstància.
I com que tot, en aquest món, té el seu final,
avui et dic adéu, i no ho faig pas sense ànsia.

No he estat gens metafísic ni gens avantguardista

(són dos pecats que mai m'hauria perdonat!),
ni tampoc ha adoptat la posa de l'artista
que escriu sempre al dictat d'una divinitat.

He volgut simplement confegir un vers decent

i arrancar-te dels llavis el símil d'un somriure,
disposant les paraules un poc alegrement
per fer més suportable la rutina de viure.

En un futur proper, quan compris el diari,

abandonat del tot el meu constant rimar,
si mai tens un dijous tocat per un desvari,
estaré molt content, si em trobes a faltar.


Salvador Oliva. Complements circumstancials. 1998