Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris romaní. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris romaní. Mostrar tots els missatges

12 de novembre 2022

A un amic

Onsevulla que et trobis aquest dia,
guanyant el freu o davallant pel riu
o pellucant, devora la masia,
un raïm d'or, deixalla de l'estiu,
      que et pugui haver la meva recordança
i em faci encara a ton costat present,
com oferint-te en l'ombra que s'atansa
serena fresca i tremolor de vent,
      i, tan subtil que a penes te n'adonis,
 vagi lliscant-te al fons de l'esperit;
mon esperit amb tu mateix confongui's
sense que mai ho sàpiga el sentit.
      I quan la vall se t'enfosqueixi, passa
pel camí tot d'un cop desavesat,
i sent com dos trepigs en la pinassa
i un so murmuriós al teu costat.
      I quan arribis al teu lloc, avia
el llebrer i aquell brot de romaní;
cerca dels teus fressosa companyia
i seu en l'ombra, tot feixuc de mi.


 
Josep Carner. Poesies escollides. 1979

A cura de Joan Ferraté.

15 d’octubre 2022

Blanquíssimes parets

Blanquíssimes parets caminen entre passos,
m'endinso en els carrers, premo la mà dels murs,
als carrerons estrets eixamplo els braços
i al fons de cada plaça endevino la mar.
Hi ha terrats i talaies més alts que el campanar
que claven puntes vives en l'aire del celatge;
mentre la tarda alena un bleix salat de platja,
s'amaguen les icones en els carrers estrets
i el sol fornit i estricte porta l'olor d'encens
amb salobre de mar al pensament.
                                                       La tarda
és plena de portals, finestres entreobertes,
façanes empedrades i cortines de xarxes
on escric lentament postals d'aigua i maons.
Per les parets dels patis s'enfilen heures fosques,
sentors de tarongina, de romaní i de llor
i el cementiri vell dorm una estranya calma
entre veus apagades per un ruixim finíssim
de fulles i d'onades i remoreig del vent.
Tota la mar s'acreix en un ponent blanquíssim
que es replega en un caire d'horitzó.


De: Tres apunts sobre l'Escala, 1.



Núria Esponellà. Quadern d'Empúries. 2000

Introducció: Narcís-Jordi Aragó

20 de maig 2022

Cançó després de la pluja

El vent juga amb el molí
i amb la rosa desclosa.
      Matinet matí,
no ballis amb la calitja.

A l'escarabat bum bumm
      les ales li frisen.
Les flors de la perera
      riuen i riuen.

Una mica de cel blau,
      una mica mica.
El núvol empeny el núvol
      i llisca que llisca.

Qui puja a muntanya?
El caragol que treu banya.
El sol s'encén i s'apaga,
albó, romaní, argelaga.
El sol s'apaga i s'encén,
farigola, romeguer.

      El sol és aquí,
entre la rosa i el molí
      Matinet matí,
les bruixes es pentinen.
      El sol és aquí.
Ai! Que es menja la calitja!



Bartomeu Rosselló-Pòrcel, dins,


L'aigua. 1989

Tria d'Eulàlia Valeri

Il·lustracions de Fina Rifà

19 d’agost 2021

Xiqueta

Xiqueta
xicoteta
olor
de romaní
que amb un somriure fàcil
saludes el matí.

Xiqueta
xicoteta
cançó
de teuladí
de tots els instruments
ets el migviolí.



Empar de Lanuza, dins,

Ed.: Miquel Desclot
il.:   Mercè Galí

05 de juny 2021

Gota de mar

viatger errant
impenitent
nàufrag oníric
entre la pluja d'estels i l'oceà
entre planetes redons
em segueix un rastre
que descriu formes sinuoses
cercles de llum

que petit i que gran és el meu món
dona de l'etern somriure
i tu ets, vida meua
per atzar
la meua salvació

quin vent més fresc
em porta flaires
de timonet i romaní

i una gota de mar


Miquel Català, dins

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI : mostra poètica. 2012

24 de maig 2020

Cua de dofí

El món dorm, com una donzella
encisada en un bosc llunyà.
¿Quina paraula li farà
obrir, somniós, la parpella?
¿Per deixondir-lo caldrà dir
       petxina o romaní?

L'aire dringa, màgic cristall,

de tanta ploma adelerada,
i per la flor del cel que es bada
no hi ha riera ni mirall.
¿Quina paraula caldrà dir:
       estel o serení?

Terra endurida i adormida,

arbres i veles sense alè.
Què donaríem per saber
la vena d'aigua de la vida!
Potser, qui sap, caldria dir
en veu ben baixa: Cua de dofí!



De El senyal.



Tomàs Garcés, dins, Poesia, 1995


06 d’abril 2019

A la rum-rum

A la rum-rum de la violeta
que ma mare és cegueta,
un trosset de pa
i una castanyeta.

A la rum-rum del romaní
que la bóta no té vi,
un gotet d'aigua
i que sone el flautí.

A la rum-rum de la rosa
que hi ha foc a casa,
el fum l'empudega
i el pare et bonega.

A la rum-rum del clavell
que la iaia tremola,
de tanta tabola
i el iaio es fa vell.

A la rum-rum del gesmí
que un mestre saltamartí,
xarra i marmola
i toca el tamborí.



Joan J. Ponsoda. Gori-gori, rum-rum, 2014
Il.: Pablo Caracol
Pr.: Joan Borja i Sanz

09 d’octubre 2018

Maria de Montserrat

Cel de la terra que ens duu,
brancatge amb el fruit madur,
cant de la nostra agonia,
veu segura en l'insegur:
       Maria.

Digueu, boix i romaní,
muntanyes aspres, i el bri
que la rosada destria:
qui us dona el goig de florir?
       Maria.

Digueu, boires i claror,
tempestats i serenor,
vesta nova cada dia:
qui us emmarca l'horitzó?
       Maria,

Digues, ànima que sents
el tremir de tots els vents:
¿qui et posa ritme a la via
de desacords i laments?
       Maria.

Maria de Montserrat,
llum a muntanya i ciutat,
nial de l'escolania:
vetlleu pel nostre rescat,
       Maria.



Josefina Tura de Bertran, 1946


Poemes montserratins, 1997

09 d’agost 2018

Hi ha flors blaves i petites

Hi ha flors blaves i petites
a la vora del camí
entre arrels mig descolgades
i brots secs de romaní.



Fragment.



Anton Sala-Cornadó, dins,

L'aigua. 1989

Editora.: M. Eulàlia Valeri.
Il·lustradora: Fina Rifà.

31 d’octubre 2017

Sentors de natura

Romaní o romer (Rosmarinus officinalis) per Teresa Grau Ros a Flickr
                                           Cercant estols de romaní,
                                           la mà se'm feia ala ardida
                                           volant pels boscos de la vida.
                                                        Josep Colet i Giralt



El romaní m'aroma l'esperança
florint-me brots de blau i la promesa
d'una callada i viva confiança
per tot un món de llum i verdor estesa.

Flaires de bosc, com ànima escampant-se,
fina sentor, perfum de saviesa
oberta a jorns de brises, per on dansa
la pau que neix de la naturalesa.

El bell entorn ofert m'omple el cistell
del pensament, talment màgic miracle
que em fa volar pel prat de l'horitzó.

En el meu cor, que ja se sent ocell,
la vida visc amb l'íntim espectacle
de la Natura feta llum i olor.


Carme Raichs. Mosaic poètic : poesia. 2003

Pròleg: Josep Colet i Giralt

12 d’agost 2016

El forn vell

   El forn fa olor de romer
i de pasta assaonada.
El forn està empolsegat,
té pols de farina blanca.
En l'alcavor, fosc i tebi,
va fent-se bona la pasta.
Les dones canten i pasten
mentres els pans en la calda
-grossos pits arrenglerats-
es fan la crosta daurada.
El forn fa olor de romer,
de matissa, de muntanya.

   Sota arcades de mig punt
les dones pasten la pasta.
En la boca, negra, enorme,
com una llengua la pala
posa i trau llandes i llandes:
el pastís i la monjàvena,
la magdalena i el cóc
i la rolleta ensucrada.

Els mostatxons, a dotzenes,
exornen papers d'estrassa...
Sota arcades de mig punt,
olor d'amor casolana.

   El forn, tan vell com el poble,
se recolza en la muralla.
El carrer, estret i blanc,
allunya mosca i ventada.
Els matxos quan porten llenya
l'embossen de banda a banda.

   Si hi passes, guarda't dels feixos,
que et ferirà l'argilaga
tota florida de groc,
tota florida, tan clara!
El forn, tan vell com el poble,
té encara la vida llarga.

   Ai, forn escombrat i amplíssim,
ros de paneres de canya!
Has cuit el pa que ha menjat
durant segles cada casa
i ara tens encara encesa
enmig del teu cor la flama
que allumena, cou i estova
el pa que mata la gana...
(Les dones canten i fenyen
i el llevat puja la pasta...)
Ai, forn escombrat i amplíssim,
tebi com una fogassa!

   El forn fa olor de romer,
olor d'amor casolana.



Carles Salvador. Elogi de la meua terra i altres poemes. 2011

28 d’abril 2016

Cançó de caminant

A punta d'alba me'n vaig,
l'estrella del dia em mena:
clara i blanca, pel damunt
de la mar i de la terra.
El peu trepitja amb delit
i el cor dins el pit batega.
Adeu, riera gentil,
l'estrella del dia em mena.

S'acosta el sol per llevant
i tots els estels apaga,
però en el cel del matí
una llum hi crema encara.
Els meus passos se n'hi van,
se me n'hi va la mirada.
Adeu, romaní del bosc,
no m'ajupiré a aplegar-te.

Damunt el roure i el pi
els ocells canten i volen.
La muntanya l'han vestit
els brucs i la farigola,
i les vinyes fan claror,
i el llargandaix s'hi retorça.
Lla baix, perduda i roent,
l'estrella del dia plora.

A punta d'alba me'n vaig,
el bastó per companyia.
Enrera deixo el xiprer,
enrera deixo la vinya.
Ni escolto el cant dels ocells,
ni la riera que llisca.
El meu cor vol abastar
l'estrella del dia.



Tomàs Garcés. Vint cançons i altres poemes. 1949

Pròleg de la 3a edició: Carles Riba.

22 d’agost 2015

El lloc dels mots

En petites rambles i barrancs
de baladre, salzes i romaní
al cor de muntanyes nostrades
potser en un altre temps,
sense carrasques,
llavors eren
incandescències ignotes
allà hi són els mots.




Antoni Albalat Salanova. Love is. 2014

Il·lustracions de Gerard Miquel

21 de març 2015

12

Happy May the 1st!!! per Salva Barbera a Flickr
Una serra com l'espina dorsal d'un gegant
de terra, com un ball de muntanyes solidàries
que s'agafen de la mà i riuen el contacte.
Un camí elevat. Unes finestres altes.
Mare: vull anar a la muntanya a collir el romaní,
a collir el silenci que creix dels meus llavis.
No cal que parles. Escolta. Escolta l'aire.

Vicent Penya. Desig de terra, 1998


28 de setembre 2013

Lo pus bell catalanesc del món

Lentes alzines, maternals figueres,
pollancres cristal·lins, dring de font viva,
esclarissades ombres de l'oliva,
armat esvalot mut de romegueres,
el pomerar pintat, fresques pereres,
arrodonida eufòrbia, pleta freda,
amb flors l'albó com d'engruixada seda,
roques llises, capblaus, esparregueres,
pedra amb un liquen, groc com la moneda
del temps que calla entre les caderneres,

blaus, espigats espígols, llentrisqueres

mates enceses, escanya-rossins,
fua aturada dels cabridencs pins
que s'enfilen amb xiulo a les voreres
d'arran de mar, esmusses carritxeres,
escambuixades penyes, vent gregal,
mar: esperit escènic, fonda sal,
roques brescades, conques salineres...
Ran de rel com llengua romanial
pateix flor el romaní de les caeres.


Blai Bonet. El jove, 1987


23 de juny 2013

A un amic

Onsevulla que et trobis aquest dia,
guanyant el freu o davallant pel riu
o pellucant, devora la masia,
un raïm d'or, deixalla de l'estiu,
que et pugui haver la meva recordança
i em faci encara a ton costat present,
com oferint-te en l'ombra que s'atansa
serena fresca i tremolor de vent,
i, tan subtil que a penes te n'adonguis,
vagi lliscant-te al fons de l'esperit;
mon esperit amb tu mateix confongui's
sense que mai ho sàpiga el sentit.
I quan la vall se t'enfosqueixi, passa
pel camí tot d'un cop desavesat,
i sent com dos trepigs en la pinassa
i un so murmuriós al teu costat.
I quan arribis al teu lloc, avia
el llebrer i aquell brot de romaní;
cerca dels teus fressosa companyia
i seu en l'ombra, tot feixuc de mi.



Josep Carner. Poesies escollides, 1979